Connecta amb nosaltres

NBA

Larry Bird: la vida ens fa com som

Larry Bird és una de les grans llegendes de l’NBA. Com era fora de les pistes?

Comparteix

Larry Bird: la vida ens fa com som

Hi ha una gran cançó de Johnny Cash, “A Boy Named Sue”- “Un noi que es deia Sue”. Un pare li posa al seu fill de nom Sue, i quan el nen amb nom de nena fa tres anys, el pare l’abandona. Imagineu la vida d’un nen amb nom de nena, no paren de riures d’ell, de burlar-se i tots els problemes que això li porta. Però aquest nom li marca el caràcter, el converteix en un home fort i dur. Però sol té un pensament al cap, trobar al seu pare i matar-lo per haver-li posat aquest nom. Finalment troba al seu pare a Gatlinburg, Tennessee i el primer que li diu és, “El meu nom és Sue! Com estàs? Ara moriràs!” Els dos es barallen a cops de puny. El pare reconeix que va ser un malparit per posar aquest nom al seu fill, però li diu que ho va fer per amor, sabia que la seva vida seria difícil, però que amb aquest nom o et tornaves un home dur o moriries, i com veia ara, s’havia tornat un home dur i fort. Les circumstàncies de la vida ens marquen el que serem en el futur, el nostre passat ens porta a les nostres passes i sense el que hem viscut no seríem el que som. Així va ser la vida d’en Larry Bird, si no hagués tingut la vida tan dura que va tenir probablement no hagués arribat fins on va arribar, o qui sap, amb una vida diferent potser hagués estat millor jugador -això ho veig força improbable.

Larry Bird va néixer a West Baden Springs, Indiana, però la seva vida estava entre el seu poble i un altre. French Lick, d’allí ve el sobrenom que tenia a la zona, “The Hick from French Lick” -el paleto de French Lick-. Va viure la seva infantesa amb molta pobresa, sense diners per les sabates o per roba, però la seva mare sempre se les arreglava per aconseguir els diners, els fills sempre van ser la seva primera prioritat. Era una mare amb uns fills que tenia el just per sobreviure, sense cap luxe, sense res més que el més bàsic per no morir de gana o fred.

I si amb això no n’hi havia prou, per arrodonir les misèries, l’home de la casa, el pare, era alcohòlic. A la meva feina he conegut a molts alcohòlics, i no és el que un mateix es fa, és el que fan a la seva família. El pare de Larry Bird va convertir una llar ja destruïda per la pobresa amb un infern, agressivitat, agafar els pocs diners que hi ha a casa per beure, problemes fora de la llar, disgustos, tristor, llàgrimes, infelicitat… Quan la mare va deixar al pare, aquest va agafar una arma de foc i es va matar, expliquen que Larry ni va plorar. Tenia divuit anys.

I el refugi de Larry Bird a la seva terrible vida familiar va ser el bàsquet. Quan un té l’infern a casa busca estar fora d’aquesta el màxim de temps possible, i això feia, jugar a la pilota fins que no tenia cap altre remei que tornar a obrir la porta a la lluita diària. Les satisfaccions estaven a la cistella, aquesta era el seu nirvana, on podia ser ell, on no hi havia límits i on era el rei. Va deixar l’institut de French Lick com a màxim anotador de la història de l’escola.

Va aconseguir una beca per la Universitat d’Indiana, la que tenia un dels millors programes de bàsquet del país, l’entrenador era Bobby Knight, però allò era massa per ell. Era un noi de poble a una universitat de més de 30.000 estudiants, i va tornar a casa, no va jugar allí. Va estar fent diferents feines al poble, fins que es va decidir anar a una Universitat més petita, Indiana State, i allí va explotar com a jugador durant les tres temporades que va estar. Després de tants entrebancs a la vida va trobar el seu camí, va veure que era molt bo jugant a bàsquet i no va desaprofitar l’oportunitat. Tot el seu esforç va anar cap a un mateix camí, la cistella i convertir-se en jugador professional.

I la petita Universitat va arribar a la final de la NCAA, contra Michigan State, on jugava un tal Magic Johnson, vides creuades. Va marxar de la Universitat cap a l’NBA amb la cinquena millor marca de la història en punts per partit en l’NCAA, 30,3 punts per partit.

I l’etern 33 va arribar a l’NBA, als Boston Celtics, on passaria tota la seva carrera, de la 79-80, amb vint-i-tres anys, a la 91-92, amb 35, i es va convertir en un dels millors jugadors de la història del bàsquet.

Durant tots aquests anys va acabar amb una mitja de 24,3 punts per partit. La temporada 89-90 va llençar 343 tirs lliures i en va encistellar 319, un 93%. Quatre partits amb més de 50 punts. Tres cops campió de l’NBA; 81,84 i 86. Rookie de l’any al 80. Tres cops MVP, 12 vegades All Star, del 86 al 88 guanyador del concurs de triples, 9 cops al millor quintet de l’NBA. L’any 92 va venir a Barcelona a guanyar la medalla Olímpica d’or.

Després va estar tres temporades d’entrenador dels Indiana Pacers, del 97 al 2000. Les dues primeres temporades va caure a finals de Conferència, la darrera va perdre la final de l’NBA i ho va deixar. El 2003 va ser contractat com a director esportiu dels Pacers, fins al 2017, amb una temporada de descans, la 12-13. Ara està al seu restaurant de Terre Haute, el “Boston Connection.”

El mític concurs de triple, Larry Bird aixeca la mà abans d’aconseguir la cistella de la victòria, l’any 88.

Boston Celtics vs Detroit Pistons 1987 Partit 5, (minut 8 del vídeo).

1984, final NBA – Los Angeles Lakers vs Boston Celtics, setè partit. Quins temps pels aficionats.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »