Al Horford ja no és jugador dels Boston Celtics, així que els Boston Celtics de la temporada que ve seran un equip completament diferent si el comparem amb els altres de l’era Brad Stevens. Després d’un projecte il·lusionant que mesclava present i futur encapçalat per Kyrie Irving que va acabar malament per culpa de la poca química esportiva de l’equip, inconsistent i poc compromès en moltes fases de la temporada, Danny Ainge s’ha vist obligat a fer canvis estructurals en la plantilla i en el plantejament.
El canvi més destacable, a part del de Kemba Walker i Kyrie Irving que al cap i a la fi és sonat pel nom dels jugadors però poc pronunciat perquè el perfil dels dos és relativament similar en quant a desenvolupament esportiu, és l’adéu d’Al Horford. El dominicà era l’eix de rotació dels Celtics de Brad Stevens de les dues últimes temporades en atac i en defensa i encarnava la idea de joc a la perfecció. Sense ell, inevitablement, els Celtics seran un equip molt diferent. Sense ell, de fet, els Celtics han d’esbrinar quin equip volen ser.
Al Horford, un comodí únic a l’NBA
Tot i que Horford té més de 30 anys i ja ha iniciat una regressió física que s’ha fet notar per les lesions, la realitat és que Horford és un dels jugadors més útils per a un equip de qualsevol lliga de bàsquet del món. Horford exercia de veu cantant ofensiva i defensiva dels Celtics gràcies a la seva capacitat per defensar en moments concrets a qualsevol rival de l’NBA i a una vocació innata per millorar els atacs sempre que rebia la pilota. Horford era (és) aquell jugador capaç de fer-se càrrec de Giannis Antetokounmpo en un balanç defensiu i, acte seguit, conduir un contraatac com si fos un base. Un jugador total, vaja. Horford era, indiscutiblement, el termòmetre dels Celtics: quan ell estava bé, tot era molt més potable i l’equip augmentava exponencialment el nivell d’amenaça.
El bàsquet d’alers de Brad Stevens, basat en el dinamisme, l’ocupació d’espais i el 2 contra 2 de qualsevol jugador i Horford, era l’element característic del projecte. Podia rebre a la sortida del pop, al pal alt o al pal baix i generar superioritats des del bot, des del tir o des d’una simple passada. Això, en el context d’un equip amb uns mecanismes tant interioritzats de moviment constant, bloqueigs indirectes (més fa dues temporades que en la darrera) i execucions ràpides, era or pur.
Ni Poirier, ni Kanter, ni Theis ni cap dels jugadors que han arribat aquesta temporada (després ho comentarem detingudament) són jugadors similars a Al Horford. No tenen la capacitat per reaccionar en defenses amb molts matisos, tampoc tenen la capacitat comunicativa dins la pista pròpia dels líders com Horford i, a més, dominen el 2 contra 2 des d’un altre punt de partida. Sense Horford, n’estic molt segur, Brad Stevens haurà de reestructurar de cap a peus la filosofia dels Celtics. Intentant que l’essència no es perdi.
De Kanter a Poirier. La bateria interior dels Celtics és limitada
Per suplir la baixa del dominicà, Danny Ainge ha apostat per Enes Kanter en primer lloc i per Vincent Poirier (que és més associable a la baixa de Baynes).
Ja sabem com és Enes Kanter: té una projecció ofensiva brillant, és un gran executor en situacions pròximes al cèrcol, té bones mans (no és un destraler passant la pilota) per dinamitzar i, tot i que ve de mostrar el seu millor nivell en aquest àmbit, genera molts dubtes en defensa (la temporada passada va tenir el 70è millor DRPM entre els pivots de l’NBA…sobre 71). Aquesta estadística, en una lliga que tendeix cada vegada més a buscar el desajust en 1 contra 1 o joc per parelles, si la sumes a la presència d’un base (Kemba Walker) ostensiblement pitjor en defensa que el de la temporada anterior, dona peu a l’existència d’una quantitat indecent de problemes potencials.
Poirier, jugador amb experiència europea que va anar convocat amb França al Mundial i que va tenir un rol decreixent, ja ha demostrat de què és capaç amb Kirolbet Baskonia: és un gran jugador de pick and roll i un perfil amb característiques interessants en defensa pròxima al cèrcol. S’ha estès, però, pels voltants de Boston, una opinió poc encertada (des del meu punt de vista) sobre Poirier que se centra en una hipotètica bona capacitat per defensar el ball handler en la sortida del pick and roll. Fals.
Poirier pot jugar millor en transició que Kanter (el domini del tràiler que ha mostrat amb Baskonia així ho indica, i més encara si extrapolem aquest fet a una lliga que augmenta substancialment el pace) i és un molt bon executor. Però no; no té el desplaçament lateral suficient per fer una tasca ni tan sols similar a la d’Al Horford (parlem del Poirier que arriba a l’NBA, no del que evolucioni un cop dins la lliga) i tampoc podrà minimitzar ostensiblement els problemes de Kemba Walker. Pretendre que Poirier sigui l’interior “ideal” de la llibreta de Stevens és inviable i gens saludable.
I sí, hi ha dos supervivents de la temporada passada: Daniel Theis i Robert Williams. El primer, ras i curt, juga de pivot però no és pivot. El segon té condicions suficients per fer-se un lloc a l’NBA, però tampoc donarà a l’esquema el que li donava Al Horford. És un altre jugador de perfil executor en atac i intimidador a prop del cèrcol en defensa però que, un cop surt de qualsevol de les dues zones, se li noten molts defectes que encara ha de polir (excepte per bloquejar en atac).
Sobre generadors primaris i rebot ofensiu. Celtics perimetrals, ISO i segones opcions
El sistema dels Celtics, independentment d’Isaiah Thomas i Kyrie Irving, era reconeixible perquè, tot i el dinamisme del sistema, tothom tenia present que el catalitzador era Al Horford. Ell, amb pilota o sense, era el generador primari de l’equip en atac. Aquesta característica li va permetre a Isaiah en el seu dia oferir una versió demolidora des de l’anotació i a Irving rendir al millor nivell de la seva carrera (malgrat tot) des d’una posició de privilegiat total ja que entenia a la perfecció la conducta del dominicà. El base, en el joc dels Celtics de Brad Stevens (amb Horford), s’integrava amb molta facilitat a la mobilitat col·lectiva.
Sense ell, inevitablement, el joc verd canviarà. El focus de creació hauria de desplaçar-se de manera molt més accentuada a la línia de 3 i el bot dels exteriors hauria de passar a tenir un pes específic molt més fonamental ja que la funció de la passada a l’interior, que servia per generar una superioritat que acabava generant-ne més per via de noves línies de passada, perdrà molta utilitat (Kanter i companyia no serien efectius rebent al mateix lloc que Horford). En aquest context, hi ha dos noms que hauran de fer un pas endavant gegant i un tercer nom que seria, en un món ideal, el creador natural de l’equip: Gordon Hayward.
Primer parlem de Hayward. La temporada passada, Hayward va tenir molts problemes perquè la inèrcia esportiva de la franquícia no l’acompanyava i perquè encara no estava al nivell adequat per començar a aportar com s’espera d’ell. Va començar a entrenar tard i va tardar a agafar el ritme. Va patir un canvi de rol. Va estar al centre de rumors de traspàs i de múltiples discussions. I així no es pot jugar a bàsquet. Ara, sense turbulència i amb un any d’adaptació, havent pogut agafar perspectiva respecte a la situació i sent conscient que és l’unic jugador restant dels fitxatges de 2017, Hayward ha de convertir-se en el generador principal dels Boston Celtics.
Això, en primer lloc, passa per donar-li la pilota. És el jugador amb més vocació col·lectiva i amb millor timing de la plantilla, coneix perfectament el bookset de l’entrenador i està avalat per un gran periple a Utah fent aquesta funció. Com vam veure la temporada passada, a més, quan millor juga és quan més protagonisme té amb la pilota. Així doncs, tants caps tants barrets: Gordon Hayward ha de ser el playmaker dels Celtics. Amb el seu domini del pick and roll i amb l’habilitat que té per crear-se llançaments, l’amenaça de Hayward ha de servir per alimentar pivots i per sumar punts des d’un punt de partida individual.
