Si bé aquesta temporada estem tenint grates sorpreses pel que fa a equips que estan més amunt del que molts esperàvem (Bayern, Zalgiris, Zenit, Baskonia) n’ hi ha uns quants que estan deixant pel terra les seves expectatives. Deixant de banda la patètica situació d’un Khimki que donaria per escriure una telenovel·la, Olympiakos i Maccabi són els dos equips que més clar han exemplificat el que és fracassar.

MACCABI TEL AVIV

El cas dels de Ioannis Sfairopoulos és el més sonat de tots. 12 victòries i 17 derrotes a les esquenes, l’històric equip de la Mà d’Elies ha completat una temporada on el qualificatiu “vergonyosa” es pot quedar fins i tot curt. Primer, però, cal recordar d’on venia Maccabi. La temporada 2019-2020, fins a l’aturada per COVID, eren cinquens, ja classificats pel top-8 amb un balanç de 19-9. Mateixes victòries i derrotes que un CSKA de Moscou que amb quasi tota seguretat seria el seu rival en una eliminatòria força igualada, doncs recordem que aquell CSKA venia de perdre al Chacho, a De Colo, a Higgins i a Will Clyburn per lesió. És a dir, Maccabi fa un any molt a prop de tornar a una Final Four. Què ha canviat des d’aleshores?

Comencem per la plantilla: Nate Wolters, Tariq Black i Quincy Acy no van renovar el contracte i els seus substituts van ser Chris Jones, Ante Zizic i Dragan Bender. A més, Jake Cohen va marxar a Obradoiro i el seu substitut va ser Oz Blayzer (moviment amb més incidència en l’equip del que la gent pot pensar). Wolters era un base molt més racional i menys propens a la precipitació del que és Jones. A més, alliberava Wilbekin de moltes funcions i era el jugador que permetia que l’estrella dels israelians fos més determinant. L’arribada de Jones ha trastocat tot això: és un jugador més microones de segona unitat, cosa que ha acabat amb Scottie jugant de base pur, on s’ha perdut molts i molts partits abusant del pick and roll. Però això no és el més determinant, el pitjor de tot s’ho endú el joc interior. Acy era una roca al 4, donava facilitat a la defensa de canvis i rebotejava de manera excel·lent. Bender, tou a més no poder, no s’ha adaptat a Europa en cap moment, superat pel ritme de partits i sent un forat negre a darrere. Jake Cohen, per la seva part, era un jugador de fons d’armari molt útil. Complia uns mínims competitius de 4 o de 5, cosa que no ha fet Blayzer. Aquest últim, molt limitat a esperar el tir des de la cantonada i en molts partits ni ha entrat en rotació. Vujcic, el GM del Maccabi, havia fet un “all-in” a l’estiu per robar Zizic al Madrid, i la jugada no li ha pogut servir pitjor. El center croat ha canviat la forma de defensar sencera dels de Sfairopoulos: si bé Black tenia molt més poder intimidador, a Zizic li costa moure’s i repetir esforços, a més de patir molt quan surt a defensar en zones allunyades; ofensivament perds dinamisme ja que el croat és un jugador poc mòbil i de molta pilota al pal baix. Tot plegat, un despropòsit.

Amb la mala confecció de la plantilla Maccabi ha fet tres passes endarrere quan només havia de fer-ne mitja endavant per ser a Colònia al Maig. Ara, ve un estiu ple de dubtes: Wilbekin sembla ser fart de ser a Tel Aviv, el futur del coach a l’aire, Tyler Dorsey (la segona espasa) amb contracte fins només el 30 de Juny.. caldrà reconstruir una plantilla que semblava feta per guanyar. És una llàstima, el Maccabi 19-20 era una meravella visual i des dels despatxos s’han carregat gran part del projecte.

OLYMPIAKOS

Amb els grecs el cas és diferent però igual de preocupant. A l’estiu semblava que les coses s’havien fet bé, però no ha resultat ser així. 14-17 de balanç, però sensació de ser un equip pobríssim en termes de bàsquet. Venien d’una temporada pobre i de no ser en terra de ningú, així que calia moure’s als despatxos. A priori, l’estiu al Pireu va ser força encertat. Sloukas va arribar per ser el “floor general”, acompanyat de Harrisson (venia de ser un dels grans anotadors de l’Eurocup) i a dins signaven Jean-Charles i Hassan Martin, dos interiors molt “Bartzokas” gràcies a la seva mobilitat i dinamisme. També acompanyava Charles Jenkins, segurament un dels millors defensors sobre exteriors generadors que hi ha al continent.

A l’hora de parlar sobre Olympiakos cal recordar que només juguen Eurolliga, doncs van baixar a segona divisió grega per sanció i la competició domèstica la juguen els jugadors joves. Aquest factor hauria de permetre als grecs imposar un nivell físic i d’exigència als partits que pocs cops s’ha vist.

L’inici no va ser dolent, però era un equip que estava en creixement. Al final, ni una cosa ni l’altre. La inoperància ofensiva ha resultat ser el factor clau en aquest equip; molta circulació sense verticalitat per fora per acabar donant pilota a Sloukas i que se la jugui als últims 5 segons. Sensació que és un equip incapaç de trobar avantatges constants en el joc, on veiem moltes penetracions forçades de McKissic o Harrisson, mai acompanyades per talls o espaiats racionals dels companys. L’única cosa positiva és que Vezenkov ha fet el pas endavant que se li demanava i s’ha postulat com una de les referències de l’equip.

La temporada d’Sloukas no és pas dolenta, però segurament l’error està en construir sobre ell, doncs no és aquest tipus de jugador. El base grec és un sensacional escuder, jugador que és un líder però que mai pot ser la primera opció: a Fenerbahce tenia a Bogdanovic i en la primera etapa a Atenes a Spanoulis. I precisament Spanoulis, un dels grans problemes. Igual que amb Navarro, s’està allargant l’agonia. El grec ja no pot ser un jugador amb galons en un equip que aspira a ser un dels 8 millors del continent. Bartzokas no s’ha atrevit a asseure’l o a donar-li un rol residual i l’equip ho ha pagat. Necessiten fer net i separar-se, per benefici mutu.
Així doncs pels grecs s’obre un escenari d’incertesa: seguirà Bartzokas? Aquesta plantilla només necessita un parell de retocs per tornar amunt; Olympiakos necessita tornar a on sempre ha estat i cal que als despatxos donin estabilitat; seria molt positiu tornar a primera divisió grega i retornar a la rutina competitiva.