Connecta amb nosaltres

NBA

Kobe Bryant després de Kobe Bryant

Kobe Bryant és història del món del bàsquet.

Comparteix

Kobe Bryant després de Kobe Bryant

A Los Ángeles, la ciutat de les estrelles per antonomàsia, fa avui un any s’hi va apagar una de les seves estrelles més brillants. No em resulta senzill començar aquest article, no per no saber que dir, o què escriure sobre Kobe Bryant, sinó perquè tinc la sensació que no seré capaç d’estar a l’alçada. I he pensat molt, amb cura i valorant totes les opcions a l’hora de saber que havia d’escriure. I he arribat a la conclusió, que no pretenc escriure un obituari, això ho va fer magníficament el meu company Víctor Rodrigo. Tampoc vull redactar una elegia. En definitiva, si pogués, desitjaria no haver d’escriure mai aquestes línies.

I és que quan una icona desapareix de manera inesperada, una sort de ferida s’obre en la memòria col·lectiva

Vull aclarir, abans de començar, que mai vaig ser un fanàtic de Kobe Bryant, el detestava realment, però un any després de la seva mort, no sóc capaç de negar la seva grandesa esportiva. Ho deixava prou clar també el nostre director al seu article, que també us convido a llegir, què resumeix una vida d’encerts, però també d’errors. Uns errors que considero que no han de ser amagats, perquè si ho féssim, ens estaríem allunyant del vertader Kobe Bryant.

Kobe Bryant, l’arquetip del competidor

Qui era realment Kobe Bryant? Aquell noi nascut a Filadèlfia ara fa 42 anys és probablement un dels jugadors més polaritzats de l’historia. Una llegenda de qui no hi havia terme mig: o l’adoraves o el detestaves. Àngel o dimoni. A Bryant, fent un recompte ràpid, se l’ha descrit com: egoista, individualista, mal company, mal líder, psicòpata i per últim, sobrevalorat. De la mateixa manera, se l’ha considerat el millor de tots els temps; o com a mínim, el millor escorta per davant de… Michael Jordan.

Aquesta dualitat és per mi un signe inequívoc d’aquells qui han assolit l’estatus de llegenda, com també de qui era realment era Kobe Bryant. Una persona de qui era impossible traçar-ne el terme mig, ni dins ni fora del parquet. M’agradaria recordar una de les seves frases més recordades, precisament d’aquesta faceta intransigent.

“No tinc cap mena de filtre, no em costa gens dir a qualsevol el que penso sobre ell. No sóc la persona més pacient”.

I és que amics, Kobe Bryant no era una persona que hagués vingut a l’NBA a fer amics. Són nombroses les polèmiques i enfrontaments amb companys i directius. Els més recordats amb Shaquille i Howard, o el que gairebé l’envia a Detroit l’any 2005. Perquè sí: Kobe Bryant era abans d’ell mateix i dels seus objectius que dels “seus” Lakers. Sempre perseguint l’allargada ombra de Jordan, el seu germà gran. Un dels seus rivals més acèrrims, Doc Rivers, entrenador dels Celtics a qui guanyà dos anel,l és referia a aquesta obsessió amb “Air”.

El fet de seguir els passos de Jordan fa que segurament no rebi tot el reconeixement que és mereix. Malgrat tot, és un jugador superlatiu. El que fa es troba a una dimensió completament diferent.

Vint anys d’encerts i errors (i exigència extrema)

No vull entrar a valorar la faceta més obscura de la seva llegenda. Penso que és una faceta que a mi no em toca narrar, perquè en aquesta web parlem de bàsquet, i a bàsquet em remeto. Perquè vint anys de carrera donen per molt, i la carrera de Kobe Bryant no ha estat un formatge camembert, més aviat un gruyère. Al final un camí traçat a través d’un debat sempitern entre egoisme i col·lectivitat. I que si em permeteu voldria iniciar-lo amb el seu últim contracte com a professional. Una extensió que va llastrar els primers anys d’una reconstrucció als Lakers. Bryant volia competir, però el seu cos, convalescent per la seva greu lesió, ja no el seguia. Kobe no era capaç d’acceptar el pas al costat que havien assumit un altre llegenda com Duncan, no per actitud, sinó per convenciment, per fe.

L’ascens de Kobe Bryant

La certesa és que la carrera de Bryant arrancava amb aquesta fe en si mateix, amb aquesta passió desbordant i malaltissa. Va ser el jugador més jove a debutar a l’NBA amb només 18 anys i 72 dies (ara superat per Jermanie O’Neal i Bynum), més jove a ser titular amb 18 i 158 dies… Trigà tres partits a encistellar els seus primer punts, però no va a esperar al final de temporada, per entrar a l’oficina de Dell Harris per reclamar més protagonisme i jugades per ell.

I enmig d’aquesta escalada megalòmana, els primer enfrontaments amb els veterans a qui no agradaven ni les formes ni els estàndards del jove Bryant. El primer a caure va ser Van Exel, i l’últim, un Shaquille O’Neal que va marxar fart de l’ego desmesurat del encara 8 dels Lakers. El balanç era magnific, tres anells i 4 finals… però vindrien temps convulsos.

El període que s’estén del 18 de juny del 2004 al 15 de juliol del 2005 és, sens dubte, el dels anys més complexos de Bryant. Fins i tot Phil Jackson, tot un veterà en lidiar amb jugadors d’ego desmesurats i ambició extrema (Michael Jordan), no va poder evitar declarar que era impossible entrenar a Kobe Bryant. Un moment delicat pel jugador, que després de firmar una actuació nefasta a les finals davant dels Pistons va rebre (suposadament) una primera cura d’humilitat. Malgrat tot, si Kobe tenia alguna cosa, aquesta era una altíssima concepció de si mateix.

Apogeu de l’excés

Andrés Monje parlava d’aquesta època de Bryant (la que va de la sortida de O’Neal a l’arribada de Gasol i Odom) com l’apogeu de l’excés. Una època on Bryant assolí el zenit esportiu individual, on literalment és vestí de superheroi per trencar tots els registres, (o com a mínim amenaçar-los).

Eren els anys posteriors al Threepeat d’aquell equip que tiranitzà en tots els sentits la competició a principis del segle XXI. En aquell llegendari equip, Bryant assolí l’estatus de superestrella, però al mateix temps no era l’actor principal. Un paper que va interpretar a la perfecció Shaquille O’Neal, amb el seu famós article 34. Un fet que el va marcar profundament, perquè hi havia una cosa que li agradava més que guanyar a Kobe, i era guanyar a la seva manera.

En aquell interludi temporal veuríem com Kobe Bryant faria miques el registre d’ús ofensiu en una temporada (percentatge de jugada, tirs de camp, tirs lliures i pèrdues). En una època on els màxims exponents ofensius eren els Suns de Nash i Mike D’Antoni dels set segons o menys. Bryant va ser el màxim exponent del ritme e idealització dels ISO, la lluita del cos a cos entre estrelles rivals.

En aquelles borratxeres anotadores que va protagonitzar (els 62 punts en tres quarts contra Mavs, o els 81 contra Raptors), trobem el màxim exponent del pensament de Kobe Bryant. Però de la mateixa manera, no tot el que era. I el que li mancava, no era res més que el que anys abans havia necessitat d’ell Shaquille. Un company de batalles, un escuder, i aquell home, ja ho sabeu, no va ser altre que Pau Gasol.

Kobe Bryant i Pau Gasol

La relació entre aquestes dues persones és difícilment explicable per aquells que no l’han viscut de primera mà. En aquesta situació, un només pot parlar de les nocions i les sensacions que transmetien ambdós quan estaven junts. D’aquell crit final de joia a l’All Star de Chicago de 2016, ¡Vamos Pau! Aquell últim ball entre dos grans amics, que un dia és van necessitar i és van complementar per portar fins fa poc més d’un any als Lakers a la gloria.

En Gasol, Kobe va trobar l’escuder perfecte per les seves batalles contra els temibles Celtics del Big 4. Pau no era el Kobe dels primers anys de la lliga, que tenia la necessitat de demostrar contínuament la seva vàlua. El pivot català era una font d’equilibri, de serenor i un pilar inamovible de treball, esforç i compromís pel col·lectiu. Amb ell en plenes facultats físiques, Kobe va estar apunt d’emular a Michael. Un Kobe Bryant físic, amb una tècnica descomunal i un sentit d’equip que representa el punt àlgid de maduració i que és va veure recompensat amb dos anells tan inqüestionables com soferts.

El millor tribut, el nostre record

Un any després és complicat fer-se a l’idea de la mort de Kobe Bryant. És una sort de situació irreal permanent que en aquest últim any tots hem pogut sentir d’alguna manera. La seva mort va ser l’antesala d’un any  ple de dificultats per la lliga, pels jugadors i per la franquícia. Perqué tot i estar retirat, Kobe seguia a pista. En la mentalitat, els moviments de les estrelles que nit rere nit ens fan gaudir de la millor lliga del món.

Per anar acabant, una lliçó de vida, gaudim del moment, gaudim de cada un dels grans jugadors que tenim,  perquè aquests a la llarga seran el llegat més gran per les nostres vides. Perqué la història de la NBA és la història de les seves llegendes. Dels seus triomfs i fracassos.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Més a NBA

Tradueix »