L’estiu passat es presentava de tal manera que feia preveure que el Barça havia d’explorar el mercat dels millors bases disponibles. Malcom Delaney va deixar tirats als companys a la fase final de l’ACB i Kevin Pangos no renovaria després d’estar tota la temporada inèdit. Dos noms s’erigien per sobre la resta, els dos grecs: Kostas Sloukas i Nick Calathes. Finalment, va ser l’ex-PAO qui va signar per jugar al Palau durant tres temporades.

El seu fitxatge no va ser, ni de bon tros, ben acceptat pels seguidors blaugrana. L’afició culé tenia prejudicis molt clar respecte al seu tir de tres, al seu tir lliure i era força fresc a la memòria l’eliminatòria on Campazzo va destrossar Calathes i Laso va utilitzar les mancances del grec per decantar l’eliminatòria. En aquest cas hi havia diversos factors que ajudaven al culer a prejutjar al base: l’estima que hi havia sobre el seu predecessor, les dades en tirs de 3 extretes com a argument de barra de bar o els tres anys garantits que donava el club, ja que a molts els semblava excessiu.

I com ha respost Nick Calathes a tot el que es va haver de llegir a l’estiu? Doncs ens ha recordat a tots que és un base generacional. La seva temporada és de notable alt com a mínim, i ha quedat evident que ell és la peça que sosté al Barça. En una analogia amb els Warriors, vindria a ser Draymond Green: sense ser el crack de l’equip (ho és Higgins) és el jugador més imprescindible. Tot i tenir dos mesos inicials força mediocres, a partir de Novembre va anar a l’alça i ha encadenat clínic rere clínic. El Barça mai ha perdut quan Calathes ha jugat bé i tots vam veure el que va costar a la final de l’Eurolliga generar cistelles quan el “99” era a la banqueta a causa d’un esquinç al turmell que l’impedia competir en plenitud. 

Anàlisi del seu rendiment

Donem un cop d’ull als números de Calathes a Europa: 41 partits jugats (no se n’ha perdut ni un, cosa que parla molt bé de la seva fortalesa física) 25’ per partit, amb 7.8 punts i 6.5 assistències cada nit. Ha llençat un 53,3% en tirs lliures -aquest és el punt feble del seu canell, no els triples- mentre que des del 6,75 ha fet gairebé un 33%. Algunes dades d’estadística avançada: el Barça passa d’un 56 a un 62% en “true shooting” quan ell és a pista, també augmenta de 45 a 51% en tirs de camp i, en tirs de dos, passa del 47 al 57% d’encert. No pot haver-hi indicador més clar que Nick Calathes és el millor habilitador que té l’equip, si el company executa el moviment i li dibuixa la línia de passada Calathes s’encarregarà d’apropar-lo el màxim a anotar. Ha millorat números en triples i ha tingut la temporada més alta de les darreres en punts per possessió, amb 0,97. En l’àmbit col·lectiu, l’impacte és sensacional: el Barça té un +14 en rating ofensiu (punts per cada 100 posessions) quan l’equip és sota la seva batuta. A més a més, en les combinacions de Saras sempre apareix en les més destacades: la més efectiva en atac (1,6 punts per possessió), els més efectius en percentatge de tir. I com a “delicatessen”, hi ha jugadors com Loyd, Hilliard, Baldwin o Spanoulis que tenen pitjors percentatges en el tir, això pels que s’havien passat l’estiu deixant el seu canell a l’alçada del de Joey Dorsey.

Sinònim de solidesa

I és que Calathes va més enllà dels números: a nivell sensacions, cap altre jugador del Barça encarna aquesta sensació de saber estar, de sentit comú, de no tenir pressa i de persistir en la idea estructural que imposa Saras. Anteriorment es fa referència a la línia de passada que li dibuixen els companys, però hi ha moltes situacions de joc en les quals l’ex-PAO no les necessita. El temps s’atura i ell veu la passada. Té una precisió mil·limètrica a una mà i executa de manera brillant les passades picades. Mirotic és el seu gran soci i li ha donat a Kuric una riquesa increïble en situacions on l’escorta pot executar sense haver de ser alliberat en el triple.

A darrere, a més, s’ha mostrat com un defensor sòlid. Sense ser aquella paparra sobre el generador rival que era fa anys (que li preguntin a Navarro en aquells play off de 2012) Saras no dubta en emparellar-lo amb els rivals explosius i ràpids. La seva gran envergadura l’ajuda molt per defensar el bloc directe i la lectura dels espais és privilegiada. Roba pilotes i en un equip com és el Barça que no té alçada excessiva per dins la seva ajuda al rebot és força important. Als seus 32 anys està com una moto físicament. No s’ha trencat en cap moment en una temporada tan exigent i l’equip ho ha agraït molt, perquè hauria estat un drama conviure sense Calathes durant algun mes.

El cervell constant

L’últim aspecte que cal destacar del base és que els dies apareix sempre. La seva semifinal contra Milà és molt bona i rescata l’equip quan els italians se’n van de 6-8 punts a finals del tercer quart. La Copa del Rei és sensacional -tret dels quarts contra Unicaja- i el play off de la Lliga Endesa és exhibició rere exhibició, amb especial èmfasi al partit del Palau contra el Madrid on va convertir Jeff Taylor en un defensor de Leb Plata. A més a més, la sèrie amb el Zenit va ser una bona mostra d’això. Pascual va plantejar-la enfocant la defensa al fet que Calathes tingués el mínim de línies de passada possible i fos ell qui hagués de treure la seva versió més executora; doncs va acabar la sèrie amb un 40% en triples, amb gairebé 10 punts de mitjana i 4,4 assistències sent un factor decisiu al cinquè partit. És a dir, quan el rival ha volgut que Calathes llenci perquè així el Barça és inferior a quan Calathes dirigeix, el grec no ha sigut ni molt menys un hàndicap negatiu pels blaugrana.

Per tant, és gairebé impossible imaginar un Barça de Saras on Calathes no sigui la seva extensió a pista. Higgins és qui decideix partits, Davies marca el nivell defensiu i Calathes n’és el cervell; el Barça guanya sempre que Calathes juga bé, és quasi matemàtic. El grec s’ha adaptat de fàbula a la ciutat i al vestidor i ha aconseguit revertir l’opinió de gran part de la “culerada”. Això sí, en clau col·lectiva, al Barça li urgeix buscar al mercat altres vies de generació, doncs això ha estat un dels punts febles de l’equip, la manca de creativitat sense el “99” a la pista. És un luxe tenir a Nick Calathes com a base titular d’un Barça fet per guanyar títols, i ho seguirà demostrant.