Connecta amb nosaltres

NBA

El pla d’Eric Spoelstra. Ni Miami ni Butler en tenen prou

Jimmy Butler i Eric Spoelstra afronten el quart partit amb ambició.

Comparteix

El pla d’Eric Spoelstra. Ni Miami ni Butler en tenen prou

Els Miami Heat són una franquícia honorable. Com a bona franquícia honorable que són, no és estrany que la gerència, el tècnic i la referència en pista ometin la possibilitat de posar qualsevol excusa a les derrotes i prioritzin la recerca constant d’alternatives per frenar les escomeses dels rivals. Quan et toca jugar contra els Los Angeles Lakers de LeBron James i Anthony Davis, conservar intacta aquesta cultura i respondre amb elegància i dignitat al plantejament tàctic rival té un mèrit encara més gran. És per això que actuacions com la del tercer partit de la final de l’NBA que van protagonitzar els homes d’Eric Spoelstra sota la batuta d’un majestuós Jimmy Butler es converteixen en actuacions especialment reconfortants.

Sense Bam Adebayo ni Goran Dragic, vist des de fora, Miami perd gairebé la meitat del seu potencial. Miami Heat està competint amb dos jugadors en rols importants que fins aleshores havien estat fora de la rotació -Kendrick Nunn i Kelly Olynik- per les seves flaqueses defensives com a substituts d’un generador diferencial en situacions d’atac a mitja pista (Goran Dragic) -2vs2 en essència- i el motor en ambdós costats de la pista de la filosofia que ha portat Miami Heat fins on és ara (Bam Adebayo) que, a més, aquesta temporada ja s’ha convertit en un All Star de ple dret.

Eric Spoelstra ha fet mans i mànigues per construir a marxes forçades un nou entramat a partir del G2 i, tot i que la sèrie va 2-1 a favor dels angelins, podríem dir que li ha sortit prou bé. La major part de la sèrie serà amb els Heat anant a remolc, però no deixa de ser una gran notícia pel futur immediat de la franquícia -i també a mig termini- que els jugadors més joves i els que teòricament eren més incompatibles amb l’exigència d’un escenari tan crucial estiguin  sent capaços de competir amb unes normes comunes i un funcionament determinat. Val la pena que analitzem les claus de l’èxit dels Miami Heat.

Jimmy Butler fa de Butler i d’Adebayo

Ho dèiem abans: les lesions de Bam Adebayo i Goran Dragic són lesions determinants per al funcionament dels Heat d’Eric Spoelstra. No és només que els dos aportin més de 20 punts per partit amb regularitat sinó que l’aportació del primer en defensa i exuberància i del segon en ascendència i clarividència a mitja pista -anotador a diversos nivells amb un toc perimetral privilegiat- limita massa les possibilitats d’un equip caracteritzat per un dinamisme que es potencia, en gran mesura, gràcies a les seves virtuts.

Jimmy Butler és un líder diferent. Els 40 punts que va anotar en el tercer partit no són la norma general. Ell es caracteritza per tenir impacte en múltiples àrees del joc i per la capacitat que fa anys que se li reconeix, tot i que no amb prou freqüència, per estimular els jugadors del seu entorn per assumir més pes. Meritocràcia absoluta. Centrant-nos en aspectes esportius, per exemple, la seva diferència amb Dragic és evident: Butler constantment veu com els seus defensors li passen el bloqueig per sota ja que no és una amenaça en pull up i és més important negar-li la possibilitat d’arribar a l’àrea restringida -és un geni trobant companys alliberats i finalitza bé-, mentre que quan és l’eslovè qui s’encarrega d’expandir la pista amb rang de llançament no gaudeix d’aquest tipus de concessions.

Butler (i Adebayo) té un context idíl·lic: està envoltat de companys que li permeten ser l’eix dels espais, de manera que el seu ús residual del triple és més que legítim. Sense Bam, però, havia de reinventar-se a marxes forçades. I vaja si ho va fer en el tercer partit de la final.

 Jimmy Butler va generar prop de 1’3 punts per possessió en situacions de bloqueig directe i va fallar un únic tir prop del cèrcol. Els Lakers ho van intentar gairebé tot: LeBron James com a defensor primari (6 punts i 4 assistències de Jimmy Butler i 17 punts dels Miami Heat), canvis automàtics al quart quart i 2 contra 1 en els moments de major confiança del 22 dels Heat. Cap via va funcionar i Butler va ser capaç de llegir en cada moment el desajust i atacar-lo amb fiabilitat. Seria estrany, això sí, que de cara al pròxim partit torni a assumir tal quantitat d’ús. No és la seva naturalesa.

Un nou recurs que ha implementat Spoelstra és l’ús de Jimmy Butler com a bloquejador. És un recurs que té un clar motiu de fons: sense Adebayo i sense voler renunciar a la naturalesa de Butler, la millor manera d’aconseguir que l’equip continuï generant contexts propicis a jugadors que tenen una única raó de ser -ofensiva- com Duncan Robinson o Kendrick Nunn és mantenir el mà a mà i l’ús de l’slip. Butler és un jugador que pot interpretar aquest paper perfectament, i ja ho ha demostrat.

