Connecta amb nosaltres
NBA

NBA

Power Ranking NBA: l’inici de 2022 altera jerarquies

Posem en ordre els màxims favorits per guanyar l’anell de l’NBA 2021/2022.

Comparteix

Power Ranking NBA: l’inici de 2022 altera jerarquies

Tot i que és complicat explicar-ho perquè l’ajornament de partits pels brots de la Covid-19 impossibilita que les franquícies hagin disputat xifres equilibrades de partits, la temporada de l’NBA s’aproxima a l’equador de la fase regular. Hagin tingut un grau major o menor de fortuna i continuïtat fins ara, la realitat és que ja ha passat prou temps per a fer-nos una idea prou precisa del dibuix de les dues conferències, així que és un bon moment per presentar el segon Power Ranking de la temporada.

Un parell de reflexions que convé que tinguem presents durant la lectura de l’article: en primer lloc, un Power Ranking no és un reflex fidel de la classificació; també pondera aspectes com el potencial de l’equip en qüestió, les xifres i les sensacions. L’altra és que el nostre criteri no es basa en el potencial de temporada regular sinó en el posicionament de cara a la lluita per l’anell -amb una única excepció que tancarà el rànquing-.

1- Golden State Warriors (30-9, #1 Oest)

Han estat l’equip més dominant de la temporada regular sense Klay Thompson, que 941 dies després de lesionar-se en el sisè partit de les finals de l’NBA de la temporada 2018-2019 per fi ha tornat a sentir-se jugador professional de bàsquet, i reforçaran la seva candidatura amb el canoner a la rotació. Els Golden State Warriors de Steve Kerr són l’equip amb millor estructura defensiva de la temporada (encaixen 101.9 punts per 100 possessions, líders de la lliga) i en atac, tot i que el darrer mes de Stephen Curry els ha castigat en termes estadístics, tenen una identitat definida que els fa especials i arguments de sobres per a implementar-la. No hi ha cap franquícia que hagi exhibit més recursos que ells per sortir vencedors en tota mena de partits.

Els Warriors han guanyat partits contra Phoenix Suns, Miami Heat i Utah Jazz en els últims 15 dies amb Stephen Curry llançant sistemàticament per sota del 30% d’encert en triples i menys d’un 40% en tirs de camp. Està fent la seva pitjor temporada de cara a cistella i, tot i això, és un candidat inamovible del TOP 5 per guanyar l’MVP i continua sent el millor eix de sistema imaginable. Draymond Green està mostrant la seva versió més resolutiva de cara a cistella de les quatre darreres temporades i Andrew Wiggins és un possible All Star que, a més, ja ha esdevingut un dels millors alers defensius de l’NBA. Jordan Poole té marge per agafar encara més continuïtat i…torna Klay Thompson. Tenen més executors al voltant del 40% d’encert en triples alliberats que en l’etapa del Big Four.

Si abans del dia de tancament de mercat són capaços de trobar un generador exterior que descarregui de pressió a Stephen Curry els dies que no li surtin les coses i ofereixi minuts de qualitat com a suplent, serà una tasca quimèrica vèncer GSW.

2- Milwaukee Bucks (26-17, #4 Est)

Els Bucks estan vivint una temporada d’experimentació. Enfoquen la fase regular amb certa tranquil·litat perquè Giannis Antetokounmpo garanteix victòries fins i tot amb el pilot automàtic i estan cercant solucions per la baixa de Brook López, que a dia d’avui passen per un Bobby Portis que rendeix molt per damunt de la xifra que estableix el seu contracte. Mentre esperen que Khris Middleton torni a activar el mode de la temporada passada i decideixen qui d’entre Pat Connaughton, Grayson Allen i el bentornat Donte DiVicenzo encaixa millor al quintet que tanqui partits, tornen a ser un equip TOP 10 en registres per 100 possessions als dos costats de la pista i concilien els moments de ritme elevat amb altres en els quals Giannis Antetokounmpo exhibeix la seva millora en el joc a mitja pista. Està llançant més i millor que mai des de la mitja distància i això li ha permès obrir noves dimensions per a la passada.

A diferència dels Brooklyn Nets, que a priori han de ser el seu principal opositor, els Bucks estan guanyant partits contra equips de la part alta de la classificació. Han fet demostracions de poder en els escenaris ideals per a fer-les i, a més, aquests resultats han arribat amb la plantilla incompleta. Acabar de definir la rotació -que s’ajusta molt a les condicions del partit segons la política de substitucions de Mike Budenholzer-, comptar amb Jrue Holiday a ple rendiment i recuperar la millor versió en gestió del joc a mitja pista de Khris Middleton han de ser els objectius prioritaris que es fixin els vigents campions de l’NBA.

3- Phoenix Suns (30-9, #2 Oest)

El condicionant de l’estiu, de moment, s’està solventant de manera positiva: Chris Paul continua en plena forma. Segueix la tònica de la temporada passada, és un dels millors passadors de la competició i constitueix una font de superiors constant per als executors de Phoenix.

A l’espera de Dario Saric, Monty Williams ha trobat en el tàndem Jalen Smith-JaVale McGee una via per explotar que donarà més profunditat interior a la rotació. El primer encara necessita un període de fogueig per agafar el to competitiu ja que fins ara no tenia lloc de manera consistent al pla de partit del tècnic, però el seu rendiment mentre Ayton ha estat a protocols ha estat fonamental per als resultats de l’equip. McGee, per altra banda, és un jugador que coneixem bé. Ayton, amb o sense renovació, progressa temporada rere temporada i està convertint-se en un focus sòlid de dinamització del joc que allargarà la vida de Chris Paul. I Devin Booker, que va passar un temps de baixa, és l’anotador ideal per al projecte.

Una clau que no es valora prou d’aquests Suns és Mikal Bridges. És el millor aler defensiu de l’NBA i és un dels pocs jugadors que pot fer-se càrrec de les cinc posicions a l’NBA. Té valor en ajudes des de costat feble i també és decisiu en l’home a home contra generadors de perfil tan diferent com James Harden o Stephen Curry. Té impacte positiu en qualsevol escenari i encara té pendent obrir una nova dimensió ofensiva. Està sent el segon jugador més decisiu dels Suns aquesta temporada si fem el còmput global.

4- Brooklyn Nets (25-13, #2 Est)

La dels Brooklyn Nets és la història més frustrant de la temporada: una estrella que treballa a mitja jornada -Kyrie Irving-, James Harden topant de nou amb problemes físics que deriven en una davallada d’explosivitat i sensibilitat en el toc de canell i, en conseqüència, derrotes en gairebé tots els duels directes contra potències similars de l’NBA. Els Brooklyn Nets de Steve Nash tenen problemes per guanyar contra equips de la zona noble de la competició.

Les raons són diverses. James Harden està pitjor que mai -des de la seva etapa a Houston- com a anotador; registra percentatges nefasts en tir de tres punts, no compensa les mancances d’anotació autònoma amb moviments que activin la circulació i, a més, no es troba ben envoltat d’executors consistents en llançament triple ni per damunt del cèrcol. És el millor assistent de l’NBA, però les passades han perdut qualitat perquè l’espaiat dels de Nash no és el que a ell li va bé. La rotació, pel que comentàvem de la tipologia d’executors, està descompensada: Bruce Brown, DeAndre Bembry i James Johnson tenen funcions similars i cap ha aportat especialment -exceptuant trams positius del segon als dos costats de la pista i del primer en defensa-. La fornada de rookies -Cam Thomas, Kessler Edwards, David Duke i en certa mesura Day’Ron Sharpe- té recursos per a pal·liar algunes d’aquestes mancances, però Brooklyn no té el marge de maniobra per donar-los minuts i tolerar un volum elevat d’errades. En defensa els problemes són similars als de la temporada passada: la proposta de canvis s’implementa dia rere dia excepte en trams de LaMarcus Aldridge o Blake Griffin, però no sempre es fa correctament i la rotació no té alternatives de qualitat en defensa sobre generadors a la bateria titular.

Dit això, tots aquests problemes passaran a un segon pla si James Harden torna a ser l’anotador explosiu de temporades anteriors -suposaria una millora immediata per a l’espaiat i implicaria que BRO tornés a tenir dos All NBA de ple dret- o si Kyrie Irving es vacuna. La primera és més probable que la segona. Si qualsevol d’aquestes dues coses passa, és perfectament imaginable que en qüestió de setmanes tornin a ser el candidat millor posicionat en la lluita per l’anell.

I sí: Kevin Durant continua sent Kevin Durant.

5- Chicago Bulls (26-11, #1 Est)

Els Chicago Bulls són divertits. DeMar DeRozan és candidat a l’MVP, Zach LaVine hauria de ser-ho i Nikola Vucevic va trobant el seu lloc després de veure’s desplaçat de la mitja distància i el pal baix. Coby White ha explotat com a anotador de segona unitat i està passant pel millor moment de la seva trajectòria professional i Lonzo Ball està executant més i millor que mai des de la línia de tres punts en el marc d’un equip que, a més, es beneficia més que cap altre de la seva verticalitat en la passada. Tot això en atac, que és el que més llueix des de la lesió d’Alex Caruso.

En la ratxa de 9 victòries que els Bulls van acabar perdent a Dallas la defensa ha estat inexistent. És una situació transitòria perquè Alex Caruso, candidat a DPOY si la temporada acabés avui, ha estat baixa durant la majoria d’aquests partits. Els Chicago Bulls de Billy Donovan tenen una proposta defensiva que es construeix a partir del perímetre -és atípica a l’NBA- i, amb la plantilla a ple rendiment, la resposta ha estat immillorable.

Fins ara la sort ha somrigut a Chicago tot i les baixes per molèsties i el brot de Covid. Els Bulls ho tenen tot: anotadors de tirs complexos per a quan la pilota cremi -situació freqüent a Play Off-, defensors d’1 contra 1 perimetral de primer nivell, capacitat per córrer i, sobretot, aquell punt de fortuna característic dels equips que protagonitzen grans històries. I una cosa més: marge per moure’s abans de febrer. No descartem que es moguin al mercat per completar la rotació amb un aler titular.

6- Miami Heat (25-15, #3 Est)

Spoelstra està aconseguint que els Heat es moguin per la part alta de l’Est sense Bam Adebayo, amb el pitjor rendiment des que és professional de Duncan Robinson i amb Jimmy Butler i Kyle Lowry entrant i sortint de la rotació. Pel camí ha descobert a Max Strus, ha trobat en Kyle Guy un jugador pel qual val la pena invertir un contracte dual i ha descobert que la contraposició de virtuts entre Dedmon i Omer Yurtseven pot aportar solucions tàctiques.

Si Miami és el que és ara que juga amb el fons d’armari, la lògica indica que en cas que en algun moment aconsegueixin reunir els jugadors importants en bon estat de salut tindran entre mans una de les segones unitats més competitives de la lliga -encapçalades per Tyler Herro, que en condicions normals seria candidat al reconeixement de sisè home de l’any- i una primera unitat que predicaria totes aquelles virtuts que ja coneixem de la cultura de la franquícia. Un equipàs, vaja.

Miami Heat té el sisè millor atac de l’NBA. I la setena millor defensa.

7- Utah Jazz (28-13, #3 Oest)

El mateix de sempre. Optimisme i certes reserves. Els Jazz de Quinn Snyder tornen a ser una màquina que funciona genialment bé en temporada regular. Rudy Gobert torna a estar en màxims estadístics defensius, Donovan Mitchell continua evolucionant com a anotador en situacions de bloqueig directe i el trident que formen Bojan Bogdanovic, Mike Conley i Jordan Clarkson respon sempre que és necessari. Utah ha fet un pas enrere considerable en defensa perimetral respecte de temporades anteriors i necessita incorporar un aler de caràcter defensiu que connecti les posicions de 3 i 4, però la proposta ofensiva és la més eficient de la competició seguint la tendència triplista de la temporada passada.

És millor no fer-se il·lusions amb Utah perquè després sempre ens acabem desenganyant de la manera més esperada possible a la fase final, però la sensació és que aquesta vegada la gerència no serà gens especulativa. Identificar les necessitats de la plantilla, detectar quins salaris són prescindibles i susceptibles d’encaixar en un traspàs -el de Joe Ingles és el millor posicionat- i ser valent per prescindir d’actius de futur pot ser allò que porti el projecte dels Utah Jazz al següent nivell.

8- Memphis Grizzlies (28-14, #4 Oest)

Els Memphis Grizzlies són l’exemple perfecte de com s’han de fer les coses en un mercat petit. D’ençà de l’adéu de Mike Conley i Marc Gasol han passat per un brevíssim impàs i ja han obert la finestra competitiva de Ja Morant, que lidera una franquícia que temporada rere temporada rendeix per damunt de les seves possibilitats. Ara que són quarts de l’Oest i tenen encarrilat l’accés directe a la fase final ja ens hem de plantejar que estan rendint en la línia de les seves possibilitats reals.

Ja Morant ha millorat molt aquesta temporada. Ja abans era un jugador que per perfil podia liderar atacs agressius en ritme i transicions (els Grizzlies són elit materialitzant punts després de pèrdua del rival i completant contraatacs), però en l’inici de la 2021-2022 ja ha assolit aquella fita que el podia convertir en un dels jugadors més determinants de la lliga: la consistència en el tir exterior. Està llançant 4 triples per partit i n’anota el 39%. És a dir: llança més i millor que mai. Pel camí, Memphis ha tret el millor imaginable de Desmond Bane i ha aconseguit que Jaren Jackson i Steven Adams formin una parella interior de garanties al mateix temps que el primer aprèn a ser menys impetuós en defensa. Taylor Jenkins, de nou, hauria de ser candidat al reconeixement de millor entrenador de l’any.

Si al darrer Power Ranking que redactem d’aquesta temporada els Los Angeles Lakers o els Dallas Mavericks -el 9è i el 10è d’aquesta classificació- no han pres la posició als Grizzlies, és molt possible que un tema de conversa habitual als debats de llavors sobre NBA sigui si Ja Morant mereix rebre consideració per ser MVP de la temporada.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu Adreça correu electrònic no será publicada.

BOTIGA
PATREON

Més a NBA

Tradueix »