Connecta amb nosaltres
Dallas

NBA

Dallas Mavericks 19/20: eixos d’un atac modèlic

Els Dallas Mavericks de Luka Doncic són una de les sensacions de la temporada 2019/2020.

Comparteix

Dallas Mavericks 19/20: eixos d’un atac modèlic

AQUEST TIPUS D’ARTICLES ELS TROBAREU AL PATREON D’ESMAIXADA. Si us interessa aquest tipus de contingut i voleu ajudar a mantenir Esmaixada, subscriviu-vos.

Setens de la conferència oest (40-27), amb els deures fets i el cap centrat en la segona part del torneig sobrevingut que l’NBA està organitzant a Orlando, els Dallas Mavericks són una de les franquícies de moda de l’NBA. Mark Cuban, un estudiós de les formes comercials del bàsquet i un home amb sensibilitat i criteri a l’hora de decidir qui ha de coordinar les decisions esportives de la seva franquícia, ho tenia clar: la cultura europea de l’organització no moriria quan se n’anés Dirk Nowitzki. Dit i fet: menys d’un any després, Luka Doncic és un dels millors jugadors de l’NBA i Kristaps Porzingis és un complement extraordinari. I al seu voltant hi ha els de sempre: Rick Carlisle i una bateria de rotació que, independentment del nom, té característiques que coincideixen completament amb les de la majoria de plantilles guanyadores que ha dirigit el tècnic.

Els Mavs afronten la fase final de l’NBA, que se celebrarà a Orlando a partir del dia 31 de juliol, amb molta il·lusió i esperança. Il·lusió perquè, amb Luka Doncic, la vida és molt més fàcil. Esperança perquè, amb el mateix Luka Doncic i tot el que han anat construint fins ara quant a conceptes tàctics i de cultura, poden fer front a un bon grapat de rivals. La temporada 2019/2020 dels Dallas Mavericks és tot just la segona entrega d’un serial que, si segueix a les mans dels que han manat fins ara, tindrà un final feliç.

L’article d’avui, que a més serveix per inaugurar oficialment els continguts del Patreon d’Esmaixada, consistirà en un anàlisi del desenvolupament ofensiu dels Dallas Mavericks de Rick Carlisle. A mode introductori, i simplement per generar-vos una mica més d’interès pel que llegireu a les pròximes línies, us direm que durant diversos trams de la temporada han batut índexs històrics d’efectivitat i eficiència. Benvinguts al món de Rick Carlisle, un dels tècnics de capçalera de la història de l’NBA.

FILOSOFIA FORMATIVA A L’NBA

Diuen que els millors equips són aquells que aposten pel bàsquet conceptual. Aquesta afirmació, des del meu punt de vista, és certa. I no cal anar massa lluny per trobar-ne un aval convincent: la dinastia dels Golden State Warriors. Al cap i a la fi, la millor manera de fer que una estructura ofensiva funcioni és entendre el context reclamat per les estrelles i detectar les necessitats dels jugadors de rol. I aquesta ha estat la clau del bon rendiment dels Dallas Mavericks, una franquícia que ha passat tota la temporada mostrant un gran nivell de joc regit per la flexibilitat tàctica i l’amplitud ofensiva. L’estat “base” dels Mavs era idèntic al plantejament de molts equips de bàsquet formatiu: cinc oberts.

Hi ha algunes dades que reflecteixen perfectament l’evolució ofensiva dels Dallas Mavericks aquesta temporada i que serveixen per construir sobre arguments sòlids i palpables el relat de l’eficiència. Per començar, la combinació entre marques d’eficiència i marques de flow offense. Rick Carlisle té una màxima immillorable: els millors tirs no són necessàriament els que valen més (cultura del triple al màxim exponent) sinó els que més garanties ofereixen a l’equip. En aquesta línia, ens hem trobat amb uns Dallas Mavericks que han emprat un reparitment d’espais idíl·lic que els ha portat a ser el segon equip amb millor TOV% -percentatge de pèrdues- (12’7%), el cinquè equip amb millor percentatge en tirs de camp (54’8%) i un offensive rating (projecció ofensiva per 100 possessions) de 116’4 que, com dèiem al principi de l’article, durant un tram molt pronunciat de la temporada va servir per moure’s en paràmetres històrics.

 Els Mavs han estat aquesta temporada el segon equip que més triples ha llançat per partit (41’3% dels TC), anotant-ne el 36’9% (vuitè millor percentatge de l’NBA), i al mateix temps l’equip que menys ha llançat a la zona restringida (29è de tota l’NBA) anotant-ne, però, el 67’9% (2n millor %). Al llarg de la RS ininterrompuda (fins març), van exhibir-se com un equip tridimensional a nivell ofensiu que es regia per una única constant: el ritme de Luka Doncic. Els Dallas Mavericks han estat capaços, en els seus millors moments, d’interpretar qualsevol proposta ofensiva amb ductilitat i intel·ligència: amb el 18è pace de l’NBA, han aplicat en tot moment les intencions i el ritme d’execució de l’eslovè. D’aquí que Doncic, més enllà de ser el màxim anotador, el màxim assistent o el millor jugador d’un equip de play off sigui, per damunt de tot, un dels millors motors (jugador-sistema) de la millor lliga del món.

L’atac dels Dallas Mavericks afavoreix la presència de tiradors perquè, al cap i a la fi, aquest és el rerefons principal del bàsquet formatiu: trobar llançaments alliberats. Com veiem en aquest vídeo, els mecanismes són molt senzills: pilota a l’eix, bloqueig a una alçada considerable que permet que es generi millor la gravetat ofensiva i dos tiradors a cada banda per potenciar l’espaiat i zona buida per a la lliure operació dels generadors. La societat Doncic-Porzingis, al cap i a la fi, té coses com aquesta: Luka és un dels millors contemporitzadors del joc i Porzingis té un rang d’operacions sense igual a l’NBA d’avui entre els interiors. Els Mavs han estat un dels equips que millor opcions de tir ha trobat aquesta temporada: han anotat 10’4 triples en situacions de catch and shoot -6è millor percentatge de l’NBA amb un 38’3%- llançant-ne 27’3 per partit-2n equip amb més volum-. A partir d’aquesta situació de joc generen un total de 32’9 punts per partit, dada que els ubica a la cúspide de la classificació de l’NBA.

No podríem seguir l’article sense entretenir-nos a analitzar la figura de Luka Doncic i l’ascendència implícita i explícita de la seva manera de fer. Doncic és el detonant de la filosofia de joc dels Dallas Mavericks. L’eslovè, un competidor nat, destaca per damunt de tot per la capacitat per llegir correctament els partits. Al llarg de la temporada s’ha inflat a connectar amb la resta de companys gràcies a l’efecte gravitatori que provoca el seu joc i a l’impacte que té en la disposició defensiva del rival. Els recursos de Doncic són infinits: pot executar l’stepback -que a dia d’avui fructifica més per intimidació i espais que per encert-, pot aprofitar el switch (canvi d’assignació defensiva) per generar la superioritat contra l’interior de torn -desajust sistemàtic- i, sobretot, pot explotar la visió panoràmica de la pista per habilitar companys. Doncic llegeix amb igual èxit les defenses del 2vs2 amb drop (caiguda del pivot) i les defenses amb ajudes llargues, i gràcies a això s’ha convertit en una superioritat deambulant.

Al cap i a la fi, la passada és el punt fort de Luka Doncic. És un jugador amb espurnes genials, sí, però en el seu rendiment base també s’avança al rival. La seva gran arma és la vista: si us fixeu en les passades dels vídeos adjuntats podreu comprovar que en diverses accions en les quals assisteix enganya visualment el rival i detecta les línies més simples en situacions complexes.

Més enllà de la circulació i de Porzingis, que és l’home clau a l’hora de desestructurar defenses, hi ha dos jugadors que han oxigenat molt el joc dels Dallas Mavericks i que han elevat infinitament l’eficiència ofensiva col·lectiva: Tim Hardaway (40’7% T3) Jr i Seth Curry (45’3% T3). Tim Hardaway ha fet una evolució descomunal en consistència i rendiment aquesta temporada en el marc d’un equip competitiu. Popularment conegut per la irregularitat en els percentatges i per la poca maduresa tàctica que havia mostrat en temporades pretèrites en indrets com Nova York, aquesta temporada ha fet una volta de full absoluta i s’ha consolidat com una de les amenaces més letals de l’NBA en spot up (percentil 96 amb un 29% de volum i 1’29 punts generats per possessió) i catch and shoot (percentil 90 amb un 43’2% d’encert). Si a aquesta dada li sumem que ha estat capaç de traslladar la irreverència clàssica del seu repertori -tirs de selecció dubtosa i percentatge encara més dubtós- al plantejament de Carlisle amb certa naturalitat, el resultat és una tercera pota ofensiva amb trams de prestacions escandaloses.

En el cas de Seth Curry, tot i que ja coneixíem la seva manera d’executar eficient i refinada, els resultats també han estat òptims. Les seves xifres són encara millors que les de Hardaway en paràmetres de producció: percentil 99 en spot up amb 1’36 punts per possessió generats i un 35% de volum en aquest tipus de jugada i 48’4 % d’encert en catch and shoot. Carlisle ha trobat en el germà del base dels Warriors Stephen Curry un tirador capaç d’exercir mil registres de llançament. Curry s’ha creat llançaments a partir del bloqueig directe, ha estat la primera alternativa a l’hora de trobar llançaments en dinàmica de spain pick and roll i s’ha beneficiat constantment de la coherència de l’equip. Ha estat una amenaça itinerant.


La caiguda dels Dallas Mavericks a partir del post all star, més enllà de les raons físiques, troba sentit per una baixa: la de Dwight Powell. Dwight, lesionat de gravetat, era un dels grans socis de Luka Doncic en atac (estadísticament formaven una de les millors parelles de la lliga). En el seu cas, igual que en el de Kléber, la manera de generar espais era lleugerament diferent: degut a les seves prestacions -sovint compartien pista amb Porzingis perquè són bons correctors defensius- acabaven ocupant franges laterals i generant espais a partir de la línia de fons. Carlisle haurà de treballar per trobar alternatives que supleixin aquesta mancança. Una via podria ser, per exemple, una reinvenció -una altra- de Dorian Finney-Smith.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »