Connecta amb nosaltres

LLIGA ENDESA

Els noms més destacats de la fase final de la Lliga Endesa

Repassem els jugadors més destacats de la fase de grups de la fase final.

Comparteix

Els noms més destacats de la fase final de la Lliga Endesa

Ha acabat la fase de grups de la Fase Final Excepcional i, sense pràcticament temps per descansar, ja hem de fer front als partits de semifinals i a la gran final que, aquesta temporada, no enfrontarà a Barça i Madrid. És per això que ara, aprofitant la reducció d’equips i el menor volum de partits, és un bon moment per fer un cop d’ull als jugadors més destacats de les dues intenses setmanes de bàsquet que hem viscut. Les normes són simples: un jugador per equip.

Adam Hanga (9’8 punts, 8’3 assistències, 1’3 recuperacions, 14’3 de valoració)

Adam Hanga, flamant escollit per formar part del segon quintet de la Lliga Endesa 2019/2020, ha fet una fase final descomunal. Ha recuperat la frescor que es notava que no tenia mesos abans, ha marcat el to defensiu d’un Barça molt agressiu a les línies de passada i ha demostrat que, en termes de preparació física i ètica de treball, és pràcticament invencible. Està sent el millor jugador del Barça en aquesta fase final i, si l’equip català guanya el torneig, hauria de ser-ne l’MVP.

El més important sobre el rendiment de Hanga és que no només ha aportat tot allò que sempre aporta quan està bé sinó que també, sorprenentment, ha agafat amb una facilitat impressionant els automatismes propis dels bases convencionals. Hanga portava tota la temporada jugant de base però sense entendre els mecanismes, però d’ençà de l’inici de la fase final s’ha convertit en un malson per als rivals a mitja pista i en el millor aliat de Pierre Oriola, Ante Tomic, Brandon Davies i companyia. Competència inesperada per la posició de base per la temporada vinent?

Alberto Abalde  (14’8 punts, 42’9% T3, 3’8 assistències, 17’8 de valoració)

Paper espectacular del gallec en aquesta fase final. En creixement constant des de l’inici de la temporada, sí, però a aquestes alçades de juny ja ningú qüestiona que Alberto Abalde és titular legítim en un candidat a tot el el panorama europeu. Abalde ha estat el líder de València en tot: ha assumit la responsabilitat ofensiva amb i sense pilota sempre que ha fet falta, ha crescut moltíssim en la generació per suplir les mancances puntuals dels bases valencians i, a més, ha reforçat la consistència defensiva de l’equip fent front a alguns dels emparellaments més exigents de la competició. Contra Burgos, amb el seu equip perdent de més de 15 punts ben entrat el segon quart, va forçar la màquina i va capgirar el partit. La idea inicial era que no jugués.

Naturalment, Abalde ja ha sentit els cants de sirena d’altres equips. Se l’ha associat amb el Real Madrid, s’ha comentat que ha requerit a Roig i Mulero un projecte de F4 (el tindran?) per quedar-se a València i fins i tot s’ha suggerit que franquícies de l’NBA el tenen controlat. És normal, al cap i a la fi: Alberto Abalde és un dels jugadors amb més potencial i recorregut d’Europa. Encara no l’ha materialitzat del tot i ja és a un pas de ser una estrella. Quin animal.

Axel Bouteille (13’2 punts, 43’5% T3, 11’4 de valoració)

Axel Bouteille és un anotador. Ho va demostrar a Bilbao i ara, amb poc marge per la integració i tres mesos de suspensió, ha tornat a demostrar-ho amb la samarreta de l’Unicaja de Málaga. El francès no és un bon generador per als companys, en defensa requereix protecció i ha d’ajustar alguns conceptes quan no té la pilota a les mans, però ja és un dels projectes exclusivament anotadors més prometedors d’Europa. Si Unicaja no hagués tancat la vinculació amb ell fa mesos, segurament l’any vinent estaria jugant Eurolliga.

Tot i que la seva actuació en aquest torneig -en la línia de l’equip- ha estat un pèl efervescent, Bouteille ha corroborat que la plantilla 20/21 dels malaguenys tindrà un sostre altíssim i unes expectatives molt considerables. Suma punts a tres nivells, marca diferències i és altament consistent. Què més se li pot demanar a una potencial referència ofensiva?

Babatunde Olumuyiwa (6’6 punts, 72’2% T2, 5 rebots, 8’6 de valoració)

És molt possible -i molt raonable- que jugadors més vistosos com Hannah o Senglin hagin brillat més o que les explosions anotadores de Dejan Todorovic ens hagin quedat més gravades, però la realitat és que l’impronunciable Tunde ha fet una fase final excel·lent i ha entrat amb molt bon peu al dia a a dia d’un Morabanc Andorra que, sense Moussa Diagne (!!) ni Dejan Musli, anava molt coix d’interiors. Procedent de LEB, de Palma, el pivot africà ha aconseguit que Andorra no patís excessivament a la zona.

