Amb la primera fase del Mundial acabada i les seleccions menys competitives -i Alemanya- eliminades, el panorama de la lluita pel títol ja es veu força més clar. Ens trobem ja amb els candidats, amb els combinats que han fet tots els mèrits per ser a l’ordre del dia i amb un parell de seleccions que han passat de fase perquè el seu grup era excessivament senzill.
És per això que ara, a les portes d’una fase molt més exigent i justa que no perdonarà errades, hem de buscar les claus del que queda de torneig tot intentant desencallar i explicar tots aquells elements que podrien portar-nos a un favorit final. Aquí tenim algunes qüestions que necessiten resposta:
Grècia podrà utilitzar correctament Antetokounmpo?
És un dels tòpics més habituals del Mundial. La selecció grega té enrolada a les seves files una de les amenaces més perilloses de la història del bàsquet global, però per ara no l’està sabent fer servir del tot bé. Tenim tots molt clar que les seleccions tenen poc temps per treballar-se tàcticament i que, especialment les que compten amb jugadors d’un talent descomunal, acaben centrant-se en prioritzar crear un context que afavoreixi el desenvolupament de l’estrella en qüestió. En aquest cas, Grècia té clar que el referent és Antetokounmpo però al mateix temps ha de fer front a una sèrie de factors anticlimàtics clarament perjudicials.
Que quedi claríssim que la millor opció de Grècia és jugar per i per a Antetokounmpo; no hi ha debat. El problema de Skortpoulos no és de talent sinó d’encaixos: Bouroussis i Papagiannis -dos cincs- han caigut ja de la rotació en el tercer partit de la primera fase -decisiu-, la llegenda Printezis se sent completament desnaturalitzada perquè el rang d’influència en estàtic que tradicionalment ha tingut l’ocupa el dels Bucks i ara ell viu al perímetre, Nick Calathes viu més pendent d’assegurar dinamisme i mobilitat a la selecció que d’exercir de catalitzador col·lectiu -excepte en transició, on brilla amb Antetokounmpo- i Sloukas està en un paper tan indefinit que costa saber si és decisió tècnica o una conseqüència colateral. No estem veient la millor versió de Grècia. I no hi ha tiradors.
Aquesta selecció té el potencial defensiu i atlètic i, per descomptat, té a l’MVP de l’NBA, però no té una cosa que necessita temps per adquirir: mecanismes. Hi ha moltes llacunes tàctiques difícils de resoldre. Els grecs, simplement, han de creure’s que el referent és Antetokounmpo i que els sacrificis col·lectius poden ser influents en el resultat final. La derrota contra Brasil va ser un avís. La victòria contra Nova Zelanda amb Antetokounmpo d’interior pur (per entendre’ns) va ser reconfortant a nivell ofensiu. És la línia a seguir…fins que s’acabi la línia.
Serà una nova Edició Diesel de la selecció espanyola?
Espanya està habituada a anar de menys a més en els tornejos internacionals, i en el cas d’aquest Mundial és una de les poques esperances que li queden els aficionats de la selecció de Sergio Scariolo. Tres victòries contra seleccions de tall molt inferior, però resultats inquietants i joc pèssim. Res a veure amb el que havíem vist en els darrers anys -que coincidia amb la presència de dos emblemes de la millor generació FIBA d’Espanya-.
El rival d’avui d’Espanya és Itàlia. I se la juguen tots dos. Itàlia perquè té la mala sort d’arrossegar una derrota contra la totpoderosa Sèrbia i Espanya perquè no està capacitada per fer front als serbis i en cas de perdre avui quedaria virtualment eliminada de la segona fase. Són dubte Llull, que hauria de ser l’encarregat de generar punts des del bot, i Rudy, que és un dels millors executors de la selecció. Sense ells serà molt més difícil.
El tema principal, però, serà la identitat: Itàlia és invencible si el partit va de focs artificials i Espanya pateix si no porta la iniciativa -cosa que encara no ha fet en aquest Mundial-. Qui mani tindrà més opcions de guanyar. És dia de doble base, Sergio.
Quin és el sostre ofensiu de França?
França està creixent des de la fiabilitat i la consistència. De la mà d’un grapat de forwards poderosíssims, hem oblidat -coses de la primera fase- que aquesta selecció té un problema: la no-presència de Thomas Heurtel.
