Connecta amb nosaltres

EL CONFINAT

Esperant a Klay Thompson

Klay Thompson, el motiu de la passió de Jens Gramnes pel bàsquet.

Comparteix

Esperant a Klay Thompson

Era un matí qualsevol del gener del 2015. Jo, a casa compaginant la feina de traductor amb la de cuidar d’un bebè, l’Òscar, el meu primogènit, obria l’ordinador i entrava en la web d’un diari esportiu espanyol. Segurament buscant les notícies habituals del meu equip de futbol, l’esport que ho eclipsa tot a Espanya i a Catalunya.

Vaig quedar parat: davant meu apareixia un titular dient que algú – a qui ni coneixia – havia anotat la barbaritat de 37 punts en un mateix període de bàsquet. La xifra em semblava tan bèstia, tan increïble, que vaig decidir directament que havia de trobar i baixar aquell partit com fos d’internet. La meva relació amb l’NBA en aquella època era més aviat escassa: acostumava a mirar la final al juny de cada any, i m’havia impressionat el joc coral dels San Antonio Spurs en les dues batalles contra els Heat de LeBron en 2013 i 2014, però amb l’excepció d’aquells últims partits de cada temporada no seguia gens la lliga. Per tant, vaig arribar a aquell partit sense cap tipus de context ni preparació pel que em trobaria: no sabia ni qui era el tal Stephen Curry, ni sabia res del canvi dels Golden State Warriors després de l’arribada de Steve Kerr l’estiu anterior. Simplement, em vaig deixar portar per un titular de diari que em feia pensar que veuria alguna cosa prodigiosa. I no em vaig equivocar.

El que vaig veure aquell dia no ho havia vist mai abans, i no ho he tornat a veure en els sis anys que han passat. Que sí, que sempre es pot protestar que no era un partit transcendent, que no va servir per guanyar res, que no implicava cap pressió per a ningú. D’acord. I per què no veiem quelcom semblant més sovint, si aquest es el cas? Per què no ho hem vist mai abans ni després, si fos tan senzill com dir que era un partit de poca importància?

Perquè veure un jugador no fallar cap tir en tot el període (13/13), veure’l anotar 29 punts en els últims 6 minuts i 5 segons, veure’l encistellar diversos triples de la categoria d’inconscients (un absolutament desequilibrat des de la cantonada amb un defensor a sobre, llançant sense ni ser capaç de veure la cistella; un altre rebent la pilota, girant, saltant i deixant anar el tir en el mateix moviment amb una ma del defensor a la cara), veure com l’atac dels Warriors esdevenia un “dona-li la pilota al Klay” cada cop que la recuperaven, veure i sentir l’energia cinètica que anava creixent i creixent entre el públic fins portar-lo a l’èxtasi més absolut mentre els comentaristes americans – alguns amb 30 anys d’ofici – declaraven que mai, mai abans havien vist una actuació de tirador com aquella – veure tot això era una experiència transformadora. Entenc que a molta gent els deixa indiferent veure un esportista fer una actuació inversemblant. Però pels que hem crescut amb l’interès per l’esport a les venes, veure una actuació així, que només es pot definir com a sobrehumana, ens eleva precisament a un altre pla de l’existència, on els humans no haurien de poder arribar, perquè és més pròpia de màquina perfecta – o d’ésser diví, si voleu – que de persona humana.

En l’acte em vaig fer afeccionat dels Warriors, i no per motius d’èxit (encara no havien guanyat res), sinó perquè havia estat conquistat per un jugador i un equip que semblaven fets per mi. Durant unes vacances a Califòrnia a l’estiu del 1993 havia seguit la final del primer three-peat de Michael Jordan menys pendent del que feia el millor jugador del món que del que feia un tal Dan Majerle, escolta dels Phoenix Suns. Per què? Perquè Majerle era triplista, i li agradava llançar de molt lluny, sovint un metre i mig fora de la línia de tres. Pel meu jo adolescent, la capacitat d’encistellar des d’una distància tan gran em semblava d’un mèrit molt superior a la d’un súper atleta que salta i fa una esmaixada violenta. És a dir, jo era dels triples uns 20 anys abans que es van posar de moda, i de sobte al principi de 2015 vaig descobrir una parella ja en camí a ser els millors triplistes de tots els temps; els Splash Brothers.