Tunde ha de polir diversos aspectes tècnics del seu joc i ha de créixer en l’àmbit tàctic, però s’ha guanyat la consideració de jugador extremament útil per a Ibon Navarro des del primer moment. Caldrà veure què passa amb ell a partir de la temporada vinent, com queda el joc interior d’Andorra i quin grau d’exuberància física és capaç de demostrar, però la sensació a hores d’ara és que la direcció esportiva andorrana ha tornat a moure’s molt bé i que han trobat en el jugador un nou focus de revalorització.

Ben Lammers (8 punts, 4’2 rebots, 1’6 taps, 11 de valoració)

Ben Lammers ha estat un dels jugadors que millor ha aprofitat els condicionants del seu equip de cara a la fase final. A la ja coneguda baixa d’Axel Bouteille -traspassat fa mesos-, se li sumava l’absència de Kulboka i la lesió d’homes com Schreiner dins del mateix torneig. El resultat és que ell no s’ha arronsat i que ha demostrat que, a dia d’avui, és un dels projectes interiors defensius amb més projecció del panorama basquetbolístic continental.

Ho és, de fet, fins al punt que ja ha cridat l’atenció d’un equip de l’Eurolliga: l’ALBA de Berlin. Els alemanys es quedaran sense Landry Nnoko i consideren que el pivot de Bilbao, executor i destructor amb un marge de creixement més que notable en aspectes com les lectures simples -passador reactiu- o el grab and run, és el perfil que necessiten adherir a la plantilla. Bilbao farà tot el possible per retenir-lo i proveir-lo d’un context ideal per seguir creixent, però les trucades d’Aíto són molt difícils de rebutjar. Haurem d’estar atents al futur de Ben Lammers.

Walter Tavares (11’8 punts, 9’4 rebots, 3 taps, 24 de valoració)

Al Madrid no li han sortit les coses, però Tavares ha continuat exhibint-se i demostrant que és una bèstia sense massa precedents a la zona si ens cenyim a l’entorn de la Lliga Endesa. Ha aportat equilibri al Madrid i, excepte pel patiment contra tots els equips que en el 2vs2 l’han allunyat de la zona, ha fet que la defensa blanca semblés una mica menys caòtica.

Tavares és un jugador que depèn molt de l’equip per sumar més o menys en la majoria d’àmbits. En aquesta edició de la fase final ha estat desassistit en atac i ha hagut de treure’s les castanyes del foc per via de rebots ofensius o reversos desnaturalitzats en una infinitat d’ocasions. Ha estat el principal damnificat de la mala inèrcia dels de Laso i, tot i això, ha continuat generant amb facilitat per als seus companys. Necessita que Campazzo no se’n vagi aquest estiu.

Jaime Pradilla (8 punts, 14 minuts per partit, 3’2 rebots, 9’4 de valoració)

Gran presentació en societat de Jaime Pradilla, un altre dels exponents d’aquesta inesgotable Generació Z que té entre mans la magnífica escola del Casademont Zaragoza. Pradilla va començar la temporada cedit a Palència (LEB), on va ser suplent i va gaudir de poc menys de quinze minuts per partit. Si a aquest rol limitat li sumem el canvi físic que ha fet d’una temporada per l’altra i el conseqüent canvi posicional (ha passat de ser un projecte de cinc a “una altra cosa”), el resultat és un perfil d’aparent cocció llarga i, sobretot, necessitat de molta paciència per part de l’entorn.

No comptàvem, però, amb la seva irrupció tant descarada a la fase final. Pradilla ha esbotzat la porta del primer equip amb actuacions de veterà i ha demostrat que és un interior amb recursos ofensius tradicionals i moderns. Ha reunit talls, joc de peus, triples i alguna esmaixada. És, en poques paraules, una promesa espectacular. L’any que ve tindrà fitxa del primer equip -seguiran Barreiro i Alocén?- i partirà d’una base sòlida i d’unes expectatives que, com tot en aquesta vida, caldrà que el tècnic de torn sàpiga gestionar.

Matt Costello (12 punts, 7’6 rebots, 2 assistències, 3 “stocks”)

Excepte en el darrer partit i en algun petit tram d’altres, Matt Costello ha aconseguit una cosa molt meritòria: ser el millor dels deu homes damunt la pista en cada enfrontament. S’ha consolidat com un jugador total en atac i en defensa (triples, taps, recuperacions, transicions, contraatacs, encert, visió de joc, rebots i un llarg etcètera) i ha obtingut el millor premi que podia obtenir: una suculenta renovació amb Herbalife Gran Canaria. En un període d’inestabilitat i volatilitat insittucional a les illes, ell s’ha convertit en un oasi.

