Quan Albert Soler va pronunciar la paraula model el dia que es feia pública la marxa de Xavi Pascual de la banqueta blaugrana, molts aficionats culers esperaven expectants i amb il·lusió un canvi que reflotés el rumb de l’equip. Les últimes temporades del tècnic de Gavà no havien estat bones pel que fa a resultats, i mentre el Madrid començava a erigir-se com el nou protagonista del bàsquet espanyol, la llum del Barça s’anava apagant.

Gairebé quatre anys després, l’equip torna per fi a ser un candidat real als grans títols (encara que aquest any per desgràcia tot sigui diferent), però el camí pres fins aquí ha estat irregular, sovint dolorós i complicat. Però sobretot, ha estat un camí peculiarment distanciat d’aquell model del qual Soler es vanagloriava de ser-ne defensor. Quatre anys després tocaria preguntar, quin model ha aplicat vostè, senyor Soler (i companyia)?

Les victòries són un model

Primer va ser Bartzokas, entrenador al qual se li va donar una plantilla indigna per competir en la primera Eurolliga amb fase regular de la història. Són paraules majors, com la qualitat d’algun dels jugadors que tenia aquell equip, però les lesions, l’escassetat de jugadors contrastats, la veterania dels líders i uns fitxatges paupèrrims amb la temporada començada van convertir aquell any en un malson per tot aficionat culer. El model deien que parlava de jugadors de la casa, però els jugadors de la casa han de sortir quan existeixin i estiguin preparats. Ni Kurucs ni Peno van poder demostrar la seva vàlua, i s’hi van jugar va ser perquè la direcció esportiva no va poder respondre a les baixes de Satoransky i Abrines, no pas perquè Bartzokas els hi augurés un futur brillant. No estaven preparats.

Sovint molts responsables prometen donar oportunitats als joves. Directius, directors tècnics, entrenadors, fins i tot candidats a presidir un dia el club (ja sigui aquest o qualsevol altre). Tothom és conscient de la doble il·lusió que suposa un noi del planter jugant amb el primer equip. Primer en el propi jugador i companys de planter, que veuen realitzat un somni. Després, com no pot ser d’una altra manera, en l’afició. Perquè què desitja un aficionat? Joventut, i cares noves, però sobretot vol jugadors que sentin els colors, la samarreta, que siguin blaugranes. Dubto bastant que tots els nois del planter siguin barcelonistes, però generalitzant, no hi ha ningú millor que un jove de la casa per aglutinar totes aquestes característiques. Així que és normal i fàcil prometre oportunitats per als joves, però un error donar-les si s’ha descuidat la seva formació durant anys. I aquí tampoc pretenc ficar-me amb la feina de ningú, qui sóc jo? Però és un fet que fa anys que no arriben jugadors del planter ni a l’ACB (Només Marc Garcia, Oriol Paulí i Xavi Rabaseda que ja en té 31).

Thomas Heurtel s’ha convertit en un dels pilars del Barça d’ençà la seva incorporació el 2017 – Oriol Hermosilla

Quan Soler va prometre un canvi de model, es fa difícil pensar que ell mateix fos conscient de totes les implicacions que comportava el que estava dient. Bàsicament perquè si ho sabia, estava clavant una daga, de forma conscient, a l’estómac del club pel qual treballa. Però bé, el “canvi de model” no va funcionar amb Bartzokas -una llàstima perquè com a entrenador està a la part alta de la piràmide- així que es va optar per Sito Alonso. Amb ell tampoc va funcionar res, però no per un tema de model mal aplicat, més aviat perquè ell no va saber fer mai una correcta lectura del que tenia entre mans. Al cap i a la fi, el model com a tal no existia des que construeixes una plantilla amb Hanga, Heurtel, Seraphin, Sanders, Tomic, Koponen, Claver, Navarro… i, a més, intentes portar Shane Larkin per donar-li el timó de la nau. Els models no van de promeses impossibles, van de trobar una manera de guanyar i és aquí on el Barça va començar a trobar certa coherència entre les seves accions -no en l’elecció de l’entrenador- i el fet de guanyar. Espai per gent de la casa no hi havia, però tinc seriosos dubtes que amb un nucli de gent del planter s’hagués guanyat la Copa 2018.

