La plantilla del Barça de bàsquet per la temporada 2021/2022 ja està tancada. El fitxatge de Nigel Hayes, que arriba després de Nico Laprovittola, Rokas Jokubaitis i Sertac Sanli, posa punt final a una finestra de mercat que serveix per posar punt final al cicle anterior a Sarunas Jasikevicius. Tot i les limitacions pressupostàries més que òbvies per la situació d’emergència econòmica que viu el club, és el primer estiu amb segell d’autor del tècnic lituà. Dos dels quatre nouvinguts -Jokubaitis i Hayes- són vells coneguts de l’etapa a Zalgiris Kaunas i el pivot, Sertac Sanli, és petició expressa per completar la rotació interior.

Abans d’entrar en l’anàlisi detallada de la situació, hem de deixar per escrit i tenir present en tot moment que és un estiu en el qual el Barça tenia un objectiu principal: garantir-se la continuïtat de Cory Higgins. L’escorta nord-americà és una peça fonamental de l’engranatge de l’equip i l’emblema del projecte en els moments decisius, i tenia interès de franquícies NBA i d’altres equips potents de l’Eurolliga. No haver de renovar l’estructura d’un bloc que la temporada passada ho va guanyar tot en el terreny domèstic i va quedar-se amb la mel als llavis en la final de l’Eurolliga ja és una victòria. A partir d’aquí, l’obligació era clara: polir el contorn, que segurament va ser el que més debilitat va arribar a la recta final de la campanya.

BASE	ESCORTA	ALER	ALER-PIVOT	PIVOT
Nick Calathes	Cory Higgins	Nigel Hayes	Nikola Mirotic	Brandon Davies
Rokas Jokubaitis	Kyle Kuric	Álex Abrines	Rolands Smits	Sertac Sanli
Nico Laprovittola		Sergi Martínez		Pierre Oriola

A dia d’avui, aquesta és la plantilla amb la qual el Barça començarà la temporada. Hi ha un únic interrogant: la decisió de Pau Gasol. El pivot de Sant Boi encara ha de publicar la seva decisió sobre si fer un darrer intent de guanyar l’Eurolliga -el títol que li falta- o donar per tancada la brillant trajectòria que ha protagonitzat. Novament, en cas de continuar, arribaria a la plantilla sense la pressió d’haver de ser una peça estructural del projecte i amb capacitat per aportar, des del seu rol concret i puntual, el talent diferencial que encara conserva.

Diferències respecte de la temporada passada

Per donar pas als reforços han abandonat el vaixell Adam Hanga, Victor Claver, Leo Westermann, Artem Pustovyi i Leandro Bolmaro. Els dos primers noms van ser menys protagonistes que mai des de la seva arribada al club blaugrana, el tercer i el quart eren residuals a tots els efectes i l’argentí, Leandro Bolmaro, deixa la secció havent-se convertit en el millor defensor exterior de l’equip i en un recurs útil i vàlid en situacions d’exigència, tal com vam veure en la Final Four de l’Eurolliga.

En la llista de sortides no hi ha jugadors del perfil de Rokas Jokubaitis i Nico Laprovittola. Independentment del nivell, que ja l’analitzarem detingudament en pròxims paràgrafs, són dos jugadors diferents d’Adam Hanga, Leandro Bolmaro i Léo Westermann, que en major o menor mesura eren els encarregats d’assumir les tasques de direcció de joc més enllà de Nick Calathes. Els dos fitxatges tenen millor projecció anotadora i poden prendre una dimensió ofensiva més rellevant amb la pilota a les mans, mentre que els tres que van sortir tenien valor bàsicament en la defensa sobre generadors rivals i, concretament en el cas de Hanga, com a conductor en transició i executor en atac estàtic. Així doncs, la primera aposta quant a perímetre de la planificació blaugrana és la recerca d’una millora en variants i precisió de l’atac a mitja pista. El Barça de la temporada passada tenia una gran quantitat d’executors que facilitaven la finalització de sistemes, però faltaven alternatives sobre bot que permetessin alliberar de pes en la presa de decisions a Cory Higgins i que s’oferissin com a relleu de Nick Calathes.

Quant a joc interior, la diferència entre Sertac Sanli i Artem Pustovyi és evident: se’n va un jugador que no podia disputar partits d’exigència i n’arriba un altre que ha estat un dels especialistes més productius de l’Eurolliga. Després ens referirem a l’aplicació del pivot turc de 30 anys al sistema blaugrana, però a nivell exclusivament nominal suposa un salt de qualitat important. De totes maneres, hem de tenir clar que és un finalitzador i que en cap cas podrà oferir les possibilitats en redistribució i captació d’atenció del rival que garantia en curtes fases d’immensa qualitat Pau Gasol. És una conseqüència de sistema amb capacitat per anotar a diversos nivells, però amb un alt grau de dependència del context.

El cas del relleu a les ales és el més determinant. Aproximant-nos de la manera més curosa possible a la forma de concebre el bàsquet de Sarunas Jasikevicius, si som sincers, la possibilitat que Víctor Claver no encaixés en els seus ideals era molt real. Per diverses raons: el valor en la proposta defensiva no era el mateix que el que tenia el valencià amb Svetislav Pesic ja que Saras no aposta per les dimensions com a eix del plantejament i, per altra banda, perquè en atac no ofereix registres de volum ni eficiència de nivell noble al pal baix i tampoc té capacitat d’assumir un volum notable de tir exterior més enllà de que, lògicament, sí que sigui un bon intèrpret d’espais. Víctor Claver no podia ser un aler determinant del Barça que Sarunas Jasikevicius té al cap.

Partint de la base que hem desenvolupat, la disjuntiva era clara: buscar un exterior amb capacitat per transitar pel pal baix i certa autonomia ofensiva que garantís anotació en diversos paràmetres, iniciativa des del bot i enviés a Cory Higgins a la posició de 3 en trams concrets o buscar un jugador capaç d’ocupar les posicions de 3 i 4 amb certa independència ofensiva però que mantingués l’esquelet de l’equip. L’aposta per Nigel Hayes és una tercera via igualment interessant però que convé analitzar detingudament buscant paral·lelismes i diferències entre el Zalgiris Kaunas i el Barça i posant al mirall el Barça 2020-2021 i el 2021-2022. Hayes no és el tipus de jugador que el Barça podria haver trobat en un exterior desequilibrant -li manca la iniciativa des del bot- i tampoc és el tipus d’ala excepcional -Deck, Kalinic- que hauria permès elevar el nivell de l’equip blaugrana percutint sobre una idea similar a la de la temporada passada afegint el focus d’un generador fixe de pal baix, però sí que és un jugador conscient de la seva funció i molt fiable en les responsabilitats que abarca.

Potser no és el tipus de jugador que requereix un equip amb els mals d’aquest Barça -dins de la perfecció d’un finalista d’Eurolliga que va sortir vencedor de la temporada regular i es defineix per la constància-, però en cap cas empitjorarà el que hi havia. Hem de tenir present en tot moment que la posició d’aler era la baula feble del quintet titular del Barça de bàsquet de la temporada passada.

Dibuix del perímetre

Una cosa que Sarunas Jasikevicius la temporada passada no va poder fer per les característiques de la plantilla i la rescissió de contracte de Thomas Heurtel va ser ajuntar dos o més generadors de nivell en els quintets amb certa freqüència. Ve d’un Zalgiris en el qual la seva proposta -i també la de Martin Schiller en la darrera temporada- era alinear al mateix temps diversos jugadors amb capacitat creativa encara que signifiqués sacrificar centímetres, i la fisionomia del Barça 2020-2021 no li permetia. En la final d’Eurolliga contra Efes, així com en la sèrie de Play Off contra Zenit, es va notar que el Barça necessitava algun altre ball handler més, i per això les incorporacions de Rokas Jokubaitis i Nico Laprovittola seran molt importants.

Partim d’una obvietat: el joc del Barça emana de Nick Calathes, que és l’extensió del tècnic lituà a la pista. Nick Calathes és un jugador que necessita botar la pilota durant diversos segons de cada possessió per ordir l’atac del seu equip a través de qualsevol situació, i això vol dir que necessita tenir al voltant exteriors que no li condicionin la manera de ser -ja que sense pilota es difumina- i que li ofereixin constantment línies de passada. Tant Rokas Jokubaitis com Nico Laprovittola encaixen en aquesta proposta: el primer ha conviscut durant els primers passos de la seva trajectòria professional amb Lukas Lekavicius, Thomas Walkup i Marius Grigonis -en la seva explosió com a generador secundari-, amb la qual cosa s’ha acostumat a iniciar atacs a mitja pista partint de situacions sense pilota per reconvertir-les en mà a mà o bloqueigs directes, mentre que Nico Laprovittola respon al perfil de vers lliure -ja fins i tot a Madrid- i genera dubtes per l’eficiència, que mai ha aconseguit plasmar-la en grans escenaris ja que no hi ha tingut mai rol de líder de l’equip. Laprovittola és un jugador que es caracteritza per la lucidesa en 2 contra 2 com a assistent o anotador de tirs de tres punts sobre bot, però encara no ha trobat la manera de reciclar-se al minutatge que li pertoca en Eurolliga.

El repte principal del cos tècnic serà trobar el terme mig entre la dosi de corretja pròpia d’una filosofia que se cenyeix a pautes molt clares i la punta de llibertat o imprevisibilitat que la temporada passada va ser impossible de conciliar amb Thomas Heurtel i que ha estat fonamental en els darrers campions de l’Eurolliga -fins al punt que, en el darrer campió, aquesta punta era l’eix del sistema-. Si assumim que Nico Laprovittola no serà el jugador amb jerarquia i talent per marcar diferències en moments d’embús, el jugador que passa a ser el potencial punt d’inflexió del projecte del Barça és Rokas Jokubaitis. L’exterior lituà ja té experiència competint en Eurolliga, però és un projecte inacabat que fa el salt des d’un equip amb aspiracions menors i que, per si això fos poc, té rere l’orella la mosca de l’NBA, que és un obstacle insalvable per a la majoria d’equips europeus. Arribats a aquest punt, el Barça sap que per damunt del desenvolupament del jugador hi ha el rendiment immediat -per la simple raó que és altament probable que el peak Jokas el gaudeixin als Estats Units-, de manera que serà molt necessari connectar ràpidament amb una versió òptima del jugador i, sobretot, que hi hagi una relació coherent entre rendiment i minuts, sense poder posar la vista tant a llarg termini com es voldria però sent plenament conscient de la repercussió positiva que pot tenir en el plantejament blaugrana.

Jokubaitis pot compartir minuts amb Nick Calathes com a generador complementari i, en els minuts sense el grec al costat, tindrà el marge de maniobra suficient per fer la transició a la posició de base, que pot ser el pas definitiu que el traslladi al pròxim nivell. Si som honestos amb nosaltres mateixos, l’èxit de la planificació del Barça 2021-2022 depèn majoritàriament de la capacitat que tingui Jokubaitis per convertir-se en un valor immediat a l’Eurolliga: és el perfil més capacitat per aportar registres inexistents a l’equip i, a més, té al seu favor la predilecció d’un entrenador que vol convertir-lo en la següent gran joia. És una variable immensa i molt arriscada, però al cap i a la fi és l’opció més coherent que ens mostra la plantilla blaugrana. És el vehicle que més accessible de la plantilla per trencar esquemes. La qüestió -i la dificultat- serà aconseguir-ho en la primera temporada -que podria ser la seva darrera a Europa-.

Un altre àmbit que permetrà potenciar la presència de Rokas Jokubaitis a la plantilla blaugrana serà el registre de generació al pal baix de Nick Calathes. Va ser una consigna prou utilitzada la temporada passada -amb el grec i també amb Hanga- i forma part de l’estructura ofensiva habitual de Jasikevicius, que és amant de fer servir aquesta zona per generar superioritats i buscar desajusts abans que per invertir-la en les tradicionals situacions dels pivots -que el Barça no té, d’altra banda-.

