Connecta amb nosaltres

LLIGA ENDESA

El tresor més ben guardat de Manresa

Xerrem amb uns membres molt especials de l’staff tècnic del Manresa.

Comparteix

El tresor més ben guardat de Manresa

Els aficionats del BAXI Manresa tenen molts motius per estar orgullosos del seu club en els darrers anys, però n’hi ha un d’especial que passa desapercebut pel gran públic: per segon any consecutiu, els manresans comptaran amb el cos tècnic més jove de la lliga. I el que és més important (i aporta un valor incalculable per l’entitat i la ciutat), és que això és gràcies a dos joves de la casa. Dos manresans que enguany s’encarregaran de fer d’assistents de Pedro Martínez, el segon entrenador amb més partits a la història de l’ACB. Parlem de Xevi Pujol i Marc Estany.

Nascuts al cor de Catalunya l’any 1990, les seves vides han anat lligades des de ben petits, com si es tractés de dos germans. Als 5 anys van entrar a les categories inferiors del Bàsquet Manresa (en aquell moment CBiUM -Club Bàsquet i Unió Manresana-), on van compartir equip i posició -base- fins als 15 anys. En aquest moment les seves carreres es van separar, però l’amistat que van forjar els ha mantingut sempre units. Després de passar per diversos equips de la comarca i el territori catalana, van començar la seva carrera com a tècnics en diferents clubs i categories, fins que la temporada 2014-15 el Bàsquet Manresa va tornar a unir els seus camins. En concret, la banqueta del Nou Congost, on Pujol es va asseure com a tercer entrenador, amb només 23 anys (el més jove de la història), i Estany es va situar al seu costat com a delegat de l’equip.

I allà continuen, vivint en un aprenentatge constant, un màster impagable al costat d’alguns dels millors entrenadors de l’ACB dels últims anys. I ho fan, amb dues constants que es repeteixen en la seva curta però intensa carrera a l’elit: una passió desmesurada pel bàsquet i la presència de Manresa en tot el procés; no com a ciutat, sinó com a concepte i forma d’entendre la vida i l’esport.

Pujol i Estany, en els seus inicis com a jugadors.

Quan vau començar en això d’entrenar?
Pujol: Quan feia primer de batxillerat em van cridar de La Joviat per fer de segon entrenador d’un equip cadet de segon any. Va ser molt divertit però la veritat és que no sé com vaig seguir fent d’entrenador. Els jugadors eren una colla de cabrons. M’ho van proposar perquè a La Joviat sempre busquen gent jove per integrar al club, és una mica la filosofia i el motor de l’entitat. Vaig dir que sí perquè em va fer gràcia la idea, però mai abans m’ho havia plantejat.
Estany: Als 16 anys l’Albert Bataller em va proposar portar un premini de l’Escola Vedruna. És un altre bàsquet, quan són tan petits els hi ensenyes a jugar i vols que s’ho passin bé i, si pots, que millorin una mica.
P: Començar amb els més petits és el més adient quan ets un entrenador jove i sense experiència.

I en quin moment decidiu que us hi voleu dedicar?
E: Comences a entrenar i veus que t’agrada. Se’t desperta com un interès intrínsec, i cada cop vols fer-ho millor: hi dediques més hores, vas a mirar altres entrenaments, vas a clínics… I et prepares tu les coses, que crec que s’aprèn molt davant d’un paper en blanc i pensant, no només mirant. I sempre tens aquesta il·lusió per millorar. Penses, tant de bo un dia pugui dedicar-me a això, convertir-ho en la meva feina, però al final t’ho trobes una mica sobre la marxa.
P: Ho fas per hobby. A banda d’entrenar, estàs estudiant i fent de jugador. Però cada vegada, sense adonar-te’n, t’ocupa més hores i s’acaba convertint, no en una obsessió, però si en el teu temps lliure. El canvi de xip el vaig tenir en tastar la part més competitiva de la formació: competir el cap de setmana després d’entrenar durant 3 dies durant la setmana, amb disciplina, interactuant amb unes jugadores que també tenen ganes de millorar, que els hi agrada el bàsquet… Això és el que em va fer adonar que no estava allà per passar l’estona.
E: Crec que si tu ho fas tot per intentar ser millor, al final d’alguna forma t’acaba arribant la recompensa. Potser no sent entrenador professional, però si entrenant equips ben parits.

Després d’un any exercint d’entrenador a les categories inferiors del Zalgiris Kaunas (l’any en què Joan Plaza dirigia el primer equip), Estany va entrar com a tècnic al planter del Bàsquet Manresa, mentre que Pujol feia el salt al bàsquet femení -a La Joviat-, d’on només en va sortir per saltar al món professional.

En aquestes categories inferiors, hi ha una part més formativa i una altra més competitiva, que no sempre són fàcils de casar.
P: Sí, i han de ser compatibles. Jo ho vaig viure per primera vegada dirigint el cadet preferent femení de La Joviat, quan veus que vols competir, que tens ganes de jugar contra els millors i de fer millorar les jugadores, de ser un equip competitiu.
E: És un tòpic, però formes competint. Hi ha una màxima i és que si tu fas que el jugador millori, al final l’equip millorarà. I això també passa amb els professionals.
P: Exacte. Hem tingut la sort de néixer i créixer en un lloc de bàsquet de nivell, i això et permet des de ben jove escoltar gent que en sap molt i entendre que la millor manera de competir el dissabte és formant als jugadors. Que potser els primers dissabtes vas més just o no arribes al que esperes, però a la llarga acabarà sent millor i et portarà més lluny. I tens temptacions d’optar per la via de competir per sobre de tot, especialment quan has de guanyar per entrar a unes fases o per classificar-te pels campionats de Catalunya.
E: Crec que quan per a un entrenador el més important és guanyar, no només és perquè sigui molt competitiu, sinó perquè també busca un reconeixement de la gent del club que pren decisions o del públic en general.

Des de fora, sembla complicat de veure. Valorar pels resultats és fàcil: o guanyes o perds. En canvi, valorar si un nen millora o no…
E: El reconeixement d’un entrenador, en aquestes categories, hauria de venir pel dia a dia. El més fàcil és el que dius: no sé què fan durant la setmana però vaig a veure el partit el cap de setmana. En general no hauria de ser així, però sovint és més reconegut el que guanya més, quan la qualitat del treball la marca el que es fa els altres dies, com juga l’equip i si millora o no. Però és un punt difícil de controlar. L’ideal és que hi hagi algú dins el club, un coordinador, que controli què es fa als entrenaments, com s’entrena… Perquè decidir a partir del que es veu als partits ho pot fer molta gent.
P: Vaig fer de coordinar a La Joviat i et planteges les coses d’una altra manera, no en funció dels resultats. El primer que vols és que hi hagi jugadores, és a dir a nivell de quantitat no t’interessa que pleguin, així que aquí l’entrenador ja té una feina important. I després hi ha un tema de qualitat, de com es transmeten les coses, de la voluntat i la constància que es té… Parla molt d’un entrenador l’actitud que tenen els jugadors entre ells, com toleren el tema arbitral, el fet de guanyar i perdre…

Per acabar amb aquest apartat formatiu, hi ha moltes diferències entre el bàsquet masculí i el femení?
P: A banda de les diferències més conegudes, a nivell de tècnica, tàctica i, sobretot, físic; per mi la gran diferència és pel que fa a la gestió individual i de grup. Crec que les noies són més agraïdes i a la vegada tenen més memòria. En el moment en el qual passa una cosa amb una jugadora i reacciones d’una forma concreta, i al cap d’unes setmanes passa quelcom semblant amb una altra i reacciones diferent, tenen capacitat d’enrecordar-se’n i castigar-t’ho. El Jaume Ponsarnau sempre diu, i té tota la raó, que t’obliguen a tenir coherència amb totes aquestes coses i a donar-hi importància i tenir-ho tot en compte, perquè no et resti. La clau en el bàsquet femení és aquesta coherència.

El gran salt

Pablo Laso al Reial Madrid, Sarunas Jasikevicius al Zalgiris, Steve Kerr als Golden State Warriors…sembla que el pas de la posició de base a la d’entrenador funciona. “Al nivell que vam jugar nosaltres no sé si influeix gaire”, explica Pujol, però afegeix que el base “és la figura a la pista que està més pendent dels altres, la persona de confiança de l’entrenador”. Una idea que recolza Estany: “és la projecció de l’entrenador a la pista, i has d’estar pendent de moltes coses: a què vols jugar els següents atacs, comunicar-te amb els companys…i són coses que també fa un entrenador”. En el seu cas, no van triomfar com a bases (si entenem el triomf com el salt al bàsquet professional; Pujol va arribar a Primera Catalana i Estany a Copa Catalunya), però han tingut una entrada precoç a les banquetes del més alt nivell.

La seva entrada a l’ACB va passar desapercebuda dins de l’imaginari de l’ACB, quelcom imaginable: servidor no sabria nomenar a cap tècnic assistent de la lliga. Però a Manresa sí que va tenir impacte, tant per la seva joventut com per la coneixença de la majoria d’aficionats del Nou Congost. Ja fos per haver compartit pista, escola, banquetes, amistats…i perquè Manresa, en molts aspectes, no deixa de ser un poble.

Estany, a l’esquerra de Peñarroya, i Pujol a la dreta.

Com apareix la possibilitat d’entrar al Bàsquet Manresa?
P: M’havia picat el cuquet i cada vegada pensava més en bàsquet i m’absorbia més temps. El Gerard Barbé, que estava ajudant en diferents tasques al cos tècnic, era molt amic meu i jo tenia el desig i la necessitat de veure com treballaven. Estava al segon curs de Fisioteràpia i vaig deixar d’anar a classe per anar a veure els entrenaments del Bàsquet Manresa: cada tarda estava allà i també molts matins.
En aquell moment ell passa a fer de delegat, i em truca el Jaume Ponsarnau per veure si volia fer les tasques que ell feia. Em van ensenyar a editar vídeos i altres tasques i vaig estar dos anys així.

Quines eren aquestes tasques?
P: Ajudava una mica en tot. Però en especial em necessitaven per gravar les primeres parts dels partits de casa, i a la mitja part baixar al vestuari amb el portàtil perquè els tècnics poguessin revisar situacions concretes que havien passat o no s’havien fet bé.  Anàvem molt de pressa, però teníem un bon sistema: al salt inicial jo ficava a gravar i l’Aleix Duran (que era entrenador assistent) engegava el cronòmetre i apuntava el minut exacte de les situacions que volien repassar. També gravava entrenaments, partits amistosos… El tercer any va ser amb el Borja Comenge com a entrenador, i em va començar a donar responsabilitats a pista fent tècnica individual amb el Joan Pardina.

Imagino que tot això sense cobrar.
P: Sí, el Ponsarnau ja m’ho va dir, que no era un tema de club sinó més dels entrenadors, que creien que necessitaven una figura més per fer aquestes tasques. Buscaven algú jove amb moltes ganes d’aprendre, de forma desinteressada, a canvi de viure el que era una dinàmica d’equip professional.
E: Formativament això és una oportunitat única, el que aprens… Jo ja estava al club, fent d’entrenador del planter després de tornar de Lituània. La situació va ser similar, anava a mirar els entrenaments sempre que podia. El Pere Romero, que aquell estiu passa d’entrenador a director esportiu, no em coneixia personalment, però sabia qui era. En aquell moment recordo que era el mes de juliol i no tenia res: havia acabat un màster i no treballava, així que em va anar perfecte.

Entreu en el mateix moment a formar part de l’staff tècnic.
P: Sí. Aquest estiu (2014) el Pere Romero parla amb mi i m’explica que el Barbé no seguirà com a delegat, que el lloc queda lliure i que si m’interessa. Vaig dir que sí. Però en el moment en el qual em vaig reunir amb ell i el Carles Sixto (gerent del club) em diuen que en lloc de delegat han pensat que podria ser el tercer entrenador. La meva expectativa de què em parlessin d’aquesta posició era zero. No havia demostrat res per ser-ho, els meus coneixements segurament no eren els mínims per estar allà… Però les necessitats del club van fer que apostessin  per algú jove, que coneixien i que els donava la tranquil·litat de saber que s’esforçaria al màxim i intentaria aprendre. I que si la cosa no anava bé, l’any següent se’n buscaria un altre. Vaig ser entrenador ajudant a l’ACB sense haver demostrat res.
E: A mi em va trucar el Pere per fer de delegat, i per mi va ser en el millor moment possible per la meva situació.

Com va ser aquest pas al món professional?
E: És molt bèstia. El canvi és molt gran.
P: Molt heavy. Recordo que aquest primer any, el primer entrenador era el Pedro Martínez i el segon el Carles Marco, que els dos eren de Badalona. Algún dia vaig haver de fer alguna cosa a pista sol amb algun jugador, i clar, passar d’explicar un exercici o corregir a una noia de 15 anys, per molt bona que fos, a fer-ho amb un tiu de 30 que fa 10 anys que està a l’ACB, quan tu en tens 24… És un tema de jerarquies. Amb el tracte diari i el cara a cara t’has de guanyar un respecte que al principi potser no tens, perquè no deixes de ser un nen: no has entrenat a ningú ni has viscut un bàsquet del nivell en el qual et trobes.
Però a poc a poc intentes sobreviure. Una de les coses més importants que vaig aprendre als primers mesos era que és molt important el que dic, però encara més el que no dic. No dir coses que ja es donen per suposades i anar a buscar coses que realment siguin interessants o productives pel que estem fent. I això et fa reflexionar molt internament. Has d’intentar millorar molt pel que fa a coneixements, i és complicat. Els 3 primers mesos van ser molt durs.
E: Molt. Com a delegat no perquè diguéssim que no estàs a pista, i tractes amb els jugadors com a persones, que al final són gent normal com tu i com jo. Però com a entrenador ajudant, i tot i fer 3 anys que estava en dinàmica d’equip com a delegat, recordo que al principi se t’escapen moltes coses perquè et falta experiència. Temes tàctics i inclús tècnics. El tracte inicial també és complicat… Has de ser pacient. Al final, si tens interès i escoltes, amb les hores que hi dediques, millores. El que vaig millorar en els 5 primers mesos fent d’entrenador ajudar, és més que tot el que havia après en els 10 anys anteriors fent d’entrenador. Però costa, perquè és un altre bàsquet.

El fet que fos Pedro Martínez el primer entrenador que vau tenir, va ser un motiu afegit de pressió? Recordo que venia de fer la millor temporada de la història amb el Gran Canària i ja era el segon entrenador amb més partits dirigits a l’ACB. La seva arribada va ser una sorpresa.
E: Per dir-ho d’una forma col·loquial, jo al principi estava tan perdut que ni Pedro ni res…era una feina nova. Però com a delegat, la figura de l’entrenador no és tan rellevant com per a un entrenador ajudant. En el cas del Xevi, que no ho havia fet mai abans i t’arribi algú com el Pedro…
P: Com deia, els 3 primers mesos per mi van ser molt complicats. L’estrès i la pressió per voler fer-ho tot bé i arribar al que s’exigia a una posició com aquesta era màxima. Però l’exigència no de l’entrenador, sinó del càrrec. A sobre no ens estaven sortint les coses bé, va ser una pretemporada molt estranya: Poeta i Ogilvy lesionats, el cas de Morley (aquella temporada vam tenir 22 jugadors)… no ens sortia res i a sobre és el meu club. Ara estic a dins, fins ara mai hi havia estat, i sempre pensaves ostres això que bé que ha sortit o que bé que ho fan, però en el moment en el qual passes a ser un dels que ho fa, tot canvia. Ho has d’aprendre a gestionar tot, i fins que no comences a tenir seguretat en tu mateix i entens que la feina que una persona amb experiència la fa en 2 hores tu en necessites 8, perquè la vols fer perfecte i no la domines, tot es va fent una bola. Per sort el final d’aquella temporada va ser apoteòsic.

Victòria a Madrid en l’última jornada per aconseguir la salvació. Un Madrid que venia de guanyar l’Eurolliga una setmana abans. Imagino que no ho devíeu veure massa clar.
P: És que a sobre dijous, tres dies abans, juguen a Vitòria i perden de 20. I allà pensem, merda, ja els han sorprès i fotut l’hòstia després de la celebració, ara pagarem els plats trencats.
E: El partit va seguir el guió perfecte. Al primer quart ens estaven fent un repàs, 22 a 7. Van sortir amb tot i després van ficar el fre de mà, es van relaxar -recordo que van fer jugar Campazzo, que en aquell moment no ho feia mai-…i també ho vam ficar tot.
P: Al segon quart ens va aguantar Isaac Fotu. I al tercer el Davin White.
E: I a l’últim DJ Seeley. Si els comences sorprenent, saps que s’hi ficaran. Va ser el partit perfecte. Hi havia poques possibilitats de guanyar, però el Pedro va fer una molt bona feina pel que fa a fer-nos creure que es podia guanyar.
P: Sí, el missatge del dilluns, al primer entrenament de la setmana, va ser: tothom és lliure per no anar a Madrid. Però els qui hi anem hem d’estar convençuts que es pot guanyar. I aquest va ser el principal èxit, arribar a Madrid pensant que podíem guanyar. I això es va veure en el primer quart, que l’equip va tenir la mentalitat de no deixar-se anar, de no dir “tot l’any menjant merda i ara arribem aquí i aquests ens fotran una repassada”. L’equip va tenir amor propi i paciència, van creure en ells mateixos.
E: A sobre que això els ho digui el Pedro, que segurament és l’entrenador que menys fum ven. Sempre diu les coses tal com són, va molt de cara. Si has venut molt fum durant tot l’any i al final arribes a Madrid i dius que tenim moltes possibilitats, ningú et creu.

Del mateix any que Ricky Rubio, contra qui van arribar a competir en categories inferiors (lo de competir és un eufemisme), de cop es van trobar immersos en el món que sempre havien vist i admirat des de la distància. La competició que any rere any seguien, cada 15 dies des de les graderies del Nou Congost i per la televisió (sempre que els drets televisius ho permetien), la lliga dels Navarro, Rudy Fernández, Rakocevic, Ivanovic, Pascual, Laso…i tantes llegendes més.

Què és el que més us va impactar en aquest primer any a l’ACB? No en l’àmbit del club, sinó de la competició.
E: El primer record que tinc és el d’estar el primer dia de partit a la banqueta del Nou Congost. Pensa que des dels 5 anys que anava al camp, vaig ser-hi quan vam guanyar la lliga…i estàs allà a baix i la sensació és brutal. També el fet de veure jugadors i entrenadors que sempre veies per la televisió. Són moltes coses, però el que més em va impactar va ser l’ambient en la primera victòria a casa.
P: Havia interioritzat molt el no deixar-me portar per l’entorn, intentar estar tan concentrat amb les coses que havia de fer durant el partit i no deixar-me enlluernar per res. Segurament vaig forçar tan això que no vaig saber gaudir del nivell de la lliga, de competir contra entrenadors que eren referents de tota la vida, dels ambients… Intentava estar amb una tensió, poc normal, per intentar fer el màxim de bé la meva feina. Però és el que diu el Marc, el Nou Congost…

Hi ha hagut un canvi en l’ambient. Ha tornat el Factor Congost.
E: El que s’està vivint ara, aquesta última temporada i els playoff de la LEB, és brutal. Som uns privilegiats per poder viure-ho des de dins.
P: La implicació de la gent ha crescut molt. A vegades, des de la banqueta, tens la sensació que en certs moments l’energia que hi ha en l’ambient és la que fa que l’equip faci un esforç extra. Veus que el que està passant, aquest moment en el qual posem la sisena marxa, és perquè l’equip ha agafat aquest ambient, que ens estem deixant portar per l’afició. I quan vas als altres pavellons i veus que allà no passa…
E: És un valor afegit molt gran. El que es va aconseguir a nivell d’afició amb els playoff de la LEB, i que ara s’ha mantingut, crec que no hauria sigut possible sense el pas per la LEB. I la gran temporada de l’any passat ho consolida. La Grada d’Animació ha fet molt bona feina. Abans hi havia vàries penyes repartides pel pavelló, però ara han aconseguit que tot el pavelló vagi a una, i això és una passada. I sé que és una cosa abstracte, però el que deia el Xevi és veritat: tens la sensació que el públic empenta l’equip.
P: Crec que la mentalitat de la gent d’aquí fa que vagin al partit a implicar-se, a aportar el seu granet de sorra. El coneixement de ser un equip petit, amb poc pressupost, ajuda a fer que la gent s’hi vulgui implicar. I això passa a molt pocs llocs, els aficionats vénen a lluitar amb els jugadors.

Els millors mestres

Si li preguntes a un aficionat qualsevol de l’ACB quins són els millors entrenadors espanyols d’aquests últims anys, molts d’ells nomenaran a Pedro Martínez. I molts d’altres, deixaran anar els noms d’Ibon Navarro o Joan Peñarroya. I Estany i Pujol, han tingut la sort de formar-se al seu costat. Un màster avançat que aquest any continuarà amb el retorn de Pedro. Els demanem que ens expliquin com és cada un d’ells i que n’han après.

Pedro Martínez.
E: És molt formatiu. Té una màxima que és que el jugador millori. El que més em va impactar és que a nivell de joc fa coses bàsiques, però les fa molt bé. Jo aquell any portava un infantil i feia les coses que veia al primer equip. També, gràcies a la seva experiència, gestiona molt bé el grup. I l’exigència. És molt exigent sense haver d’aixecar la veu, crec que aquell any no va cridar a ningú i mira que la temporada… És exigent amb tothom: entrenadors, delegat, jugadors…
P: La definició podria ser el treball al detall de les coses bàsiques. Tu com a entrenador jove pots pensar que són coses que tothom ja sap, però no és així: anem a treballar per fer-les bé i a repetir-les perquè surti perfecte. I trobar la perfecció en totes aquestes petites coses fa que el jugador millori, creixi la seva confiança i l’equip jugui bé… Que es treguin uns avantatges pel coneixement del joc.

Estany, primer per l’esquerra. Pujol, primer per la dreta.

Ibon Navarro.
E: És un estil oposat al del Pedro en molts aspectes.
P: Sí, en la de metodologia de treball. És molt tàctic i va a destruir el que fa el rival. El Pedro moltes vegades el que fa el rival (ho sap tot, perquè a nivell d’entrenador ho sabem i ho treballem igual que qualsevol altre entrenador) no és tan important. No transmet gaires coses del rival a l’equip, perquè vol que se centrin a fer bé les seves coses. Ibon en això era l’oposat: centrem-nos en què fa bé el Tenerife per destruir-ho i així tindrem possibilitats de guanyar. Destacaria la seva capacitat de treball, és incansable. Nosaltres compartim més la metodologia i la mentalitat del Pedro, però segurament per un tema de gustos…
E: Sí, i per com hem crescut i com és el bàsquet formatiu a Catalunya. El Diego Ocampo també és de l’estil del Pedro.

Parlem d’Ocampo, doncs.
E: Va fer una cosa increïble. Va estar només un mes i mig, amb un equip en el qual l’únic objectiu era guanyar 9 partits per pujar. I ells es va preocupar de que el jugador millorés, encara que fos només en un mes i mig. No sé si gaires entrenadors haguessin anat per aquesta via en aquella situació, però ho va aconseguir: vam guanyar a través de la millora individual dels jugadors. Això a mi em va xocar, treballar la defensa individual d’un jugador quan potser ens eliminen a quarts de final i s’ha acabat tot.
P: Va córrer el risc. Per nosaltres va ser una experiència increïble.

Va arribar per l’Aleix Duran, amb qui vau viure la primera destitució. Just després d’acabar la temporada regular, a sis dies dels playoff…
E: Va ser molt dur. Et sents molt responsable. Al final amb l’entrenador hi passes moltes hores i es sosté molt amb tu, i intentes donar el màxim perquè tot vagi bé. Quan fan fora el primer entrenador, et sents responsable de forma directe.
P: Va ser un cas especial pel moment. Juguem un divendres, passa tot això i el diumenge a la tarda estem el Marc i jo entrenant a l’equip en un ambient enrarit, sentint-nos malament, intentant pensar en què hem fallat…a la vegada que en 5 dies comença un playoff pel qual hem de recuperar els jugadors, que ha de venir un entrenador nou que té molt poca informació i que som nosaltres els qui li hem de transmetre… Per sort al final tot va sortir bé.

Joan Peñarroya.
E: És un altre estil també. El Joan és tàctic, però no tan destructiu com l’Ibon. Vol que l’equip millori, sobretot, a través de la confiança. I amb això és boníssim, com amb la gestió individual i el tracte jugador-entrenador.
P: Sap exigir des del bon rollo.
E: El fet d’haver sigut jugador crec que l’ajuda molt. És diferent tant al Pedro com a l’Ibon. Entrena perquè l’equip se senti còmode i amb confiança, per arribar a diumenge tenint molt clar que guanyarem.
P: Té una intuïció especial a l’hora de buscar alternatives, sorpreses tàctiques… Té un alt coneixement de l’entrenador rival, de la lliga, i juga amb aquestes peces pel que diu el Marc: crear un convenciment col·lectiu de que, tot i que som el Manresa, arribarem i guanyarem.
E: Juguem contra aquests? Doncs farem això. I mentre ho transmet al grup ja els hi està dient que sortirà bé, i al final el creuen i acaba sortint bé. L’any passat va sortir bé gairebé tot el que vam fer. La direcció de partit també és molt bona. La intuïció que té és difícil d’explicar. Les decisions que pren durant el partit, moltes són intuïtives. Té un do especial amb això.
P: Des de fora es pot pensar que va massa esverat en els partits, però té aquesta capacitat de ser fred prenent les decisions. Sembla que tot sigui improvisat però té la capacitat de llegir al moment el que està passant i decidir que és millor. Dins seu ho té tot molt ordenat.

A banda d’aquests entrenadors, van poder assistir en els seus inicis als entrenaments de Jaume Ponsarnau, Borja Comenge o Pere Romero, a més “de saber com treballen altres entrenadors, perquè un jugador seu ara el tens tu i t’explica el que feien”, exposa Pujol. I al final, tot això els permet “fer-te una idea de moltes filosofies i estils, que és el que t’enriqueix”.

Sou uns privilegiats.
P: Som afortunats per néixer i créixer en una ciutat de bàsquet, i uns privilegiats per treballar d’una cosa que ens encanta, que ens torna bojos. Poder fer-ho durant tant temps, i veure que cada any que passa la gent creu una mica més en tu…
E: La primera vegada que algú entra en un equip professional ja és un privilegiat. I més amb la nostra edat, que encara ho fa menys probable i comú. Ser tan joves i ja tenir aquesta experiència…
P: I vam aconseguir l’oportunitat sense demostrar res abans. Hi ha molta gent que ho intenta, amb insistència, i potser no els hi arriba mai. I no perquè no s’ho guanyin, sinó perquè és molt difícil i hi ha pocs llocs. Nosaltres per tenir una bona mentalitat i estar predisposats a fer qualsevol cosa, a no tenir un no per resposta, ens va acabar arribant una oportunitat que ni esperàvem. Sí, som uns privilegiats.

Imagino que també deu tenir alguna part negativa.
P: El temps que t’implica.
E: És l’únic negatiu. Estàs entrenant un 25 de desembre, el dia 1 de gener…i quan comença la competició no hi ha dies lliures. Ara sí perquè han fet el tema aquest de les finestres, que per nosaltres és com un estiu, però sinó pots estar 4 mesos sense descansar cap dia complet, perquè sempre hi ha coses a fer. Però com que fas el que t’agrada, no és una càrrega.
P: També és complicat per la gent que t’envolta. I nosaltres encara que ho estem fent a casa, i pots anar a prendre alguna cosa amb un amic, o anar a dinar a casa els pares… Si estàs a fora això no ho tens. És una feina que implica moltes hores, que no té horaris i que te l’emportes a casa i te la fiques al llit.
E: Hi ha moments en els quals has acabat la feina, però tu mateix te’n fiques per intentar aportar alguna cosa millor a nivell d’equip o per un jugador. La teva vida social queda reduïda.
P: I això fa que amb la gent de l’staff i els mateixos jugadors creeu uns vincles intensos. Que encara que els coneguis fa només 3 mesos, per les hores que et passes es creen relacions personals i especials. És com una família temporal.

Tornant a la pista, algun jugador dels que heu entrenat o algun rival que us hagi impressionat?
P: La noblesa del Sergio Llull ens té captivats. No enganya i té molt fair-play, en directe ho veus: accepta les faltes, sempre ajuda a aixecar els rivals del terra…
E: Pot estar molt frustrat perquè no li surten les coses, li xiulen una falta que no és i en lloc de protestar veus que intenta ajudar als àrbitres. També com tracta els rivals. És la sensació que dóna.
L’any passat va ser la plantilla amb més talent que hem tingut. A mi em va impactar Toolson als primers dies: feia unes sèries de tir increïbles, no havia vist mai res igual, en tirava 50 seguits i n’anotava 48.
P: Les primeres setmanes de Doellman.
E: Sí, entrenant. Les decisions que prenia, la calma amb la qual jugava… Per ètica de treball, el que era un luxe era Lundberg. Hi ficava moltes hores, es feia pesat i tot perquè sempre demanava d’entrenar més. Però com que tenia interès per millorar, són els jugadors que t’agrada entrenar.
P: Fent memòria, al primer any em va sorprendre molt la professionalitat de Ben Dewar. Tenia un genoll fotut, i tot i les molèsties no es va saltar cap entrenament. Va suportar el dolor intentant donar sempre el 100%, i com a veterà sempre buscava donar exemple pels més joves en una situació complicada. Són coses que et marquen.

Entenc que aquest perfil de jugador, més treballador i amb ganes de millorar, és l’ideal per a un entrenador.
P: Tenim la sort que a Manresa la gent que ve sap on arriba: la idiosincràsia del club, els mitjans que tenim, la ciutat… Els jugadors veuen que aquí els intentem ajudar perquè ells ens ajudin. Donar per rebre. I així és difícil trobar algú que et faci mala cara quan intentes donar-li un cop de mà.
E: Amb qui estem gaudint molt és amb el Guillem Jou, que ja fa 4 o 5 anys que està en la dinàmica del primer equip. Vas veient la seva evolució tècnica, tàctica, física…i, sobretot, de mentalitat. La seva predisposició i ètica de treball ha millorat molt: sempre ens demana per entrenar més, fer sessions individuals… i ara és molt millor jugador. Ens agrada veure que un jugador aconsegueix aquesta mentalitat per voler ser millor, que no és fàcil i no tots ho fan.

Ja per acabar, us esperàveu una temporada com la passada?
P: No, tot i que teníem molt talent. Però pujant de la LEB i amb molts jugadors sense experiència…

A partir de quin moment us ho vau començar a creure?
E: Crec que va ser amb la victòria al camp de l’UCAM. Vam guanyar a bastants rivals directes, o que a priori eren superiors a nosaltres com l’UCAM, l’Andorra…i la sensació és que guanyàvem bé. Arriba un moment que et sents amb confiança, i creus que si juguem bé guanyarem, una cosa que no havíem viscut mai, almenys a fora de casa, on és dificilíssim guanyar. El dia de l’Andorra també va ser clau, perquè veníem de perdre a casa amb el Joventut, i anavem 1-2. Si perdíem ens ficàvem amb 1-3 i ens venia l’Unicaja a casa, amb qui vam perdre: 1-4… Això va a dinàmiques, i vam agafar la bona.
P: I tot comença guanyant a l’Estudiantes a fora a l’últim segon.

I arriba el somni de la Copa.
E: Ho dèiem amb la boca petita però ho pensàvem i fèiem números. Això sí que és una espina que em va quedar clavada… el dia que quedem fora vam quedar tocats. Quan tornarem a tenir una oportunitat de viure una Copa del Rei? Ha de ser una passada anar-hi amb el teu equip. Però bé, si a principi de temporada et diuen que lluitaràs per la Copa i acabaràs als playoff…
P: Sí, i la llàstima és que als playoff hi arribem al pitjor moment de la temporada, quan teníem menys talent i físic i erem menys competitius.
E: Si ens arriba a agafar en el millor moment de la temporada, no descarto que haguéssim pogut guanyar al Madrid al partit de casa. Però bé, l’últim partit a casa va ser una festa i l’afició va estar increïble.

I és que enguany encetaran una nova temporada després de viure un any màgic en el qual van guanyar més del que van perdre, un fet poc habitual (podríem dir que extraordinari) en el Bàsquet Manresa de l’última dècada. Després de temporades amb només 5 victòries, d’un descens a la LEB i infinitat de problemes, han provat la mel de la victòria. Però com diu Andre Agassi en les seves memòries, “les victòries no ens fan sentir tan bé com malament ens fan sentir les derrotes, i les bones sensacions no duren tant com les dolentes”. Una sensació que comparteixen, com descriu Pujol: “Et fa molt mal perdre, tot i que no t’hi pots parar a pensar molt, però guanyar és molt efímer. La sensació de victòria la gaudeixes poc, perquè mai és suficient. És una sensació constant d’estar incomplet. I fa ràbia, amb el que costa guanyar, no poder-ho gaudir més”.

Com a parella d’assistents més jove de la lliga, i al costat d’una llegenda com Pedro Martínez, els aficionats manresans esperen que aquesta temporada se sentin incomplets de forma permanent, el que seria indicatiu d’una nova temporada per la història. I que, de forma paral·lela, Pujol i Estany continuïn fent-se un camí a l’èeit, amb una direcció clara (de la qual ells eviten parlar i, diuen, pensar): arribar algun dia a ser els primers entrenadors d’un equip ACB. I si pot ser a Manresa, millor per a tots.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a LLIGA ENDESA

Tradueix »