Ja ha acabat la temporada regular de l’Eurolliga i ara comença l’hora de la veritat: la penúltima recta per definir el campió de la millor competició de bàsquet del continent. Els vuit primers classificats de la fase regular s’enfrontaran entre ells per accedir a la final a quatre del mes de maig, a Colònia, i aquest fet ens permetrà gaudir de sèries màgiques al millor de cinc partits amb entrenadors magnífics i jugadors genials. Una d’aquestes sèries serà la que enfrontarà Anadolu Efes i Real Madrid, dos equips que han governat Europa -Efes sense arribar a coronar-se mai, encara- amb receptes molt similars però que, a hores d’ara, es veuen immersos en dinàmiques molt diferents.
Per part d’Efes, aquesta fase final és l’oportunitat per posar punt final a una història preciosa que al llarg dels darrers tres anys ja els ha deixat dues vegades amb la mel als llavis. Shane Larkin, Vasilije Micic i Ergin Ataman han format una tríada meravellosa que ha escrit pàgines sensacionals dels llibres d’història del bàsquet europeu sense haver assolit el trofeu, però amb els dos primers a les portes d’iniciar un viatge a l’NBA es troben davant d’una última oportunitat de posar el punt final que mereixen a aquest relat. El Madrid, per la seva banda, està patint una desintegració progressiva del que havia de ser el nou nucli dur del projecte i es veu obligat a fiar-ho tot a aquells qui, si bé mai han fallat, són cada vegada més vells: Sergio Llull, Rudy Fernández, un Walter Tavares que es troba entre les dues aigües i Pablo Laso, que cada vegada ha de rascar més en les profunditats del seu barret de copa per trobar la recepta màgica per transmetre el seu missatge als jugadors. En qualsevol cas, que ningú ho oblidi: el Madrid, aquest Madrid, és un equip de dies grans.
Els turcs arriben a l’eliminatòria amb el factor pista a favor i amb el record a la retina d’una magnífica segona volta que els va valdre per sumar 14 victòries i retrobar-se amb la millor versió dels seus homes clau, mentre que el Madrid va patir fins la penúltima jornada per concretar el seu accés a l’eliminatòria que ens ocupa. En qualsevol cas, ja ho sabem: en aquest tipus d’enfrontaments més val que no ens centrem al 100% en els guions marcats per la lògica.
L’eliminatòria en números
Quan pensem en Anadolu Efes i Real Madrid ens venen al cap dos equips que tenen conceptes bàsics similars: l’inici de situacions ofensives a mitja pista a partir del bloqueig directe i l’ús del triple. El 44% dels tirs globals del Madrid són des de la línia de tres punts, mentre que per part d’Efes aquesta modalitat correspon a un 41% de la totalitat. Els dos n’anoten, a més, el 38%, xifra que els situa a la zona alta de la competició si establim una relació volum-encert.
En l’àmbit defensiu, els dos equips tenen plantejaments diferents. El Madrid compta amb una gama d’interiors molt potents i Pablo Laso ha començat a optar per quintets amb jugadors grans per superar les absències de jugadors diferencials, mentre que Anadolu Efes sol escollir plantejaments de menors dimensions i es fia molt de la capacitat de jugadors com Chris Singleton per vertebrar la seva estructura. En la línia dels darrers anys, el Madrid és el tercer millor equip de l’Eurolliga en % d’encert de l’equip rival, concedint únicament un 36’2% de precisió (per darrere de Barça i Bayern), mentre que el punt fort d’Anadolu Efes el trobem en els 95 punts per 100 possessions que encaixen, xifra que està molt a prop de la del Madrid (són tercer i quart, respectivament) però que serveix per contextualitzar el grau d’excel·lència dels homes entrenats per Ergin Ataman, que en el seu millor nivell són inexpugnables als dos costats de la pista.
Com juga el Madrid?
Més enllà del que hem anat comentant al llarg dels primers paràgrafs, el primer que hem de comentar en aquesta secció és que el Madrid 20/21 està vivint en la seva tercera versió. Van ser capaços de suplir la baixa de Facundo Campazzo amb un salt qualitatiu de Carlos Alocén i donant més pes com a aler generador a Gabriel Deck mentre esperaven un pas endavant d’Alberto Abalde que s’ha donat amb comptagotes, però des de l’adéu de l’aler argentí han hagut de reformular molts conceptes col·lectius que tenien ben assimilats i, dins de tot, els resultats han estat prou positius. El Madrid de Lliga Endesa compta amb Vincent Poirier per la rotació i està acostumat a exprémer al màxim alineacions d’alta volada, mentre que en el cas de l’Eurolliga l’aposta ha estat per passos endavant de jugadors que poden inspirar-se ofensivament com Fabien Causeur i Jaycee Carroll (!!), per un augment de responsabilitats de Nico Laprovittola i, sobretot, per la incidència de Tavares.
El Madrid ha sacrificat creativitat ofensiva per la pèrdua progressiva de generadors d’elit, però si fa o no fa ha optat per una distribució de llançaments similar i per continuar creant el millor entorn per al pivot de Cap Verd. Hem vist minuts amb Alex Tyus de quatre des de fa uns mesos per tal de reforçar l’àmbit interior amb resultats desiguals, i els ajusts ens han portat a descobrir una versió pedaç d’Usman Garuba que tindrà una importància molt transcendental en el transcurs de l’eliminatòria. Des del 3 fins al 5, passant per defenses de canvis i emparellaments directes amb el generador rival, la jove promesa blanca ha fet absolutament de tot.
De cara a l’eliminatòria contra l’Efes és possible que veiem que Laso opta per recuperar uns ajusts que vam veure no en la final de la Copa del Rei contra el Barça sinó en el Barça vs Madrid corresponent a jornada de Lliga Endesa de fa poques setmanes (el primer partit sense Gabriel Deck): provar minuts amb Usman Garuba de cinc. Per fer-se càrrec dels generadors turcs cal tenir quintets intercanviables i, tot i que Tavares serà molt valuós perquè Efes no en té un antídot clar, Laso farà bé de buscar noves alternatives. Evidentment que la parella Garuba-Vuckcevic no seria emulable perquè Tristan encara no té taules suficients per tenir un pes fonamental -almenys sobre el paper- en aquest escenari, però el factor de situar Garuba com a corrector i àncora dinàmica, tenint en compte com compensa des del costat feble i el joc de peus per defensar en franja central a l’exterior, pot ser molt recomanable d’aplicar.
L’altre home important en aquest plantejament podria ser Alberto Abalde. El Madrid es fiarà de la vella guàrdia per reforçar les seves possibilitats i a més Abalde no ha estat particularment encertat ni participatiu en diversos trams de la temporada, però el seu perfil físic i la capacitat de generació inherent al seu joc són característiques que poden anar molt bé al perímetre. Es pot crear tirs en situacions de 2 contra 2, és bon passador i té bagatge com a defensor de generadors a nivell elit. Si Laso li dona una oportunitat i ell respon, sens dubte, pot ser un dels elements que potencialment canviï el curs de la sèrie.
Com juga l’Efes?
L’Anadolu Efes és un equip especial. Un d’aquells equips que implementa una filosofia de joc que frega l’excel·lència quan arriba al seu súmmum i que viu en la fina línia entre el joc per conceptes i l’anarquia. Requereix una tensió i una concentració enormes per poder simplificar el joc al màxim possible sense exhibir en cap moment símptomes de deixadesa ni vulgaritat. Ataman, de la mà de dos generadors que lideren el continent en presa de decisions i que cuiden qualsevol detall relacionat amb el manteniment de la pilota d’una manera insultantment senzilla i efectiva, ho ha aconseguit.
Micic i Larkin són dos jugadors molt difícils de frenar. Tenen valor sobretot en 2 contra 2 i 1 contra 1: Shane Larkin -1’13 punts per possessió en situacions de bloqueig directe, registrant-ne a més 1’61 penetrant i 1’22 tirant, mentre que Vasilije Micic Micic 1’13 i 1’53 respectivament. Les millors maneres de frenar-los ateses les circumstàncies actuals són donar la mitja distància a Larkin, que és la zona on és menys efectiu, i pel Micic actual no hi ha més remei que intentar portar-lo a situacions que hagi de resoldre per velocitat, que segurament és l’atribut físic que menys domina.
A tot això cal que li sumem que la resta de jugadors de la rotació de l’Efes són valuosos. Els interiors, sobretot Sanli, s’han convertit en redistribuidors en continuació curta genials, mentre que els executors com Beaubois, Singleton i companyia, siguin més o menys efectius en funció de la inspiració amb què comencin els partits, respecten escrupolosament l’espaiat i rendeixen adequadament sempre a nivell tàctic. Efes és una màquina difícil de contenir.
Precedents entre els dos equips
Efes i Madrid s’han enfrontat dues vegades. A la primera volta el Madrid es va imposar en un partit de marcador baix, mentre que a la segona volta els turcs van atropellar el rival amb facilitat perquè estaven en plenitud. Tot i això, cap dels dos enfrontaments és realista perquè la plantilla del Madrid ha variat molt i la dinàmica d’Efes és diferent.
Tot i això, en el partit de tornada, el millor jugador dels blancs va ser un Usman Garuba que va sumar una de les seves actuacions més convincents als dos costats de la pista com a àncora blanca.
Predicció Esmaixada
Fer una porra numèrica és intentar predir una cosa impossible, però sí que podem vaticinar una eliminatòria en la qual els dos equips intentaran imposar el seu potencial a través, sobretot, de l’encert en el tir exterior, que és el termòmetre comú d’ambdós conjunts. Més enllà d’això és evident que Efes té més talent, però el Madrid té el caràcter i les taules de qui se sap campió. Ningú sap quan s’esgotarà definitivament el seu projecte ni com serà la pròxima regeneració planejada pel cos tècnic, però tots hem de tenir clar que Llull, Rudy, Tavares i Pablo Laso no voldran rendir-se.
Vaticini: Efes 3-Madrid 1.
