Redempció a Sac Town

El concepte “redempció” es un dels més interessants que recull l’ideari de l’ètica filosòfica. Definit com “l’acció d’alliberar del pecat, del vici i fer tornar al bon camí” és, sense cap mena de dubte, una idea que casa perfectament amb la història recent dels Sacramento Kings. La franquícia californiana és una de les organitzacions que més ha sofert en l’última dècada per tornar a la rellevància esportiva. Un procés de reconstrucció caòtic, ple d’anades i vingudes i centrat en dos noms propis: DeMarcus Cousins i Vlade Divac. El primer va ser, durant molts anys, l’única alegria esportiva de la franquícia. El segon, una ex estrella de l’NBA reconvertida en GM, ha estat intentant conduir a bon port un projecte que sempre ha estat a l’ull de l’huracà.

Sembla que finalment les coses comencen a rutllar a la capital de Califòrnia. Després de la sortida de Cousins, sota la batuta d’un entrenador contrastat i amb les idees clares (Dave Joerger), els Kings ja mostren un caràcter rebel i descarat. El seu procés de reconstrucció ha estat ple de dificultats,  com ha de ser en un mercat com el seu, i té el seu origen en els millors Sacramento Kings que recordarem.  Un dels millors conjunts, o potser el millor, de les últimes dues dècades (sense anell). Parlem d’un equip liderat per Chris Webber, Stojakovic, Divac o Bibby; un equip que va regalar-nos grans moments entre el segle XX i el segle XXI.

El naixement de l’orgull porpra

Els orígens: Geoff Petrie i el canvi de filosofia dels Kings

El punt de partida del nostre relat se situa en la ja distant temporada 1998-99. En aquella època es produïa el final d’una era a Sacramento. Ja feia 13 anys que els Kings s’havien instal·lat a la capital de Califòrnia després d’abandonar Kansas City. En aquell període només havien aconseguit arribar a les rondes finals de la competició en dues ocasions. El balanç victòries/derrotes, històricament, era paupèrrim (386 victòries i 625 derrotes).  La referència d’aquell equip era Mitch Richmond, un jugador que tenia un rendiment individual superlatiu però que mai va demostrar capacitat per liderar exitosament un projecte destinat a la mediocritat. Va ser en aquella temporada quan la franquícia va decidir fer un ambiciós canvi de rumb que marcaria les bases d’un conjunt que, anys després, revolucionaria el bàsquet.

La primera pedra del projecte va ser la contractació, per part dels germans Maloof, (uns empresaris molt coneguts de Las Vegas que eren propietaris de l’equip) de Geoff Petrie. Petrie va ser el principal impulsor de la profunda remodelació esportiva de la franquícia. L’arribada de Rick Adelman simbolitzava un canvi radical en l’estil de joc de l’equip. A més a més, va prendre una arriscada decisió traspassant Mitch Richmond i Otis Thorpe a Golden State Warriors a canvi d’un jove aler-pivot anomenat Chris Webber. L’agència lliure va servir per atreure el veterà Vlade Divac, procedent dels Charlotte Hornets. Webber i Divac van formar una parella interior de molts quilats que generava, ja de per sí, unes enormes (i justificades) expectatives. La primera fase de la renovació va arribar al punt òptim amb l’arribada de dos joves com Peja Stojakovic i Jason Williams.

Brots verds als Sacramento Kings

Aquests canvis van ser un encert total. Els Kings van classificar-se sense massa entrebancs per les fases finals durant dues temporades consecutives. En aquesta primera fase, l’equip californià va demostrar que era un dels equips més atractius de la lliga visualment parlant. Amb un joc basat en una intensa defensa i unes transicions bestials, els Kings es van guanyar el lloc a la zona noble de la conferencia. Malgrat tot, l’equip no va acabar de carburar a PO i Webber va començar a ser qüestionat pel seu impacte en la derrota. Un dels fets més destacables d’aquest període va ser l’inici de la rivalitat entre Lakers i Kings; una rivalitat d’alt voltatge que va regalar-nos diverses escenes pel record durant les següents temporades.

En una segona fase (1998-2000), els esforços dels Kings es centraren en reforçar la rotació. L’arribada de Doug Christie (l’especialista defensiu i comodí de l’equip per excel·lència) ,més l’adquisició via draft d’Hedo Turkoglu, apuntalaren un equip ambiciós disposat a posar en dubte d’una vegada per totes l’hegemonia de Lakers.

Kings VS Lakers: El negre i el porpra contra el daurat i porpra

Els primers enfrontaments

Els primers xocs d’aquesta rivalitat es van resoldre a favor dels angelins. L’any 2000, en un enfrontament de primera ronda, els Lakers aconseguiren una treballada victòria per 3-2. La següent temporada va marcar un nou pas endavant de la franquícia púrpura gràcies a l’ascens de Webber a la categoria de superestrell, que li va valdre per competir de tu a tu amb els grans quatres de la competició (Duncan, Garnett o Malone). Els Kings aconseguiren aquella temporada 55 triomfs i la tercera posició de la Conferencia Oest.

 A la primera ronda de Playoffs s’enfrontaren als Suns de Kidd. Tot i un inici dubitatiu (amb una derrota al primer partit), els Kings es mostraren molt superiors i van endur-se la sèrie sense gaires problemes en quatre partits. Aquesta era la primera ronda de Playoffs que superava la franquícia en 20 anys i representava trencar una important barrera mental. Així, els Kings volien anar al següent i definitiu pas: l’anell.

Novament el seu obstacle era el conjunt d’or i porpra. Aquesta sèrie mereix una breu aturada en el temps per analitzar apropiadament el context d’aquesta rivalitat. En primer lloc, la dicotomia que representa que Sacramento sigui la capital de California, sent (amb molta diferència) Los Angeles la ciutat més important. Mentre que Los Angeles es descrita com una metròpoli frívola i desconcertant, Sacramento te la fama de ser la ciutat menys californiana de l’estat, més senzilla, rústica i acollidora que les dues urbs per antonomàsia, LA i San Francisco.

Pragmatisme contra rauxa

Si ens centrem en els aspectes més esportius trobem clares dissonàncies d’estils entre els dos conjunts. En el cas dels Lakers, aquests seguien al peu de la lletra les directrius ofensives del Triangle desenvolupat per Tex Winter (ajudant de Phil Jackson). Aquest era un estil que pivotava sobre el domini de Shaquille y els flaixos de talent que mostrava Bryant quan el pivot descansava o es mostrava erràtic. No era un estil particularment avorrit o poc estètic, sinó que era un cas més pragmàtic.

En contrast, l’estil implementat per Rick Aldelman era una autèntica poesia visual pels espectadors. Dirigits i comandats pel genial i esbojarrat estil de Jason “White Chocolate” Williams, dos mestres del joc d’esquena a la cistella amb gran entesa del joc, un tirador excels com Peja Stojakovic i el multifuncional Doug Christie (tan podia defensar-te el millor jugador rival com anotar en els moments calents sense desentendre’s de la circulació de la pilota). Partint de la banqueta hi havia autèntics especialistes com Bobby Jackson, Hedo Turkoglu i Vinnie Johnson, que garantien no perdre pistonada. Naturalment, podríem parlar sobre més peces importants, però aquestes eren les més destacables. Només comentaré que es podria desglossar en diversos articles l’estil de joc d’aquells Kings tan artificiosos. De moment, però, només pretenc fer evidents les notables diferències d’estils entre els dos conjunts.

Malgrat tot, aquella sèrie no va tenir història i va acabar marcant profundament el projecte porpra. Els Kings van competir bé durant els primers 2 partits, però a partir del tercer van deixar-se anar, mostrant una encara evident immaduresa. Aquest resultat, juntament amb la sensació pèssima que desprenien, va alimentar la tesi que calia replantejar el projecte. Petrie, Alderman i Maloof no volien grans canvis. La primera mesura va ser traspassar a Jason Williams als Grizzlies per Mike Bibby, un base menys imaginatiu però molt més resolutiu. Si amb Williams els Kings assoliren el pic estètic, amb Bibby els Kings assoliren el pic del seu estil de joc.

La temporada inoblidable dels Sacramento Kings

Amb els dubtes que comportava el canvi de director d’orquestra, els Kings iniciaren la temporada 2001-02 amb un repte entre cella i cella: ser els millors. Aviat els dubtes quedaren enrere per una magnifica posada en escena. Un dels equips millor construïts de les ultimes dècades i, probablement, dels millors sense corona. Aquell equip el conformaven  Mike Bibby, Doug Christie, Peja Stojakovic, Chris Webber i Vlade Divac en el quintet titular. Partint de la banqueta, jugadors com Hedo Turkoglu, Bobby Jackson, Lawrence Funderburke i Scott Pollard mantenien el llistó i marcaven la diferència.