Al començar a seguir l’equip, vaig entendre directament que Curry era el millor dels dos. Era més regular en el tir, tenia un domini de pilota com pocs a la lliga, finalitzava amb una qualitat exquisida també en la pintura, donava assistències de pura alegria…i em va encantar, òbviament. Però el meu favorit seguia sent Klay. Apart del record inesborrable del primer dia i del seu esforç inesgotable com a defensor dels millors bases o escortes contraris, en Klay tenia alguna cosa intangible, impossible de descriure bé amb paraules. Una combinació contradictòria entre una dedicació absoluta al bàsquet i una actitud relaxada, laid back, que feia semblar que res del món no li podia afectar. De fet, en un reportatge recent sobre ell a The Athletic, un ex-company seu deia que res no li importava tret de dues coses: el bàsquet i el seu gos Rocco. A més a més, seguia sent el jugador amb més capacitat d’escalfar-se al món, per sobre fins i tot de Curry: els seus 60 punts en 29 minuts amb només 11 bots de pilota contra els Pacers en 2016 es una fita pràcticament insuperable.

A partir d’aquell gener del 2015 vaig poder gaudir de Klay Thompson i seu equip durant 4 anys i mig. El fitxatge de Kevin Durant va girar la truita i fer de l’equip moda un equip bastant odiat (comprensiblement, donat que era un equip imbatible sense lesions pel mig), però els play-offs del 2019 estaven a punt de restituir l’èpica del primer campionat. Amb el Durant lesionat des del cinquè partit contra els Rockets de Harden i Paul, la versió més autèntica dels Warriors va tornar, però amb menys peces, menys profunditat de banqueta que els primers anys. El 2019 quasi tot queia sobre les espatlles dels quatre fantàstics: Draymond Green i Andre Iguodala sostenint la defensa i edificant el joc, Curry com a màxima estrella i centre d’atenció, i un Klay Thompson absolutament desbocat, jugant al millor nivell de la seva carrera. Intractable en defensa i amb clarament més protagonisme en atac sense Durant. Jugaven més en equip, amb més moviment de pilota i jugadors, i amb unes ganes tremendes de recordar a la gent que ells ja havien estat campions abans d’arribar Durant. Van carregar-se el projecte Morey-Harden-Paul en un sisè partit memorable en Houston – el Klay va posar-se l’equip a les espatlles durant una primera part on Curry no va anotar ni un sol punt, i també va finalitzar l’atac que Steve Kerr posteriorment ha proclamat com la manifestació de l’essència del seu equip i que va servir per matar el partit: Stephen Curry com a punt de partida que atrau dos defensors, la passada a Green que ataca la cistella forçant la defensa a tancar-se, passada a l’esquerra a l’Iggy i – just en el moment en que la defensa es mou per instint cap a ell – l’última passada, l’extra pass enrere al Klay, que afusella amb el triple guanyador. Excels.

Amb això en ment, el que va succeir al sisè partit de la final contra els Toronto Raptors fa encara més mal. En el moment en que va lesionar-se els lligaments creuats del genoll, en Klay havia anotat 28 punts (anotaria també els dos tirs lliures després de la lesió) i estava en camí a escriure un altre capítol en la seva llegenda particular de “sisens partits”: a la badia porten samarretes amb el lema “Game 6 Klay” per recordar les seves gestes en aquells partits, especialment el d’Oklahoma City el 2016, on va anotar 41 punts amb 11 triples – molts d’ells altra vegada impossibles – per salvar el seu equip de ser eliminat.
Com a amants de l’esport i afeccionats a certs equips, ens pot colpejar una lesió greu d’un jugador que ens agrada molt a veure. Però diria que en 44 anys de vida mai no m’havia afectat tant una lesió d’un esportista com la segona del Klay: en el mateix dia que estava previst el renaixement dels Warriors – el dia del draft on escollirien en segona posició – va sortir la noticia que el Klay probablement s’havia trencat el tendó d’Aquil·les. Després d’any i mig de rehabilitació del genoll (període allargat per la pandèmia) érem molts els qui descomptàvem els dies per poder tornar a veure Klay Thompson jugar, i no donava crèdit al llegir la notícia. Quan, en la història de l’esport, algú ha enllaçat una lesió de lligaments creuats amb una del tendó d’Aquil·les? Sense jugar ni un sol partit pel mig? Ha de ser un fet pràcticament insòlit, i particularment cruel per a algú que vivia pel bàsquet.

Bé, que viu pel bàsquet. Perquè encara no s’ha rendit. Ha estat més de dos anys fent rehabilitació i segurament li queda encara mig any per davant abans de tornar. Però tornarà, amb això confiem. I després d’aquesta travessia pel desert simplement veure’l jugar un partit – qualsevol partit – serà balsàmic per l’esperit. El meu, i el de tants d’altres que portem més de dos anys esperant el seu retorn. T’hem trobat a faltar, Klay. Molt.

Jens Gramnes.

Comparteix
1 Comentari

1 Comentari

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a EL CONFINAT

Tradueix »