Havia sonat Nando De Colo, havia sonat el Chacho Rodríguez i se sabia que Juan Roig mouria cel i terra per portar alguna estrella a València per apuntalar el projecte esportiu del València Basket en l’any del retorn a l’Eurolliga. Qui ha arribat finalment és Quino Colom, un base fet i dret que porta molts anys fent d’alternativa sòlida arreu d’Europa. Després d’un periple a Turquia amb el Bahçeehir, el veterà Quino torna a Espanya amb un objectiu: establir-s’hi. La seva arribada podria ser també el detonant de l’adéu de Sergi Garcia: el jove exterior del València necessita minuts, fogueig i importància, i es fa difícil que pugui tenir-la en un equip amb tanta experiència a la seva posició.
Un dels principals valedors de l’arribada de Quino Colom al València Basket és el seu paper en les finestres FIBA. Li ha anat bé disputar aquests partits i a dia d’avui sembla prou clar que és un dels grans candidats a completar la rotació de la selecció espanyola a Xina. Quino manté intacta l’aptitud per gestionar un equip en atac i sap gestionar el temps del joc amb serenor. La pregunta, però, és si, tot i l’adéu d’Antoine Diot, Colom és el tipus de reforç que necessita aquest València Basket tenint ja una parella exterior cerebral i fiable com la que formen Guillem Vives i Sam Van Rossom.
Quino Colom arriba a València amb la vitola de garantia. No ha sigut difícil seguir-li la pista durant aquests últims anys perquè la seva progressió ha estat destacable i sempre ha rebut l’interès d’equips potents del mercat de referència europeu que no s’ha acabat consumant perquè, segons ha comentat sempre la premsa especialitzada, les condicions econòmiques del jugador i la proposta dels directius mai acabaven d’encaixar.
Què li aportarà al València?
Més enllà de tot el que hem comentat sobre ell a nivell de capacitat mental per entendre el bàsquet, una de les virtuts principals de Colom a dia d’avui és el tir exterior. És un jugador que domina tots els àmbits del triple i que s’ha adaptat a un volum molt alt de llançament. Aquesta temporada n’ha anotat 2’3 per partit amb més d’un 36% d’encert, que és un percentatge considerable tenint en compte la freqüència. Aquesta temporada a Turquia ha anotat 15 punts, ha repartit 6 assistències, ha agafat 3 rebots i ha liderat el seu equip.
De Quino, el València n’ha d’esperar molt joc de 2 contra 2. El base andorrà excel·leix en el joc per parelles i podrà formar un tàndem perillosíssim amb un interior que necessita aliats com Dubljevic i amb la resta de la bateria. A dia d’avui sembla que, amb pràcitcament total seguretat, la parella Quino-Dubi serà l’eix vertebrador de l’ofensiva valenciana. També serà important a l’hora de pujar el ritme del partit: Quino és un jugador dinàmic que pot cedir responsabilitats i que sap iniciar transicions amb molta efectivitat. En estàtic pot adaptar-se també a sistemes que el deixin com el jugador off the ball de la parella exterior ja que controla bé l’spacing i sap moure’s i fer ampla la pista, tot i que primer haurà de tornar a automatitzar característiques que ha deixat mig abandonades a Turquia, on era el jugador amb més talent i l’únic responsable de la generació.
En defensa Quino no és cap prodigi, però la seva aptitud per la lectura dels contexts i l’experiència dels darrers anys són motius de prou pes com per creure que, sempre i quan se’l pugui protegir puntualment, pot arribar a ser un perfil autosuficient. No és un jugador excessivament físic i pot ser un dels punts febles que els rivals busquin quan ataquin contra el València, però és molt intuitiu i no posarà problemes tàctics addicionals a l’equip.
Quino Colom és una aposta segura. No té més marge de millora que el que ja li hem vist, però mai serà contraproduent. És un jugador que aportarà rendiment immediat, cosa que necessita aquest projecte del València, però no és una pedra angular pel futur i tampoc és un jugador que pugui marcar diferències pel seu compte a Europa. El seu punt fort és que és una peça de sistema molt convincent i que pot interpretar diversos papers de l’auca sense desentonar.
Què li falta a l’equip de Jaume Ponsarnau?
La resposta curta és que al València li falten punts i desequilibri. Amb l’adéu de Matt Thomas i els dos intents de fitxatge que no han arribat a bon port de De Colo i el Chacho Rodríguez, València haurà de potenciar encara més el col·lectiu si vol assolir noves fites. El fitxatge de Motum, jugador de garanties que exercirà de stretcher i que és molt complidor en tot el que fa, contribuirà a la creació d’un bloc sòlid, però l’ex d’Efes tampoc serà el responsable de fer el pas endavant definitiu.
Faltarà un jugador que ocupi el rol de Matt Thomas i un altre que ocupi el rol de Will Thomas per acabar de concretar la plantilla. El més urgent és un tirador pur. En aquesta equació hi encaixa Marcus Eriksson, però sembla que Alba Berlin s’avançarà en la lluita pel suec i que Roig i companyia hauran de continuar provant sort. El que ningú ha d’oblidar és que per competir a l’Eurolliga necessites jugadors desequilibrants que puguin trencar els partits encallats, i a dia d’avui València no en té. O això sembla.
