Connecta amb nosaltres

NBA

Quin serà el pròxim pas dels Houston Rockets?

El projecte de candidat a l’anell dels Rockets està en entredit.

Comparteix

Quin serà el pròxim pas dels Houston Rockets?

La derrota dels Houston Rockets contra els Lakers per 96 a 119 en el cinquè partit de la sèrie de play off contra els Los Angeles Lakers no només significa que els texans estan eliminats de la cursa per l’anell de l’NBA sinó que també vol dir una altra cosa: que el projecte, en termes estrictament resultadistes, no avança. Fa unes setmanes (en qualsevol article que hem publicat sobre Houston Rockets des de febrer, de fet) en parlàvem: Daryl Morey i Mike D’Antoni tenien un examen decisiu a la bombolla. La desfeta en semifinals de conferència -segona temporada consecutiva- és la rúbrica d’una etapa.

La primera baixa de la franquícia que dirigeix Tillman Fertitta té nom i cognom: Mike D’Antoni. Els rumors sobre la renúncia del tècnic fa mesos que planaven sobre el Toyota Center, ja que fa mesos que s’especulava amb la impossibilitat d’acordar una nova extensió. Així doncs, en part pel deteriorament de la relació i en part pel darrer resultat, la conseqüència immediata és que Daryl Morey es queda sense el tècnic que millor capacitat estava per implementar la seva idea de tota l’NBA i que James Harden, la cirereta del pastís de tot el que s’ha anat treballant al llarg dels darrers anys, es queda sense el seu gran pare basquetbolístic. A nivell ideològic, sens dubte, és un canvi determinant.

Hi ha molts fronts oberts que cal que analitzem detingudament si volem obtenir una imatge mitjanament fidedigna del futur cada vegada més pròxim que s’apropa a la franquícia texana. El més important, però, és que tinguem en compte una frase del propietari, Tillman Fertitta: “no tinc cap problema en pagar impost de luxe si realment veig que l’equip pot guanyar l’anell“. Aquesta opció, a hores d’ara, sembla més lluny que mai per primera vegada des de 2018. Ai, la lesió de Chris Paul.

Situació salarial dels Houston Rockets

El primer dels vèrtexs que tocarem és la dinàmica econòmica de la franquícia. Des de l’aposta per Chris Paul, els Rockets s’han endeutat progressivament amb un objectiu: trobar aquell jugador que fos capaç de cohabitar amb James Harden i portar l’equip al següent nivell. Primer va ser el mateix Chris Paul i després Russell Westbrook. L’extensió que va firmar CP3 l’any després de portar els Warriors al setè partit, un 160×4, era una gran aposta de Daryl Morey: estava disposat a assumir els riscs de l’edat del base (33 anys) i de les lesions que l’han acompanyat històricament a canvi de tornar a estar en la pugna per l’anell. La realitat és que CP3 és, amb gairebé total seguretat, el millor company que ha tingut la millor versió de James Harden.

L’etapa de Chris Paul a Houston va durar tot just una temporada més. L’estiu de 2019, després d’una altra desfeta contra els Warriors, la gerència dels Rockets va decidir que era el moment de moure fitxa. El traspàs va ser xocant: CP3 per Russell Westbrook. El base dels Thunder venia d’una temporada decebedora a la seva franquícia de tota la vida i va marxar-ne per facilitar la reconstrucció. Aquest moviment va tenir dues conseqüències immediates: una remodelació de la cultura esportiva, que havia de buscar la manera d’assumir i naturalitzar un nou generador de volum, i encara més costs econòmics. Els riscos, si fa o no fa, eren els mateixos: Russell Westbrook cobraria encara més que Chris Paul i ja havíem començat a sentir cants de sirena sobre una possible davallada física imminent. Harden, però, ho tenia clar: havia de ser el seu company d’equip.

El mateix estiu que es produeix aquest traspàs, Daryl Morey acorda un altre moviment estratègic: la renovació d’Eric Gordon. El canoner d’Indiana va renovar per quatre temporades a raó de 75’6 milions per les quatre següents temporades -2024- (l’última temporada no està garantida). Als seus 31 anys, EG10 continua sent un dels pals de paller dels Rockets a nivell exclusivament conceptual.

La fotografia adjuntada pertany a l’escala contractual dels Houston Rockets. La situació és la que és: si mantenen aquesta plantilla, els texans estaran pagant impost de luxe fins, com a mínim, d’aquí dues temporades. James Harden i Russell Westbrook tenen contracte fins la temporada 2022-2023 -més un altre any amb opció de jugador- i absorbeixen gairebé 83 milions de dòlars. El següent en la jerarquia és el propi Eric Gordon, que compromet entre 16 i 19 milions anuals (contracte ascendent).

