Connecta amb nosaltres

NBA

Esclata l’NBA: Kawhi Leonard i Paul George jugaran als Clippers

La bomba de l’estiu ja és aquí: Kawhi i Paul George són dels Clippers.

Comparteix

Esclata l’NBA: Kawhi Leonard i Paul George jugaran als Clippers

La matinada del 6 de juliol serà una matinada històrica per diversos motius: el debut de Zion Williamson a Las Vegas amb la samarreta dels New Orleans Pelicans, un terratrèmol  a Las Vegas que ha interromput el partit de debut de Zion Williamson amb la samarreta dels New Orleans Pelicans, el traspàs de Paul George als Clippers i la firma de Kawhi Leonard amb els Clippers després de dies d’hermetisme pur i dur en els quals, paradoxalment, sí que havia transcendit que la franquícia de Ballmer, West i Doc Rivers estava absolutament descartada i que la decisió de l’ex estrella dels Raptors (ara ja de totes totes) era bilateral: o Lakers o Raptors.

Doncs no. Kawhi Leonard viu en el seu món, té els seus propis ritmes biològics i no es casa amb l’entorn. Transmetre informació totalment verídica del cas ha estat impossible fins i tot per a Cris Carter, periodista que s’ha tornat a fer famós durant els darrers dies per haver estat l’encarregat de seguir periòdicament el “cas Kawhi”. Woj i Shams (la bíblia de l’NBA), però, ja ho han dit alt i clar:

  • Kawhi Leonard firma un 142×4 amb els Los Angeles Clippers.
  • Paul George se’n va d’OKC a LAC a canvi de Danilo Gallinari, Shai Gilgeous Alexander, 1a ronda Clippers 2020, sweep (opció per canviar-la) 1a ronda Clippers 2021, 1a ronda Miami 2021 (aquell caramelet que van deixar anar els Sixers en el seu dia), 1a ronda Clippers 2022, sweep 1a ronda Clippers 2023, 1a ronda Miami 2023 protegida i 1a ronda Clippers 2024.

Aquest moviment obre una mica més la temporada 2019/2020 de l’NBA, que ja de per si havia de ser una de les més disputades dels darrers anys. Amb els dos equips de Los Angeles armats fins a les dents, una colla d’aspirants que mantenen el bloc, un campió en decaiguda que conserva el bloc però perd l’estrella, un subcampió que mantindrà l’orgull i l’entrenador,  una franquícia desolada que ha deixat marxar la segona espasa i mira el futur amb recel, una franquícia que busca desfer-se d’un contracte tòxic i altres que han de construir filosofies potents per aspirar a l’anell, per primer cop en els darrers 10 anys, és absolutament legítim no tenir cap candidat clar al títol.

Convidat de pedra: el “Pla B” dels Lakers

Els 32 milions que tenien disponibles els Lakers fins aquesta mateixa matinada estaven estretament lligats amb el futur de Kawhi Leonard. Se sap des de l’any passat que un dels anhels en la decisió de l’ex de Raptors i Spurs era tornar a la seva Califòrnia natal i tothom guardava al fons de la seva memòria que el seu ídol d’infància no era cap altre que Magic Johnson.

Rob Pelinka, Jeannie Buss, el Magic Johnson més outsider dels temps recents, LeBron James, Anthony Davis (és igual el tampering) i una afició sencera han estat lluitant fins l’últim moment per fer-se amb Kawhi Leonard. Sabien que una opció que els aproparia decisivament a l’anell hauria estat completar el nucli d’estrelles amb el millor two way de l’NBA, però l’indesxifrable Kawhi tampoc els ha fet cas.

La reacció de la gerència ha estat ràpida i ens permet pensar que preveien aquest escenari i que, per tant, tenien les espatlles cobertes amb antelació de cara a una possible decisió desfavorable de Kawhi Leonard: Danny Green (30 milions de dòlars per dues temporades), JaVale McGee (8’5 milions de dòlars per dues temporades) i molt probablement Kentavious Caldwell Pope (16 milions de dòlars) seran els jugadors encarregats d’aportar solidesa i seriositat al fons d’armari dels Lakers. Ells seran la representació en carn i ossos dels 32 milions de dòlars restant i esperaran que alguns veterans s’adhereixin al projecte a canvi de mínims salarials.