La funció dels executors

Si ens hi fixem, hem parlat del perímetre referint-nos de manera quasi exclusiva a generadors. Aquests, sobretot, són dos: Kyle Kuric i Álex Abrines. El primer va ser clau en tots els moments importants de la temporada i, a més, va consolidar-se com un defensor col·lectiu correcte -pas endavant que pot ser decisiu per la seva participació en el Barça del futur a curt termini-. El segon, un jugador molt més dependent del sistema i amb menys capacitat d’acumular quilòmetres i canviar angles, va funcionar durant el primer tram de la temporada gràcies als brillants esquemes posicionals de Jasikevicius, que li va garantir un rol de valor en un sistema que premiava la paciència dels tiradors. Durant molt temps també va ser el millor defensor perimetral de l’equip i, de fet, això és el que li va facilitar comptar amb un lloc a la rotació fins i tot quan els tirs no entraven.

Cenyint-nos als plantejaments que històricament ha fet Sarunas Jasikevicius prèviament a la temporada passada, un dels jugadors que tindrà més importància pel funcionament del joc exterior serà Kyle Kuric. El canoner format a Louisville és un triplista consumat que ha registrat el millor percentatge en tir des dels 6.75 de l’Eurolliga i que, en el tram decisiu de la temporada, igual que passava amb Pesic quan calia canviar dinàmiques, va mostrar-nos una dimensió del seu joc poc ortodoxa però que es pot aplicar: l’anotació sobre bot. És un recurs per quan s’obren llums d’emergència que, si bé està bé tenir-lo, tenint en compte que el Barça de la temporada vinent ja ajuntarà ball handlers en totes les rotacions transcendents que faci hauria de ser un recurs d'(encara més) darrera instància. A ell li anirà bé conviure amb més amassadors ja que és un jugador molt més amenaçador quan pot viure fora del radar.

En el cas d’Álex Abrines, la temporada 2021-2022 serà clau. La defensa ha arribat per quedar-se -cosa importantíssima tenint en compte que Adam Hanga i Víctor Claver han marxat de l’equip i queda una vacant important en la pressió sobre generadors rivals-, però el Barça no podria assumir una davallada en els percentatges com la que pateix l’aler balear després de la Copa del Rei 2021. Abrines és un intèrpret d’espais excel·lent i la disminució de l’encert va ser totalment transitòria, però no s’ha de repetir. Abrines no ha fet el pas endavant definitiu en joc sobre bot i, com vam veure en la sèrie contra Zenit, té menys capacitat per sobreposar-se a escenaris adversos com a tirador que Kuric, però ha de recuperar la fiabilitat sobre el volum que li toqui ja que és el seu millor argument ofensiu. Per damunt de tot, recalquem, el seu valor principal en aquest Barça serà defensiu: Nick Calathes ja no té cames per defensar dijous-diumenge generadors dominants i Abrines ja la temporada passada va tenir un bagatge excel·lent sobre la cobertura de l’exterior en bloqueig directe (0.8 punts concedits per possessió en ACB i 0.66 en Euroliga), així que aquesta serà la seva responsabilitat principal en absència dels jugadors que citàvem abans que han deixat la plantilla blaugrana. Li tocarà ser 3 a temps complet.

En el millor escenari, Cory Higgins tanca partits de 3

Cory Higgins és un jugador que ho fa gairebé tot perfecte en una pista de bàsquet. És el jugador més fiable de la plantilla del Barça i, com vam veure en el tram final de la temporada, té capacitat sobrada per ocultar els defectes ofensius de l’equip sense que l’impacte defensiu se’n lamenti. Aquesta és, segurament, la seva millor virtut. L’altra és la flexibilitat. En el bàsquet europeu les distincions entre les posicions de 2 i 3 i 3 i 4 són cada vegada més complicades, i un dels artífex d’això en la primera relació és Higgins. Pot emparellar-se en defensa amb qualsevol rival de l’1 al 3 i en atac pot exercir de generador i d’executor amb total naturalitat. Això, sumat a una estructura física privilegiada, serà clau per a entendre el nou Barça.

I és que el nou Barça es construirà d’una manera o d’una altra en funció del rendiment de Jokubaitis i/o Laprovittola, i aquest detall serà clau per definir la demarcació d’un Cory Higgins que ha de continuar sent igual de crucial que sempre. Si Jokubaitis demostra que pot exercir ja de jugador clau en aquest Barça i Laprovittola no desentona en els minuts de rotació, com dèiem en paràgrafs anteriors, el Barça farà ús abundant dels sistemes amb dos generadors i podrà traslladar Cory Higgins al repartiment de minuts dels tresos, cosa que seria ideal ja que Nigel Hayes i Álex Abrines són actors secundaris notables però no tenen la naturalitat d’un actor protagonista. Si Laprovittola o Jokubaitis no funcionessin, veuríem a Higgins amb més minuts en la posició de 2 en els trams importants i el Barça tindria limitacions molt similars a les de la temporada passada.

En definitiva: Cory Higgins és clau. Crucial. Sabem que rendirà se’l posi on se’l posi, però aquesta ubicació parlarà del sostre de l’equip. Per al Barça que entén Jasikevicius, la millor notícia seria que Cory Higgins jugués minuts de valor al 3 ja que voldria dir que una de les dues apostes per potenciar el desequilibri i la imprevisibilitat haurien funcionat. En cap cas perdria la jerarquia: ha de continuar sent qui es jugui les garrofes ja que més de 10 anys de trajectòria l’avalen.

El sentit de Nigel Hayes

La darrera arribada al Barça, la de Nigel Hayes,  és la que posa de manifest el valor de la inversió en exteriors i acaba de definir què espera Jasikevicius dels seus alers. Està més a prop del perfil de Claver que del jugador desequilibrant de torn que sonés, però en qualsevol cas té algunes virtuts que el separen del valencià i que van ser claus per descartar-lo de l’equip. És una mica pitjor en defensa, normal tenint en compte que Víctor Claver és elit absolut d’Europa en aquest àmbit, però en atac obre noves portes. Sense ser un fi estilista ni un jugador disruptiu, garanteix encert amb un volum més elevat de tir exterior -tot i que és un pèl inestable en termes mentals quan el partit comença torçat- i ofereix certes variables al pal baix. Ve de jugar de 4 al llarg de les darreres temporades -també amb Saras-, però si el Barça opta per la funcionalitat tindrà encaix.

Aquesta és la taula de situacions de joc ofensives i productivitat de Nigel Hayes de la temporada passada, amb Zalgiris Kaunas:

TIPUS DE JUGADA	FREQÜÈNCIA	PRODUCTIVITAT
SPOT UP	45.1%	1.1 punts per possessió
TRANSICIÓ	15.4%	1.4 punts per possessió
POSTEIG	11.1%	0.9 punts per possessió
TALLS	6.9%	1.2 punts per possessió
PICK&ROLL GENERADOR	1.3%	0.9 punts per possessió
PICK&ROLL BLOQUEJADOR	4.9%	1.03 punts per possessió
OFF SCREEN	2.1%	0.64 punts per possessió

La responsabilitat essencial de Nigel Hayes serà exercir d’executor a peu parat -és una xinxeta a la cantonada, gairebé-, verticalitzar el joc en transició a través de l’ocupació de carrils i irrompre a la zona en els quintets amb Sertac Sanli. Si Jasikevicius li veu recorregut i marge de millora (26 anys) en generació des del pal baix tindria cert sentit apostar per ell com a 3 ja que pot explotar avantatges físics contra la majoria d’emparellaments, però el Barça no ha de renunciar a crear-li situacions per poder jugar de  quatre. Convivint amb Rolands Smits? Disminuint el rol del primer? Competint per una posició? Què passarà amb Sergi Martínez? El Barça ha fitxat un jugador eficaç, però dependent. I, fins a cert punt, un jugador que repeteix virtuts i defectes amb el que ja hi ha o amb el que hi havia però es va desestimar.

Dibuix del joc interior

El joc interior ha tingut molts menys canvis. Brandon Davies i Nikola Mirotic continuaran tallant el bacallà. Rolands Smits continuarà tenint minuts de cinc en quintets small ball.