Fertitta és a un pas del luxe. La plantilla és molt cara i, tot i que té els ciments per la temporada vinent en cas que s’aposti per mantenir el projecte (James Harden, Russell Westbrook, Robert Covington, Eric Gordon, Ben McLemore, Danuel House i PJ Tucker tenen contacte), la percepció de consens de l’entorn és que de cara a les demarcacions de rotació restants caldrà trobar més varietat i opcions. El problema és que l’agència lliure és fluixa i que Houston, excepte una excepció, no té diners (recordem que van voler-ne crear una altra amb un traspàs de Nené Hilario i l’NBA no els va permetre tirar-lo endavant). Els Rockets només disposen de 9’6 milions de MLE i 3’6 milions de BAE. Molt, molt difícil.

La plantilla és útil per l’NBA. Sòbria per entrar a play off i suficientment talentosa com per il·lusionar-se. Els dubtes són estructurals: Covington i Tucker són jugadors inamovibles pel seu pragmatisme, Ben McLemore és un actiu clau per l’atac de la regular season però no té valor de mercat i Danuel House, tot i la indisciplina, és una ganga. Gairebé qualsevol moviment per potenciar la plantilla passa per un traspàs del segon o del tercer millor jugadors de l’equip (Westbrook i EG10). Ara ho desenvolupem.

Situació esportiva dels Rockets

Abans de jutjar el rendiment -decebedor- dels Rockets al play off, hem de deixar clara una cosa: la proposta de joc que arriba al mes d’agost no és de l’inici de temporada sinó del mes de febrer. Hi ha un canvi clau: el de Covington per Capela. Amb aquest traspàs es renuncia definitivament a la connexió amb els pivots i s’aposta definitivament per un joc basat en l’1 contra 1, pels els 5 jugadors oberts -o amb capacitat per obrir-se- i per una defensa amb àncora dinàmica en la qual no pot haver-hi desajusts ni jugadors susceptibles de protecció.

 Cadascú podrà tenir una percepció diferent sobre la necessitat del traspàs i sobre la coherència del joc dels Rockets, però la realitat és indiscutible: Robert Covington, des de la seva arribada, ha estat fonamental per al bon funcionament de la proposta des del primer moment. La idea de joc de Daryl Morey ha viscut una muntanya russa en els primers mesos de prova: molt bon mes de febrer amb el millor Russell Westbrook de la temporada -i un Harden en hores baixes-, una decaiguda per desgast físic al llarg del mes de març amb derrotes contra equips de la part baixa de l’Est, un molt bon rendiment a la bombolla sense Westbrook amb victòries contra rivals durs com els Lakers o Milwaukee Bucks, una sèrie discreta en atac però de notable alt en defensa amb Westbrook de baixa contra OKC i, a partir del retorn del 0, un rendiment ofensiu insuficient i unes prestacions defensives irregulars, inconsistents i preocupants en segons quines fases.

El denominador és molt clar: Westbrook, a diferència de Harden, només suma a l’estil de joc dels Rockets si està bé (bon Westbrook>No Westbrook>mal Westbrook). El contrast entre la seva temporada regular i els play off és palpable: al llarg dels partits classificatoris va registrar 27’2 punts amb un 47’2% en TC (més 8 rebots i 7 assistències), mentre que a la fase final s’ha quedat en uns paupèrrims 17’9 punts amb un 42% en TC, un 24% en triples i només 4’2 assistències per partit (mínim de carrera!!).

Els darrers partits de la sèrie contra OKC no serveixen per valorar el rendiment de Westbrook, però la sèrie contra els Lakers sí. Vogel va explotar la debilitat més gran de la identitat de Russ: l’execució. La mancança en amenaça de tir exterior de Russ li va permetre llançar de manera freqüent dos jugadors sobre James Harden per obligar-lo a donar la pilota. Aleshores, la consigna defensiva era clara: si Westbrook era el jugador que quedava sol, es col·lapsava la zona (feinada d’Anthony Davis) i es minimitzava la rotació defensiva. Se’l deixava tirar, vaja. Una de les mostres més sagnants d’aquesta circumstància va ser que, en plena disminució del volum de T3 de Houston (passant de llançar-ne una cinquantena a poc més de trenta), Westbrook va ser el jugador que més en va llançar (8, G4). Si converteixes una de les alternatives més potents en creació d’assistències potencials de l’NBA en un executor ineficient, tens molta feina feta.

 Westbrook és un jugador visceral i ultracompetitiu. Un dels grans avals que ha tingut al llarg de la carrera és que l’orgull i la voluntat de transcendència l’han fet ser un jugador capaç de portar a la fase final de l’NBA plantilles molt fluixes i registrar rècords acumulatius d’estadístiques brutals i difícils d’igualar. Westbrook, fent un símil amb la mitologia grega -que desenvoluparem més endavant, segur- és l’Aquil·les de l’NBA. Un jugador que lidera des de l’ímpetu, la confiança en si mateix i la capacitat per ser conseqüent amb el seu comportament però que mor pels mateixos motius. 