 Aquella temporada, els Kings assoliren el pic de resultats del seu projecte firmant un record de 61 victòries i 21 derrotes, a més de liderar l’oest per primera vegada d’ençà el 1979 (encara a Kansas City). Tot això amb el handicap de no contar amb el seu millor jugador (Chris Webber) durant un terç de la temporada per les lesions. També van acompanyar els reconeixements individuals, Webber va ser nomenat en el segon quintet idea i va acompanyar a  l’“All Star” Stojakovic. Finalment, Christie va ser recompensat amb un segon quintet defensiu.

La postemporada: la gran assignatura pendent

L’arribada dels Playoffs va prolongar la bona dinàmica de l’equip. Així, en l’últim any de les eliminatòries al millor de cinc, s’enfrontaven als Jazz de Jerry Sloan. A primera ronda es van desfer sense problemes d’uns combatius Utah Jazz (3-1), deixant fora una de les millors parelles de la història (Stockton i Malone) de la cursa per l’anell.

A segona ronda va ser el torn dels Dallas Mavericks de Nowitzki (4-1). Els Mavericks eren un projecte que compartia diversos punts en comú amb el dels porpra. Venien d’una dècada calamitosa a nivell de resultats i feia poc que havien tornat a l’elit. Posseïen un estil de joc molt ofensiu, centrat en la figura d’un incipient Dirk Nowitzki. La sèrie prometia molts de punts, i així va ser, cedint només el segon partit a l’Arco Arena. A partir d’aquell moment, domini incontestable d’un Webber imperial. En un quart partit apoteòsic, Webber firma una fitxa de 30 punts i força una pròrroga en la qual Bobby Jackson va sentenciar el duel. Només quedava una ronda més per optar per l’anell i, novament, l’últim obstacle eren els Lakers.

El zenit dels Kings de Sacramento

Esportivament, aquesta sèrie era el clímax perfecte per una rivalitat que portava ja més de tres anys gestant-se. Pels Kings representava una oportunitat d’or per donar un cop d’efecte històric i venjar-se de les últimes dues eliminacions, a més de privar de la consecució del “threepeat” a Los Angeles Lakers. Tots aquests al·licients convergiren en una de les eliminatòries més recordades de tots els temps per la controvèrsia que va generar i continua generant.

La sèrie va començar amb els Lakers robant el factor camp, tot i que els Kings van respondre immediatament amb dues victòries seguides. I podrien haver estat tres si no arriba ser per la figura d’un especialista en els moments calents. Efectivament, estem parlant de Robert Horry. El triple de Robert Horry, un dels highlights per antonomàsia dels fans més veterans de l’NBA, va alterar el signe de la sèrie. Els Sacramento Kings semblaven dominar amb comoditat la ronda des del primer moment. Era només el primer partit, però les sèries de Playoff es decideixen per detalls. Sempre.

Analitzant el partit observem uns Kings desbocats que esbandien al final del primer quart als Lakers per 20 punts (40-20). Tot feia presagiar que veuríem la sentencia definitiva de la sèrie. Els precedents del tercer partit així ho deixava clar: els Sacramento Kings aconseguien còmodes diferencies i mantenien un control absolut del partit. En el cinquè partit, la cistella definitiva la va realitzar Bibby deixant pràcticament contra les cordes uns Lakers que havien de guanyar sí o sí el sisè partit.

El maleït sisè partit

I arribem al sisè partit. Recordem, un dels partits més polèmics que mai s’han xiulat a l’NBA i que encara representa una de les més grans taques de l’historia recent de la competició. Aquell partit semblava un partit especial més: sense incidències, amb un marcador igualat i els nervis a flor de pell. Amb l’arribada del darrer quart però, el panorama va canviar radicalment. En aquells dotze minuts, la franquícia angelina va gaudir de fins a 27 tirs lliures i en va anotar 21.

https://www.youtube.com/watch?v=jNAOTwd-nEQ

En aquell període, els Lakers només sumaren cinc TC. Una diferencia abismal. Divas i Polladors varen ser exclosos del partit per faltes personals (algunes absurdes). Va ser tant escandalós que els mateixos periodistes que cobrien els Lakers van reconèixer obertament que varen comptabilitzar fins a una desena d’errors arbitrals en contra dels Sacramento Kings en el citat quart. Als deixebles d’Alderman els va afectar molt severament aquesta derrota a nivell mental.

Punt de no-retorn

L’últim partit de la sèrie es presentava vibrant i ho va ser de principi a fi. Un clàssic setè partit a tot o res entre dos grans equips amb constants canvis de lideratge i moltíssima igualtat. En un il·lustratiu últim minut de partit, on Bibby va posar per davant per un punt als Kings, que varen ser replicats per dos lliures de Bryant, Stojakovic va fallar un triple que va precipitar una falta que Shaquille convertir en un tir lliure. Dinalment, Bibby anotà dos lliures per forçar la pròrroga. En la jugada d’Stojakovic es varen fer palesos els problemes físics que va patir el serbi durant la sèrie. Stojakovic era un autèntic especialista des de la línia de 6,25 i aquell triple alliberat des de la cantonada venia precedit d’una jugada perfectament executada dels Kings.

A la pròrroga, O’Neal va ser el botxí. Els Lakers es mostraren imparables i no paraven de defensar. A més, l’expulsió de Divac van ser una llosa massa gran pels de la capital de Califòrnia.

Els Sacramento Kings havien arribat al seu pic de joc i resultats de la mà del millor Chris Webber, el qual va ser acompanyat per un Stojakovic sublim, que va ser rellevat per Bibby en la sèrie final. Bibby va ser especialment decisiu en els últims tres partits, anotant cistelles d’una gran dificultat i assumint responsabilitat i galons. Però aquells Kings mai no tornarien a tenir a tocar l’anell.

La baixada als inferns dels Kings de Sacramento

Tot i que la temporada següent va seguir una línia similar a l’anterior, amb un Webber liderant enèrgicament i firmant unes excel·lents 59 victòries, les sensacions no eren ni de bon tros les mateixes.

En un Deja Vú de llibre. El primer rival de Playoffs varen tornar a ser els Jazz, i novament els Sacramento Kings s’imposaren per 4-1 (era el comiat d’Stockton i de Malone de la franquícia mormona) . En n segona ronda, els Mavs. La sèrie pintava bé pels Sacramento Kings amb una primer triomf a l’American Airlines Arena. Però tot es va acabar amb la lesió de Webber en el segon partit. Mai va tornar a ser el mateix.

La temporada 2003-04 va ser una temporada de transició. Amb l’arribada de Brad Miller es va aconseguir suplir la baixa de Webber. D’altra banda, Stojakovic va realitzar una primera meitat de temporada a nivell MVP. Tot feia pensar que les coses tornaven al seu lloc a Sacramento. Malgrat els problemes d’encaix amb un bentornat Webber, els Kings s’imposaren en primera ronda als Mavs (4-1).  A més, arribarien a forçar el setè partit contra els Timberwolves del recent coronat MVP Garnett. Va ser un partit disputadíssim marcat, de nou, per una gran igualtat (com la resta de la sèrie). Webber va tenir un triple per a forçar una pròrroga, però va fallar i va tancar la temporada. I també una etapa a Sacramento. Un any després, Webber marxaria als Sixers per formar part d’un equip que amb Iverson esperava reeditar les finals del 2001.

El final del projecte Kings

Així trobem que en dos anys el projecte mai va superar aquella última barrera de les finals de conferencia. Malgrat que es seguia fent un bon paper i arribant a la fase final de la temporada. Amb l’adéu de Vlade Divac, Doug Christie, Bobby Jackson,  Chris Webber, Peja Stojakovic i el mateix Rick Adelman, tot va acabar. No en quedava res, del nucli dur. Els reforços d’Artest i Sharref Abdul-Rahim només van aconseguir enganyar la gana durant tres temporades. La situació de l’equip només induïa a pensar en una reconstrucció.

Així, les següents temporades van ser plantejades com una resistència numantina dels Sacramento Kings per tal d’evitar la temuda reconstrucció. En la temporada 2005-06 s’aconseguí un meritori balanç de 44-38 firmant, a més, un balanç de 20-9 en la segona meitat de la temporada. Això va suposar ser el segon millor rècord post-All-Star de la lliga aquella temporada. Malgrat tot, la química de l’equip s’havia vist visiblement ressentida amb la marxa d’Stojakovic. El serbi, va ser traspassat als Pacers per Ron Artest i el drama de les lesions era un constant. Finalment, aconseguit l’objectiu d’entrar a Playoffs, va arribar la derrota dels californians sobre uns Spurs que els eliminaren en sis partits. Aquesta és fins el moment, l’última participació dels Sacramento Kings en uns Playoff de l’NBA.