Connecta amb nosaltres

EUROLLIGA

Power Ranking: Eurolliga 2020/2021

Posem en ordre els candidats a guanyar l’Eurolliga 20/21 abans que comenci la competició.

Comparteix

Power Ranking: Eurolliga 2020/2021

Si tot va bé, d’aquí poc menys d’un mes tindrem en joc una de les dues millors competicions del món del bàsquet: l’Eurolliga. Després d’una temporada 2019/2020 que havia de ser llegendària pel nivell esportiu però que va acabar sent-ho per quedar sense campió, l’edició 2020/2021 torna a perfilar-se com una seriosa candidata a ser la millor de la història. Els equips de la part alta s’han mantingut o reforçat i els de la part baixa han incorporat jugadors que els ajudaran a treballar per fer el pas endavant definitiu. És el moment, abans que comenci la competició, de fer el primer Power Ranking de candidats a alçar el trofeu. Comencem!

 1- Anadolu Efes

Tot i que el cap d’Anadolu Efes va dir que l’equip faria una disminució important del pressupost de l’equip, la realitat és que Anadolu Efes ha aconseguit conservar i consolidar el bloc que porta temporades construint. Amb Ergin Ataman, Shane Larkin i Vasilije Micic al capdavant, els turcs aspiren a revalidar el domini que van exhibir la temporada passada i a corroborar que són una de les potències -ara ja sí estables- de la màxima competició europea.

Efes és l’equip que duu penjat el cartell de favorit de manera més indiscutible. Tenen un estil de joc clar i definit basat en el que generen Micic i Larkin des del perímetre -Micic de manera més organitzativa i Larkin de mode molt més imprevisible- i compten amb una gama d’executors molt difícil de rebatre en ambdós franges de l’atac: Rodrigue Beaubois, Chris Singleton, Bryant Dunston i Adrian Moerman continuaran trobant una barbaritat de tirs alliberats i situacions favorables per donar precisió, dinamisme i fluïdesa al plantejament d’Ergin Ataman.

Efes té el millor jugador de l’Eurolliga: Shane Larkin. La temporada passada el base, que ja s’ha nacionalitzat turc, va registrar uns guarismes descomunals: 55% en tirs de camp, 50% en triples i 90% en tirs lliures. Va pulveritzar el 50-40-90 que històricament ha servit per definir els jugadors eficients i ho va fer, a més, amb un volum en tirs de camp molt més alt que el dels jugadors que solen assolir aquestes prestacions. El seu paràmetre comparatiu va ser, directament, Stephen Curry.

JUGADAFREQÜÈNCIAPPP
P&R Ball Handler40'7%1'11
ISO15'7%0'88
Catch and Shoot15'7%1'73
Transició9'8%1'23
Screen Off9'4%1'24
Tall1'5%1'43

Per tot això -estrelles i coherència-, Anadolu Efes és el màxim favorit a hores d’ara per alçar l’Eurolliga. S’ho han guanyat a pols.

2- Barça

El Barça de Sarunas Jasikevicius ja és una realitat. Després de moltes temporades anhelant que el tècnic lituà, emblema i llegenda del Palau Blaugrana, arribés a la banqueta de l’equip, Josep Maria Bartomeu va prémer el gallet i va decidir que l’etapa de Pesic havia acabat. Ara, més enllà de qualsevol altre concepte, hi ha una sensació que predomina a l’entorn del Barça: il·lusió. No s’espera menys que bon joc i, per primer cop en massa temporades, resultats constants i convincents. És un repte majúscul per a l’ex del Zalgiris Kaunas, però té un aval magnífic en el consens del món del bàsquet.

Els equips de Saras són equips dièsel. Cada plantilla segueix uns cicles propis, però les del tècnic lituà van clarament de menys a més. Ho hem vist, sense anar més lluny, amb els darrers Zalgiris Kaunas, que han rendit molt millor en termes numèrics al llarg de la segona volta de l’Eurolliga que durant la primera i, gràcies a això, han aconseguit estar sempre en la lluita a la zona noble de la competició. Al Barça, movent-nos en uns paràmetres de resultats diferents perquè el potencial base de la plantilla és més elevat, hem d’esperar-nos una cosa similar: un equip que vagi de menys a més i que prioritzi la concepció d’automatismes i el rodatge abans que el curtterminisme. Per aquests darrers punts esmentats, pel fet que la plantilla encara no ha guanyat res i perquè a Barcelona tot és nou, encara no podem considerar el Barça el favorit principal a guanyar l’Eurolliga.

