La temporada 2021-2022 va acabar amb sabor agredolç per al Barça com a col·lectiu, i en gran part s’explica pel difícil tram decisiu que van viure diversos dels jugadors de la plantilla dirigida per Sarunas Jasikevicius. Un dels jugadors que va patir aquest descens de rendiment va ser Rokas Jokubaitis. L’exterior lituà, que va completar una temporada més que correcte en termes generals, va mostrar una disminució en el rendiment quan els títols estaven en joc condicionada per unes molèsties que va arrossegar des d’aproximadament el mes de març i la pèrdua de rumb i identitat ofensiva de l’atac blaugrana, que des de setembre fins a la Copa del Rei havia estat un dels més complets d’Europa gràcies, en bona part, al registre diferent que aportava el lituà juntament amb Nico Laprovittola respecte del pla de partit habitual que encapçalava Nick Calathes. Així doncs, es va confirmar un fet que a Esmaixada havíem anat repetint al llarg de diversos articles de previsió i seguiment de la temporada passada: Jokubaitis era un jugador que marcaria el sostre del Barça.

La temporada 2022-23, en aquest sentit, serà similar. Si bé és cert que Rokas Jokubaitis ja tindrà un any més de bagatge i experiència al primer nivell del bàsquet europeu en un entorn amb l’exigència del Barça, també és cert que la plantilla, novament, veurà com és el lituà un dels encarregats de marcar el sostre de l’equip. Hi ha diversos condicionants de la confecció de la plantilla, sobretot la forma d’optimitzar Laprovittola de la temporada passada com a jugador amb més responsabilitats executores que creatives o la incògnita sobre la sostenibilitat física i de càrrega mental de Cory Higgins com a generador després d’un any amb poca continuïtat, que el converteixen en un element fonamental. Jokubaitis és un jugador que no enganya: té una mà esquerra de seda amb la qual reforça constantment la seva candidatura a ser un dels millors bases d’Europa en un lapse de temps relativament breu. El Barça, però, necessita alliberar la resta del seu potencial per assolir la millor versió del projecte. Analitzem els àmbits en els quals cal focalitzar l’evolució de la perla lituana.

El Jokubaitis 2021-22

La consolidació de Nico Laprovittola com a exterior més especialitzat en l’execució que en la creació de joc va fer que Jasikevicius optés per donar cabuda a Jokubaitis com a base de rotació. Si bé és cert que durant molts trams de la temporada el Barça acumulava minuts importants amb dos generadors a pista, que és un segell marca de la casa dels equips del tècnic lituà, Jokubaitis era l’escollit per prendre el testimoni de Calathes en la generació de joc quan el Barça construïa quintets més convencionals. A final de temporada, quan Jokubaitis ja no estava a l’alçada de les circumstàncies per les molèsties que arrossegava i la dinàmica negativa de l’equip, l’alternativa plantejada va ser retornar Nico Laprovittola al base -cosa que va frenar-li la progressió- i reinsertar Kyle Kuric a la rotació, de manera que el Barça renunciava a la filosofia de joc amb múltiples generadors en pista al mateix temps.

Durant el gruix de la temporada Rokas Jokubaitis va ser el segon generador sobre bloqueig directe més important del Barça -el primer va ser Nick Calathes-. Va ser l’encarregat de marcar les revolucions del Barça i, en certa mesura, se l’identificava durant l’etapa de plenitud esportiva de l’equip com el jugador que accelerava els ritmes del sistema amb la seva presència. Saras va trobar en ell un jugador que coneixia les idees de bloqueig directe des dels 45 graus que Zalgiris ha aplicat al llarg dels darrers anys -amb i sense Jasikevicius-, un jugador que sumava des dels sistemes de spain pick and roll -fonamentals a la llibreta del Barça des de l’arribada de Saras- i un jugador sobre el qual es podien construir atacs durant els primers segons de possessió amb bloqueigs en transició. En definitiva, amb alguns matisos, era una extensió de la llibreta molt vàlida que tenia com a limitació principal que cometia més errades que el base titular, cosa que és normal en el cas d’un jugador jove a qui se li assignen tantes responsabilitats col·lectives.

Jokubaitis va deixar brots verds en la direcció de joc, especialment durant els mesos de novembre, desembre i gener, però també va deixar clar que es troba en un punt de la seva línia de desenvolupament en el qual en ocasions cometia errades que el Barça no es podia permetre. Conciliar aquestes dues fases, amb l’exigència d’arribar lluny en l’Eurolliga, no sempre és fàcil.

Dues àrees de millora

L’ús de la mà dreta

Aquesta és, amb total seguretat, l’àrea decisiva de la línia de desenvolupament de Rokas Jokubaitis. Amb la mà esquerra és dominant, però el plantejament defensiu és molt senzill per neutralitzar-lo: forçar-lo a prendre decisions amb la mà dreta. Quan això passa Rokas Jokubaitis perd l’habilitat per crear: mata angles, esgota el bot i explota una quantitat molt menor de superioritats. És una qüestió que portem temps abordant quan ens referim a les necessitats de Jokubaitis, però realment és impossible visualitzar el millor escenari de la seva carrera sense que la mà dreta sigui, com a mínim, una mà funcional per al seu estil de joc. No ens endinsem més en aquest apartat ara perquè està estretament vinculat amb les següents àrees de millora.

Recursos d’anotació

És molt més còmode treballar amb un jugador que té formes de crear-se avantatges per finalitzar però és un finalitzador per sota del nivell promig que el cas invers, i Rokas Jokubaitis es troba prou a prop de la primera situació tot i el que hem comentat en el paràgraf anterior, que li obriria una dimensió nova i prometedora quant a capacitat per a crear-se espais per anotar. Fins ara tot el que hem vist de Rokas Jokubaiits en termes d’anotació, a grans trets, se cimenta en tres punts: a l’àrea restringida quan és capaç d’iniciar ell el contacte amb l’espatlla amb el defensor de manera que el deixa enrere i finalitza per extensió amb la mà esquerra; l’ús de la mitja distància com a alternativa principal de tir sobre bot en bloqueig directe o 1 contra 1 i, finalment, el catch and shoot des del triple, àrea en la qual mostra un volum reduït però sostenible i, segurament, ampliable si tendís cap al rol d’executor. El que l’ajudaria a fer el pròxim pas en l’àmbit de l’anotació -i de retruc en la resta d’apartats, ja que augmentaria considerablement la seva perillositat amb la pilota a les mans- seria sumar eines per ser més autònom com a finalitzador. Centrem-nos en tres modalitats: el tir sobre bot des de la línia de tres punts, el floater i certs tipus de finalització.

El tir sobre bot

Valorar la capacitat d’anotació de tir exterior dels jugadors del Barça en funció dels percentatges d’encert és molt complicat ja que el Barça de Sarunas Jasikevicius, en les fases de nitidesa ofensiva, és l’equip d’Europa que treballa millor per aconseguir situacions netes de llançament a peu parat. Entre això i el volum reduït que assumeixen la major part dels jugadors -llevat dels especialistes i Mirotic, que té la dieta de tirs pròpia de les estrelles- veiem que molts dels homes de rotació de la plantilla solen acabar amb percentatges majors que el que indica la seva capacitat teòrica. Jokubaitis va registrar més d’un 56% d’encert en Eurolliga la temporada passada entre fase regular i Play Off (sobre 1.2 T3 per partit) i prop d’un 43% en Liga Endesa, però és interessant que fem la distinció entre diverses modalitats per veure d’on venien els seus triples. Fem un cop d’ull a 2 cartes de llançament diferents: catch and shoot i com a generador de bloqueig directe. Descartem les altres perquè el pes com a executor en sortida d’indirectes o mà a mà, pel seu perfil, és reduït o tendent a zero.

Les xifres en aquest registre són un escàndol. Ja en la línia del que havia mostrat amb el Zalgiris Kaunas, Jokubaitis és un jugador que ofereix consistència en el tir de tres punts després de recepció. Per a ell a dia d’avui la transferència d’energia i la mecànica de tir en general són molt més còmodes a peu parat que sobre bot, i s’ha convertit en un recurs del sistema molt sòlid per als quintets en els quals li toca conviure amb altres generadors, ja que brinda una opció productiva d’execució a l’equip. Passada a producció per llançament, aquesta carta de tir indica un total de 1.43 punts per possessió en catch and shoot.

En aquest sentit, hem de tenir present que Jokubaitis és un jugador que no és unidimensional en la recepció. En part per l’atracció i el respecte que genera el seu tir i en part per la capacitat que té de mantenir avantatges sobre bot per les condicions físiques i la lectura de la rotació, és un jugador eficaç després de rebre que pot trobar situacions de finalització amb avantatge a l’àrea restringida o a la mitja distància. És una faceta del seu joc que l’alimenta com a generador secundari i que en un esquema com el del Barça de Jasikevicius, que per estructura de la columna vertebral necessita que hi hagi jugadors que arribin amb freqüència a l’àrea restringida o generin desajusts en la defensa rival, si s’orienta correctament té molt valor. És una manera de crear caos -ben entès- sense sortir-se del guió consumint pocs bots.

El tema del bloqueig directe i el llançament és més simple. És una faceta del seu joc que ha d’acabar arribant, però tard o d’hora ha d’incrementar el volum de tirs que pot assumir sobre bot des de la línia de tres punts per convertir-se en un anotador autosuficient a tres nivells i, en conseqüència, en una amenaça estructural per a les defenses rivals. Si tens capacitat de llançar des d’un rang llunyà en situacions complexes, les defenses orbitaran al teu voltant.

La mostra és poc indicativa de la seva capacitat, però si ens fixem en els partits veiem que un pas gairebé obligatori per al desenvolupament a curt termini del lituà és incrementar el volum de responsabilitats en el llançament sobre bot que assumeix i, per altra banda, que aquest increment es tradueixi en triple, més enllà de la mitja distància. És indispensable, per poder visualitzar-lo com un dels millors bases d’Europa, que això passi. A dia d’avui fa la sensació que la manca d’explosivitat que ha lluït en algunes ocasions, sumat a que fins a cert punt li costa crear-se espais i transferir bé l’energia en el tir, el limita en aquest àmbit, però és una qüestió que als 22 anys hi ha marge per treballar. Aquesta és, per mi, la virtut que marcarà si pot ser un jugador NBA o no.

Hem de tenir present també que aquest punt és certament controversial perquè Saras exigeix als seus bases una responsabilitat col·lectiva centrada en fer jugar als altres. Saras deixa poc marge a l’autosuficiència ofensiva i és molt partidari de pintar sistemes per aconseguir situacions favorables per als executors, amb la qual cosa un increment en aquesta àrea a l’ecosistema Barça no s’ha de valorar amb les mateixes mesures que en un entorn com pot ser, per exemple, Anadolu Efes o Real Madrid.

El floater

Primer de tot hem de tenir present dues coses: que -com hem vist- Rokas Jokubatis té un domini notable de la mitja distància que es traslladarà molt bé al volum a mesura que guanyi jerarquia i, per altra banda, que per als jugadors amb vocació generadora és important tenir recursos que transcendeixin el llançament convencional en aquest rang, i a dia d’avui el recurs per excel·lència que marca la diferència és la bomba. Aquesta és la seva carta de tir en floaters de la temporada passada; llançaments que generalment arribaven com a forma de resposta al contacte, anant enrere, i que eren sobre la cama dreta amb finalització amb la mà esquerra.

Les xifres de Jokubaitis en aquesta àrea creixeran a mesura que assumeixi aquest tipus de tir com una part més orgànica del seu joc, que no sigui l’opció restant després de no haver pogut absorbir favorablement el contacte sinó que sigui una alternativa escollida per ell després de la manipulació del bloqueig directe o qualsevol situació en la qual ell porti l’atac. En termes globals quan s’ha sentit més còmode executant aquest tir és quan ha pogut fer-lo atacant la rotació defensiva, però la meva acció favorita de Jokubaitis acabada en bomba és la que veurem a continuació: aglutina moltes de les coses que necessita mostrar per fer el salt de qualitat ofensiu definitiu.

Des del joc amb el repick que li permet portar la iniciativa contra la defensa de Jeffery Taylor fins a l’execució del tir, passant per la gestió del ritme i la manipulació visual, aquesta acció té tot el que se li demana a un creador d’avantatges d’elit. Jokubaitis té els recursos perquè sigui sostenible en el seu repertori.

Varietat en la finalització

Aquesta és la darrera àrea. Com dèiem abans, tot i la feina que té pendent en millora de l’explosivitat i imprevisibilitat del maneig de pilota -que està lligada a l’evolució del control de la mà dreta-, Jokubaitis és un jugador que té el talent físic per arribar a l’àrea restringida i és capaç de finalitzar per extensió fent-se lloc amb l’espatlla, però pot anar més enllà. La temporada passada va tenir percentatges de més del 60% d’encert a l’àrea restringida, però la immensa majoria d’aquestes finalitzacions eren amb la mà esquerra i sense necessitat de rectificar la trajectòria ni la direcció.

El pròxim pas de Jokubaitis en aquesta àrea passa per poder generar-se angles de finalització favorables en escenaris més complexos -parlem de polir l’agilitat gestual i afrontar millor els contactes, ja que té el cos per fer-ho- per convertir-se en un atacant molt més incisiu. Les seves dimensions són privilegiades per a Europa en aquesta àrea.

El Jokubaitis 2022-23

Per la temporada que comença d’aquí menys de dues setmanes el Barça necessita que Rokas Jokubaitis acceleri el procés de creixement de la seva carrera. Deixant de banda els cants de sirena de l’NBA que van lligats al seu creixement com a jugador des del final de la temporada 2019-20, la realitat és que per al Barça és fonamental que l’exterior lituà esdevingui un jugador destacat a la primera plana competitiva d’Europa. Les incògnites sobre el joc exterior de la plantilla del Barça que expressàvem a l’inici de l’article -Nico Laprovittola com a executor més que com a generador, la sostenibilitat de Cory Higgins com a generador de dia a dia/rutinari, la resposta de la plantilla al canvi d’identitat que suposarà Satoransky en el lloc de Nick Calathes i, sumem-hi també, la incorporació de dos nous focus de generació de saldo positiu com Jan Vesely i Nikola Kalinic, que introduiran variacions al full de ruta blaugrana- accentuen la necessitat d’un salt de qualitat definitiu en constància i impacte de Jokubaitis, ja que per optar a guanyar-ho tot en un panorama tant exigent com el del bàsquet europeu 2022-23 és innegociable tenir una gran quantitat de certeses a la rotació.

Continuo pensant que el millor escenari de la carrera de Rokas Jokubaitis passa per ser el cap d’operacions d’equips competitius, però això no implica que aquest hagi de ser el plantejament per la temporada que ve ni que, encara menys, ens haguem de tancar a la seva convivència amb un altre generador, ja que el bàsquet tendeix a aglutinar en els quintets dels minuts decisius a jugadors capaços de resoldre situacions des de la creació d’avantatges. En aquest sentit, és molt més orgànica una parella de generadors amb un perfil com el de Satoransky, que brinda més alternatives sense pilota, que amb un com Nick Calathes, que era una realitat competitiva extraordinària però al mateix temps, en certa mesura, delimitava molt el tipus de jugadors amb el qual havia de jugar per a optimitzar-se. El Barça 2022-23 pot permetre’s perfectament ajuntar el txec i el lituà si l’evolució dels dos és adequada i traslladar Cory Higgins, que necessitarà de complements proactius amb la pilota a les mans, a la demarcació de tres funcional, des de la qual s’adaptaria millor a les seves necessitats actuals.