El projecte és Pesic

Aquell títol, amb prèvia i indispensable arribada una setmana abans de Pesic, va ser el cop d’efecte que va salvar al club. Un títol vital per destensar una plantilla que havia patit molt i per revertir una tònica perdedora que feia anys que durava. Però també una coartada per allargar una manera de fer que té data de caducitat, estiu de 2021.

Des de l’arribada de Pesic a la banqueta del Barça el club ha recuperat un rumb. Una direcció que pot agradar més o menys, però al cap i a la fi, una manera única i coherent d’actuar. El tècnic serbi és un guanyador, ho ha demostrat durant tota la seva carrera, i any rere any el Barça ha crescut en competitivitat a base de grans fitxatges i una clara jerarquia pel que fa al lideratge de l’equip. De fet, d’aquesta jerarquia i disciplina se’n sortia Delaney, i malauradament el jugador ja no està al club. Un desenllaç trist i abrupte. Inexplicable en virtut del seu rendiment però lògic si tenim en compte de qui és l’equip.

Recentment va saltar la notícia que Calathes, el base grec del Panathinaikos, seria el seu probable substitut l’any que ve (almenys aquest és el desig del Barça). Un jugador excel·lent en la direcció, un perfil complementari a Heurtel, però mal tirador i per sobre ja de la trentena. Aquest últim fet, sumat a què s’ha parlat d’una oferta de tres anys, generen certs dubtes sobre la idoneïtat del fitxatge (i més tenint a Bolmaro amb encara per definir que li presentarà l’estiu), però certament, l’arribada de Calathes seria una vegada més un moviment brillant (que no el meu preferit) i amb sentit dins de la idea actual de l’equip. Avui, els homes forts i importants de l’equip ronden tots la trentena i estan ben lligats de cara al futur. Davies (29 al juliol), Mirotic, Claver, Hanga, Heurtel o Higgins tenen tots entre 29 i 31 anys. Jugadors de contrastada qualitat i sobrada experiència a Europa, és a dir, perfils del gust de Pesic. Calathes (31 anys) seria un motiu més per pensar que veritablement hi ha motius darrere tot allò que es fa.

Al final, d’ençà que Pesic va arribar el febrer de 2018, l’únic objectiu que ha existit ha estat el de guanyar. És així perquè és l’única manera de fer que entén el serbi i perquè el club va haver-se de posar en les seves mans per redreçar la perillosa deriva que portava. Amb les eleccions d’aquí a un any (i el contracte de l’entrenador ja acaba el 2021 en senyal que ell és el projecte), pren encara més sentit tot allò que s’ha anat fent últimament. Tots dins el club entenen que avui el projecte només té un propòsit: EUROLLIGA 2021, i s’actua en consonància.

No es negarà que ens agradaria veure a Bolmaro jugar -jo mateix també penso que té nivell i mereixia més oportunitats-, que ens agradaria veure a Sergi Martínez. Però a Pesic no se li pot retreure no ser fidel a uns ideals. Un Pesic, a més, que a títol personal no ha enganyat a ningú. Els models no són promeses buides, música per a les oïdes, són maneres de treballar que s’han d’establir a la base per tenir èxit i repercussió al primer nivell. El canvi de model que Soler va anunciar el 2016 no va existir fins que Pesic va aterrar al 2018. Això, de fet, li dona certa autoritat per fer i desfer com ell desitgi, dotant de raó a tot el que ha succeït des d’aleshores. Pesic va aplicar el seu model i a base de bons reforços -com els que fa qualsevol club gran i aspirant-, ha aconseguit tornar a guanyar amb el Barça, ara només falten els grans títols. Calathes seria una peça coherent dins d’aquest sistema. Sistema i feina de més de dos anys, que perdria tota aquesta coherència si Kyle Kuric abandonés el club a l’estiu.