Connecta amb nosaltres
Madrid

EUROLLIGA

La gran crisi del Real Madrid

Analitzem les raons del mal moment del Real Madrid.

Comparteix

La gran crisi del Real Madrid

Vagi per avançat que el Madrid és classificat pels quarts de final de l’Eurolliga -i cop a cap de sèrie- i tot fa indicar que serà segon a la fase regular de la Lliga Endesa, fet que encara els permet ser campions en les dues respectives competicions. Tot i això, els esdeveniments de les últimes setmanes són una mostra prou sòlida que confirma que el cicle del Madrid de Pablo Laso pot estar arribant a la darrera parada.

El 2022 dels blancs és terrorífic. Derrotes dures com les de Kaunas o Tenerife, la remuntada del Barça a la final de Copa, la inesperada l’OAKA o les derrotes a casa contra Andorra i Manresa que els han fet perdre el liderat de la lliga en són la prova. I no només és el fet de perdre, sinó les sensacions. Sensacions d’equip perdut, sense rumb ni sense referents. I el que és més important: sense cap mena de reacció des de la banqueta; una banqueta que sempre que el col·lectiu no estava a l’alçada potenciava als jugadors per treure el millor i acabar sempre competint, com per exemple l’eliminatòria del 2021 davant el que seria el campió d’Europa, l’Anadolu Efes.

I ahir, la gota que va fer vessar el vas. El que semblava una plàcida nit en la qual els blancs dominaven el Bayern per 52-34 per assegurar-se la segona plaça va acabar amb un humiliant 13-38 de parcial que els deixa quarts, i serà el Maccabi qui escollirà si jugar contra els blancs o si els de Laso es tornaran a veure les cares contra Ergin Ataman per ser a la Final Four de Belgrad. Per si tot això fos poc, la cosa no acaba aquí. Immediatament després del xiulet final, Javier Maestro -periodista del mitjà Encestando- va deixar anar la bomba: Trey Thompkins i Thomas Heurtel han estat apartats dels seus companys per motius extraesportius i són lliures de buscar-se equip pel que resta de temporada. El propi tècnic basc ho ha confirmat avui dissabte en una roda de premsa, afirmant que Jose Carlos Sánchez, màxim executiu de la secció de bàsquet del Reial Madrid, va comunicar dimarts la decisió al jugador i a la resta de la plantilla.

A la capital, la situació sembla insostenible. Si bé la temporada no ha acabat i queden les dues competicions importants per jugar-se, el Madrid sembla destinat a un canvi de cicle. I per això cal parar i reflexionar sobre diferents factors que han derivat en l’actual situació.

La manca d’un líder exterior

Els grans equips tenen grans bases. O escortes. El Madrid de Facu, dels Sergios; el CSKA de De Colo i Higgins o l’Efes de Micic i Larkin. Actualment, el Madrid té una dupla de bases que no funciona i els seus escortes no són diferencials. No hi ha cap figura que s’erigeixi superior a la resta i aquesta falta de referència castiga als blancs sobretot en finals ajustats. Heurtel ha encadenat moments de gran creativitat i domini del pick and roll amb d’altres en els que ha arribat a ser contraproduent pel seu equip. Laso se n’ha afartat i cada cop li ha donat menys responsabilitat en la creació. Williams-Goss, per la seva part, s’ha diluït com si d’un terròs de sucre es tractés. D’aquell jugador dinàmic i vertical del final de 2021 no en queda absolutament res. Ara és intranscendent i els seus bots no són agressius. Delega responsabilitats en els companys i no és capaç de marcar el ritme de partit. Sorprendria que l’americà seguís al Madrid 2022-2023.

Poirier: no és el nivell, és el perfil

El recanvi de Tavares era un altre dels punts àlgids a tocar pels dirigents del club després d’una temporada en la qual jugadors com Alex Tyus o Usman Garuba van fer el que van poder com a alternatives del gegant de Cap Verd però que no van ser suficients. Així doncs, Vincent Poirier va ser l’escollit. El francès és un gran jugador de bàsquet. Un “center” que jugaria 25 minuts a gairebé tots els equips d’Europa. La cosa és que aquest Madrid no necessita a Poirier. El francès aporta en finalització ofensiva i és un excel·lent rebotejador, però els blancs necessiten altres coses. Tavares condiciona cap a bé la defensa del teu equip i per tant necessites altres característiques dels interiors que el complementin: mobilitat defensiva per jugar defensa de canvis, capacitat passadora, amenaça exterior,etc; i el francès no té res d’això. A més, el seu rendiment defensiu ha estat mediocre i en molts moments s’ha vist superat. Tot i tenir contracte fins a 2024 tampoc és un jugador pel qual s’ha de posar la mà al foc en referència a la seva continuïtat.

Anthony Randolph, Trey Thompkins i el tir exterior

Trey Thompkins i Anthony Randolph són – en bones condicions físiques, òbviament- dels millors executors que hi ha a Europa. Jugadors letals en el tir després de recepció que saben donar als generadors els espais necessaris per castigar després. Jugadors que condicionen defenses ja que no deixen al rival tancar-se sobre el base i a més poden atacar al pal baix quan s’emparellen contra exteriors. Doncs bé: les respectives lesions dels dos aler-pivots del conjunt blanc han minvat fins a l’extrem la capacitat triplista del seu equip. Són en un nivell físic tant decadent que no poden ser a pista en la màxima exigència que tenen els partits de l’elit europea. Sap greu ja que són dues peces sense les quals no s’entenen els èxits de Laso però el Madrid ha de renovar la posició de 4 completament.

Sergio Llull i els veterans

No és un problema que Llull i Rudy siguin al Madrid. Especialment Rudy. Són dos jugadors que encara poden competir al més alt nivell però que, com s’està produint, si se’ls dona un rol no adient poden portar problemes al Madrid. Insisteixo: Rudy no és un problema. Segueix tenint la millor capacitat d’analitzar defenses i saber com colocar-se, quan anar a l’ajuda i quan posar la mà que s’hagi vist en molts anys a nivell Eurolliga. I tot això en unes condicions físiques força pobres, doncs se’l veu tocat de l’esquena i ja no té aquella espurna d’altres temporades. Amb el de Maó, però, el cas salta molt més complex. Entre que Laso hi segueix confiant cegament i que no hi ha ningú amb més jerarquia -ni pràcticament nivell- que ell ha de ser el propi Llull qui s’erigeixi com a la referència ofensiva en moments calents. I ha tingut partits dramàtics encadenant ratxes de llançament que han costat la victòria al seu equip. Llull no pot assumir ja la direcció del Madrid. Però és un gran tirador i amb un equip que circulés bé la pilota podria aportar. La sensació, però, és que per reconstruir caldrà que surti.


I com a cirereta, Pablo Laso. Si bé fa mesos era pràcticament l’únic argument competitiu del Madrid (recordem tots que va fer una bona feina tàctica a la final de Copa), ara ja és part del problema i no està sent la solució. Segueix confiant en Llull, ja no es juguen sistemes per tal que Yabusele exploti la seva gran virtut atlètica i ha sigut incapaç d’acoblar Deck com a focus ofensiu sense alentir la circulació. En molts moments predomina l’estàtic en la majoria de jugadors i el base es troba que ha de tirar-se un mal tir davant la falta d’estructura col·lectiva. Acabi com acabi la temporada, és bastant possible que el cicle de Pablo Laso al Madrid mori el 30 de Juny.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu Adreça correu electrònic no será publicada.

BOTIGA
PATREON

Més a EUROLLIGA

Tradueix »