Pocs podien pensar, a inicis de la temporada 2021-2022, que el Morabanc Andorra ocuparia una de les dues posicions de descens a la lliga LEB Or al finalitzar la temporada. Des de l’ascens a l’ACB en la temporada 2013-14 la projecció del club andorrà s’ha mantingut sempre ascendent i ha aconseguit múltiples participacions en la Copa del Rei i els Play-Off pel títol, sent també un equip fixe en l’Eurocup, considerada la segona competició continental després de l’Eurolliga.
Durant tot aquest temps, el club ha aconseguit mantenir per un projecte sòlid, entorn d’una figura clau com és la del director esportiu Francesc Solana, el qual justament va rebre el 2021 el premi Gigantes, reconeixent-lo com al millor director esportiu dels clubs de bàsquet espanyols.
A més de la figura del General Manager, també hi ha hagut una continuïtat clara a la banqueta, ja que només dues persones han ocupat el lloc d’entrenador en les 7 temporades del club a l’ACB des de l’últim ascens, si exceptuem aquesta darrera temporada. L’exjugador Joan Peñarroya va ser l’encarregat de dirigir l’equip en l’ascens des de LEB Plata i fins al final de la temporada 2017- 2018. L’actual entrenador del Baskonia i que ara és considerat un dels millors entrenadors en l’àmbit estatal va ser substituït aleshores per Ibon Navarro, amb experiència ACB a Baskonia, Manresa i Múrcia. En les tres primeres temporades del basc al capdavant de la banqueta andorrana l’equip va mantenir la bona línia dels cursos anteriors, però els mals resultats en aquesta darrera temporada van causar la seva destitució, i ni David Eudal (12 partits, 3 victòries i 9 derrotes) ni Oscar Quintana (5 partits, 3 victòries i dues derrotes) van aconseguir redreçar el rumb a temps. En la temporada 2021-2022, doncs, han ocupat la banqueta andorrana més entrenadors que sumant les 7 temporades anteriors, un signe clar que l’estabilitat del projecte penjava d’un fil.
Si ens tornem a situar a inicis de la passada campanya, un element que no s’ha d’oblidar és el retorn del públic a les pistes. En aquest sentit, resulten molt interessants les dades que aportava el periodista i analista Gerard Castañé a finals de la temporada 2020-2021:
Des que l’ACB té un funcionament de lliga regular amb partits d’anada i tornada, en la temporada 2020-2021 es van registrar els pitjors registres de victòries locals. Això, evidentment, es podria afrontar des de múltiples factors, però un d’ells és, sense cap mena de dubte, l’absència de públic als pavellons. Pot ser que el retorn del públic hagi afectat negativament al MoraBanc Andorra en aquesta darrera temporada? A priori, al ser un desplaçament llarg per la majoria d’equips i el fet de jugar en un pavelló relativament petit (uns 5.000 espectadors) i amb un públic entregat, podria fer pensar que l’Andorra és un equip que es fa fort a casa. Què en diuen els números?
En aquesta passada temporada, en què l’equip no ha aconseguit mantenir la categoria, l’Andorra va sumar 11 victòries i 23 derrotes en els 34 partits de lliga regular. De les 11 victòries, 8 van ser com a local i només 3 com a visitant (a les pistes del Joventut, el Real Madrid i el Saragossa). Això representa que el 72,7% de les victòries del club en la lliga van ser a casa, davant un públic andorrà que va veure al seu equip guanyar el 47% dels partits que va jugar en lliga a La Bombonera. Tot i això, si aquí hi sumem els partits com a local en la competició europea, veiem que l’Andorra va guanyar 7 dels 11 partits disputats en l’Eurocup com a local, augmentant el percentatge a un 53,6% de victòries com a local.
