Després d’un mes de competició, l’NBA ja ens ha deixat clares tres coses: que les anades i vingudes dels jugadors pels protocols dificultaran treure conclusions valuoses dels equips durant la temporada regular (o fins que decideixin vacunar-se), que els equips més consolidats dels darrers anys s’estan prenent amb certa calma els partits exceptuant duels d’alta volada i, sobretot, que la vida és molt diferent lluny de la bombolla.

Tenint en compte totes les clàusules esmentades, és un bon moment per fer el segon Power Ranking de la temporada. La dinàmica és molt senzilla: es té en compte l’estatus del projecte de cada franquícia, els resultats de la temporada actual, la projecció que en vam fer abans de l’inici de la competició i les lesions que han sofert. Fem una mitjana inexacta barrejant sensacions i resultats i en treiem un ordre. Que és aquest.

1- Los Angeles Lakers

La superioritat dels Lakers quan realment volen ser superiors és absolutament insultant. Tenen la millor defensa de l’NBA, el cinquè millor percentatge en T3, LeBron James i Anthony Davis sotmesos a rotacions estrictes per tal de preservar el seu estat físic ateses les circumstàncies de la represa de la lliga i una bateria de secundaris absolutament letal que ha resolt per la via ràpida una gran quantitat de compromisos. Tenen el millor Net Rating de l’NBA (+9’7) i han tret bons resultats contra diversos rivals directes. I la sensació és aquesta, que van amb el fre de mà posat.

2- Los Angeles Clippers

Tyronn Lue és un tècnic força maltractat per la base de seguidors NBA. La seva fama de gestor d’un equip de LeBron James va fer que se’l tingués per una persona amb nul·les nocions tàctiques, però la realitat és que és un especialista ofensiu i que ha necessitat molt poc temps per inculcar nous hàbits a l’equip basats en la passada i el repartiment de rangs d’operació que ja ens han servit per detectar el gran beneficiat: Paul George.

Els Clippers tenen el segon millor atac de l’NBA (116 punts per 100 possessions), estan fent menys load management que de costum -algú li ha vist les orelles al llop?- i juguen amb menys autocomplaença i més comunicació que la temporada passada. Les principals inquietuds que genera ara mateix el projecte són l’anotació des de la banqueta, ja que l’adéu de Harrell ha restat sentit a Lou Williams i ha significat també l’adéu d’un jugador d’impacte merament numèric brutal, i la simbiosi de Kennard i el mateix Lou Williams, que encara no està ben jerarquitzada. Entre aquest darrer factor esmentat i la falta d’un altre base que aporti quelcom més fiable que el que aporta Reggie Jackson i la faceta més distributiva de qualsevol dels dos jugadors citats a la frase anterior, no seria estrany que pròximament veiéssim moviments de despatxos relatius al pla esportiu de la franquícia.

3- Brooklyn Nets

Els Brookyln Nets tenen, segurament, l’aglomeració de talent pur més bèstia que hem vist a la història de l’NBA. James Harden, Kevin Durant i Kyrie Irving es troben encara en una fase de plenitud de la seva carrera i tenen entre cella i cella obtenir un anell que, per raons úniques en cada cas, servirà per acabar de definir la seva carrera. En els primers partits que han jugat junts ja hem vist de tot: moments brillants del trident ofensiu per tancar un partit contra Miami -debilitat-, una derrota a l’intercanvi de cops (!!) contra els Cleveland Cavaliers i la mateixa insistència en canviar-ho absolutament tot en defensa que han tingut des del primer moment de la temporada 2020/2021. Els millors minuts de Harden amb els Nets, segurament, han estat els del debut contra Orlando fent tàndem amb Kevin Durant. Els pitjors, sens dubte, els de la segona derrota contra Cleveland fent parella amb Kyrie Irving.

Això ens diu que Brooklyn té moltíssima feina per fer entre ara i l’inici de la fase final. Ha d’estabilitzar-se a un nivell defensiu sostenible per la seva producció ofensiva i ha de polir els engranatges del trident. Al seu favor, sens dubte, hi juga que compten amb tres peces que poden servir d’eix d’un sistema guanyador i que tenen la plantilla més dotada per anotar llançaments d’alta complexitat. A dia d’avui Brooklyn figura a l’elit de totes les estadístiques ofensives i és a la part baixa de les projeccions defensives. El deure més important al qual hauran de fer front al llarg de les pròximes setmanes, sens dubte, és la selecció d’opcions en atac. Fins ara hem vist Harden encarregant-se de la dinamització i delegant els llançaments en els altres referents de l’atac, però no és una situació sostenible a llarg termini. Cal encabir la versió més agressiva de Harden a l’ecosistema dels Nets sense que això suposi un desequilibri en els fonaments d’early offense i llançament immediat del rebot defensiu que Nash ha inculcat a l’equip (cinquè Pace més elevat de l’NBA).

4- Miami Heat

Miami Heat ha tingut un inici de temporada molt difícil. Calendari complex amb múltiples duels contra rivals directes, lesions de jugadors clau com Jimmy Butler -protocol Covid i turmell- o Tyler Herro i desgast encara per la temporada passada. Spoelstra no ha pogut implementar la rotació àmplia que segurament hauria volgut emprar des del primer moment i ha hagut de potenciar el rol de jugadors que destaquen en papers concrets per mantenir més o menys el nivell col·lectiu. A dia d’avui estan fora de Play Off, però és l’únic cas en el qual tinc completament clar que res del que hem vist fins ara, absolutament res, és real ni sostenible.

Si aquesta situació es manté sí que baixaran, però de moment toca fer un exercici de fe i confiar en que Miami Heat recuperi el nivell i la continuïtat a mesura que tornin efectius. El més destacable, sens dubte, és el rendiment de Bam Adebayo: ha fet un pas endavant com a generador partint de cara a la prolongació del triple central i se sent cada vegada més còmode generant-se tirs de mitja distància. Li falta molt poc -expansió del rang de llançament (ja té les formes per fer-ho)- per fer el salt definitiu i, probablement, parlar d’ell com un jugador d’elit absolut (ABSOLUT) de l’NBA.

5- Philadelphia 76ers

Tot és nou a Philadelphia. Daryl Morey ha capgirat dràsticament el rerefons mental de l’equip, Doc Rivers està implementant mesures que faciliten molt els rangs d’habitatge de Ben Simmons i Joel Embiid i el mateix camerunès, feliç com feia temps que no se’l veia per la convivència amb executors de primer nivell i per la frescor que transmet en el seu joc, està a nivell legítim MVP. Tot això, sobretot fixant-nos en el canvi de cultura d’uns Sixers que per primera vegada en 3 anys recorden a la idea tàctica de la temporada 2017-2018, que no haurien d’haver abandonat mai, fa que a dia d’avui des d’Esmaixada estiguem realment emocionats amb l’equip de Pensilvània i el considerem una amenaça legítima, per emparellaments i mèrits propis, a les altes esferes de la conferència Est.

Seth Curry està fent el paper de JJ Redick en anotació i sortida de hand off com a via alternativa de generació, Tobias Harris està exercint de segona espasa anotadora -important la tasca revitalitzadora de Doc Rivers en el seu cas- i Danny Green i Shake Milton s’alternen el paper resolutiu en funció del dia que tenen. A mitja pista els canvis estructurals són evidents, i possiblement la llacuna més gran és Ben Simmons: veient com ha crescut l’equip, i sense ànim de negar en cap moment el seu impacte absolut defensiu ni la seva habilitat per iniciar transicions, crida l’atenció que estiguem veient-lo fent tasques de canalització del joc i passant a un segon pla en l’àmbit de bot i desequilibri. Es fa estrany, però al mateix temps es nota que és una conveniència del sistema.

Shake Milton i Tyrese Maxey han tingut un pes específic importantíssim per entendre la dinàmica dels Sixers de les darreres setmanes. Del primer ja ens n’esperàvem un salt de qualitat a mesura que el sistema li demandés més i li oferís millors espais, però la tasca del segon movent els fils de l’equip en trams importants en plena etapa de brot i baixes, així com l’adaptació al rol menor en la fase immediatament posterior, ens fan creure que els Sixers tenen fons d’armari en la generació de joc col·lectiva i autònoma, cosa que no van tenir la temporada passada. La cinquena posició és contextual i hi haurà trams dolents, però hi ha diversos factors que hem de tenir claríssims: són més coherents que l’any passat, tenen més talent que l’any passat i compten amb un clar candidat a l’MVP que, per si això fos poc, té moltes ganes de reivindicar-se. D’entrada, els Sixers fan força por.

6- Boston Celtics

Tinc la ferma convicció que creixeran encara més a mesura que vagin recuperant peces per la causa -lesió de Kemba, brot de Covid, absència de Langford…-, però al mateix temps tinc sentiments contradictoris amb els Boston Celtics. Per una banda, penso que la plantilla és pitjor que la de l’any passat: menys profunda, menys coherent i menys manipulable. Per l’altra, se’m presenta l’eterna contraposició entre talent i sistema: és inqüestionable que amb Jayson Tatum i Jaylen Brown a nivell de nominació titular d’All Star, els Celtics són molt més perillosos. Això em porta a pensar una cosa: el talent mana. Sempre. Brad Stevens s’ha vist obligat a concedir les mateixes llicències a Jaylen Brown que les que l’any passat li va concedir a Jayson Tatum. La idea de Danny Ainge ha mutat i té un sostre més alt.

