El bàsquet, com la vida, canvia en pocs instants i per petits detalls. Quin tipus d’article estaria escrivint si el llançament de Laprovittola no s’hagués sortit de la cistella quan semblava dins? Aquell 2+1 frustrat va ser l’enterrament d’un Barça que va patir una eliminació sorprenent i sobtada que ha generat un gran debat entre l’afició culer. L’equip de Saras va caure contra l’equip que va acabar aixecant el títol, un Unicaja que també va carregar-se al Madrid de Chus Mateo a semifinals. Els dos gegants de l’ACB van sortir tocats de Badalona, amb els seus projectes en entredit. En el cas del Barça, toca centrar-se i analitzar els perquès d’una eliminació tan prematura. Tot i que l’equip malagueny està fent una temporada destacada i el torneig del KO no perdona badades, és una evidència que la derrota blaugrana és una decepció majúscula.

El matx va ser un autèntic partidàs per a l’espectador neutral: fortes emocions, alta tensió durant els 40 minuts, alt i baixos per part dels dos equips i un Unicaja que semblava mort en 3 moments diferents però que va aconseguir revifar i donar-li la volta al partit. El rival també juga i els d’Ibon Navarro van merèixer la victòria i el títol, però el Barça surt de Badalona tocat i amb la sensació que segueix ensopegant amb les mateixes pedres. El primer dels tres grans títols s’ha escapat, i als culers només els queda seguir mirant endavant i intentar no cometre les mateixes errades per encarar el tram final de temporada en condicions d’optar a guanyar l’ACB i l’Eurolliga.

En aquest article, analitzarem què va fallar als quarts de final de la Copa del Rei i quins són els problemes estructurals que presenta el Barça i que han portat a la primera i important sotragada de la temporada.

Barça-Unicaja: què va passar?

La jugada d’Ibon Navarro

El primer que ens ve a la ment quan pensem en la derrota del passat dijous és la jugada amb la qual Unicaja va remontar el partit quan semblava que el Barça el tenia controlat. Parlem d’un sistema molt marcat amb diferents variants que va tornar boja a la defensa blaugrana. Els malaguenys la van executar diverses vegades als darrers minuts de partit i la pròrroga i van aconseguir treure suc de totes les variants i les lectures dels jugadors. El sistema consistia en una pilota interior sobre Will Thomas acompanyada d’un doble bloqueig en forma d’Iverson Cut per sortir a rebre. Talls de costat feble, de costat fort, sortides de tirador,…qualsevol petita modificació que fes el tècnic d’Unicaja li servia per trobar la cistella blaugrana i remuntar una diferència de 7 punts que hi havia a falta de poc més de 2 minuts per al final.

La jugada, elaborada i amb molts recursos, parla molt bé d’Ibon, però deixa en mal lloc la lectura de partit de Jasikevicius i els jugadors blaugranes, qui no van saber reaccionar davant la proposta ofensiva malaguenya. Una errada tàctica que no es pot permetre un equip que vol optar a guanyar títols.

Massa regals en un sol partit

Les derrotes solen ser un cúmul de situacions. Poden ser circumstancials, poden venir de problemes estructurals o d’una barreja de totes dues. La del Barça el passat dijous va ser la tercera opció. I és que es van ajuntar una sèrie de circumstàncies que no van afavorir la victòria blaugrana. Per una banda, l’equip va tenir tirs oberts que no van entrar en moments claus de partit. Jugadors com Abrines, Higgins, Vesely o Mirotic van tenir a les seves mans llançaments d’altíssims percentatges que no van veure la cistella malaguenya i que haguessin suposat la victòria del Barça. Dos exemples: el llançament per guanyar de Higgins l’hem vist ja unes quantes vegades i aquesta vegada no va entrar, igual que els triples completament oberts d’un Abrines que venia en bona forma.

D’altra banda, l’equip va cometre greus errades defensives en forma de faltes innecessàries en situacions poc perilloses que van suposar tirs lliures regalats per un Unicaja que ho va agrair (21/24 en tirs lliures pels d’Ibon). Hi van haver faltes al rebot, en situacions de bot o per anar a apretar en un moment on s’havia de ser més conservador -Kalinic als darrers segons-, que van ajudar als malaguenys a donar-li la volta al marcador.

La defensa a Brizuela i Perry

Ja és la segona vegada que Brizuela fa una actuació històrica contra el Barça a la Copa. La primera, al 2021, va anotar 33 punts i 12/17 en tirs de camp per acabar caient a la pròrroga als quarts de final. En aquesta ocasió, també al temps extra, va aconseguir la victòria amb els seus 27 punts i 9/15 en tirs de camp. L’ex de l’Estudiantes va estar acompanyat d’un Kendrick Perry estel·lar que va anotar 22 punts i la cistella definitiva. I és que al Barça li costa molt defensar els manejadors de pilota rivals quan aquests estan acompanyats d’altres exteriors elèctrics.

El basc i el nord-americà es van trobar més que còmodes durant tot el partit, atacant les diferents alternatives defensives que va proposar el Barça. El canvi defensiu, la més habitual, no va sortir bé ni amb Mirotic (gran focus per al rival), ni amb Vesely. Ni tan sols Satoransky, el millor defensor perimetral blaugrana, va poder imposar-se en pràcticament cap fase del partit als dos exteriors malaguenys.

La rotació Higgins-Lapro

És fa complicat explicar perquè Cory Higgins no era a pista als 3 darrers minuts de la pròrroga. El fillol de Michael Jordan, que havia arribat a la Copa en dinàmica ascendent i en bon ritme competitiu, va tenir un partit força destacat durant els primers 40 minuts. Tot i fallar el llançament de la victòria, Higgins va ser incisiu davant la cistella malaguenya i va liderar l’atac del Barça en algun tram del partit. L’aura clutch que té el ’22’ blaugrana requeria de la seva presència a pista en comptes, probablement, d’un Laprovittola que va ser massa protagonista als darrers minuts de partit. L’argentí, sempre irregular amb la pilota a les mans, va anotar un triple important al final, però va ser el causant d’algunes pilotes perdudes en moments calents i va fallar tirs lliures decisius al darrer minut de joc.

L’aposta de Jasikevicius per Lapro és evident, i el lituà morirà amb ell a pista, però el partit demanava que Higgins estigués a pista en aquells minuts de partit, fos per l’argentí o per algun altre exterior.

On estava Oscar Da Silva?

A la grada. I, igual que el tema de Higgins, costa d’explicar els motius. El jove aler-pivot alemany estava guanyant protagonisme a la rotació blaugrana a les darreres setmanes, però ha desaparegut de la convocatòria als darrers partits, inclosa la Copa del Rei. Da Silva està sent un valor interessant per la defensa del Barça i està sumant en atac gràcies al seu encert en el Catch & Shoot i les finalitzacions a prop de la cistella. Vist en perspectiva, l’equip va trobar en falta alguns minuts seus en moments en els quals havia d’augmentar la duresa defensiva, ja fos davant els interiors malaguenys (Will Thomas va distribuir com va voler), o en canvis d’assignacions contra Perry i Brizuela (el que comentàvem en un dels apartats anteriors).

I tot per apostar per la parella Tobey-Sanli i la presència a la convocatòria d’un Sergi Martínez -menys de 2 minuts a pista- que tot just s’acaba de recuperar d’una lesió de llarga duració. La parella interior entre el nord-americà i el turc va sortir bé en una primera rotació, però va fer aigües defensivament parlant a la segona meitat. Això va causar la sobre-explotació d’un Vesely carregat de faltes que no va fer el seu millor partit a cap dels dos cèrcols.

Problemes estructurals del Barça 22/23

Més enllà de les errades del partit en si, a la Copa del Rei es van veure alguns dels problemes que té aquest Barça i que es van repetint al llarg de la temporada. I són qüestions que s’han de resoldre si l’equip de Saras vol optar als grans títols. A un partit ja s’ha vist que tothom pot guanyar, i per aixecar trofeus has d’estar bé els dies D, però com més regular siguis al llarg d’un any més problemes t’estalviaràs (eliminatòries més complicades, problemes de gestió de vestuaris i partits, etc.).