Estem en una tessitura similar a la de la temporada passada: el Barça necessita guanyar. És el requisit principal per satisfer un projecte que sorgeix d’una inversió immediata amb l’única aspiració de retornar allà on mereix el nom del club. Com que som conscients que guanyar l’Eurolliga depèn de dues jornades, el que se li ha d’exigir a l’equip català és que faci un camí tan convincent com sigui possible fins arribar a la fase final. Allà, un cop a Colònia, que dicti sentència allò que li sobra a la plantlilla: el talent.

3- CSKA Moscow

El CSKA és una de les grans potències del bàsquet europeu des de fa una infinitat de temporades. Queda ja un pèl enrere l’etapa amb De Colo, Higgins i companyia, però el cicle 20/21 obre un panorama igualment interessant. L’arribada de jugadors com Nikola Milutinov i Tornike Shengelia, sumada a la recuperació d’un dels millors forwards d’Europa com és Will Clyburn, ens obliga a tenir en compte els russos a la llista de candidats a alçar l’Eurolliga. Si a aquesta nòmina li sumem un dels millors tècnics del continent i un jugador que marca diferències -per positiu i per negatiu- com Mike James, el còctel es torna encara més explosiu. Gaudirem molt amb aquest equip.

Aquest CSKA té una quantitat de talent brut difícilment igualable. La inversió de la direcció esportiva en actors principals ha estat inigualable (dos interios que sonaven per l’NBA) i, a més, han aconseguit fer neteja de jugadors que sobraven i mantenir, a mig termini, un dels exteriors més decisius d’Europa. Generen, però, diversos dubtes importants: la capacitat de Mike James per dirigir equips que guanyin campionats -guanyar partits és indubtable que sap fer-ho-, l’encaix ofensiu de Shengelia i Milutinov i, especialment, l’encaix defensiu d’un Clyburn que ha perdut explosivitat després de la lesió i hauria de ser 4 amb una parella interior de molts quilats però que genera certa inquietud pel seu recorregut i versatilitat al propi cèrcol. Itoudis haurà de treballar incansablement per resoldre aquests interrogants. Per sort, compta amb un fons d’armari molt contundent que li pot oferir alternatives convincents.

4- Real Madrid

És un any estrany. El Madrid començarà la temporada amb Facundo Campazzo com a pal de paller, però a hores d’ara és difícil saber si l’argentí serà el base blanc a final de temporada -des d’Esmaixada sospitem que sí-. El Madrid ha incorporat dos talents nacionals amb molt potencial com són Carlos Alocén i Alberto Abalde (!!) per rejovenir una estructura que demana un relleu generacional gradual i agradable. La pregunta, doncs, és clara: any de transició? La resposta és que sí, però que Pablo Laso intentarà que no es noti. I és factible que ho aconsegueixi.

El Madrid conserva l’estructura dels darrers anys. És un grup ple d’afany competitiu, veterà i solidari. Juguen de memòria i tenen el respecte de tot l’entorn de l’Eurolliga. Es fa impossible, d’entrada, no considerar-los favorits clars a ser part de la F4 de Colònia quan arribi l’hora. Haver aconseguit retenir Campazzo durant aquests mesos els permet comptar amb aquell plus de talent diferencial, Garuba i Tavares formaran una de les millors parelles interiors defensives del continent (molt de compte amb el recorregut d’Usman Garuba) i Randolph i Thompkins formen una parella de quatres d’elit que en moments determinats, fins i tot, pot conviure. Si sumem a aquest combinat les prestacions two way de Deck i Abalde, dues peces estructurals, el projecte és altament il·lusionant. Pablo Laso té un bloc suficientment competent com per ser un legítim candidat a guanyar l’Eurolliga. Però tot depèn de Campazzo, ja que, sense ell, els rols actuals perdrien sentit.

5- Maccabi Tel Aviv

Maccabi és un equip intrigant. Sense Avdija però amb gran part del bloc que la temporada passada els va deixar a un pas del factor pista, els d’Israel són un d’aquells equips que necessita fer el pas endavant. Wilbekin s’ha quedat a la disciplina de Sfairopoulos i Tyler Dorsey també, així que les sensacions sobre les possibilitats del projecte són realment positives.

Omri Casspi i Ante Zizic marcaran el sostre del projecte. Casspi ha de tenir més continuïtat i estarà destinat a assumir més pes amb pilota com a segon generador, mentre que Zizic és un pivot que té molts punts i que ve procedent de l’NBA amb la necessitat de devorar el panorama. Aquests dos, juntament amb la consolidació definitiva d’un Yovel Zoosman que té molta picardia i que per fi tindrà via lliure, hauran de formar un segon bloc jeràrquic que ajudi a decantar els partits.

Serà important que Maccabi asseguri la renovació de Quincy Acy. És un defensor que aporta molta versatilitat i consistència a l’equip i que fins fa no massa estava a l’òrbita d’equips com el Barça. Acy no se surt del guió ni suma punts amb facilitat, però cohesiona i reforça les zones més febles. Clau.

6- Armani Exchange Milan

Per talent, sens dubte, aquest Armani és un dels millors equips de la competició. Chacho Rodríguez, Malcolm Delaney, Kevin Punter i Shavon Shields són jugadors que poden marcar les diferències a partir del bot i dinamitar partits amb cistelles inversemblants. L’entrenador, Ettore Messina, també és un dels més reputats del continent. S’ha aconseguit adherir al projecte homes veterans com Kyle Hines i Luigi Datome. També ha arribat un dels interiors més versàtils d’Europa: Zach LeDay. Quin és el problema, doncs? Que parlem d’un club històricament disfuncional.

En els primers partits de pretemporada, els italians ja han demostrat que tenen un potencial ofensiu enorme. Les sensacions són bones. La parella Delaney-Chacho és més complementària que el que la majoria de la gent creu i hi ha jugadors amb ganes de reivindicar-se després de temporades difícils. Si intentem oblidar-nos del currículum del club, els dubtes exclusivament esportius són tres: la capacitat de Zach LeDay per adaptar-se a la posició de quatre (és millor cinc per context i prestacions -cas atípic que ja analitzarem en un altre article-), els interrogants sobre si qui quedaria fora per tancar un partit d’entre el Chacho, Delaney, Punter i Shields i, sobretot, la capacitat de Messina per recuperar el crèdit perdut. És un equip amb un sostre molt alt, sí, però també té un sòl incert. Mereixem una bona temporada de l’Armani.

7- Fenerbahce

A mi, personalment, aquest Fenerbahce m’il·lusiona. Després de l’adéu d’un home tan icònic com Zeljko Obradovic sempre queda un buit irreparable, però l’estructura esportiva confeccionada pacientment per Gherardini i encapçalada per Igor Kokoskov serà igual de competitiva i perillosa que sempre. S’han quedat Nando De Colo i Jan Vesely i han aconseguit firmar jugadors com Lorenzo Brown i, especialment, un jugador que serà molt valuós: Dyshawn Pierre. És un d’aquells alers two way que tots voldríem al nostre equip.

Fenerbahce té menys sòl que en temporades anteriors, és cert, però el potencial continua vigent. Si De Colo i Vesely estan sans serà molt difícil que l’equip no estigui en la lluita per la zona noble, i serà cosa de Kokoskov trobar la utilitat suficient a peces complementàries. Més enllà de Lorenzo Brown -oxigen en la generació i punts autònoms-, Ulanovas -rang i intel·ligència- i el ja esmentat Pierre -absolutament tot el que vulgui en ambdós costats de la pista-, el sostre del projecte el marcarà el rendiment de jugadors que a dia d’avui estan en entredit: Danilo Barthel i Jarrell Eddie. El primer agrada com a suplent, però haurà de ser un titular low cost. El segon per part seva, ve de Múrcia amb l’únic aval de ser una metralleta. Si estan a l’alçada de les circumstàncies, sens dubte, les expectatives augmentaran.

Serà un any difícil a Turquia. Els fantasmes de la temporada passada -esportius i econòmics- encara sobrevolen el pavelló, i recuperar l’estabilitat serà una missió complicada. El millor remei contra el nerviosisme són les victòries. La meva sensació és que, amb el pas de les jornades, els turcs podrien arribar al TOP 5 d’aquest power ranking. Ja en parlarem.

8- València Basket

Tanquem el PR amb un equip que s’ha reforçat molt bé i que va amb tot a per la llicència A: València Basket. Amb Jaume Ponsarnau a la banqueta, els taronges aspiren a consolidar-se a la part alta de l’Eurolliga. Hi ha reforços de primer nivell: Kalinic, Derrick Williams, Martin Hermansson i Klemen Prepelic. Anotadors de referència, combos atractius, portents físics i defensors de primera gama. Solidesa i recorregut.

 València té una rotació profunda farcida de jugadors que poden ocupar diverses funcions. El més important, més enllà dels termes esportius, serà veure si Ponsarnau pot contenir el caràcter del bloc que Roig i Mulero han confeccionat. Si és capaç de canalitzar la competitivitat i el nervi de jugadors com Kalinic o Prepelic de manera positiva, el plus lluitador de la plantilla serà notable. Si no ho aconsegueix, el vestidor pot esdevenir un malson. En gran mesura, la seva estabilitat en aquest power ranking dependrà d’aquest darrer factor.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a EUROLLIGA

Tradueix »