Farà bé Gran Canaria de realitzar tots els esforços necessaris per mantenir-lo a la plantilla ja que, a aquestes alçades, Costello podria completar perfectament una rotació de qualsevol equip de l’Eurolliga. Ara per ara és seu.

Nick Zeisloft (15’3 punts, 48’2% T3, 10’8 de valoració)

A Zeisloft ja el coneixíem de GBC. És un canoner incansable que aquesta temporada s’ha buscat una oportunitat a la G-League i que, després de completar una temporada més o menys satisfactòria a Estats Units, ha tornat a la Lliga Endesa per aportar a un Iberostar Tenerife posteriorment decebedor el que ja sabíem que pot aportar: triples.

Zeisloft ha aprofitat la poca preparació/efectivitat del conjunt de les illes canàries per revalidar el seu perfil de desembussador. Va començar la fase final anotant triples a tort i a dret amb una efectivitat insultant i amb el pas dels partits, tot i perdre progressivament l’encert, ha continuat exhibint una intel·ligència contextual a l’alçada dels millors executors de poc ús i una predisposició a la no-invasivitat clau per triumfar quan ets un triplista. La continuïtat de Zeisloft hauria de ser una de les prioritats de Tenerife per la temporada vinent.

Ferran Bassas (10’6 punts, 42’9% T3, 5’6 assistències, 13’6 de valoració)

Hi ha molts jugadors de San Pablo Burgos que han destacat en aquesta fase final. Podríem parlar de Bruno Fitipaldo, que ha estat el base titular -en el sentit més literal de la paraula-, de l’assegurança de vida que és Vitor Benite o, entre d’altres, de l’aportació i el coratge de Jasiel Rivero. El nostre protagonista, però, és un jugador que la temporada vinent abandonarà la ciutat burgalesa per fitxar pel Joventut de Badalona i que té entre cella i cella el títol: Ferran Bassas.

El rendiment en aquesta fase final de Ferran Bassas ha estat excepcional. Ha aportat de tot al seu equip: direcció, dinamisme i punts. Tal és el seu lideratge tot i que sigui un secret a veus que se’n va que, de fet, ha estat l’encarregat de reafirmar els companys en l’objectiu que persegueixen i de decidir partits. El triple contra Andorra amb un pas enrere per situar-se definitivament en una situació d’avantatge és, probablement, el moment més memorable que deixarà amb aquesta samarreta. Si San Pablo Burgos somia amb una gesta és, en gran part, i deixant de banda la màgia de Joan Peñarroya, per l’aportació de Ferran Bassas.

Pierriá Henry (8’8 punts, 3’8 assistències, 1’5 recuperacions, 12’8 de valoració)

Henry és un dels jugadors més beneficiats per l’arribada de Dusko Ivanovic i, de retruc, per la suspensió de la temporada. Després de passar mesos immers en una mala dinàmica regida per les lesions i els resultats horrorosos dels bascos, el base s’ha retrobat amb la seva identitat i ha trobat la manera de fer que l’equip funcioni millor. Tant és així que, de fet, ja ningú qüestiona si ha de seguir a Vitòria la temporada vinent (es deia que no té el nivell d’Eurolliga).

Baskonia, que ha estat un dels equips que major capacitat de desplegament físic ha demostrat en aquesta fase final, necessita que Henry sostingui una versió similar a la que li vam veure contra Unicaja de Málaga. No cal que sigui l’únic factor decisiu perquè està envoltat de molt talent (Vildoza i Granger són la seva rotació) ni que assumeixi tots els galons, però sí que actuï amb autoritat i solvència. Si tot va com ha d’anar, Henry acabarà la temporada amb molt bon sabor de boca i amb la sensació reconfortant d’haver fet un altre pas en la direcció correcta.

Xabi López-Arostegui (11’8 punts, 38’9% T3, 5’2 rebots, 14’2 de valoració)

Xabi López-Arostegui és un dels emblemes de la Penya. L’emblema, més ben dit. Ho fa tot bé, creix partit rere partit i equilibra i cohesiona el sistema. Aquesta temporada, difícil per tothom, ha conviscut amb el potencial ofensiu de Klemen Prepelic, factor que li ha permès seguir fent feina fosca en un segon pla i liderar l’equip en aspectes més o menys tangibles sense els quals la Penya hauria patit molt més. En aquesta fase final, sense tants puntals ofensius al voltant i amb la responsabilitat d’instruir els jugadors més joves que ell, Xabi ha aconseguit ser el millor jugador del Joventut de Badalona en tots els aspectes.

Ho hem parlat en diverses ocasions al podcast Cassoleta: els números no fan honor al que implica per a aquest equip la presència de XLA, però és que en aquest cas també són molt bons. Xabi té contracte a llarg termini a Badalona i ha de ser un dels homes importants del pròxim projecte, que té una clara finalitat: ser reconeixible. Amb homes com ell al capdavant, serà una mica més senzill assolir-la.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a LLIGA ENDESA

Tradueix »