 Aquest ús del 2vs 2 entre petits, a més a més, també ajuda a atacar millor la defensa dels Lakers. Són molt llargs i sorprenentment ràpids -ocupen tots els espais que ens puguem imaginar-, però se’ls ha d’atacar amb talls, falsos bloqueigs per caigudes més ràpides i, sobretot, un ritme d’execució molt ràpid a mitja pista. És un recurs que Houston va intentar aplicar amb Westbrook -tot i que no se’n va sortir- i ara, per la baixa d’Adebayo, Spoelstra ha decidit emprar-lo. Per ara li funciona.

La síntesi ràpida és que Jimmy Butler està fent d’ell mateix, de Dragic i de Bam Adebayo. No és un plantejament sostenible ni tan sols a curt termini, però no deixa de ser un factor digne d’elogi. Hem de contextualitzar Butler com mereix la circumstància actual: com un heroi.

A Anthony Davis no se’l para, però sí que se’l conté

Anthony Davis és un jugador especial. Té el tir en suspensió d’un aler, la capacitat per passar dinamitzar i córrer d’un exterior a l’ús i el joc prop del cèrcol d’un pivot. Footwork, velocitat, agilitat gestual i llançament. A aquest reguitzell de virtuts cal que li sumem que pesa 115 quilos, que medeix 2’08 metres i que quan juga de cinc és un dels cincs més dominants que hem vist. És, en poques paraules, una anomalia que condiciona de manera decisiva el plantejament del rival. És per això que, quan Spoelstra va veure com es lesionava definitivament Bam Adebayo, un jugador de perfil únic que al llarg d’aquests play off ha vençut en defensa contra perfils igual d’anòmals -Antetokounmpo, per exemple-, tots vam pensar el mateix que el tècnic: la guerra amb AD estava condemnada a un resultat.

Si fem un exercici de sinceritat, resulta gairebé impossible frenar com a tal una estrella de l’NBA. En una lliga tan talentosa i desenvolupada, és molt difícil que un defensor porti la iniciativa constantment contra un atacant d’elit. Ni tan sols Adebayo, un prodigi físic, hauria pogut fer-se càrrec exitosament d’AD en els moments que van competir l’un contra l’altre en el primer partit. Spoelstra va optar per situar Crowder amb AD i Adebayo amb l’interior menys agressiu -McGee o Dwight Howard- per potenciar les ajudes i descarregar-lo de la pressió i l’amenaça de les faltes.

 Anthony Davis està en estat de gràcia i és un dels millors jugadors que puguem imaginar en el noble art d’introduir la pilota a la cistella. La clau per defensar-lo, igual que va interpretar de manera encertada en el primer partit de la sèrie de semifinals de conferència la plantilla dels Houston Rockets, resideix més en el posicionament, l’anticipació i el negar-li rebre la pilota en franges còmodes que no pas en la defensa quan afronta la situació de llançment. És superior en termes físics i té més talent que la majoria de jugadors, així que cal posar-li tan difícil com sigui possible. I hi ha dues maneres de posar-li les coses difícils: forçar-lo a fer servir la mà esquerra i col·lapsar la defensa sobre el seu radi d’acció (els pals). Les dues estan estretament vinculades ja que l’objectiu era el mateix: forçar AD a dominar menys que de costum el terreny que ell domina.

El resultat del tercer partit va ser especialment esperançador: Anthony Davis va acabar amb 15 punts, 5 pèrdues, 5 faltes personals (dues en atac) i només dos tirs en situació de pal baix. Spoelstra va posar tota la carn a la graella: en cada situació d’aclarat al pal baix el defensor del passador es llançava a un 2 contra 1 molt agressiu acceptant, a canvi, que AD en determinades ocasions trobés la manera de realitzar una inversió o de trobar un tall -reacció típica dels Lakers-. No va passar i, gràcies a aquesta variant del sistema, Spoelstra va aconseguir contenir un dels eixos de la llibreta de Vogel. Sense la producció natural d’AD es perdien moltes produccions derivades de jugadors que tenen menys capacitat d’atracció i menys habilitat per generar superioritats de manera autònoma.

En aquests clips també contemplem per què té sentit defensar Anthony Davis amb jugadors més petits. Jae Crowder i Andre Iguodala són defensors certament inferiors en termes físics a AD, però en cap cas són desavantatges constants perquè tenen molt clar què han de fer: aconseguir que Anthony Davis rebi el més lluny possible del cèrcol. No només van obligar Davis a tenir una de les pitjors nits amb la samarreta dels Lakers sinó que també van convertir gairebé cada pèrdua en una situació d’avantatge ofensiu dels Heat. La jugada li va sortir rodona a Eric Spoelstra. Hi ha una dada que explica especialment bé la bona feina que han fet els Heat en aquesta matèria: Anthony Davis “només” ha tocat la pilota 57 vegades per partit en els tres partits de la sèrie, i la mitjana de segons que ha tingut la pilota a les mans en aquestes intervencions és d’1’8 segons. Intervé gairebé 7 vegades menys que en les sèries anteriors i té la pilota en possessió, si fa o no fa, mig segon menys.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »