L’agència lliure de l’NBA ja està molt avançada. És un bon moment per fer un cop d’ull als millors moviments que ens ha deixat. Per fer-lo, hem tingut presents tres condicions: han de ser necessàriament jugadors que hagin canviat d’equip, hem de fer un balanç qualitat-preu i, a més, només podem posar 10 jugadors a la llista. I el resultat és aquest.

Abans, però, una menció d’honor: PJ Tucker. Hem tingut seriosos dubtes entre PJ Tucker, Jeff Green, Bruce Brown i Richaun Holmes per decidir quin d’aquests quedava fora, i finalment ha estat el dels Heat perquè és una firma més típica que la resta i, sobretot, perquè ja havíem escrit sobre un moviment dels Heat prèviament -únicament un equip surt dues vegades al TOP-.

Ara sí: comencem^^.

Dennis Shcroder – Boston Celtics

Aquest article no està ordenat, però si haguéssim de fer-ho seria, amb gairebé total probabilitat, la millor firma de la present agència lliure de l’NBA. Sense estrelles al mercat i tenint en compte la complexa situació salarial dels Boston Celtics, que amb Brad Stevens a la direcció han optat per garantir-se una base estable amb molts complements de nivell promig per envoltar la parella d’All Star -Jaylen Brown i Jayson Tatum- a l’espera d’una tercera referència que arribi via traspàs, poder fer-se amb un base del nivell de Dennis Schroder, titular -i tercer millor jugador- d’un candidat a l’anell de la temporada passada, per aproximadament uns 5 milions de dòlars és un autèntic luxe. Encara que sigui per una sola temporada.

Més enllà de la clamorosa errada en la interpretació de les possibilitats salarials i el marc de la lliga comesa per Dennis Schroder i el seu representant, la realitat és que a nivell competitiu el base alemany també aterra en un context ideal. Dennis Shcroder compensarà en certa mesura els problemes per arribar a l’àrea restringida de les estrelles de l’equip -és el que distancia Jayson Tatum del pròxim pas en la seva trajectòria-, podrà adaptar-se perfectament a una proposta amb diversos generadors, tal com va fer en la seva estada en uns Oklahoma City Thunder que quan millor funcionaven era quan ajuntaven Schroder amb Chris Paul i Shai Gilgeous-Alexander i, a més, formarà una parella defensiva d’escàndol amb Marcus Smart, que ja de per si és una de les millors navalles suïsses de l’NBA. Els quintets amb Smart, Schroder, Tatum, Jaylen Brown i Robert Williams haurien de ser infernals en defensa i molt competents en atac. Ime Udoka, un tècnic de clara mentalitat defensiva si ens fixem en la seva evolució com a assistent i les responsabilitats que ha tingut com a membre dels cossos tècnics en els quals ha estat, agrairà tenir peces d’aquest perfil.

Per altra banda, Schroder descarregarà de responsabilitat en la creació de joc a Marcus Smart, que per les anades i vingudes de Kemba Walker de la temporada passada -maleïdes lesions- va haver d’assumir més pes del compte en aquest àmbit.

Kemba Walker- New York Knicks

Els New York Knicks han recuperat la serietat de la mà de Tom Thibodeau, un tècnic ferm i rígid que no fa cap mena de concessió quant a esforç i compromís. Inculcar bons hàbits als seus jugadors va repercutir positivament en el projecte ja que molts jugadors van rendir per damunt de les seves possibilitats, però a la fase final va ser evident una cosa que ja sospitàvem des de l’inici de la temporada: els Knicks necessitaven més talent. La dificultat per respondre contra una màquina gairebé infalible com l’atac dels Hawks amb Trae Young a la pista era tan manifesta que la superioritat dels de Nate McMillan es va traduir en un dur 4-1.

I Leon Rose ho ha entès. La incorporació d’Evan Fournier significa afegir gairebé 20 punts per partit a la plantilla, però la de Kemba Walker significa la mateixa quantitat i un plus de desequilibri, bagatge competitiu a l’elit absolut de la lliga i, sobretot, lideratge ofensiu i desequilibri. Kemba Walker és el jugador de la plantilla que, si està bé, tindrà més permisos per prendre’s llicències i trencar esquemes. Una ajuda per a un Julius Randle sobrepassat per la situació quan tot es tornava massa exigent -al cap i a la fi va fer una reconversió brutal que serà encara més notable aquesta temporada- i una adquisició sensacional per a un sistema mancat de generadors. Kemba Walker no tornarà a ser el dels Charlotte Hornets, però tampoc ha de ser el dels Boston Celtics de la temporada passada. Amb Miles McBride d’auxili i un sistema que el protegirà, ha de ser el vers lliure de la franquícia.

El risc, tenint en compte que firma procedent d’un tall dels Thunder i per tot just 8 milions de dòlars amb opció de continuïtat per la temporada següent, és mínim. I la recompensa és elevadíssima.

Kyle Lowry- Miami Heat (sign&trade)

Moviment guanyador de Pat Riley. Els Miami Heat viuen immersos en una política de present permanent, i gràcies a aquesta manera de fer podem entendre les renovacions de Duncan Robinson o Jimmy Butler i el traspàs per Kyle Lowry, que és l’emblema dels Toronto Raptors de la darrera etapa. Independentment de la veterania, de com pugui envellir el contracte o del cost, el resultat final de l’operació és l’arribada a la plantilla d’un guanyador insaciable que millorarà immediatament el que tenien la temporada passada. La mancança en creació de jugadors va ser un dany considerable per al plantejament d’Erick Spoelstra, que fora de Jimmy Butler tenia un desert.

Kyle Lowry és un jugador que té interioritzada la cultura dels Heat. El caràcter lluitador i fins a cert punt picaresc, el lideratge ofensiu en moments de complexitat i la sostenibilitat en canvis d’assignació -clau ara que ha perdut agilitat gestual, veient el plantejament defensiu de Spoelstra- són arguments de molt pes per considerar als de Miami un candidat molt solvent a l’anell de la temporada que ve. Si la salut no els juga una mala passada, la relació entre Butler, Adebayo i Lowry serà complementària i permetrà tenir sempre un generador a la pista. Exceptuant la temporada passada, marcada per les absències i la poca competitivitat dels Toronto Raptors Kyle Lowry mai ha baixat del percentil 80 en generació a partir del bloqueig directe. Millorarà immediatament les prestacions dels Heat en atac en transició i augmentarà la riquesa i varietat a partir del 2 contra 2.

Patty Mills- Brooklyn Nets

A efectes pràctics el millor moviment dels Brooklyn Nets és la faraònica renovació de Kevin Durant, que et garanteix competir per guanyar ad eternum i facilita les negociacions amb Kyrie Irving i James Harden de cara a les seves extensions, però com que en aquest article ens centrem en els jugadors que han canviat d’equip hem de referir-nos a altres jugadors. I l’agència lliure dels Brooklyn Nets, així com el Draft, oposita a l’excel·lència.

Patty Mills no és millor jugador que Spencer Dinwiddie, però per jutjar el canvi hem de tenir presents dues coses: que Spencer Dinwiddie no va jugar la temporada passada i que la seva renovació era del tot inassumible (els Nets no podien invertir 20 milions en el tercer millor exterior de l’equip tenint la profunditat que tenen en aquesta demarcació). Per això, la relació qualitat-preu de Patty Mills i el simple fet que, si no es lesiona, jugarà i sumarà immediatament a la rotació, és una notícia extraordinària. Patty Mills arriba procedent d’uns San Antonio Spurs que ja no compartien amb l’australià els temps competitius i era l’objectiu de la meitat de candidats a l’anell. Per tant, és un moviment que fa millors als Nets i fa que els altres no potenciïn la plantilla.

Mills serà el colíder de la segona unitat -juntament amb l’estrella de torn que sigui substituïda en primera rotació- i farà que la lucidesa de l’equip creixi substancialment. És un brutal lector de situacions de bloqueig directe, pot conviure amb altres generadors i ve d’un vestidor que tenia una maduresa emocional en moments d’exigència sense precedents a la competició. Ha conviscut amb els millors, i això és clau per a sostenir la relació entre les estrelles. Mills s’aprofitarà de la gravetat ofensiva de les referències i serà una vàlvula d’escapament per quan la pressió se centri en ells. Cobrarà 6 milions en la primera temporada i després tindrà una opció de jugador del mateix valor que s’ajusta força, almenys per ara, a la seva realitat. Sean Marks ha fet màgia.

Bruce Brown- Brooklyn Nets

Nou molt bon moviment dels Brooklyn Nets, que mereixien una menció doble en aquest article. Bruce Brown va ser una peça clau de la filosofia de Steve Nash la temporada passada: el va convertir en una amenaça com a bloquejador en situacions de continuació curta per tal d’amagar els seus problemes d’ocupació d’espais per la nul·la amenaça perimetral i, gràcies a això, no només va mecanitzar una bomba molt resolutiva sinó que va ser un dels millors redistribuidors de la lliga, facilitant una gran quantitat de cistelles dels executors. Si a aquestes virtuts els afegim instints defensius d’elit i capacitat per defensar qualsevol rival de l’1 al 4, el producte resultant és el Draymond Green de Steve Nash. De marca blanca, però paraules majors.

Bruce Brown serà agent lliure la temporada que ve i potser caldrà que busquin algun substitut seu ja que si guanyen l’anell serà el seu glue guy, i això val diners, però no hem d’oblidar que és un jugador altament contextual. Cap equip podria proveir-lo del talent que tenen en nòmina els Brooklyn Nets.

Reggie Bullock- Dallas Mavericks

Els Dallas Mavericks van fer una aposta arriscada canviant Seth Curry per Josh Richardson en la passada temporada, i va envellir malament: mentre que Seth Curry va convertir-se en un dels cinc millors canoners de la lliga, Josh Richardson no va contribuir al benestar de Luka Doncic ni amb generació secundària ni amb prestacions defensives. Els de Rick Carlisle -aleshores- van ser esclaus d’aquesta absència de suports per a l’eslovè, que en molts trams va patir de desgast físic i mental en la presa de decisions.

Reggie Bullock no arreglarà el problema de creació de joc, però sí que serà un executor de primer nivell. És un tirador unidimensional i menys dinàmic que Seth Curry, però és molt fiable i encaixa bé com a intèrpret d’espais. La temporada passada va anotar el 41% dels seus triples en uns New York Knicks que no tenien generadors perimetrals solvents. La vida, amb Doncic com a font, li serà encara més senzilla. Gran reforç que, a més, ha firmat un contracte molt amistós: 30 milions de dòlars per les pròximes tres temporades amb la tercera no garantida. Permet flexibilitat per si sorgeix la possibilitat de crear un traspàs per una estrella i, a més, no és gens comprometedor.

Lonzo Ball- Chicago Bulls

Els Chicago Bulls han tancat incorporacions molt valentes en aquesta agència lliure i s’han comportat com un mercat gran, qüestió que parla de la mentalitat d’Arturas Karnisovas. L’arribada de DeMar DeRozan forma part de les mencions d’honor de l’article i Tony Bradley és un important valor per a la rotació, però el fitxatge que millor reflecteix la voluntat de l’equip és Lonzo Ball. L’ex dels Pelicans era l’objectiu des del deadline de la temporada passada i serà una peça clau en l’engranatge ofensiu dels de Billy Donovan. No hauria funcionat com a base pur ja que no és el perfil de generador desequilibrant a mitja pista que la franquícia buscava, però les seves prestacions guanyen molt sentit pensant en la relació entre Zach LaVine i DeRozan.

Lonzo Ball es farà càrrec de la referència exterior del rival, viurà dels espais que li originin la parella de referències (a més de Vucevic) i, a més, accelerarà el joc en transició sempre que faci falta. Serà el cohesionador d’un equip que tindrà problemes d’alçada però creixerà en talent. És un contracte de consolidació per a Lonzo Ball, que en un dels millors moments de la seva carrera -consagrat com a executor fiable i amb eficiència demostrada com a processador de les posicions dels seus companys- es trobarà al centre d’un context immillorable. Chicago necessita que Lonzo Ball funcioni. Si funcionés molt bé, tenint en compte que ha firmat per 84 milions en les pròximes 4 temporades i que té una opció de jugador al final de la tercera, el pròxim contracte serà lleugerament superior. Gran part de l’èxit del projecte dels Chicago Bulls passa pel seu cervell.

Jeff Green- Denver Nuggets

Un moviment que afegeix variants als Denver Nuggets i n’augmenta la versatilitat, que ja la temporada passada va millorar amb l’arribada d’un perfil com Aaron Gordon. Jeff Green era objecte de desig de molts candidats a l’anell, va ser crucial en els Brooklyn Nets de la temporada passada i obrirà una nova dimensió a la llibreta de Mike Malone. Pot jugar de 4, de 5 o de 3 en determinats contexts, i pocs jugadors permeten més flexibilitat que Nikola Jokic. Que a més només hipotequi 10 milions de dòlars entre les dues pròximes temporades és la cirereta d’una gestió genial. Tot i que els Denver Nuggets no comptaran durant una bona franja de temps amb Jamal Murray, la competitivitat està garantida.

Jeff Green pot exercir de generador secundari, anota triples oberts, resol problemes defensius amb certa versatilitat i ataca bé el rebot. És una navalla suïssa que ja ha canviat el signe de diversos partits importants a base de petites accions, com vam veure fa uns mesos en la sèrie contra els Milwaukee Bucks tot i la desfeta del seu equip. És un jugador de moviments guanyadors. Continuo pensant que al llarg dels darrers anys ha firmat contractes prou per sota del seu valor.

Richaun Holmes- Sacramento Kings

Monte McNair té pendent el traspàs de Buddy Hield i la gestió del contracte de Marvin Bagley, però els Kings estaven en l’obligació d’afrontar una renovació estructural: la de Richaun Holmes. I ho han fet. Gràcies a la sensibilitat en el floater i la sostenibilitat defensiva i en el rebot, el joc interior dels de Luke Walton va tenir cara i ulls al llarg de la temporada 2020/2021. Tenint en compte que buscava entre 20 i 25 milions per temporada, haver-lo acabat tancant per tot just 46 milions en les pròximes 4 temporades és una victòria de l’administració.

La feina dels Kings encara no ha acabat, però la base amb De’Aaron Fox-Tyrese Haliburton-Davion Mitchell i Richaun Holmes sembla correcte pels primers passos competitius del projecte. Que no haurien de tardar en passar…

Daniel Theis- Houston Rockets

Si bé és cert que Daniel Theis és un jugador ideal per a projectes competitius i que els Houston Rockets no necessiten victòries motoritzades per veterans, tampoc podem obviar que pocs jugadors podran encaixar millor amb Kevin Porter Jr. i Jalen Green al mateix temps que mentoritzen el creixement d’Usman Garuba com ho farà Daniel Theis, un jugador de caràcter marcadament defensiu que s’ha fet un lloc a l’NBA a través de feina fosca i responsabilitat defensiva. Daniel Theis encaixa com un guant en un joc interior que, deixant de banda Garuba, té també en Christian Wood i Alperen Sengün un parell de recursos ofensius potencialment diferencials que requeriran de certa protecció tàctica i individual.

Theis és valuós pel seu impacte esportiu, però també per la repercussió salarial i el possible valor de traspàs. 9 milions anuals són ideals per a reforçar algun candidat a l’anell abans del trade deadline -per suplir mancances defensives- i, a més, Theis val eleccions de primera ronda, que de ben segur que durant els pròxims anys seran objectius de Rafael Stone. No ha de ser aquesta temporada, ja que en té 4 d’acordades, però sens dubte que serà un dels caramels del mercat en funció de com avanci la reconstrucció de la franquícia texana. Theis va fer el salt a l’NBA sense ser un jugador consolidat a Europa i ja hi ha aconseguit estabilitat, un rol en el dia a dia d’equips necessitats d’obrers i, per damunt de tot, una bona jubilació.