El jugador que canvia el panorama és Sertac Sanli. Petició expressa del tècnic, és un altre dels elements que dependrà directament de l’èxit dels generadors. Si Laprovittola i Jokubaitis no funcionen, Sanli no podrà produir al nivell que ho feia amb Anadolu Efes. Calathes és una garantia, però ja sabem que conviu majoritàriament amb Brandon Davies. Pel que fa a la defensa, en la línia de Pau Gasol i Artem Pustovyi, obligarà a implementar el flat i ser menys agressiu amb el pivot en la cobertura del bloqueig directe. Sanli tampoc és un rebotejador defensiu, de manera que serà valuosa la feina de jugadors com el mateix Smits o Nigel Hayes, que l’afronten bé i amb decisió. Sanli és diferent de Brandon Davies: té molta més incidència al tir exterior i té menys iniciativa sobre bot i explosivitat. Tampoc té joc al pal baix.

Una part bona que té Sanli, i que segurament és fonamental en la decisió de Jasikevicius, és que Sanli és un bon dinamitzador. No té registres com a passador des dels pals, però té bones mans i sensibilitat per detectar línies de passada en la caiguda de continuacions curtes. És un registre diferent del que oferia el darrer nom que tocarem en aquest article, però és igualment útil ja que pot facilitar la vida dels tiradors i li permetrà noves vies d’aportació. El darrer nom és Pau Gasol, per cert.

La continuïtat de Pau Gasol, decisiva

La darrera incògnita que ha de resoldre el Barça per tancar la plantilla és Pau Gasol. El pivot de Sant Boi va tancar la temporada passada amb bones sensacions, sent important en un finalista d’Eurolliga i bicampió domèstic, i va arribar a la cita olímpica en bona forma per tenir un lloc a la rotació de menor importància. A partir d’aquí, un desert: encara no ha anunciat la seva decisió i el Barça li pot reservar un lloc. En la línia de la temporada passada, no seria un jugador de l’estructura sinó del contorn, però amb llibertat total per convertir-se en una peça estructural en funció del seu rendiment.

La continuïtat de Pau Gasol obligaria a una modificació encara més profunda de la fórmula defensiva i dificultaria la presència en el dia a dia d’un jugador com Pierre Oriola, que ja la temporada passada va disposar d’un paper testimonial en el tram decisiu. Per a Pierre seria més fàcil competir amb Sanli en cas que no funcionessin els generadors que no pas fer-ho amb Pau, si està entonat, independentment del funcionament del perímetre.

Veredicte

El Barça afrontarà l’stage d’Encamp amb la plantilla tancada i sencera. La sensació, en la línia del que hem comentat en el gruix de l’article, és que la plantilla és més del gruix de l’entrenador però té limitacions òbvies per la dinàmica econòmica del club i, per altra banda, està sotmesa a l’immens interrogant del funcionament de Laprovittola i Jokubaitis, que per diverses raons no són apostes d’èxit garantit. Si funcionen el sostre de l’equip serà més alt que el de la temporada passada, però el punt de partida és més baix. Sanli i Hayes són jugadors dependents de l’estructura.

La part bona és que Jasikevicius és un tècnic acostumat a maximitzar els recursos que té entre mans. Si és capaç de trobar més iniciativa des del bot en situacions de bloqueig directe -i 1 contra 1, tot i que és un ingredient molt menor del seu llibre de joc-, un generador de pal baix solvent i la manera d’integrar els perfils defensius a la seva filosofia, que amb Sanli no serà senzill, tindrà molt terreny guanyat. És molta feina. Això sí: el Barça inicia la tercera temporada amb un esquelet de noms molt reconeixible. Això, a Europa, és valuós.

La sensació, des de fora i sense entrar en noms, és que, independentment de si la plantilla del Barça ha millorat o no, hem de tenir en compte que la competència ha millorat molt. Efes conserva les peces i incorpora un Petrusev amb més sostre que Sanli, Milano, Madrid i Fenerbahce han evolucionat positivament i CSKA és, a dia d’avui, el favorit immediatament per darrere d’Efes. I el Zenit, que posarà l’estructura defensiva en mans de Xavi Pascual, tindrà un perímetre de primer nivell amb Shabazz Napier i Jordan Loyd. El Barça ha de preocupar-se del que té entre mans sabent que hi ha matèria per construir un candidat a tot, però els adversaris seran més ferotges que l’any passat. I l’Eurolliga, més potent que mai.