De fet, si eliminem de l’equació les dues derrotes davant del Lokomotiv Kuban, que va ser exclòs de la competició i per tant no es van comptabilitzar al finalitzar la fase regular, el MoraBanc Andorra va sumar un balanç de 10 victòries i 6 derrotes a l’Eurocup, cosa que li va permetre obtenir un molt bon quart lloc del grup A, amb equips potents com el Joventut de Badalona o el Partizan amb Obradovic al capdavant. En els vuitens de final, l’Andorra va derrotar a casa al Buducnost i va guanyar al camp del Gran Canària (primer classificat del grup B) per accedir a les semifinals, on va ser derrotat a casa pel futur subcampió de la competició, el Frutti Extra Bursapor. El paper de l’Andorra a l’Eurocup en la darrera temporada, doncs, va igualar el seu millor registre històric en competició europea, millorant amb escreix els resultats obtinguts en la Lliga Endesa i amb un alt percentatge de victòries locals.
Tan si ens quedem amb el 47% de la lliga com amb el 53% global, si bé és cert que se supera la “barrera psicològica” del 50% de victòries, veiem que no hi ha una diferència abismal i que el club andorrà generalment ha aconseguit uns millors resultats jugant “a casa”. En les 5 temporades anteriors, amb l’equip ja plenament consolidat entre els 8-10 millors equips a nivell estatal, només trobem uns registres semblants en la temporada 2018-19, amb 16 victòries i 18 derrotes que van valer a l’Andorra el 10è lloc, quedant-se a una victòria del 8è classificat, un Baxi Manresa que tornava a l’ACB per aconseguir una classificació històrica pels PlayOff. D’aquestes 16 victòries, 9 van ser a casa, significant un 56,3% de les victòries com a local i un 52,9% de victòries en els partits disputats a Andorra.
La 2019-2020 i la 2020-2021 són temporades una mica especials a l’hora de comptabilitzar si és o no determinant el factor de jugar com a local. En la primera d’elles, la temporada es va veure truncada per la pandèmia; fins llavors, l’Andorra havia jugat 23 partits, amb 13 victòries i 10 derrotes. 9 de les 13 victòries van ser aconseguides com a local, cosa que significa que el 69,2% de les victòries en lliga van ser com a local i el percentatge de victòries en els partits a casa és d’un 75%, és a dir, 3 de cada 4. La temporada 2020-2021 és excepcional per dos motius: el primer és que en la lliga van participar 19 equips en comptes dels 18 habituals, i el segon, ja esmentat, és l’absència de públic als pavellons. El balanç de l’Andorra va ser de 17 victòries i 19 derrotes, amb 11 triomfs com a local. Per tant, un 64,7% de les victòries van ser com a local, i un 61,1% dels partits disputats a Andorra van acabar amb victòria. Com ja hem vist gràcies a les dades aportades per Gerard Castañé, en aquesta campanya 2020-2021 els percentatges de victòries locals van disminuir, en general, i cal destacar que l’Andorra se situa per sobre del 54,44% de victòries locals en termes generals.
Així doncs, el 52,9% de victòries com a local de la temporada 2018-2019 es veu superat en les temporades següents, i podem comprovar que la tendència en els anys anteriors ja era molt positiu. En la 2017-2018 es van aconseguir 19 victòries en la lliga regular, de les quals 13 a casa. Això representa que el 68% dels triomfs es van obtenir a Andorra i que el percentatge de victòries com a local puja fins al 76,4%. I si encara mirem més enrere, en la temporada 2016-2017 es van obtenir “només” 16 victòries en la lliga regular, però 14 d’elles (un 87,5%) van ser com a local, de manera que el percentatge de victòries com a local s’enfila fins a un espectacular 82,35%, on s’hauria de sumar una victòria contra el Real Madrid en l’únic partit disputat com a local en els Play Off pel títol.
Així doncs, entre les temporades 2016-2017 i 2020-2021 l’Andorra va jugar un total de 81 partits de lliga regular com a local i va obtenir la victòria en 56 d’ells, cosa que representa un 69,1%. Totes aquestes dades ens serveixen per confirmar que, en el darrer lustre, l’Andorra s’havia caracteritzat per ser un equip fort com a local, emportant-se gairebé 7 de cada 10 duels disputats a La Bombonera. Què ha passat, doncs, en aquesta darrera temporada, perquè baixés tant aquest percentatge?
Podríem buscar justificacions en el difícil calendari a inici de temporada, en què els andorrans van jugar 4 dels 6 primers partits lluny dels Pirineus, i en un dels dos duels com a local van haver de fer front a un sempre poderós Real Madrid. És important fer una bona pretemporada per tal d’iniciar la lliga amb bones sensacions i, en el cas de l’Andorra, es van aconseguir 2 victòries en els 6 partits disputats, però perdent contra rivals de gran entitat com el Joventut (2 vegades), el Barça o un Manresa que va sorprendre a tothom guanyant la Lliga Catalana. De la mateixa manera, en els 4 primers partits com a local l’Andorra es va haver d’enfrontar al Gran Canària, el València i l’Unicaja de Màlaga a més del Real Madrid, rivals de gran entitat, amb plantilles a priori preparades per competir a alt nivell a la lliga i a Europa. Però això no pot ser una excusa, ja que en les darreres temporades s’ha vist clarament que no hi ha rivals “senzills” a la Lliga Endesa tot i la superioritat econòmica d’alguns pocs equips.
El calendari difícil no ajuda, però tots els equips pateixen aquest mal, i aquí és on l’afició pot ajudar a donar un impuls clau. L’afició ha abandonat l’equip aquesta passada temporada? La resposta és ràpida i clara: no. Per il·lustrar això només fa falta fixar-nos en dos moments clau al llarg de la temporada. El primer ens porta al 20 de gener, just abans de finalitzar la primera volta en un partit a casa contra el Manresa, amb un balanç negatiu de 5 victòries i 11 derrotes. Calia fer-se forts a casa i l’afició va voler donar una empenta als jugadors. Aquesta notícia d’Andorra Difusió es feia ressò d’aquest suport de l’afició: https://www.andorradifusio.ad/esports/aficio- fa-costat-morabanc-abans-partit. Tot i això, a partir de llavors el balanç de l’equip és de 6 victòries i 12 derrotes, de manera que no es va aconseguir capgirar la situació. El segon moment ens porta al 14 de maig al vespre, el punt culminant en què es va consumar el descens de l’equip i en què es van fer virals imatges d’aficionats andorrans envaint la pista, plorant i consolant els jugadors. L’equip, doncs, en cap moment no va perdre el suport dels aficionats andorrans.
Si el problema no va ser la comunió entre l’afició i els jugadors, potser hauríem d’analitzar la conformació de la plantilla. A principis de temporada, l’equip comptava amb 9 jugadors que ja formaven part de la plantilla el curs anterior: Clevin Hannah, Oriol Paulí, Babatunde Olumuyiwa, Sergi Garcia, Nacho Llovet, David Jelinek i Guillem Colom. A més d’aquests 7, cal tenir en compte Tyson Pérez, que tot i formar part de la plantilla es va perdre tota la temporada per una lesió de llarga durada, i Moussa Diagne, que no havia jugat cap partit de la temporada anterior, també a causa d’una lesió.
Així doncs, l’Andorra aconseguia mantenir 3 dels 4 jugadors que més minuts havien disputat en la temporada anterior (Hannah, Paulí i Jelinek) i 3 dels 4 més ben valorats (Hannah, Paulí i Tyson Pérez, tot i que aquest darrer finalment no va jugar). El quart en discòrdia, en els dos casos, és Jeremy Senglin, jugador que recentment ha tornat a la Lliga Endesa per defensar els colors del Fuenlabrada i que encapçalava la llista de baixes del club andorrà, juntament amb Arsiom Parakhouski, Tomasz Gielo, Malik Dime, Bandja Sy, Haukur Palsson i Saulius Kulvietis, a més d’algun temporer com el base Charlon Kloof.
Calia omplir els buits deixats per aquests jugadors, especialment el de Senglin que, com hem apuntat, era un dels principals referents del MoraBanc Andorra. Per cobrir aquest lloc de combo anotador va arribar ni més ni menys que el nord-americà Codi Miller-McIntyre, jugador de 27 anys amb bons números firmats en el passat recent en equips com el Cedevita Olimpija, el Partizan o el Bourg francès. A més del base-escorta, aterraven als Pirineus altres noms amb entitat pròpia com el francès Amine Noua, procedent de l’Asvel, equip d’Eurolliga amb el qual havia assolit la xifra de gairebé 11 punts a la lliga francesa. L’americà Drew Crawford era l’escollit per complementar la línia exterior després de vàries bones temporades en lligues europees de bon nivell com la italiana o la turca. Conor Morgan, procedent del Joventut, i Mario Nakic, canterà del Real Madrid, eren els escollits per complementar Noua en una posició de ‘4’ que comptava amb la baixa de llarga durada de Tyson Pérez. A més, Victor Arteaga arribava com a temporer amb un contracte per dos mesos, per poder ajudar l’equip preveient la llarga reinserció del que estava cridat a ser el referent: Moussa Diagné.
Així doncs, l’equip andorrà comptava a priori amb una plantilla que no tenia res a envejar a la de les campanyes anteriors, amb la referència d’un Clevin Hannah que venia d’unes estadístiques molt properes al famós 50/40/90: 41,6% en tirs de 3, 51,3% en tirs de 2 i 89,4% en tirs lliures. Són unes estadístiques brutals per un jugador amb un volum de tir tan elevat i, especialment, amb molts tirs en els moments clutch de partit. L’arribada d’un generador com Miller-McIntyre i de bons anotadors com Noua i Crowford havia d’ajudar a repartir la responsabilitat en l’execució, alliberant una mica Hannah. Dels tres, però, sembla que només Miller-McIntyre va rendir al nivell esperat, sent el jugador amb més minuts disputats, el màxim anotador de l’equip (13,7 punts) i el més valorat (13,6). Crawford va ser molt més irregular del que s’esperava i Noua no va acabar la temporada, recalant al Strasbourg, on va aconseguir unes xifres molt superiors. Fins a 17 jugadors van participar en partits de lliga la temporada passada, alguns amb més presència que altres. Sergi Garcia, per exemple, va jugar un total de 4 partits i va abandonar l’equip al desembre, i es van incorporar amb la temporada iniciada jugadors com Gal Mekel, Yannick Franke o TJ Cline, que no van poder ajudar a redreçar les opcions de permanència del conjunt andorrà.
Però realment el rendiment dels jugadors de l’Andorra ha estat d’un baix nivell? Amb el mercat estival molt avançat i moltes plantilles ja gairebé tancades, podem veure com continuarà la carrera esportiva dels jugadors que formaven part de la plantilla andorrana. Un total de 17 jugadors que van defensar l’elàstica andorrana en la temporada 2021-2022, i només Nacho Llovet continuarà en l’intent de tornar a la Lliga Endesa aquesta propera temporada; pel que fa a la resta, sembla que tots continuaran jugant en altres equips. Un cas particular és el de Guillem Colom, excapità andorrà, que abandona el club després de molts anys en busca d’un projecte on pugui tenir més continuïtat, minuts de qualitat i presència en el joc. Els tres temporers fitxats a mitja temporada continuaran, en principi a l’estranger. Gal Mekel no té destí, tot i que aquest estiu està capitanejant la selecció d’Israel, mentre que TJ Cline Jr forma part d’un equip al Big3, el prestigiós torneig de 3×3 disputat aquest estiu. Yannick Franke, al seu torn, formarà part del PAOK grec, equip que disputarà la Basketball Champions League.
Justament aquest és un tema interessant ja que, dels 13 jugadors que queden de la plantilla del curs passat (incloent Tyson Pérez), 12 formaran part de clubs que compaginaran la lliga domèstica amb una competició europea internacional, ja sigui l’Eurolliga, l’Eurocup, La Basketball Champions League i, en un cas concret, la FIBA Europe Cup. Qui és el jugador desafortunat que no disputarà cap competició europea? Doncs no és altre que un Clevin Hannah que formarà part del roster del Fuenlabrada, sent possiblement la principal referència d’un equip que buscarà la permanència a la Lliga Endesa una temporada més. Amb més de 12 punts de mitjana en l’anterior campanya, segueix sent un jugador més que vàlid per a la que és considerada la millor lliga nacional del continent. Els 12 jugadors restants formaran part de bones plantilles, que competiran a Europa i en diverses lligues nacionals.
Cinc d’ells ho faran a l’estranger. Codi Miller-McIntyre ha firmat pel Gaziantep, el 4t classificat de la lliga turca la temporada passada i que aquesta propera temporada serà un dels principals candidats a guanyar la FIBA Europe Cup, la segona competició continental de la Federació Internacional de Bàsquet després de la BCL. El bosni Mario Nakic torna al seu país per disputar la Basketball Champions League amb el KK Igokea. Conor Morgan, després de vàries temporades a la Lliga Endesa, jugarà a Polònia amb l’Slask Wroclaw, que disputa també l’Eurocup. Els que havien de ser, a banda de Miller-McIntyre, els dos grans fitxatges de la temporada passada per l’Andorra, formaran part d’equips Eurolliga. Amine Noua torna a l’Asvel i Drew Crawford s’ha incorporat a les files de l’històric Maccabi Tel Aviv.
A més del ja esmentat Clevin Hannah, són 7 els exjugadors andorrans de la 2021-2022 que continuaran a la màxima competició d’àmbit espanyol la propera temporada, alguns d’ells molt possiblement beneficiats per la necessitat dels equips de disposar a les seves files de múltiples jugadors de formació. El cas més sonat és, evidentment, el d’Oriol Paulí, jugador format a la cantera del Barça i que enguany tornarà a defensar la samarreta blaugrana a la Lliga Endesa i a l’Eurolliga, tot i que en principi tindrà un rol molt secundari. La resta han recaigut en equips que competiran en la Basketball Champions League: Tenerife (Moussa Diagne), Manresa (Tyson Pérez i Babatunde Olumuyiwa -el primer en qualitat de cedit), Múrcia (David Jelinek) i Breogan (Sergi Garcia i Victor Arteaga).
També disputarà la BCL, amb el seu nou equip, l’exentrenador andorrà Ibon Navarro, que ja durant la temporada passada va fitxar per l’Unicaja de Màlaga, un equip històric de la competició que, tot i que està en hores baixes, està construint un nou projecte per tornar a l’elit. Veient els nombrosos canvis que hi ha hagut en la plantilla malaguenya, la continuïtat de l’entrenador basc, que va arribar a mitja temporada passada, representa un gest de confiança i una aposta clara que el club confia en ell com l’entrenador que els ha de tornar a l’elit. Així doncs, sembla que la feina des dels despatxos andorrans no era incorrecta, ja que altres clubs i entitats han confiat posteriorment en els mateixos protagonistes en un nivell competitiu similar o, fins i tot, superior.
Què va fallar? El calendari? El suport de l’afició? L’entrenador? Els jugadors?… L’atzar? És evident que no es pot explicar per un sol factor i que l’altíssim nivell de la Lliga Endesa en la temporada passada han jugat una molt mala passada al club andorrà, que haurà de lluitar per tornar a la màxima categoria. El San Pablo Burgos, que partia d’unes bases molt similars a les de l’Andorra, ha viscut una realitat molt similar.
La lesió de Tyson Pérez, el baix rendiment del retornat Diagne i la nul·la continuïtat de Noua han provocat un desequilibri clar entre l’exterior i l’interior andorrà. Només Hannah i, sobretot, Miller McIntyre han aconseguit ser determinants, i això no ha sigut suficient en una Lliga Endesa molt dura i on els errors es paguen molt cars. L’entrega constant de jugadors com Paulí, Llovet o Jelinek no ha sigut suficient i no s’ha aconseguit trobar un equilibri entre aquesta entrega i la qualitat que, sens dubte, no era absent en cap cas.
Sembla que, de cara a la temporada següent, l’Andorra ha fet bé els deures, contractant un entrenador amb experiència en ascensos com és Natxo Lezcano, i incorporant jugadors amb experiència a la Lliga Endesa i a la LEB, on podem destacar noms com Rafa Luz, Thomas Schreiner, Johnny Dee o Chris Czerapowicz. És irreal pensar que l’Andorra obtindrà segur l’ascens en la temporada vinent, però és evident que és un dels principals candidats. Aconseguir l’equilibri entre la qualitat i l’entrega, juntament amb la comunió amb els aficionats, serà clau per tornar a construir un projecte guanyador.