Fa pocs dies, contra la República Dominicana, vam veure la millor versió d’un Nando De Colo aparentment convalescent de múlltiples molèsties. Al llarg del Mundial hem vist a un Evan Fournier agressiu i responsable carregant el pes del joc. Però falta Heurtel, i ningú sembla disposat a assumir el seu rol. I és difícil demanar un pas endavant en desequilibri i creativitat a Ntilikina o a Albicy.
En aquesta segona fase del Mundial, amb 3 a 0, França se les veurà amb un equip d’alt voltatge com és l’Austràlia de Mills i Ingles. Serà un xoc d’estils interessantíssim. Si són capaços de trasllador el partit a un terreny fangós i dens, segurament podran elevar la seva etiqueta al nivell de la de les candidates. Si no ho fan, molt possiblement seran igualment equip de segona fase però continuaran deixant les mateixes sensacions. Collet sap que avui ja no es guanya només amb defensa.
Queda algun underdog capacitat per donar un ensurt als favorits?
Aquest apartat està exclusivament dedicat a dues seleccions llatinoamericanes del Mundial i a una tercera selecció, europea en aquest cas, que mereixen reconeixement i atenció respectivament. Parlem de República Dominicana, Puerto Rico i Polònia.
El cas de les dues primeres és similar. Han fet de l’anarquia una manera vàlida i convincent de jugar i ara estan en grups on són la ventafocs i no els queda altra aspiració que lluir i deixar bona impressió -i complicar la vida als titans en la mesura que puguin-. Són dos equips que han deixat empremta per la manera de jugar i que si el rival no surt al 100% -excepte Sèrbia- pot patir contra ells.
En el cas de Polònia, el motiu pel qual haurem d’estar atents a la seva situació és pel quadre que els queda. Tenen relativament a l’abast ser als quarts de final i, a partir d’allà, podrien ser un dels tapats. Partir amb 3 victòries en un grup amb una Argentina que serà primera i amb una Rússia fiable però limitada que és bastant similar al conjunt polonès -tot i que els polonesos tenen un jugador desequilibrant, cosa que no té Rússia- els situa en una situació privilegiada. Si avui guanyen contra Rússia, seran part de les eliminatòries de la mort sobtada. Estan més a prop del que pensem de la lluita per les medalles perquè s’han beneficiat moltíssim de la que havia de ser la trajectòria de la selecció xinesa. Coses del destí.
Estats Units i Sèrbia. Queda alguna carta amagada?
Són les dues candidates. EEUU ja ha patit i Sèrbia governa els seus partits amb mà de ferro. En el cas dels americans, com deia Pops fa pocs dies, el problema és d’adaptació: la selecció és debutant i necessita trobar punts en els quals es vagi sentint còmode. Ja els trobarà, però costa. Fins i tot és difícil per a un dels millors tècnics de tots els temps.
En el cas de Sèrbia, poc a dir: tres partits, tres exhibicions. Tenen una referència distributiva, una referència anotadora i una bona pila de complements que poden guanyar partits pel seu compte. Són una de les millors plantilles de la història de la FIBA i els noms que porten estan emmarcats en un context difícilment repetible.
La pregunta és: qui encara no ho ha ensenyat tot? Hem vist una EEUU que quan millor se sent és quan pot córrer i una Sèrbia que no necessita res per instal·lar el seu domini: pot jugar amb dos cincs, pot permetre’s que Jokic sigui (fals) suplent, Jovic està anotant de fora amb molt facilitat -sorpresa- i Bogdanovic i Bjelica es mouen com peix a l’aigua. Són els promotors del tall ball. En aquest sentit, doncs, poca cosa nova poden dur a terme sinó que hauran de “conformar-se” amb traslladar a un escenari de perfecció totes aquestes virtuts que, ja de per si, t’aproximen moltíssim al campionat del món.
Per part d’Estats Units, l’esperança és la zona. Els tirs entraran i el desequilibri farà la resta, però necessiten que la zona funcioni per poder introduir en la rotació a un Brook López que si se sent acompanyat en defensa podria ser un punt d’inflexió en atac. A Milwaukee era així, vaja. Deixem-nos de normatives FIBA, de falses percepcions i de ganes de matar el favorit, va: tot es redueix a una qüestió de bàsquet. I Estats Units, pràcticament sempre, juga a bàsquet millor que ningú. La selecció de Popovich d’aquest Mundial és diferent de la d’altres anys, però té el mateix sostre que totes les altres convocatòries yankee: la medalla d’or.