El que també se li ha d’exigir és que forci faltes. La temporada passada vam veure un Hayward temerós, que no s’atrevia a penetrar i que no tenia convicció per encarar el rival. Això feia que l’atac fos més previsible i que la disposició verda quedés limitada. Evidentment, un dels factors que va contribuir a corroborar aquesta sensació és que els Celtics eren un dels blocs que menys faltes provocaven, i és per això que els generadors de l’equip han de tenir una premissa claríssima si volen evitar repetir errors del passat recent: han de forçar faltes, perquè així desgastaran el rival i sumaran punts fàcils.
Els altres dos noms són Jayson Tatum i Kemba Walker. El primer, com vam veure la temporada passada, tendeix cap a ser un anotador dependent de la pilota (li surt amb molta més naturalitat que el joc off the ball); el segon serà el líder de l’equip. Els Celtics de Jayson Tatum i Kemba Walker faran un ús de les possessions anòmal en l’ecosistema de Brad Stevens. M’explico.
Jayson Tatum va fer força coses bé la temporada passada i va mostrar alguna petita regressió en aspectes que realment obeïen “simplement” al seu instint natural. Per exemple, la mitja distància. Era un dels jugadors amb més ús de la mitja distància i amb pitjor eficiència de l’NBA cenyint-nos a termes estadístics. Per altra banda, Kemba Walker conduïa un dels atacs pitjor estructurats i més ineficients de l’NBA, però la situació dels Hornets de l’any passat no tindrà res a veure amb la d’aquests Celtics.
Els Celtics necessitaran que Tatum augmenti la quantitat d’accions que inicia i, pel bé de tots, li concediran més marge per escollir alternatives ofensives. Seria una errada de Brad Stevens, ara que haurà de buscar una nova identitat ofensiva, demanar-li a la potencial estrella del futur (o del present) trair-se a canvi de dotar de vida un esquelet que, a hores d’ara, té el cor i el cervell en un estat molt embrionari. No ens enganyem: l’ISO de Kemba Walker és elit de l’NBA, el rang de tir de Tatum (a part de la zona) comença a la mitja distància i serà la base de l’atac dels Celtics mentre funcioni i, el que és més important, cap equip pot permetre’s minimitzar els seus homes desequilibrants. L’ISO de Tatum i Kemba serà l’origen de l’atac dels Celtics.
La millor notícia pels Boston Celtics seria que Jayson Tatum fes mèrits per convertir-se en l’estrella dels Celtics a curt termini. Això passaria per dues condicions que enriquirien decisivament el plantejament de Brad Stevens:
- Més presència en la creació. Tatum és un jugador amb gran capacitat per generar superioritats des del bot i amb una habilitat interessant per assistir. Un major ús del pick and roll per part de Tatum faria que els Celtics sumessin un nou “activador” de pivots i un excel·lent penetrador (factor que concediria més tirs lliures a la franquícia). Tatum pot ser un dels millors jugadors de la lliga amb la pilota a les mans.
- Eficiència en el llançament. Tatum ha de millorar en la presa de decisions. És absurd demanar-li que aboleixi el tir de mitja distància perquè no ho farà i perquè en el seu cas pot arribar a ser potencialment beneficiosa per a l’equip, però sí que se li ha de demanar que aprengui a interpretar millor les situacions i que potenciï l’ús del triple a partir del bot i de les penetracions. Especialment en aquest darrer aspecte, ja que Tatum és un excel·lent penetrador. La temporada passada, sense anar més lluny, va anotar el 67’9% dels llançaments a la zona.
El darrer concepte de l’apartat, les segones opcions, torna a centrar-se en els pivots. Cap d’ells és creador, però tenen virtuts molt útils que els Celtics fa temps que no tenien: tots són bons rebotejadors en defensa, però especialment en atac. És molt simple: amb Kanter i el quatre de torn (o amb el pivot que sigui), els Celtics necessitaran recuperar l’hàbit del rebot per trobar la millor versió col·lectiva possible.
Una possibilitat que no hem comentat a l’article i que val la pena tenir en compte és que els Celtics, a hores d’ara, tenen a l’abast convertir-se definitivament en un equip d’alers. Els millors jugadors de l’equip, com va dir el propi Brad Stevens, són elements perimetrals. En èpoques com la que estan passant ara a Boston, dominada per una onada de dubtes existencials i intriga -Stevens mai falla en aquests contexts-, qualsevol solució pot ser la definitiva. Tenen temps per conèixer-se i, el que és més important, tenen una afició amb ganes de tornar a sentir-se arrelada a la plantilla. El vincle és bàsic, a Boston.
