Connecta amb nosaltres

BARÇA

Pierre Oriola: la lluita continua

Desconfieu sempre d’aquesta gent que diuen que no odien a res ni ningú

Comparteix

Pierre Oriola: la lluita continua

Hi ha poques coses més repetitives en el món de l’esport que la utilització del llenguatge bèl·lic per descriure tota mena de situacions i esportistes. Que si guerrers, trinxeres, enemics…i pocs jugadors encaixen tan bé en aquest imaginari bel·licista com Pierre Oriola, el soldat del Palau. L’home que a partir d’aquesta temporada serà l’encarregat de capitanejar al Barça en totes les batalles que li esperen. Amb la lluita, entrega i capacitat de sacrifici que ha demostrat sempre a la pista, s’ha guanyat el dret a liderar el vestuari. De soldat d’infanteria a general d’un equip construït per a guanyar totes les guerres.

Aquell jove de Tàrrega

Vaig tenir la desgràcia de veure els inicis de Pierre Oriola al món del bàsquet professional al Nou Congost. No va ser una experiència agradable. Sense por -que és com es diuen les bestieses més grans- vaig vaticinar a tothom qui em volia sentir que en Pierre no només no faria carrera a l’ACB, sinó que tindria dificultats per guanyar-se la vida dins d’una pista de bàsquet. Em podria excusar dient que, en aquell Assignia Manresa on va viure els seus dos primers anys com a professional, formava part del millor joc interior que ha tingut el club manresà en l’última dècada: Justin Doellman (segon màxim anotador de l’ACB aquella temporada), Josh Asselin (un dels millors 5 que han passat mai pel club) i Kieron Achara (la versió escocesa de Pierre abans que existis el Pierre que ara coneixem). Així, li quedaven 5 minuts a pista per partit i el contrast amb els seus companys era evident: li faltava qualitat i coneixement del joc. Però no hem vingut a excusar-nos. El principal motiu pel qual aquella frase ara sembla (i és) una animalada, és perquè desconeixia el caràcter d’Oriola. El mateix que l’ha portat a capitanejar el club de la seva vida i a firmar una renovació fins al 2024, convertit en una peça clau a la pista i, sobretot, dins el vestidor. Tot per un camí de carreteres secundàries. I per sort, el temps ens ha posat als dos al lloc que ens pertoca.

El valor de Pierre

La principal virtut del de Tàrrega és que sempre ha sigut plenament conscient de qui era i qui volia ser. Parlo com a jugador de bàsquet. Sense estar dotat d’un gran talent ofensiu, Pierre va tenir clar des de ben jove quin era el camí a seguir per complir els seus somnis: treball, lluita i entrega. Posar la màxima energia i intensitat en cada partit, en cada entrenament. En cada pilota. Aquest caràcter, aquestes mil revolucions en cada acció, s’han convertit en la seva gran arma i la seva raó de ser.

Pierre és un lluitador, ningú li ha regalat mai res: va estar sempre allunyat del radar dels grans equips. I això, que pot semblar negatiu, ell ho va convertir en un element positiu: ha pogut anar cremant etapes sense fer mai un pas més endavant del compte. Pas a pas fins a capitanejar una de les millors plantilles de la història del bàsquet europeu.

Pas enrere per anar endavant

Oriola va rebre un cop dur de ben jove, quan el Bàsquet Manresa li va comunicar que no comptava amb ell. Va ser una aposta de futur del club bagenc (el van fitxar amb 16 anys), des d’on ja no veien tan clar aquest futur. El somni de l’ACB s’allunyava.

Oriola va fer les maletes cap a la LEB, primer al Força Lleida i després al Peñas Huesca, on explota i es converteix en un dels millors jugadors de la categoria (15 punts i 6’4 rebots per partit). D’aquell jove amb problemes per aportar quelcom que no fos entrega ja només quedava la joventut. Amb 20 anys les portes de l’ACB es tornaven a obrir i a Manresa tots pensàvem en un retorn que no es va produir perquè des del club seguien sense creure-hi del tot. On sí que hi van creure va ser a Sevilla.

La festa dels joves

A Sevilla torna a l’elit i ho fa en una situació similar a la que va viure en la seva primera etapa a Manresa: un joc interior de luxe. Però aquest Pierre no és el mateix: s’ha aguerrit a la LEB, i ha après a treure profit de les seves qualitats, sent un jugador rapidíssim per la seva altura (2.08 m) i un gran finalitzador de continuacions en situacions de pick and roll. Nous recursos ofensius a afegir a la seva habitual intensitat i lluita en cada acció, ja marca de la casa. Als seus 22 anys, i sota les ordres de Luis Casimiro, Oriola es guanya un lloc en una rotació molt repartida entre ell, Kristaps Porzingis, Willy Hernangómez i Ondrej Balvin. Entre els 4, la mitjana d’edat és de 21 anys. En els seus 19 minuts a pista, Oriola demostra que té lloc a l’ACB amb 7’2 punts i 3’6 rebots per partits, demostrant una constant de la seva carrera: no necessita molts minuts per a produir a pista. El curs següent a Sevilla manté la seva consistència i protagonisme, agumentant la seva producció ofensiva fins als 8’5 punts en els mateixos minuts de joc, i acaba la temporada sent el sisè jugador més valorat de l’equip. I arriba un estiu clau.

Un any màgic

Aquell estiu Oriola fitxa pel València Basket, que juntament amb Unicaja i Baskonia estan en el segon nivell de la lliga, només per sota de Barça i Madrid. El seu fitxatge va ser, per a molts, degut a la seva condició de cupo. Com sinó explicar que 3 anys després d’estar a Osca fes el salt a un dels grans equips de la lliga. De disputar la LEB a jugar l’Eurocup.
Però ben aviat Oriola va demostrar que anava a València a aportar quelcom més que la seva condició de jugador nacional. I és que així ho veia també Pedro Martínez, tècnic dels valencians i un dels entrenadors que més valora el treball i l’esforç dels seus jugadors. Al seu costat, Jaume Ponsarnau, un dels grans valedors d’Oriola a Manresa anys enrere.

I davant d’un gran repte, una millor resposta: Oriola es va adaptar a la perfecció al seu rol de microones sortint des de la banqueta, el que els americans coneixen com a game changer, un jugador que surt a la pista a revolucionar el partit. En el cas del targarí, anant a mort a tots els rebots, lluitant per cada pilota i elevant el nivell d’intensitat dels seus companys, tant en atac com en defensa. Tot, mantenint la seva habitual producció: va mantenir les seves xifres (7’6 punts i 3’2 rebots) tot i veure reduïts els seus minuts a pista (15). Una alternativa dins d’un joc interior de qualitat excelsa, amb Dubljevic, Sikma i Will Thomas, als quals més endavant es va unir Kravstov.

Si en l’aspecte individual l’any va ser bo, en el col·lectiu va ser una autèntica muntanya russa d’emocions que va acabar amb final feliç. L’equip va rendir a un gran nivell durant tota la temporada, i així és com s’explica que arribessin a les finals de totes les competicions en les quals participaven. El problema és que les dues primeres, la de la Copa del Rei i la de l’Eurocup, les van perdre, el que va fer que en l’entorn del club es comencés a instaurar una aura d’equip perdedor. Així és el món de l’esport professional: només guanya un i el segon, tot i ser millor que la tota la resta que queden abans enrere, és considerat un fracassat.

I en cert punt és lògic si tenim en compte que un cop perduda la final europea es quedaven sense bitllet per a l’Eurolliga, ja que lògicament ningú pensava en ells pel títol de lliga. Un raonament encara més lògic si tenim en compte que hi havia Barça i Madrid. Per aquest ordre se’ls van carregar als playoff per aconseguir la primera lliga ACB de la història del València Basket. També la primera del Pierre, que amb només 25 anys veia com es complia un somni pel qual molts l’hauríem titllat de boig només uns mesos abans.

Aquell mateix estiu, la seva constant millora i evolució li van reportar un nou premi: convocatòria amb la selecció absoluta. Un premi que venia acompanyat d’un bitllet per disputar l’Europeu al costat d’alguns dels millors jugadors de bàsquet de la història del país, i del qual van tornar amb la medalla de bronze. Aquest passat estiu, va arribar el premi gros amb la medalla d’or en el Mundial (la seva defensa a Scola en la final s’hauria d’ensenyar a les escoles), i avui en dia sembla difícil pensar en una selecció espanyola sense Oriola.

El cercle es tanca

Però si al nen que començava a jugar al CN Tàrrega li haguéssim demanat pel seu somni, després del de jugar a l’NBA hauria dit guanyar la lliga ACB...amb el Barça. I és que, com ha explicat en diverses ocasions (i ha demostrat sempre dins i fora la pista), els colors blaugrana corren per la seva sang. Pocs jugadors més culers hi ha dins el club (i aquí parlo de totes les seccions), i és probable que sigui també antimadridista. Com si es pogués ser del Barça i no ser antimadridista, no? Desconfieu sempre d’aquesta gent que diuen que no odien a res ni ningú.

L’estiu el Barça pagava la clàusula d’un milió d’euros per alliberar Oriola del València, complint així una petició expressa de Sito Alonso. La temporada va ser molt dura des de l’inici a nivell col·lectiu, el que va portar al club a substituir Alonso per Pesic al mes de febrer, un canvi que va tenir un efecte positiu immediat, amb l’equip aixecant la Copa del Rei, l’únic títol d’aquella temporada. I el primer d’Oriola amb el Barça, un Oriola que individualment va estar a un gran nivell (9’2 punts i 4 rebots a l’ACB8’3 i 3’4 a l’Eurolliga, competició en la qual va debutar), compartint posició amb un decebedor Moerman i demostrant que podia ser un jugador útil en un club com el Barça. I ho va fer amb més entrega mai i l’energia de sempre en totes les accions, demostren que dominava el seu rol, i amb un caràcter que va fer que la grada connectes amb ell.

I és que el Palau, necessitat d’ídols i resultats, es va entregar a Oriola des del primer dia. Ell hi va ajudar, no només dins la pista, sinó amb missatges i gestos cap a l’afició sempre que ha pogut. Perquè de no estar a la pista, ell seria un més a la graderia. I perquè Oriola és molt puyolista, en el sentit que pot connectar amb la gent a través del treball i l’esforç. Si el Palau connectava amb Navarro pel talent, amb Oriola hi connectava pel cor.

La resta de la història tots la sabem, dues temporades més a Can Barça que no han acabat com tothom volia: una Copa del Rei és l’únic trofeu més que ha caigut a les vitrines de la secció. Continua faltant una lliga i, en especial des de l’estiu passat, l’Eurolliga. Amb l’arribada de Mirotic i companyia l’exigència torna a ser màxima al Barça, quelcom ja de per si positiu, ja que era una de les moltes coses que s’havien perdut en les anteriors temporades a la deriva. I en un autèntic Dream Team com el que s’està construït, i més ara amb Jasikevicius comandant la nau, Oriola és més indispensable que mai. En un equip d’estilistes, de talent pur i punts, és necessària la lluita, l’entrega i el caràcter de jugadors com ell. I això el club ho sap i d’aquí la seva renovació fins al 2024.

Si és per Oriola, mai marxarà del Barça. On millor que club que estimes? I pel bé del club, des de dins també haurien de voler el mateix. El viatge del de Tàrrega pel món del bàsquet va acabar en el millor destí possible, i ara només falta que es converteixi en històric. I ho farà com a capità, líder del vestuari i nexe d’unió entre la pista i la graderia.

Perquè la lluita continua.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a BARÇA

Tradueix »