Un protector de cèrcol i dos tiradors que defensen bé i compten (Green més que Pope) amb bon bagatge a l’NBA. LeBron James i Anthony Davis s’envoltaran de veterans que a més s’han garantit ser part del projecte un parell de temporades i lluitaran per l’anell amb tota l’experiència que no van tenir l’any passat. Aquesta fórmula (juntament amb l’existència d’un segon generador perimetral que avui no hi és –encara-) és la que ha portat l’èxit als equips de LeBron i la que s’ha de seguir quan tens a un dels millors generadors per excés de la lliga a la teva disposició. Doncs sí: Jeannie Buss tenia un pla i l’ha sabut executar. Tints de gerència seriosa, per fi.

 Toronto Raptors: cap retret                                                                                                                   

Quan Masai Ujiri va fer el traspàs de DeMar DeRozan per Kawhi Leonard (amb altres complements com Danny Green) ja sabia que s’arriscava a perdre-ho tot un any després. També sabia, però, que era un moviment estratègic que a curt termini li podia portar tot el que la ciutat de Canadà feia temps que desitjava: l’anell. I ja el té (tenen).

Kawhi Leonard ha fet escala a Toronto i s’ha comportat com un autèntic professional. De manera involuntària ha fet el favor més gran de tots als Raptors: els ha canviat la identitat. Després de molts anys sent vistos com uns perdedors, els canadencs ja tenen el campionat i un seguit de nits històriques en sentit positiu a les vitrines del seu museu. Per a Kawhi, en canvi, que ha fet la seva feina al cap i a la fi, només li donarà el valor que consideri quan pensi en l’herència que deixarà el dia que plegui.

Les apostes són viscerals: o ho guanyes tot o ho perds tot. La pregunta que ens hem de fer, i que la història respondrà justificadament, és si valia la pena jugar-s’ho tot al 2. I sí: la valia, perquè un anell no té preu. Ni pel jugador ni per la franquícia. Sense Danny Green, sense Kawhi Leonard i possiblement vivint els darrers instants d’Ujiri (no dic que marxi aquesta temporada) a la ciutat, els Raptors es quedaran amb un equip que competirà però necessitarà un relleu generacional. I l’afrontaran des de la victòria, que sempre és menys dolorós.

Oklahoma City Thunder: viatge llampec cap a la incertesa

Després de l’abrupta eliminació contra els Blazers es va obrir un període de reflexió profunda del gabinet de crisi dels Thunder: què havia fallat? Què es podia fer per arreglar-ho si és que encara es podia arreglar? Amb el pas de les setmanes semblava que la ferida començava a cicatritzar i que la situació s’anava estabilitzant, però el reclutament de Kawhi Leonard (faceta desconeguda de l’estrella californiana) ho ha trencat tot: Paul George ha sol·licitat el traspàs amb discreció i sense previ avís i Sam Presti, conscient sempre de tot el que fa, l’ha acabat acceptant.

És difícil posar-se en la pell de la gerència dels Thunder. Hi ha una pila de contractes dissenyats i estructurats a curt termini que haurien de ser impossibles d’assumir per la resta de franquícies: Steven Adams i Dennis Schroder, per exemple, tenen un mercat limitat en la relació mercat-prestacions-pretensions i no serien vistos com uns assets exclusius. Ara bé: quin és el valor que tindran en uns Thunder que si es plantegen competir seran menys equip que en les últimes dues temporades? Ningú ho sap, però la sensació no és positiva.

Un retorn al westball o herowest seria emotiu, sí, però també seria molt limitat i fins i tot esgotador. Sabem que precisament aquesta fórmula és la que s’empra a Oklahoma quan estan en situació d’emergència o quan les coses no funcionen, que és més o menys el que és a prop de passar a hores d’ara. Reestructurar els Thunder serà complicat perquè el pal de paller de l’equip és inamovible tan per estatus com per reputació dins la lliga (la positiva i la negativa), així que Sam Presti haurà de continuar sent agressiu i, sobretot, molt conseqüent amb les seves accions. De manera inesperada, el punt d’inflexió del projecte dels Thunder ja ha arribat. I han d’estar a l’alçada, sobretot, als despatxos.

Oklahoma rep un base de futur excel·lent. Shai Gilgeous Alexander és un jugador format seguint els cànons de l’NBA moderna que destaca especialment per la seva maduresa competitiva, capacitat física (una envergadura que el fa únic) i una vocació defensiva genial que, sumada al feel for the game que ha desenvolupat, el converteix en un projecte especial. El seu encaix a Oklahoma és estrany per diversos motius com, sense anar més lluny, la posició que compartirà amb Westbrook, però és evident que se l’han de quedar perquè necessitaran jugadors com ell quan comencin la regeneració. Shai, format als Los Angeles Clippers, ja sap que a l’NBA no hi ha sentiments i que avui jugava a OKC igual que ahir era part dels Clippers, però que demà…

Los Angeles Clippers: seny, rauxa i posició privilegiada

La posició dels Clippers de cara a la temporada que ve és completament admirable. Han passat tot el mercat a la gatzoneta, esperant a la línia de sortida sense desprendre en cap moment la sensació de poder fer un arrencament nul i, encara menys, la sensació de necessitar precipitar-se per accelerar els temps del projecte. Ballmer, West i Doc Rivers són genis de l’optimització de virtuts i saben fer creure als homes del vestuari que són imprescindibles…fins que deixen de ser-ho.

El que van fer els Clippers la temporada passada a partir del traspàs de Tobias Harris va ser molt bonic però no va deixar de ser un moviment transitori al cap i a la fi. La caducitat dels projectes basats en els upgrades momentanis de la química del vestuari és sobradament coneguda, i més en un entorn com el de l’NBA. Tant és així que la gerència dels Clippers, sense cap escrúpol, s’ha desfet del seu màxim valor a nivell de projecció: Shai Gilgeous Alexander.

Tindrem temps de sobres per analitzar detingudament com haurà de jugar aquest equip, però queda clar que per composició ja és dels millors de la lliga: dos jugadors en el millor moment de la seva carrera (un MVP de les finals i un candidat a MVP de la temporada regular), dos jugadors que podrien ser defensor de l’any sempre que vulguin i dos jugadors habituats a ocupar rols habituals dins dels seus equips que, a més, poden delegar sense cap mena de problema. Paul George i Kawhi Leonard són jugadors que poden defensar des de bases fins a pivots amb garanties i que poden generar superioritats amb i sense pilota de manera determinant en l’àmbit ofensiu. Responen al prototip de forward (entès en la seva totalitat), i el còctel que formen fa molta por si l’ajuntes i l’agites.

Amb ells, Lou Williams, Patrick Beverley i Montrezl Harrell, a més de Shamet, Jerome Robinson, Rodney McGruder i altres jugadors que poden aportar immediatament, els Clippers ja estan al capdavant de la lluita per l’anell juntament amb els seus veïns. Estem davant d’un dels projectes més eficients i equilibrats de la lliga. I, tornant a la casella de sortida, tot això es deu a un factor irreductible (en un altre article prometo que incidiré en els múltiples factors tàctics i tècnics de la plantilla): la gerència i Doc Rivers. Perquè el major argument dels Clippers per competir a dia d’avui amb les grans potències de la lliga no és la ciutat, la fama ni l’historial: és la feina dels despatxos. I el compromís d’un Kawhi Leonard que s’ha passat l’estiu lluitant per no anar sol a cap projecte.

 


 

Per acabar l’article val la pena recuperar la tesi del principi: estem davant d’una de les NBA més obertes dels últims anys. Val la pena lloar la capacitat per ser cíclica d’aquesta lliga que a vegades, fins i tot, és capaç d’impartir justícia de manera involuntària. Roda el món, els equips es reparteixen el protagonisme i els milions circulen a una velocitat desorbitada. Però jo, com a malalt d’aquesta lliga que ha acabat escrivint aquest article en un autobús infumable i s’ha aixecat amb una son brutal perquè he mirat un partit de Summer League que ha acabat amb una catàstrofe natural el dia que debutava una força de la pròpia naturalesa, agraeixo moviments així de sobtats. La màgia de la millor lliga del món.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a NBA

Tradueix »