Connecta amb nosaltres

NBA

Esmaixada Power Ranking: vuit candidats a guanyar l’NBA

Arribem a la recta final de la Regular Season.

Comparteix

Esmaixada Power Ranking: vuit candidats a guanyar l’NBA

Arribem a la recta final de la Regular Season. Ja sabem quins equips seran a la part alta de la classificació, quins equips s’estan sabent aprofitar de l’alt grau d’inconsistència de les seves respectives conferències i, en darrer lloc, quins equips estan a punt de quedar-se sense estímuls competitius pel que queda de temporada o, el que és encara més simptomàtic del fracàs, ja han començat a fixar-se en la universitat per tal de saber qui escolliran quan arribi el torn del draft.

És un bon moment, doncs, per publicar una nova entrega del Power Ranking d’Esmaixada sobre els candidats a guanyar l’NBA. A continuació trobareu, ordenats de màxim favorit a aparent tapat, la situació de les vuit franquícies millor posicionades per alçar el Larry O’Brien. Com sempre, us demanem que interactueu amb nosaltres i que deixeu a la caixa de comentaris les vostres observacions  sobre el nostre llistat i el vostre propi Power Ranking.

MILWAUKEE BUCKS (50-8, 1r est)

Els Milwaukee Bucks són, simplement, el millor equip de la temporada regular. Tenen a les seves files un dels millors jugador-sistema de l’NBA, Giannis Antetokounmpo, i per si això fos poc està envoltat d’un dels blocs més autònoms de la competició. Mike Budenholzer està sent capaç de portar els seus homes al millor rècord de la competició aplicant, a més, un plantejament de rotacions i descansos molt rígid. L’exemple més clar d’aquesta rotació és el mateix Giannis Antetokounmpo, que a dia d’avui és el màxim candidat a ser MVP (per segon cop) i que té una mitjana estadística de 29’7 punts, 13’7 rebots i 5’8 assistències sense arribar als 31 minuts per partit.

https://twitter.com/GiannisSpor/status/1232490070059282433?s=20

Al llarg de la temporada els Bucks han estat el tercer millor atac de l’NBA, la millor defensa i l’equip amb millor ritme (factor estretament vinculat al rebot defensiu, que és un paràmetre que els Bucks també lideren). El voltatge de Milwaukee és difícilment sostenible per als seus rivals en la conferència est actual: els que no moren per desgast, moren per profunditat o per simple inferioritat. A dia d’avui, de fet, i tenint en compte que ja sabem que els problemes tàctics dels Bucks és més factible que sorgeixin a partir del partit 83, la sensació és que hi ha hagut una evolució en el joc en estàtic dels homes de Budenholzer i que aquesta es deu, en gran mesura, a l’evolució d’Antetokounmpo. La bèstia grega ha millorat ostensiblement en la capacitat per dinamitzar i ja no dubta a l’hora de llançar triples si el floten. Aquestes dues millores poden ser la via de naixement d’ajusts de cara a la fase final, així que l’est és a prop de tenir un dominador clar.

LOS ANGELES LAKERS (44-12, 1r oest)

Els Lakers ja tenen el que necessitaven: una victòria de prestigi. Porten tota la RS governant amb mà de ferro la conferència oest gràcies a la química de vestuari que ha creat Frank Vogel, al talent diferencial de LeBron James i Anthony Davis i a l’admirable engranatge defensiu que gira al voltant dels homes grans de LAL, però la llosa de les nombroses derrotes contra candidats era un pèl massa pesant. És per això que el partit contra els Celtics del 23 de febrer, més que ser un episodi més d’una rivalitat memorable, va ser una confirmació.

Mica en mica els Lakers van definint la seva identitat. Més enllà de les condicions innegociables imposades per Vogel i LeBron, l’equip tècnic ha decidit que el futur passa per disputar molts minuts amb Kyle Kuzma fent de 3 i que tard o d’hora tocarà escollir entre JaVale McGee i Dwight Howard, ja que serà obligatori que Anthony Davis -a desgrat del propi jugador- tingui minuts com a referència interior per tal d’agilitzar les rotacions i augmentar l’amenaça. L’arribada de Markieff Morris també està a l’ordre del dia a la franquícia de Los Angeles: l’ex dels Pistons aportarà tir exterior i veterania a una rotació que ja està mentalitzada per la guerra dels PO.

El gran dubte que avui encara generen els Lakers és la gama de petits. Que Caruso s’entengui a les mil meravelles amb LeBron James (millor duet de l’equip si fem un cop d’ull a les estadístiques) és una bona notícia, però que la diferència entre ell i Rondo sigui tan notòria com ho és ara no deixa de ser preocupant. Tinc dubtes sobre si un equip que reparteix minuts al base entre Caruso, el Rondo actual i un Quinn Cook defenestrat pot aspirar a tot. La resposta, com sempre, rau en LeBron James.

HOUSTON ROCKETS (37-20, 4t oest)

Els Houston Rockets han protagonitzat l’enèsima excentricitat tàctica dels temps recents de l’NBA. Després de veure com el pick and roll passava a ser residual en la seva filosofia (4% de les accions), Morey ha decidit prescindir de Clint Capela i incorporar jugadors de tall perimetral per tal de tornar a contradir els estaments de la lliga. De moment, tot i alguna errada típica dels passos preliminars de qualsevol invent, podríem afirmar que els Rockets prometen.

Les victòries contra Lakers i Jazz (també la derrota contra els mateixos Jazz) són, d’alguna manera, la mostra més representativa del que volen ser aquests Rockets. Westbrook a camp obert i James Harden a mitja pista són el motor de l’equip, però l’autèntic enemic de qualsevol adversari és l’amplitud que es crea a partir d’aquests dos homes. Robert Covington, Danuel House i Eric Gordon s’han combinat per estar sempre 2 dels 3 jugadors per damunt del 40% en triples des de l’inici de la nova aposta, i es fa molt difícil jugar contra equips que tenen executors purs per damunt d’aquests percentatges amb un volum alt de llançament i que, a més, compten amb generadors des del bot d’elit. Per no dir que Westbrook, totalment desencadenat en els últims dos mesos (27 partits amb 20 punts o més), està sent defensat per pivots.

Els Rockets converteixen el desajust en un punt de partida.

Els Rockets són elit ofensiu de l’NBA, però en defensa també estan començant a exhibir un potencial temible. Estan en xifres històriques de pèrdues forçades i, per altra banda, i per indicació expressa de Mike D’Antoni, estan forjant a través de la generositat i de l’abolició de les concessions en l’esforç un esquema defensiu que incomoda moltíssim els equips al pal baix. La gran majoria dels jugadors de Houston tenen un tren inferior molt aplicable al mismatch interior. Si agafem simplement les xifres defensives post all star, els Rockets tenen la vuitena millor defensa (i el millor atac) i són l’equip que més pèrdues del rival provoca (és a prop de les 20).

LOS ANGELES CLIPPERS (38-19, 3r oest)

Aquests Clippers són un monstre de diversos caps. Per noms, sí, però també per rendiment. Desprenen la sensació de ser un equip fet per jugar directament la fase final, però al mateix temps estan mostrant una versió excessivament inquietant en el que portem de temporada regular. Els Clippers, que conviuen amb baixes i amb jugadors que es dosifiquen, no estan sent capaços d’assolir un nivell raonable de consistència tàctica que tranquil·litzi l’entorn.

Aquests Clippers tenen tres problemes: el primer és Paul George. La segona espasa no està bé físicament i no sembla que estigui aconseguint trobar el seu lloc sota l’ala de Kawhi. Això, entre altres coses, de moment ajuda a destruir el mite de “Westbrook fa que els seus companys siguin pitjors”. Quan arribin els PO veurem si Paul George està bé físicament, perquè si no ho està es generarà una remor de fons de cara al pròxim contracte de Kawhi que farà que Steve Balmer es posi nerviós.

https://twitter.com/TheNBACentral/status/1231350549221646336?s=20

El segon problema és Lou Williams. Més enllà de ser un jugador magnífic, aquesta temporada està patint massa en defensa. Els equips el busquen en 1vs1 i 2vs2 perquè saben que normalment implicarà trobar-se també amb Montrezl Harrell, un jugador que no domina els espais en la defensa del pick and roll i que cedeix massa marge al generador per trobar llançaments. La contemporització d’esforços que està fent LAC, juntament amb el desgavell de jerarquia que no està aconseguint relativitzar Doc Rivers, està conduint-nos a la pitjor versió de Sweet Lou.

El tercer problema és que resulta incomprensible la darrera incorporació que han registrat: per què volen Reggie Jacskon? La resposta que em ve al cap és que el volen per tal que no el tinguin els Lakers. En cas que sigui una incorporació estratègica d’aquest estil, no cal ni afirmar que RJax serà una arma de doble fil molt perillosa. El seu encaix esportiu és delicat perquè té un perfil un pèl massa invasiu per jugar amb Lou Williams i perquè ningú hauria de plantejar-se que restés minuts a Patrick Beverley -termòmetre de l’equip-, de manera que a efectes pràctics és una potencial complicació.

Dit això, els Clippers tenen un talent incomparable i seran, com a mínim, equip de semifinals de conferència. I Kawhi Leonard farà la resta de la feina.

DENVER NUGGETS (40-18, 2n oest)

Els Denver Nuggets són un equip molt complex de desxifrar. Tot i que el cost és desnaturalitzar jugadors (MPJr i fins i tot Jamal Murray), Mike Malone ha elaborat un dels rerefons tàctics millor estructurats de tota l’NBA i està aconseguint sobreviure de manera magistral a les baixes gràcies a un jugador que sap jugar de memòria: Nikola Jokic. Si a aquesta bèstia de l’emmagatzematge basquetbolístic li sumes una evolució física admirable, el resultat és el millor pivot de la lliga.

Més enllà d’un equilibri raonable que no arriba a l’excel·lència en cap paràmetre estadístic defensiu, hi ha un factor que sosté els Nuggets: la coherència. Mike Malone ha preferit maximitzar els esforços de Nikola Jokic en defensa i convertir-se en un dels millor equips en defensa del T3 (GARY HARRIS) abans que orientar el sistema als millors defensors de l’equip. Aquesta decisió impacta directament en l’atac, que si s’hagués de definir amb alguna paraula concreta també seria amb “coherència”.

Malone ha sacrificat la individualitat de jugadors que podrien ser diferencials (torno als noms del primer paràgraf) per tal de construir un sistema que conflueix sempre en Jokic, el catalitzador de referència. Jokic és el jugador dels Nuggets que més passades fa (75) i el segon que més en rep (63), estadística que contribueix decisivament a recalcar que els Nuggets són un equip que es regeix pel dinamisme al voltant d’una figura concreta i que Jokic té molt millor repercussió com a “interruptor” que com a braç executor. El joc dels Nuggets és una de les anomalies de l’NBA.

El gran dubte que generen aquests Nuggets és si, quan arribin els PO, sabran fer el clic i adaptar-se més a un atac que exigirà un volum d’ISO més elevat (no sempre podran portar la iniciativa). D’entre tots els equips que sabem que entraran a PO de la conferència oest, Denver és el pitjor en punts generats a través de l’ISO i el sisè pitjor en punts per possessió en ISO (sent un dels altres dos pitjors LAC, que ja sabem que és enganyós). Dit d’una altra manera: quan Malone aconseguirà que Jamal Murray i Michael Porter Jr es converteixin en jugadors més egoistes?

TORONTO RAPTORS (42-16, 2n est)

L’entramat dels Toronto Raptors de Nick Nurse és digne d’estudi. La defensa, a dia d’avui sense l’àncora -Marc Gasol-, sempre fa que el rival hagi d’executar el Pla B; l’atac, que ha d’un any per l’altre la xarxa de seguretat del jugador més diferencial de l’NBA, s’ha reinventat fins al punt de ser un dels que millor utilitza la línia de tres punts de tota la competició. I sí, hi ha dos noms que destaquen per damunt de la resta: Pascal Siakam i Kyle Lowry.

El primer està en una fase de creixement exponencial, però el segon és ara mateix el millor jugador del seu equip i ha assolit la maduresa i la pau interior justament quan molt sospitàvem que podia iniciar una perillosa decadència. Kyle Lowry és un jugador TOP 10 en termes de creació via passada de tota l’NBA i mai falla quan l’equip necessita que anoti. Els seus guarismes (19+8) són un bon reflex del seu rendiment, tot i que l’autèntic valor de Lowry se sintetitza força millor en el seu impacte defensiu. Kyle entén perfectament quin tipus de jugador és i se centra en optimitzar cada virtut (a través de la voluntat i les faltes en atac). És, literalment, la extensió de Nick Nurse.

La pregunta de cara als PO és la següent: qui farà el pas endavant definitiu com a primera espasa? Pascal Siakam és un jugador que empitjora quan força situacions i Kyle Lowry excel·leix com a escuder (tot i que acceptaria de bon grat fer un altre pas endavant), de manera que serà responsabilitat del col·lectiu “oblidar” Kawhi. No hem d’ometre, però, que l’home més decisiu d’aquests fantàstics Toronto Raptors es diu Nick Nurse.

BOSTON CELTICS (40-17, 3r est)

Hem parlat en diverses ocasions d’aquests Boston Celtics, i la veritat és que no tenen massa secret. Jayson Tatum és el millor jugador de l’equip, Brad Stevens viu molt millor com a underdog que com a candidat ferm i Kemba Walker se sent molt afortunat per compartir parquet amb uns jugadors que entenen el bàsquet de manera raonable. Si a tot això li sumem el romanticisme del Garden i la simbiosi amb una afició que prioritza el vincle amb els jugadors abans que els resultats -o això sembla- el resultat és uns Boston Celtics per damunt de les expectatives.

Els Celtics han variat la seva identitat ofensiva en favor d’una versió prototípica de la temporada 2016/2017 combinada amb l’existència d’una bèstia de l’1vs1 (Tatum), però el seu autèntic punt fort és la defensa. A través de l’ICE i d’una estructura molt similar a la dels Houston Rockets (Theis i Grant Williams com a interiors), Brad ha aconseguit suplir la baixa d’Al Horford amb solvència i efectivitat. Els Celtics tenen una defensa TOP 3 de l’NBA i això també es deu a un ús dels alers molt similar al del Barça de Pesic que s’encarna, precisament, en el mateix Jayson Tatum, que fa d’acordió entre la continuació, l’ajuda i el triple al més pur estil Víctor Claver.

El gran dubte és si els Celtics, amb una segona unitat integrada per dos rookies, un pivot inservible en la majoria de contexts i un base de nivell Eurolliga serà capaç de fer-se un lloc entre els màxims candidats a mesura que avanci la fase final. La resposta, com sempre, la tindrà Brad Stevens.

UTAH JAZZ (36-21, 5è est)

Els Utah Jazz són un equip desconcertant que, no ho negaré, he estat molt temptat de substituir pels Dallas Mavericks. No m’allargaré massa perquè és una història molt similar a la de temporades anteriors: un equip que viu d’uns conceptes tàctics molt ben articulats, una estructura defensiva que millora amb el pas dels mesos i que és ajustable contra la majoria de franquícies de l’NBA i un entrenador estudiós que potencia les seves peces. Per si això fos poc, hem presenciat un pas endavant de Gobert com a distribuidor del joc i hem vist com Bogdanovic ha donat a l’equip unes armes ofensives que amb Favors eren inimaginables.

El problema és que hi ha una peça que encara no ha encaixat: Mike Conley. Utah és millor amb Mitchell i Ingles com a ball handlers, però al mateix temps existeix consens en que el punt diferencial entre aquesta temporada i les anteriors l’hauria d’afegir l’ex dels Grizzlies. Queden poc més de 20 partits per acabar d’establir conclusions definitives sobre els Utah Jazz, però la sensació predominant és que el seu recorregut, a hores d’ara, és excessivament similar al de les temporades anteriors.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu Adreça correu electrònic no será publicada.

BOTIGA
PATREON

Més a NBA

Tradueix »