Una de les emblemàtiques virtuts de l’NBA és crear expectatives de la mida de la fortuna de Bill Gates de cara a la pròxima temporada. Gabinets de crisi amb persones d’americana cara, corbata cordada com una soga i pentinat fet a mida es desviuen durant les setmanes prèvies a l’inici del nou calendari per anar fent boca dels highlights, les esmaixades i els triples caient a terra que ens cruspirem durant matinades. Són veritables venedors de fum, són comptes d’Instagram col·locats estratègicament per generar vídeos de deu segons, amb repetició inclosa, vestits amb alguna cançó estrident o algun cantant afroamericà versionat de manera digital. Si fos per ells, els trenta equips de la lliga guanyarien l’anell. Perdó, Cleveland segur que no.

Tot plegat sembla una fantasia de Spike Lee barrejada amb els somnis més humits d’un Drake en èxtasi mental. Ara bé, de veritat aquestes setmanes que estem vivint són un període d’entreguerres que ens durà a la pròxima temporada, un dels conflictes basquetbolístics més grossos que han viscut els Estats Units des d’aquell u-contra-u que van viure Ulysses Grant i Robert Lee durant la Guerra Civil?

Amb una mà al cor i l’altre a la samarreta de Magic Johnson jo demano calma. Calma perquè les expectatives són igual de perilloses que el colze de Patrick Beverley a l’hora de disputar una pilota perduda. Calma perquè els traspassos viscuts durant tot l’estiu no són garantia de res, encara que tenim la certesa que DeMarcus Cousins es passarà més temps entre comissaries i hospitals que no pas en una pista de bàsquet.

El General Manager dels Brooklyn Nets, una de les noves superpotències americanes de l’esport de pilota taronja, ha assegurat que Kevin Durant no es calçarà les Nike fins a la temporada 2020-2021 així que vagin passant, que aquí no queda res per veure. Les arribades de Kyrie Irving i DeAndre Jordan al barri on Notorious BIG va canviar el món de la música per sempre és un incentiu prou alt per alarmar-se, però em genera un déjà-vu al nivell que el base va arribar a Boston per guanyar 27 anells en tres temporades. Ja sabem com ha acabat la història.

Per altra banda, Houston és una ciutat carregada de problemes. Els pilots de l’Apol·lo 13 ho van patentar, l’arribada de James Harden ho va consolidar (gràcies a la insuperable quantitat de títols guanyats, és a dir zero), la dupla amb Chris Paul va sentenciar-ho i el traspàs de Russell Westbrook pot arribar a estrenar el bàsquet jugat amb dues pilotes. Sant tornem-hi: les expectatives són massa altes.

La Batalla de Los Ángeles

La batalla per Los Ángeles serà una de les més grans de les últimes dècades / Clutchpoints

El 24 i el 25 de febrer de 1942, en el marc de la Segona Guerra Mundial, es va produir un fet molt estrany a la ciutat de Los Ángeles. Les alarmes contra bombardejos van tronar per cada racó com un veritable malson, la gent va apretar cames ajudeu-me als refugis i les defenses antiarees es van activar com llampecs, disposades a disparar contra tot allò que es bellugués una mica al cèl. Va ser una falsa alarma com una casa de pagès i d’haver existit Twitter, el secretari de Defensa hagués sofert un linxament digne del cadàver de Mussolini a la Plaça Loreto de Milà. Aquest espant, aquesta alarma desprevinguda, aquests nervis a flor de pell, són els que es viuran a Los Ángeles aquest 2019-202 gràcies als dos equips de la ciutat: els Lakers i els Clippers.

LeBron James i Anthony Davis contra Kawhi Leonard i Paul George. La venjança de l’equip del Rei després d’una temporada absolutament desastrosa i sense entrar a Playoffs (tònica massa habitual en els Lakers en l’última dècada) és un plat que es menjarà completament congelat. LeBron no es pot permetre desperdiciar cap temporada més. Estem convençuts que el seu cos està reforçat amb urani enriquit, plom per equipar 34 tancs i el mateix adamantium que les urpes de Wolverine, però no és qüestió de temptar la sort. La Batalla de Los Ángeles és el major atractiu de l’NBA. Anthony Davis, regal de Nadal per a LeBron, ha de ser el complement perfecte per arribar, com a minim, al tercer partit d’unes Finals. Tot allò que quedi per sota és un fracàs.

En canvi, pels Clippers, és un passeig. Kawhi Leonard es pot dedicar a riure en un bucle infinit fins a mitjans de febrer i ensenyar-nos l’anell que porta al dit des del 13 de juny de l’any passat. El problema, per mi, és Paul George. Un de sol ja és una dificultat de nivell Hall of Fame, però aconseguir que juguin junts amb una de les plantilles més barroeres, clavacolzes i espantasogres dels últims anys és per apretar a correr.

Paul George té molta, moltíssima gana. Un desert a Indiana després de perdre sota les palmeres de Miami, passar per l’experiment d’Oklahoma i aterrar a Los Ángeles. És un recorregut que es va acabant i demana a crits un títol. No està per tonteries. Ja me l’imagino: cos corvat, arremantgant-se els pantalons, mirada assassina. El problema és Paul George. Els Lakers recorden a un equip fet a mida pel videojoc 2k que si no saps jugar-lo a la perfecció, aniràs mejant gripaus fins i tot per esmorzar. I el gripau més gros segueix sent la plantilla dels Warriors.

La situació actual, amb les expectatives exagerades, queda així:

• Marc Gasol té un anell. És el primer punt a destacar en qualsevol resum previ a la nova temporada.
• Giannis Antetokounmpo està molt enfadat. Vol l’anell. Els matarà a tots per aconseguir-lo i trencarà unes tretze cistelles. Aquest any, a base d’euro-steps, aconseguirà el salt de Michael Jordan a Space Jam.
• Ningú parla dels Warriors perquè tothom té por dels Warriors. D’Angelo Russell jugarà amb Stephen Curry i Klay Thompson. Implementaran els tirs de quatre punts per culpa d’ells.
• LeBron no es pot permetre no arribar a unes altres Finals. Això suposa una màxima pressió pels seus companys, per Anthony Davis i per ell mateix. Si va aconseguir portar a Varejao a lluitar pel campionat, pot complir aquest any.
• Big Poppa de Notorious Big, una cigarreta i esperar amb molta paciència. Brooklyn ha d’aguantar fins la tornada de Kevin Durant. Sense pressa, sense cap mena de responsabilitat. Kyrie, relaxat.
• Harden-Westbrook. Com a mínim que no es tirin plats pel cap. Després, que aconsegueixin coordinar-se a la pista sense robar-se la pilota. Si passen d’aquest nivell, ja poden tremolar absolutament tots els rivals.
• El bàsquet ha de tornar a ser just amb Ben Simmons i Joel Embiid. L’any passat ho va ser amb Toronto a costa de Philadelphia. Toca tornar-ho.
• Luka Doncic, Jayson Tatum i Trae Young.
• Els equips a tenir en compte per sota de tots aquests traspassos carregats de purpurina i màrqueting: Denver, Utah, Portland i Dallas.
• Una vintena de rookies que arriben a l’NBA, sense comptar a Zion Williamson, jugador que menja a part i mereix un anàlisi diferent.

El període d’entreguerres està en el seu moment més candent. Els ganivets i les espases s’esmolen als campus d’entrenament, les pistoles s’estan carregant als vestuaris i els gimnasos estan plens de jugadors millorant la seva fisionomia al nivell de Kristaps Porzingis. Citant al filòsof i gran fumador, Gandalf el Blanc: “el tauler està servit, les peces ja comencen a moure’s”.