Els Celtics 2020/2021 tenen un problema estructural que ara, amb l’arribada de Kemba, podran subsanar: les poques variants respecte de la parella Theis-Tristan Thompson. Són dos jugadors que no constitueixen cap mena d’amenaça sobre bot i que són incapaços de beneficiar el repartiment d’espais quan conviuen, de manera que la idea hauria de ser escalonar-los progressivament per temptadora que sigui la idea de jugar el double drag de Kemba Walker amb dos dels millors bloquejadors de la lliga. Els Celtics han de tenir tendència natural cap a la funcionalitat i necessitaran jugadors amb capacitat per irrompre i atacar l’1 contra 1 per suplir la baixa de Hayward, que era la principal font d’alimentació en situacions de bloqueig directe. Estem veient més trams de congestió ofensiva que de costum però, al mateix temps, Jaylen i Jayson estan proposant més solucions que mai. Com dèiem al principi, és una contradicció enorme. I passarà el de sempre en el cas dels Celtics: acabarà manant la defensa.

7- Utah Jazz

Quinn Snyder havia de fer front a diverses gestions molt complicades a l’inici de la temporada: recuperar la química de l’equip després de l’abrupte accident entre Rudy Gobert i Donovan Mitchell que va quedar temporalment aparcat pel bé de la convivència col·lectiva a la bombolla i, sobretot, adaptar els cicles d’entrenament d’un equip acostumat a inicis de temporada molt progressius a l’exigència imposada per un calendari més curt i més comprimit. La realitat és que, disset partits després, podem afirmar amb rotunditat que el segon objectiu l’ha assolit amb escreix i que el primer, per ara, també està aconseguint marcar-lo amb el tick verd. El balanç dels Jazz és de 13 victòries i 4 derrotes i la ratxa de W’s és de 9 victòries.

Snyder ha implementat unes modificacions estructurals al funcionament de l’equip: és el tercer conjunt que més triples llança de l’NBA (41’9) , el que més n’anota (16’6) i el segon que amb millor percentatge ho fa (39’7%). El nivell mostrat per Mike Conley des de l’inici de la temporada, sumat a un Jordan Clarkson més executor que mai que ha reduït dràsticament la quantitat de bot residual que el caracteritzava en temporades anteriors i la versió All NBA de Donovan Mitchell en els darrers 10 partits, amb més de 25 punts de promig i xifres superiors al 43% en T3, han convertit Utah en un equip amb fortes tendències perimetrals -confirmant la línia de la bombolla- i, sobretot, regit per la capacitat de desequilibri dels seus tres homes dominants. 

I Gobert? Doncs fa els deures. Utah té la cinquena millor defensa de l’NBA (def rating 106’4) i ell ha sacrificat una part del seu arsenal ofensiu, sobretot en situacions de bloqueig directe. Quan arribi el Play Off els dubtes tornaran a ser els mateixos de sempre, però de moment Quinn Snyder ha tocat una tecla que, si més no, esbossa possibilitats de canvis estructurals. És important no conformar-se quan saps que tard o d’hora hauràs de tornar a seduir Donovan Mitchell.

8- Milwaukee Bucks

Habitualment els Bucks ocupen places altes dels NBA Power Ranking, però aquesta vegada toca ser reticents sobre el seu estatus. Són tercers de l’Est amb 11 victòries i sis derrotes, però gran part d’aquestes derrotes han estat contra equips de la part alta de la competició: Brooklyn Nets, Boston Celtics, Utah Jazz, Los Angeles Lakers i Miami Heat (l’altra és contra els Knicks). Antetokounmpo es manté en uns barems de producció sensacionals, però ha mostrat els mateixos problemes de sempre en partits encallats a mitja pista i ha patit una regressió important en la construcció del tir. Middleton ha fet un salt qualitatiu més a mitja pista i  encara és d’hora per jutjar fins a quin punt les solucions que aporta Jrue Holiday tindran impacte real en el plantejament quan arribi l’hora de la veritat. Un altre punt favorable al projecte és que el nivell defensiu continua sent notable i que el % d’encert en T3 legitima el volum alt de llançament, però es nota que falta un altre anotador autònom a l’equip, que ja ha estat la principal rèmora en les eliminacions dels darrers anys. La sensació, doncs, és que el rerefons continua sent similar al de temporades anteriors. Que bé els hauria anat Bogdanovic (ara lesionat).

En aquest Power Ranking, a Milwaukee li continua pesant l’actuació dels darrers anys en els moments crucials. A mesura que incrementin la regularitat i continuïn mostrant la solvència de sempre tornaran a pujar, però de moment toca fer-los una advertència.