Valentí Enrich-El Periódico
El Madrid ha vençut el Barça en el quart partit de la sèrie per decidir el campió de la Lliga Endesa per 68 punts a 74. Aquesta desfeta balugrana implica el 3-1 i, en conseqüència, que l’etern rival hagi pogut celebrar el títol a Barcelona. És una derrota dura que reflecteix molt bé els límits d’un equip (que després comentarem detingudament) i que posa de manifest el mèrit que té el que està fent Pablo Laso. Al mateix temps, però, aquest equip limitat que avui és el Barça Lassa no ha de sentir-se decebut: tot i jugar amb les cartes marcades i amb una previsibilitat i dependència poc menys que inadmissible en el bàsquet d’elit, el Barça Lassa ja torna a estar a la línia de sortida. I aquesta és, possiblement, la millor notícia de la temporada blaugrana.
Thomas Heurtel, un geni incomprès
Thomas Heurtel ha mostrat el millor nivell de la seva dilatada trajectòria durant la temporada 2018/19. El francès, un base que aglutina talent i inconsistència a parts iguals, ha fet de vareta màgica del Barça de Pesic. Especialment durant els playoff de la Lliga Endesa, que ens quedaran al fons de la retina per la transcendència de certs actes extraesportius (rumors de traspassos durant el transcurs de les sèries, inquietud sobre renovacions, naixements…), l’ex de Baskonia o Anadolou Efes Pilsen ha dinamitat partits amb exhibicions memorables. S’ha convertit, de manera indiscutible, en un dels millors exteriors d’Europa. El millor durant la recta final de la temporada juntament amb Shane Larkin.
A Heurtel no se l’ha d’entendre. Se l’ha d’acceptar, estimar i admetre com un pack. En aquest Barça fiable però pla, intens però lineal i eficient però previsible, les pinzellades artístiques del 13 valen or. Independentment del megaprojecte que vulguin preparar Bartomeu, Soler i companyia, assegurar la continuïtat d’un perfil únic a Europa i que és més car a mesura que passen els dies hauria de ser una condició obligatòria. I més enllà d’això, a dia d’avui, Thomas Heurtel ja és un referent del Palau; un ídol que ha tornat la il·lusió a una afició que anhelava el que ha viscut aquesta temporada. Heurtel és, en poques paraules, coresponsable de que el Barça torni a estar a la línia de sortida.
Heurtel ha jugat menys minuts que els que juga una estrella habitualment, però el seu índex d’ús ha estat brutal. Durant els pocs més de 20 minuts que ha disputat de mitjana per partit en aquesta fase final, el blaugrana ha monopolitzat el joc perquè era l’únic jugador amb idees. Al final, quan parlem d’Heurtel parlem d’un dels millors jugadors de 2vs2 (la via principal per generar superioritats en el bàsquet actual). Hi ha periodistes que comenten que ha jugat amb molèsties físiques, cosa que donaria encara més valor a l’actuació que ha realitzat. Al final, però, Heurtel hauria hagut de forçar sí o sí: ningú més ha traçat cap camí que fugís de l’esquema durant la temporada.
I sí: hi ha qui a dia d’avui encara no entén qui és Heurtel. Com citàvem al principi de l’article, la millor versió del francès ha arribat juntament amb la mà de ferro de Svetislav Pesic. El serbi és un tècnic de la vella escola que ha construït un Barça basat en la defensa, en la intensitat i en una sèrie d’instints ofensius mecanitzats. No ha fet un Barça lúcid ni atractiu, però sí que ha fet un Barça digne d’anar a diversos pavellons d’Europa i competir amb garanties. Les dues copes del rei, que en principi haurien de ser trofeus minoritaris però que semblen glòria pura després de cinc temporades sense aixecar un trofeu transcendent, són una revifalla de la secció que pot convertir-se en quelcom molt més seriós si es fa bona feina durant els pròxims mesos.
Pesic ha maltractat Thomas Heurtel durant la temporada. Sí que és cert que el francès combina passotisme i una aparent apatia en diversos moments, però al talent se l’ha de cuidar. Avui, la situació al vestuari del Barça sembla insostenible: se sap que el francès adora Barcelona i que vol que la família creixi a la ciutat catalana, però la tensió és més que notable. Heurtel té propostes de continuïtat i també té ofertes sucoses d’altres potències europees; Pesic vol continuar i és la persona que millor ha fet ús dels poders de la secció en una llarga temporada. En aquest tipus de conflictes, donar la raó al jugador pot crear un precedent perillós. Donar-li a l’entrenador, en aquest cas, podria fer que el millor jugador que ha trepitjat el Palau en els últims cinc anys (o el que té més clares les idees) abandoni per la porta del darrere el vestuari. Potser convé una xerrada entre els afectats.
La gestió del vestuari de Pesic és encara més estranya per algunes coses (que quedi clar que, al gust de qui està escrivint l’article, Pesic HA de ser l’entrenador del Barça la temporada vinent): Claver, que ha portat el seu bàsquet un pas més enllà, ha patit la ira del tècnic en més d’una ocasió. Pau Ribas, que ha passat la temporada entrant i sortint de la rotació però amb un protagonisme escàs, està deixant impressions estranyes a l’aficionat mitjà. Pangos, que no ha trobat la felicitat esportiva a BCN i que -excepte ahir- s’ha mostrat com un jugador pla i monòton, ha comptat amb la plena complicitat del tècnic. Singleton, que va venir amb una etiqueta que no li correspon i que no s’ha guanyat l’afecte de l’aficionat, ha estat el jugador amb més minuts disputats (comparteix agència de representació -Wassermann- amb Pesic). El criteri, doncs, sembla que segueix un patró (probablement aleatori): els jugadors més “maltractats” han tret el millor de si.
És molt probable, si ens guiem de la premsa especialitzada, que la temporada vinent el vestuari estigui farcit d’estrelles: Brandon Davies (fet), Cory Higgins, Àlex Abrines (pràcticament fets els dos), Kostas Sloukas (caldrà treballar-lo), vull creure que Heurtel (una sortida seria inadmissible i té l’entorn blaugrana a favor)…massa galls dins d’un mateix galliner. Sigui Pesic el tècnic (jo ho espero) o sigui un altre, és evident que serà necessari un alt grau d’autogestió del vestuari. Política del pal i la pastanaga, fins a cert punt; trobar el punt just. Ja ens entenem. El Barça és un club de tall mundial que aspira a ser referència en tot el que fa, així que ha de tenir la gent satisfeta i compromesa.
Campazzo, Laso i Tavares. La punta de llança d’un Madrid camaleònic
Per acabar l’article cal parlar dels campions. Pablo Laso és un dels tècnics més exitosos de la història del bàsquet europeu i ha fet del Madrid una institució, basquetbolísticament parlant, agradable de veure sobre una pista de bàsquet (oblidem-nos de banderes, de reclamacions i d’altres incidències i centrem-nos únicament en el joc, la llibreta i la rotació). L’ex de Lagún Aro és un gran gestor de vestuari: ha sabut donar moments de rellevància a tothom aplicant pautes de bàsquet formatiu i ha aconseguit que els companys confiessin sempre en els seus relleus. En el món del bàsquet professional, i més en un entorn amb tanta exigència com el blanc, saber treballar així és un autèntic luxe.
L’exemple de tot és Facu Campazzo. L’argentí és un jugador intens (fins i tot brut, a vegades) que ho deixa tot a la pista i que, a més, té una qualitat digna d’admirar. Aquest any ha passat per davant de Llull en importància i rang esportiu. El relleu s’ha fet amb naturalitat: els dos jugadors ho han entès, han vist que el projecte estava en bones mans i han aportat des de les seves noves funcions. Campazzo és tot el que un aficionat voldria tenir al seu equip, i ho fa notar pràcticament sempre. Que difícil ha de ser jugar contra ell, de veritat. La seva defensa a Thomas Heurtel en el quart partit va ser brutal (va assecar-lo durant tots els minuts que van estar emparellats) i en atac ha sabut liderar i repartir la pilota fins al punt de fer del Madrid, un Madrid menys brillant que el d’altres temporades, un equip coral i eficaç. Campazzo s’ha situat ja entre els 6-7 millors bases d’Europa. MVP merescudíssim.
I Edy Tavares, evidentment. A partir de l’any que ve, amb pràcticament total seguretat, ell serà la referència indiscutible de la zona blanca. I s’ho ha guanyat a pols, més enllà del seu físic monstruós. Tavares és el pivot que genera desajusts faci el que faci: el Barça va acabar plantejant quintets petits per combatre’l, però comptava amb el talent just per poder competir en determinades fases i prou. No et pots apropar a la zona quan hi ha Tavares protegint el cèrcol. No pots buscar-li el cos a cos. No pots discutir-li el rebot ofensiu si aixeca els braços (quantes faltes -obligatòries- ahir de Singleton fent el box out) i, encara menys, pots aspirar a batre’t en duels de capacitat física amb ell. El de Cap Verd és una potència naturalesa que té el Real Madrid i que, a més, s’ha integrat al sistema a la perfecció. Entén la tàctica i simplifica les coses. I això és el millor que pot fer qualsevol jugador. Bàsquet fàcil.
La temporada que ve serà diferent. El Madrid serà igual o més competitiu i el Barça, per descomptat, tindrà més armes. Diuen que els estius, als despatxos, depenen de la feina feta durant la temporada. Així que queda clar què ha de fer cadascú. I el Barça, abans que sigui massa tard, ha de renovar un francès que és molt feliç a la ciutat.
