Encara amb la ressaca post Copa de la Reina és moment de fer-ne un resum global. Em basaré, com us podeu esperar, en la meva pròpia experiència personal en la qual ha set la meva primera vegada que assisteixo a un esdeveniment d’aquest calibre acreditat. També, aprofitaré per comentar coses que m’han sorprès en tots els sentits.

Primer de tot, recomanar-vos no començar fer 900 quilòmetres amb cotxe amb efectes de l’alcohol en plena matinada. És letal. Arribant a quarts de tres de la tarda del divendres a Salamanca vaig tenir el temps just per descansar un moment i ja anar cap a l’escenari del partit: el Pabellón Multiusos Sánchez Paraíso.

La màgia del Multiusos Sánchez Paraíso

Parlant una mica del pavelló, dir que em va semblar excepcional, la forma que té des de fora el fa únic. Des de dins, tres quarts del mateix. Amb una grada que, quan estàs al punt més alt, sembla que estiguis a l’Oaka Arena amb cap seient buit. La diferència, que el pavelló, durant els tres dies, s’ha tenyit de blau per anar amb el Perfumerias Avenida i en contra de l’Uni Girona. Com a al·licient per assistir-hi, en algun dels dies, hi havia els trofeus de la selecció femenina espanyola de campiones d’Europa i del món aconseguits durant el 2017 i 2019.

Les aficions; Perfumerías Avenida, Araski i València guanyen

Com era d’esperar, la millor afició ha estat la de l’equip amfitrió: el Perfumerías Avenida. El recolzament que han mostrat tots els dies cap al seu equip ha estat la primera arma del conjunt dirigit per Miguel Ángel Ortega per revalidar el títol. També, ha estat un infern pels tres partits de l’Spar Citylift Girona. La rivalitat entre ambdós equips s’ha mostrat molt present entre les grades del Multiusos. El club gironí no ha pogut mostrar la seva millor versió en cap dels tres partits a causa de la qualitat dels seus rivals, l’alt desgast físic que provoca la competició i tenir a més de 5.000 persones en contra seva.

Com és habitual, els bascos mai fallen en ocasions d’aquest tipus. A part de l’afició del Perfumerías, la de l’Araski s’ha encarregat de fer-se veure en tot moment. Els més de 400 aficionats amb la mateixa vestimenta bàsica – samarreta de l’equip, barret verd i globus com a accessoris per fer-se més vistosos – han posat l’espectacle fora del parquet. No els hi ha importat animar al seu equip, encara que no jugués.

La del València ha estat similar a la dels bascos. Cadascuna amb el seu tret diferencial però amb més “show” pels del nord. Tot i això, la batucada que tenia el València en els dos partits que va disputar es feia notar i donava un ambient molt agradable al pavelló. Això, i el notable nombre d’aficionats que es van desplaçar a terres castellanolleoneses han fet que el seu equip no se sentís tan sol en donar l’últim alè a les jugadores quan ja no podien més. Les llàgrimes de Queralt Casas després de la derrota contra l’Uni va mostrar un final amarg cap a una afició tan compromesa amb el seu equip.

La duresa dels partits i els trams finals s’han fet amb el protagonisme de la competició

En quatre dies el Multiusos de Salamanca va ser la seu on jugar els set partits de la Copa de la Reina. Vuit equips que van lluitar com si els hi anés la vida per un objectiu: la Copa.

Deixant a banda el partit inaugural entre Perfumerías Avenida i Ensino Lugo (89-43) la igualtat en la majoria de partits ha estat màxima. Des del primer moment ja es va poder veure. El derbi basc de quarts entre Araski i Gernika pot ser un dels millors partits que es van poder viure a Salamanca. Amb el conjunt morat remuntant fins a 21 punts però no gestionant de la millor forma possible les seves possessions a la pròrroga per acabar perdent per la mínima (80 – 83). Sent així, la primera i única “decepció” de la Copa.

El divendres, en el segon dia de competició, el Cadí La Seu va estar a punt d’aconseguir l’èpica. Van perdre per 56 a 51 enfront un dels possibles candidats a guanyar el títol, l’Spar Citylift Girona. L’experiència del conjunt gironí va fer que la victòria es decantés cap als seus interessos en els últims minuts.

A partir d’aquí, l’últim partit de quarts – València Basket vs Ciudad de la Laguna Tenerife – i les semifinals – Araski vs Perfumerías Avenida i Spar Citylift Girona vs València Basket- van estar d’allò més igualades. No obstant això, els finals de cada un d’aquests partits van sentenciar-los. Els guanyadors d’ells van acabar guanyant per diferències relativament grans als seus rivals després d’uns 35/36 minuts molt físics i sent capaços de gestionar els seus recursos per acabar tocant i enfonsant als seus rivals aprofitant la seva qualitat i determinació en els moments més clau.

Una final amb molts al·licients però sense emoció

Amb Tiffany Hayes fent 25 punts i desmuntant els esquemes de l’Uni Girona des del minut 1 de partit el Perfumerías no va deixar opció al conjunt d’Eric Surís per aconseguir el títol. En declaracions que va fer Andrea Vilaró al nostre enviat especial al torneig ja va dir que volien portar el nivell a un nivell físic que l’Uni no pogués aguantar. El fet que el conjunt amfitrió tingués un dia de descans entre els quarts i les semifinals, a diferència de l’Uni que va jugar els tres partits en tres dies, va resultar clau perquè el 76 a 58 fos el resultat que il·luminés el marcador al final del partit.

El Perfumerías Avenida tenia moltes ganes d’una victòria tan aclaparador a l’Spar Citylift Girona. Els últims cinc duels entre ambdós equips havien acabat en victòria per les catalanes. Fet no gaire agradable dins l’entitat castellanolleonesa. A més, sabent que dues d’aquestes cinc victòries els hi ha costat dos títols: la lliga i la Supercopa d’Espanya de l’any passat. Així doncs, es va poder treure aquesta espina clavada cap a l’Spar Citylift.

Com a anècdota, dir que Miguel Ángel Ortega està creant una dinastia dins el bàsquet femení espanyol. Amb aquesta, és la quarta Copa de la Reina consecutiva pel Perfumerías Avenida amb ell al càrrec de l’equip. Això i el bon grapat de lligues aconseguides en els últims anys estan fent que el conjunt de blau sigui temible arreu del país i del continent.