El problema de Westbrook, doncs, és evident: és un jugador que et garanteix que pot ser el motiu de la derrota en la seva pitjor versió però que en cap cas et garanteix la victòria si està al seu millor nivell. Que els Rockets són de James Harden no és cap secret, però Morey necessita que Russ sigui de manera permanent un jugador que executi i generi a partir del que genera La Barba quan li dupliquen la pressió. El millor Westbrook és el que ha aprofitat el 4 contra 3 a partir del tir lliure, però l’hem vist molt poc. Als seus 32 anys -camí dels 33- i amb un currículum farcit de lesions i derrotes diverses, cada vegada és més difícil creure en Westbrook com a alternativa per l’anell. La seva millor versió divergeix completament del que ell vol ser.

La d’Eric Gordon, sent un jugador diferent de Westbrook, és una dinàmica similar: només val si està al 100%. I aquesta temporada, excepte en els primers partits contra LAL, no ho ha estat. No hi ha més.

La defensa dels Rockets, si agafem només el play off, ens ha mostrat dues cares de la moneda molt diferents. La primera la teniu disseccionada i analitzada en aquests dos articles.

La sèrie contra els Lakers ha estat molt decebedora. Sintetitzem-ho:

1- Els Lakers van destrossar la sèrie a partir del moment que van decidir baixar centímetres i jugar amb Markieff Morris de 4 i Anthony Davis de 5 (trobant-lo molt sovint amb cross screens dels exteriors). Houston passa de tenir el millor def rating a tenir el dotzè (114.4).

2- Passen de ser l’equip que menys punts concedeix després al contraatac a ser el que més en concedeix després dels Brooklyn Nets. 16’8 punts encaixats de mitjana contra un dels millors conductors de l’NBA: LeBron James. Tenint en compte que una de les claus innegociables de la defensa dels Rockets és tenir un balanç defensiu gairebé immaculat, és una notícia pèssima.

3- Passen de ser el segon equip que més deflections acumula per partit a ser el quart que menys: 12’8. Molt sovint es diu que la defensa és qüestió d’intensitat, voluntat i activitat, i en el cas dels Rockets és exactament així. Si cinc jugadors petits no són capaços de multiplicar-se a les línies de passada ni d’interrompre de manera gairebé sistemàtica l’atac rival mitjançant cossos i agressivitat, combatre una filosofia com la dels Lakers és molt difícil.

La defensa havia de ser el punt fort dels Rockets. Com podem comprovar a través d’aquests punts, en la sèrie contra els Lakers no ha funcionat. Millor que tampoc parlem del rebot defensiu, que no només va ser inassolible contra AD sinó que també va convertir-se en un caramel per als exteriors rivals (Rajon Rondo i Danny Green especialment). El punt més baix de la defensa de Houston va arribar en el pitjor moment possible tot i, admetem-ho d’una vegada, la millor versió de James Harden.

I ara què?

Aquesta és la gran pregunta. Tindrem temps per endinsar-nos-hi al llarg de les pròximes setmanes, però Houston ha de prendre decisions. Mike D’Antoni ha deixat la franquícia i sonen Chris Flinch i Sam Cassell -assistents de Pelicans i Clippers respectivament- per prendre’n el relleu. Si Morey segueix, el nou tècnic haurà d’entregar-se a les idees del GM.

També ha sonat Tyronn Lue, eh.

Una de les coses que hauria de recuperar Houston és el joc de 2vs2, i per això és necessari tenir un pivot de rotació. El pla base és bo i coherent amb les peces que hi ha, però una alternativa per potenciar la via principal de creació de desajusts de l’NBA actual no sobra en cap equip. Al mercat hi ha dues opcions interessants: Serge Ibaka i Marc Gasol. El segon és més assumible que el primer a hores d’ara -Ibaka aspira a un altre gran contracte-, però la gerència ha d’estudiar si s’ajusta a les seves característiques. La qüestió és que el bloqueig i continuació no pot tornar a significar menys del 5% d’una llibreta.

En el tema del pivot hi ha, però, una paradoxa: Westbrook, a l’esquema de Houston, ocupa el mateix rang d’influència que els homes grans -quan està endollat-. Aquest factor limita molt la recerca i afegeix una nova dosi d’especialitat al plantejament. Han d’incorporar un jugador que afegeixi variants i matisos a la filosofia però que no atempti contra una de les peces angulars. És una tasca difícil.

 I tornem a Westbrook, sí, perquè tots els camins porten a ell. La pregunta, més que si seguirà, és si Houston està té a l’abast treure res millor a canvi d’ell. L’operació de traspàs per CP3 ja va ser un miracle d’enginyeria esportiva i financera de Morey que difícilment podrà repetir-se perquè es treu del damunt peces amb un estatus cada vegada més discutible a ulls del mercat.

Els Rockets no poden plantejar-se una reconstrucció mentre Harden estigui a l’equip perquè La Barba és sinònim d’il·lusió i expectatives -justificades-, però el temps juga clarament en contra dels de Texas i el valor dels seus actius també. Harden no és etern i els rivals avancen. Fem un cop d’ull a la divisió dels Rockets: Dallas Mavericks, New Orleans Pelicans, San Antonio Spurs, Memphis Grizzlies i Houston Rockets.

Quants d’aquests equips seran clarament pitjors que Houston l’estiu de 2022?

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »