Lluny d’un paradigma governat per la tranquil·litat, el Baxi Manresa ha iniciat el curs amb males sensacions. Afortunadament, els factors que han incidit en aquest mal començament són totalment reversibles i res fa pensar que el club bagenc no sigui capaç d’assolir una millor dinàmica en un futur. 

En aquest article em centro a comentar els factors de més rellevància dins l’entorn manresà d’aquestes primeres setmanes de competició.

L’arrel del problema

L’eix del qual estan derivant totes les complicacions és la rotació interior. Marcus Lee es queda provisionalment sol com a 5 pur davant de la baixa indefinida de Babatunde Olumuyiwa i a l’espera que el Manresa anuncïi l’arribada del jugador que substituirà al recentment desvinculat Justin Hamilton.

La part bona dintre de tot això és que sembla que ja han fugit tots els fantasmes que envoltaven la figura de Marcus Lee. El nord-americà ha complert amb garanties allò que venia predefinit en el seu rol. 

Queda demostrat que és un home capaç de córrer la pista, contundent en la finalització i amb un cert poder intimidador prop de cistella. Ara bé, cal minimitzar encara més el temps en què la pilota està als seus dits: 8 pèrdues acumula ja en ACB (2 per partit).

Com deia però, les conseqüències de les baixes al 5 han tingut un impacte directe sobre la resta de posicions.

Tant Elias Valtonen com Juampi Vaulet s’han vist obligats a traslladar-se al 4 (especialment l’argentí) en els minuts d’absència de Tyson Pérez a pista. Cal dir que, d’acord a com estava configurada la plantilla, aquesta ja era una cosa que es podia intuir que podria passar.

Juampi Vaulet és probablement el jugador més vàlid per a fer aquesta substitució provisional (ja ho ha fet en altres moments de la seva carrera). És un jugador molt versàtil que t’ofereix l’opció de poder parar a un quatre en determinats moments de partit.

Com acostuma a passar sempre però, els més beneficiats d’aquesta falta d’efectius han estat els dos joves. Tant Marcis Steinbergs com Musa Sagnia han gaudit d’un impuls en el seu minutatge.

A nivell personal, em genera certa preocupació el cas del letó. En atac té uns registres molts limitats. La seva anotació es concentra en (1) caigudes després de bloqueig i (2) en llançaments oberts després de recepció (manca l’encert).

A més a més, tinc la impressió que la seva escassa mobilitat alenteix el sistema manresà i no permet explotar als dos Danis com a facilitadors després de bloqueig directe.

En defensa pateix tant contra 4 ràpids com contra 5 grans. Tampoc té l’envergadura ni la agilitat en el desplaçament lateral com per fer front a la defensa de canvis.

El cas de Sagnia és certament oposat. Existeix cert omptimisme al voltant del futur del gambià que, mica en mica, va fent passes per a estabilitzar-se com a jugador del primer equip. A dia d’avui la seva demarcació habitual és la rotació al 3 (contra el Barça va ser fins i tot titular). 

El partit de dissabte vs Barça va servir de fet per exemplificar l’enorme versatilitat d’aquest jugador. Capaç d’intercanviar un ampli ventall de posicions (en determinats contextos des de l’1 fins al 3), Sagnia gaudeix d’un físic privilegiat a l’edat de 18 anys. I, sinó, que li ho preguntin a Higgins…

Dependència ofensiva

Una altra de les claus que està castigant excessivament a l’equip de Pedro Martínez és el desencert en atac. Deixant de banda el partit vs Barça de l’altre dia, el Manresa ha sabut construir bones accions en atac que no ha acabat de convertir.

Especialment des del triple, alguns percentatges a l’ACB són xocants:

• Giordano Bortolani 32%
• Dani García 27,3%
• Dani Pérez 23,1%
• Tyson Pérez 0%
• Elias Valtonen 0%

Això és especialment preocupant, i més si tenim en compte que la majoria d’aquests llançaments són en situacions de Catch and Shoot (cap dels retratats té l’autonomia suficient com per fabricar-se un tir des del bot de manera solvent).

Enmig d’aquest context, apareix afortunadament Jerrick Harding. El nord-americà està sent la salvació ofensiva per a Pedro Martínez. Aquest gràfic previ a la jornada 4 exemplifica clarament el què ha estat fins ara la repartició (desigual) de l’anotació manresana:

En els 4 partits disputats fins ara a l’ACB, 21.5 punts de mitjana i un nivell de consistència espectacular. 

A l’altra cara de la moneda hi ha Giordano Bortolani. El Manresa està sabent generar bones opcions que l’italià cedit per Milà no està aconseguint anotar amb regularitat.

Si bé és cert que les condicions físiques l’estan exposant una mica en defensa, en atac ha de ser una peça imprescindible del sistema. Bortolani és coneixedor de les seves limitacions i té una bona presa de decisió a l’hora d’assumir els llançaments. Fins ara el Manresa li ha sabut proveïr bones opcions en atac. Tanmateix, l’encert no està de la seva banda fins ara. Temps al temps, la confiança amb ell és plena.

Balanç

Més per sort que per desgràcia, el marge de millora de l’equip en general és gegant. Especialment en el cas d’alguns jugadors com el propi Bortolani o especialment Tyson Pérez (que mica en mica va trobant millors sensacions després de la llarga lesió), el convenciment és unànime amb què en un curt termini n’observarem millors versions.

Igualment, el balanç de resultats tampoc és ni molt menys dolent. El Manresa segueix invicte a la BCL i, a excepció de la derrota a Sevilla vs Betis, s’ha deixat dos partits que podia perdre perfectament (Barça i Tenerife).

La incògnita de cara els propers dies serà la de descobrir quin serà el relleu de Justin Hamilton. Pel què comentava Pedro Martínez, l’anunci del nou fitxatge arribarà més aviat que tard: el club ja fa temps que estava al corrent de la situació del nord-americà i ja li estava buscant un substitut.