El Joventut Badalona pot estar d’enhorabona per la temporada que porta feta. Sí, tot i quedar-se amb la mel als llavis, hi pot estar. Per que quan ho dones tot, quan jugues molts moments per sobre de les teves possibilitats, quan superes diversos contratemps, i tens dues oportunitats per aconseguir un títol, no es pot considerar mai un fracàs. Carles Duran i els jugadors han crescut junts i han apujat el nivell vers el curs passat.

I el contrari de fracàs és èxit. O gairebé, en el cas de la Penya. Dues accions puntuals van privar de tenir dues oportunitats que feia 15 anys que no tenien: jugar finals. Es podria analitzar al detall com i perquè es van perdre aquestes oportunitats, però l’afició verd-i-negra ja ha fet prou autoreflexió aquesta temporada.
No és un fracàs, perquè les dues semifinals les van disputar contra equips iguals o millors que el Joventut, fet que igualava les forces i que l’experiència en un cas i el factor pista en l’altre van pesar més que l’il·lusió per tornar a inscriure el nom del Joventut Badalona en el més alt d’ACB i Europa.

Segurament la paraula més correcta, i amb la que jo personalment m’identifico, és decepció. Les probabilitats de tornar a estar en aquests escenaris és complicada i remota, i més tenint en compte l’història recent del conjunt badaloní. Des de 2008 no es juga una final, que aquella temporada varen ser dues i es varen guanyar ambdues (Copa i ULEB Cup). Un bloc amb Aíto a la banqueta i noms com Rudy Fernández, Ricky Rubio, Demond Mallet o Pau Ribas a la pista.

Decepció perquè a la Copa, disputada a Badalona 38 anys després, superant al Cazoo Baskonia en el primer partit, i tenint fins a tres oportunitats per guanyar el segon davant el Lenovo Tenerife, es va quedar en res per un tap d’Abromaitis en el darrer segon que silenciava l’Olímpic i congelava als milers de verds-i-negres, retenint aquella imatge en la retina de tots -segurament de per vida-. Final dur i frustrant, deixant la sensació d’oportunitat perduda. Què hauria passat a la final davant l’Unicaja? No ho sabrem mai, però jugar-la ‘a casa’, amb l’energia d’haver batut dos grans equips, i davant d’un rival amb necessitat de títols, hauria estat molt més igualada -i factible- que en molts anys.

A Europa, la Penya va fer una temporada regular molt bona. Només tenia en contra el factor pista amb dos rivals (Gran Canària i Prometey), jugant fins semifinals a l’Olímpic. Això va donar ales i moltes il·lusions a tothom, des del cos tècnic -tot i que no ho reconeguessin en públic- fins a l’afició. La prova de foc era contra un vell conegut, el Gran Canària, dirigit per un altre vell conegut: Jaka Lakovic.
Un partit disputat, trencat en el tercer quart, però amb una reacció final dels verd-i-negres que els va permetre tenir un tir per empatar. Kyle Guy va errar un triple frontal que hagués forçat la pròrroga. Un temps extra que s’hagués jugat sense Vives, Feliz, Parra eliminats per 5 faltes i Ribas lesionat. Heroic és poc l’esforç que li hagués recaigut a la resta dels homes de Carles Duran.

El pes de Carles Duran

Precisament Duran no ha aconseguit espantar els fantasmes del 2022. Vidorreta el va guanyar a la Copa de 2022 i va tornar a fer-ho al 2023. Lakovic va sorprendre a tota l’EuroCup en derrotar a Badalona als vuitens de final al Joventut el 2022 dirigint Ratiopharm Ulm, per tornar a fer-ho el 2023, en semifinals, a les files del Gran Canària. Les Illes Afortunades no ho són gens per l’entrenador de la Penya, tot i que aquesta temporada ha fet un pas més.

Hem de posar totes les dades per saber com ha anat i perquè és la millor Penya de l’última dècada. A l’ACB té el Play-Off assegurat quan falten 4 jornades, i ha disputat les semifinals de Supercopa i Copa. Si contem el Play-off de la temporada passada, on va caure 3-1 en semifinals contra el FC Barcelona, és la primera vegada en 15 temporades que ha disputat tres semifinals consecutives. Una fita molt remarcable si tenim en compte que la temporada 2017/18 va estar a punt de descendir a LEB o fins i tot desaparèixer com entitat per problemes econòmics. Paradoxalment, la salvació tant econòmica com esportiva van arribar de la mà: Scranton a la directiva i Carles Duran a la banqueta.

Han passat cinc temporades, on s’ha anat millorant pas a pas, i on segurament la COVID va permetre evitar un pas enrere en la temporada 2019/20, ja que les coses no anaven massa bé. Si traiem aquesta temporada, Duran ha firmat 4 temporades notables. Ha aconseguit que l’Olímpic sigui un pavelló gairebé inexpugnable i on ha batut a rivals de nivell Eurolliga diversos cops. Però se li resisteixen les finals.

El premi a Entrenador de l’Any 2021/22 és un guardó que segurament mai hauria tingut present en Carles Duran, però que el va aconseguir de forma meritòria i mostrant a la resta de la lliga que el Joventut tornava a ser un equip aspirant a títols. No ha pogut fer el darrer pas. I la sensació general és que s’han perdut oportunitats per aconseguir-ho, i que en certa manera, ha tocat sostre com entrenador. Té contracte en vigor fins a 2025, i és un entrenador 100% ADN verd-i-negre, detall molt important i que no ho dubta ningú, tot i que cada cop se li exigeix més, sobretot veient la plantilla que té.

Contratemps durant la temporada

A favor seu haig de dir que no és gens senzill gestionar una plantilla que va començar minvada, cansada i sense ritme. William Howard, l’aler pivot titular, procedent de l’Eurolliga, amb un paper clau pels esquemes de Duran, va jugar solament cinc minuts en tota la temporada. Tota la preparació, totes les idees i esquemes, van quedar en res en el primer partit de la Lliga Endesa.
Dos jugadors que havien de servir per donar descans i reforçar el primer equip no van debutar. Arturs Zagars, base letó que havia de jugar com a tercer base i permetre Feliz desplaçar-se puntualment com escorta, no va acceptar l’oferta de renovació de la Penya i va abandonar Badalona per buscar sort al Nevezis de Lituania.
I Leonardo Okeke, el jove pivot italià que havia de trobar minuts en EuroCup i permetre descansar a Tomic, va patir una lesió lumbar que el deixaria quatre mesos fora de les pistes. Però el pitjor per ell estava per arribar. Un cop recuperat i tornat a la dinàmica del grup, una gravíssima lesió en el maluc el mantindrà fora de les pistes entre 12 i 14 mesos.

Per si això no fos prou, Joel Parra i Andrés Feliz van disputar torneigs internacionals que els van fer arribar tard a la pretemporada i amb un ritme de treball que va costar 7-8 partits a trobar el to. Carles Duran va haver de reinventar-se en certs partits per trobar opcions de treure el millor rendiment de cada jugador i anar a poc a poc sumant victòries. Va tenir l’aportació de Jarrod Jones durant 7 partits per ajudar a la posició de ‘4’, rendint prou bé i sent un recanvi que semblava que podia estar més temps a Badalona. Però no.
Des de la sortida de Jones fins al retorn de Vladimir Brodziansky van passar 20 partits oficials, on Joel Parra i Malik Allen cobrien la posició d’aler pivot quan no jugava Henry Ellenson -un dels millors en la primera meitat de la temporada-.

Vives va patir una breu lesió, Birgander va estar 4 partits recuperant-se d’una microcirurgia i Ribas s’ha perdut 17 partits i és poc probable que disputi algun minut en el que queda de temporada. Massa complicacions per un equip amb bastants jugadors joves que han trobat a faltar en moments importants l’experiència i les qualitats dels veterans. En la majoria dels partits la rotació era de 9 jugadors amb minuts, fet que no ajudava a tenir les cames fresques i el cap clar en molts moments dels partits.

Tot i aquests contratemps, Carles Duran ha tret una temporada -a falta del Play-Off ACB- notable, guanyant-se el dret a tornar-ho a intentar en la 2023/24 amb un equip més extens i amb menys lesions, on les renovacions d’alguns jugadors podrien modificar bastant la imatge de l’equip verd-i-negre. Depèn de com acabi la temporada i les aspiracions a curt termini marcaran el full de ruta de Jordi Martí i Carles Duran.

L’equip en dades

EuroCup

Han disputat 21 partits, on els percentatges de tir han sigut: 57.7% en tirs de 2, 38.1% en triples i 78.3% en lliures. Dels millors equips de la competició sens dubte, on l’equilibri dels tirs de dos (38 per partit) i els triples (23 per partit) ha mantingut en les posicions altes al conjunt de Carles Duran tota la temporada.

En l’àmbit global, la Penya ha destacat en tirs de dos anotats amb 21.9 (2a millor), en rebots defensius amb 26.4 (3è millor), en assistències amb 19.8 (4a millor), en anotació (84.7 punts, 5è millor) i en valoració general amb 97 (5a d’EuroCup).
La seva presència en semifinals està més que justificada veient el seu joc tan compacte, col·lectiu i equilibrat.
Com a premi, Ante Tomic ha sigut nominat Millor Pivot EuroCup 2022/23, completant una temporada excel·lent individualment.

Lliga Endesa
De moment duen 30 partits, on els percentatges són: 54% en tirs de 2, 34% en triples i 78% en tirs lliures. Sensiblement per sota dels obtinguts en EuroCup, però les defenses en ACB són molt més intenses que a la competició europea, fet que provoca menor encert.

En l’àmbit global, el Joventut és segon en rebots totals (37.9), segon en rebots defensius (27.3), tercer en tirs de dos (22.07) i tercer en eficiència en lliures (78%). Actualment, ocupen la setena plaça amb un balanç de 18-12.
Tomic ocupa la segona plaça en el rànquing d’MVP (18.0 de mitja). També s’ha de tenir en compte que Joel Parra va ser designat com Millor Jove ACB en la 2021/22, i que ha fet un pas molt important en els esquemes de Duran, elevant el seu joc fins a ser considerat un dels millors sub-23 a escala europea.

Futur a curt termini

El Joventut seguirà una temporada més a l’EuroCup, on tornarà a competir per intentar jugar la final. Segurament el nivell pujarà el curs que ve, amb el retorn dels equips d’Eurolliga que no han obtingut plaça de Play-Off (Valencia Basket, per exemple).

Competir a EuroCup ha de tenir la finalitat d’aconseguir un bitllet per Eurolliga si el club té ambició. Si es conforma a jugar una bona fase regular, ha de ser un banc de proves pels més joves, inclosos vinculats al C.B. Prat. Aquest fet no s’ha vist massa, amb presència bastant testimonial de la majoria dels jugadors menors de 20 anys, destacant només Miguel Malik Allen amb 8:40 minuts en els 4 partits jugats i Zsombor Maronka amb 10 minuts en els 4 partits jugats abans de marxar cedit al Coosur Real Betis.

Sí que s’ha pogut veure a Yannick Kraag i la seva evolució en una competició exigent. A poc a poc el jove holandès ha sumat presència en pista (11 partits, 9 minuts de mitja) i hauria de ser un element important en la rotació per la temporada 2023/24. Un altre jove, Pep Busquets, ja s’ha consolidat en la rotació, ocupant dues posicions segons els partits (20 partits, 13.3 min) i sent rellevant més en defensa que en atac, on sembla que encara li manca fluïdesa en la presa de decisions.

Si la idea del Joventut és ser equip Eurolliga, hauria d’estructurar primer la plantilla i assumir el repte de potenciar-la 10 mesos abans de la final. Només anticipant un possible creixement i ambició es pot aconseguir (casos com AS Mònaco, Virtus Bologna, València Basket) tenir les eines per intentar el somni de jugar la competició més gran intercontinental encara que sigui breu o de forma intermitent.

Potser fer un canvi de competició durant un període podria ser una solució coherent. Disputar la Basketball Champions League (BCL) com van fer el Lenovo Tenerife i Unicaja Màlaga; dos equips que tenen bastant en comú amb la Penya i que podrien servir de model per créixer.
El premi és major en BCL que en EuroCup, si parlem econòmicament. El desgast és menor, permetent competir en ACB en millors condicions (Unicaja va 4rt i Lenovo 5è), i buscant altres títols durant el curs (tots dos van jugar la final de Copa 2023).
El pressupost del Joventut (6.5 milions) és menor que els citats (entre 8.5 i 10 milions), i per això encara és més complicat competir en EuroCup i ACB. Una cosa és tenir il·lusió i una altra és ambició, i més si no hi ha coixí econòmic per apujar el nivell.

Aquest estiu caldrà valorar molt seriosament les opcions a 2-3 anys vista. Renovacions al marge (Ribas, Guy, Brodziansky, Birgander), hi ha jugadors importants amb una edat (Tomic, 36) i altres amb un rol (Albert Ventura) que no es poden passar per alt. Duran té contacte fins a 2025 i li tocarà a ell gestionar el bloc. Hauran de gestionar millor la configuració de l’equip, on aquesta temporada entre lesions no cobertes, sortides a l’inici i fitxatges frustrats, ha quedat palès que la plantilla anava bastant justa per optar a aconseguir títols. Si el pressupost és el mateix, no hi ha marge d’error. La columna vertebral està assegurada per contracte i per galons (Vives, Feliz, Busquets, Kraag, Parra, Ventura, Ellenson, Tomic), fet que hauria de ser bastant més senzill adequar els nous fitxatges a la plantilla que tens, valorant totes les característiques i buscant els punts dèbils per reforçar-los.

Està per veure com acaba la temporada la Penya per fer la valoració final i començar a prendre les primeres decisions per la configuració de la temporada que ve. El que sí que queda clar és que passi el que passi, aquest equip ha demostrat que és el millor conjunt verd-i-negre de la darrera dècada, que no és poca consideració.