Partidàs immens del Barça en la rebuda d’un dels candidats al títol d’aquest any al Palau. Davant d’una exhibició de la del cal·libre de la d’ahir, des d’Esmaixada ens hem vist amb la necessitat de publicar un article extens per aprofundir en alguns dels matisos tàctics que ens va regalar el duel. Ho comentem!

La defensa dels homes grans

Com ja és costum, el Barça va començar introduint d’inici un quintet amb dos homes grans: Tobey – Sanli. Conscient del plantejament que Saras estava repetint en aquests primers partits, Messina va respondre concedint-li la titularitat per primera vegada aquesta temporada a Brandon Davies.

A partir d’aquest moviment, Milà va aconseguir marcar els primers compassos de partit. Amb Davies a pista, les debilitats de Sanli van fer extremadament vulnerable al Barça al darrere. Molt coneixedors d’aquestes limitacions, els italians van convertir al turc en la seva víctima preferida per produir i generar en atac.

Sanli va ser castigat, tant al pal baix, com en les caigudes de bloqueig de l’home gran (Milà buscava expressament que Sanli fos l’home del bloquejador), com en els close-outs (Davies té amenaça de tir i pot viure allunyat de la zona)

La reacció de Saras va ser immediata i, als tres minuts de partit, James Nnaji va entrar a pista. El nigerià de 18 anys va presentar enormes garanties a l’hora de frenar a Davies en l’1×1 al pal baix. Tot i així, tampoc va acabar de ser del tot solvent quan se l’involucrava en situacions de bloquejos encadenats. En qualsevol cas, aquest nano comença ser una realitat, que, obviant les evidents mancances que presenta jugant d’esquenes en atac al pal baix, pot gaudir d’un minutatge consistent a qualsevol competició europea.

El final de partit seu especialment, va ser descomunal.

 

Un altre matís tàctic que cal tenir en compte és la substancial variació de la rotació interior. Saras va optar en aquest partit per conservar durant molts minuts dos 5 a pistes. Això va provocar que, a diferència d’altres enfrontaments, Kalinic no hagués de trepitjar el 4 en cap moment.

L’explicació d’aquesta alteració també és relativament senzilla. Milà gaudeix de dos alers amb capacitat per treballar d’esquenes amb DeShaun Thomas i Luigi Datome. En aquest context, per tal d’evitar emparellaments vulnerables al llarg del partit, Saras va reservar exclusivament la posició de 3 per a Kalinic i Abrines: els dos exteriors més capaços de fer front a aquest perfil de jugadors.

La defensa dels petits

El nom que m’agradaria ressaltar per sobre de tot del partit d’ahir és el de Tomas Satoransky. El txec es va haver de sotmetre a un duel d’una exigència física considerable del què en va sortir vencedor.

Saras el va responsabilitzar de dos emparellaments claus. El primer, previsible, sobre Kevin Pangos, i el segon, potser no tant, sobre Billy Baron. 

Pel què fa a Pangos, la premisa que havia dissenyat Saras era clara, conduir-lo a la seva mà dolenta (esquerra). Aquest intent forcós de dirigir-lo cap a la imprecissió li dificultava el fet de trobar bones situacions de tir; especialment a l’hora d’atacar la cistella. 

Un altre factor que va facilitar la tasca és, des del meu punt de vista, la mala planificació de la plantilla italiana. Kevin Pangos és l’únic jugador que pot exercir amb unes mínimes garanties de base director dins de la plantilla.

Quan Messina va donar descans al canadenc, la responsabilitat amb pilota de l’equip se la va apropiar Devon Hall. Concedir-li molt protagonisme amb bola a Devon Hall és un error que el partit es va encarregar de reflectir en el resultat.

En qualsevol cas, la intensitat defensiva blaugrana va ser d’un nivell descomunal durant tres quartes parts de l’enfrontament. El resultat d’ajuntar aquesta actitud i els matisos tàctics plantejats, van permetre al Barça ofegar als exteriors milanesos. En aquest sentit i en forma de menció honorífica, vull ressaltar el nom d’Oriol Paulí.

Els detalls ofensius

La clau del partit va estar clarament en la defensa. Deixar en 56 punts a Milà és una fita a emmarcar…

Tot i així, hi ha un parell de matisos que també m’agradaria comentar sobre l’àmbit ofensiu. El primer de tots, és el dubte que em genera el fet d’arrossegar a Tobey al 4. Entenc que la baixa de Mirotic és un condicionant molt gran a l’hora de configurar la rotació d’aquesta plantilla, però el fet de treballar amb Tobey al 4 suposa una limitació de spacing evident.

Ahir Milà va interpretar molt bé això concedint-li llançaments oberts des de les cantonades (Tobey només anota des de frontal), mentre el seu home (normalment Nicolo Melli), estava molt més pendent de les ajudes. 

Una cosa que em pregunto i que no acabo d’entendre és per què no es dona un intercanvi de papers entre Sanli i Tobey en accions de bloqueig frontal. Mike Tobey és millor continuador que Sertac Sanli i Sertac Sanli té millor amenaça exterior. L’excessiu ús que se li dona a Sanli com a continuador després de bloqueig és una de les coses que se m’escapa.

Finalment, un apunt que m’agradaria comentar és la lenta reacció que va tenir el Barça en adonar-se de la possibilitat de castigar l’emparellament Sato – Pangos. Les enormes virtuts físiques de Satoransky donaven peu a l’opció d’atacar a un jugador molt més menut com el canadenc. 

Ja fos jugant d’esquenes o sent vertical a la cistella, el Barça va utilitzar aquesta alternativa tard en el partit i en ocasions comptades. A favor de Satoransky, cal dir que per fer front a l’exigència defensiva a la què es va haver de sotmetre,  tenir un paper menys actiu en atace ra el mínim que es podia fer.