El Barça no sap tancar partits

El principal problema que s’està veient aquesta temporada a Can Barça és el de tancar partits en els quals vas molts minuts per davant. El del passat dijous contra l’Unicaja va ser el darrer exemple en el qual l’equip va anar guanyant per més de 10 punts i va acabar perdent (o patint en excés per sumar la victòria). El Barça ha acabat sent derrotat o suplicant per la botzina final en massa partits aquesta temporada: dos contra el Madrid, i els de Zalgiris, Fenerbahce, ALBA, ASVEL, Monaco, Panathinaikos o Bayern a l’Eurolliga, i els de València, Casademont, Penya o Tenerife a l’ACB. Tots ells, partits en els quals l’equip anava dominant còmodament en molts trams del matx o abans del darrer quart.

Aquest fet només alimenta la idea que al Barça li costa reaccionar als ajustaments tàctics que fan els rivals quan van per darrere del marcador, la qual cosa complica en excés alguns partits que semblen controlats. En dies clau, els jugadors han de treure més que mai el caràcter guanyador i Jasikevicius ha d’encertar amb la tàctica per poder matar els enfrontaments que té encarats. Encara està viva a la memòria culer la dura derrota a la passada Final Four contra el Madrid, en una segona part fluixíssima.

Ensopegar constantment amb la mateixa pedra

El Barça de Jasikevicius no és un equip perfecte. Cap equip a Europa ho és, evidentment, però als blaugranes els falten una sèrie de característiques que fan que cometin sovint les mateixes errades. La pissarra de Sarunas és una de les més exitoses del panorama europeu, però l’equip peca de ser massa previsible per moments. Els rivals coneixen al detall tots els sistemes dels culers, així com les mancances marcades d’alguns dels seus jugadors. Així, en molts moments de partit l’equip acaba sent massa poc agressiu i el seu bàsquet és pla.

La falta d’un generador d’elit fa mal a un equip que ha pecat de falta de planificació. Laprovittola té grans moments, però no és aquest jugador i, tot i la seva millora, Higgins no és el que era quan va arribar al Palau. Satoransky pateix en atac estàtic quan ha d’assumir responsabilitats amb pilota i Jokubaitis encara és massa irregular. Així doncs, al roster blaugrana li manca un jugador que pugui trencar esquemes amb regularitat i eficiència. A l’inici de campanya, es va rumorejar la possibilitat d’incorporar un exterior d’aquestes característiques, però la cosa va acabar en res i l’equip segueix ensopegant amb la mateixa pedra els grans dies.

Els rols de Satoransky i Laprovittola

Al fil de l’apartat anterior, ens centrarem en dos casos particulars dels mencionats anteriorment. El cas que més clama al cel és el del txec. Satoransky és un jugador que viu còmode en ritmes elevats. El seu joc en transició és un dels millors d’Europa i necessita còrrer per brillar. La pausa que demana Jasikevicius als seus no casa amb la manera de fer del base blaugrana, que pateix molt més en 5 contra 5. Sobretot, perquè la pissarra del lituà no sembla pensada per trobar situacions òptimes amb pilota pel txec. Satoransky està sumant al pal baix (menys del que hauria) i en llançaments oberts en Catch & Shoot (on està tenint números d’encert boníssims), però quan ha de generar en 1 contra 1 o Pick & Roll en estàtic no està sabent trobar la regularitat. L’ex dels Wizards va tornar a Barcelona a ser un dels jugadors més complets i decisius del panorama europeu, i Jasikevicius no està sabent explotar el seu millor bàsquet.

El cas de Lapro va bastant de la mà del de Sato, ja que la pilota que li falta a un la té l’altre. L’argentí és l’amo i senyor de la pilota en atac i és qui acaba generant més situacions de joc des del bot. En aquest aspecte, Laprovittola és un bon jugador però no és elit Eurolliga, i tot i el gran rendiment individual que està tenint al llarg de la temporada, l’equip se n’està ressentint per moments. L’ex del Madrid i de la Penya és un jugador de ratxes, enorme tirador (sobre bot i en estàtic) i està brillant tan allunyat de la pilota com amb ella a les mans. Precisament per aquest motiu, ajudaria a la imprevisibilitat blaugrana que l’equip compartís més les situacions ofensives entre tots dos jugadors quan aquests coincideixen a pista. A falta del fitxatge exterior que ja no arribarà, Jasikevicius ha d’intentar treure el màxim rendiment de totes les seves peces.

Un Barça campió només es veurà amb els millors Satoransky, Laprovittola, Higgins i Jokubaitis, no amb tan sols una part d’ells.