Connecta amb nosaltres
Scottie Barnes

NBA

Scottie Barnes és l’emblema dels nous Toronto Raptors

Analitzem la integració de Scottie Barnes al sistema dels Toronto Raptors.

Comparteix

Scottie Barnes és l’emblema dels nous Toronto Raptors

Si féssim una anàlisi poc profunda del projecte que Masai Ujiri i Nick Nurse estan construint a Toronto, podríem dir que els Raptors són un equip format per jugadors de dimensions molt similars que fan coses molt similars a la pista. La gerència de la franquícia canadenca ha optat per un disseny de plantilla regit per la presència d’alers versàtils, llargs i capaços tots d’assumir un cert grau de generació de joc que va des de la generació principal fins a les lectures reactives o funcionals en funció de les virtuts de cada jugador. A la rotació dels Raptors hi ha, essencialment, només tres jugadors que fugen d’aquest perfil: Fred Van Vleet, que és probablement la punta de llança del projecte, Chris Boucher, que ofereix un contrapunt defensiu respecte de les possibilitats de Precious Achiuwa i Gary Trent Jr., que és el principal argument ofensiu quant a producció executora. Al llarg de la temporada també ha tingut protagonisme en trams puntuals un Khem Birch cada vegada més esporàdic.

Els Toronto Raptors han anat de menys a més al llarg de la temporada. La proposta de Nick Nurse, que aquesta temporada s’ha radicalitzat de manera definitiva, no era especialment senzilla d’implementar. El plantejament d’una defensa que no compti amb un protector de cèrcol convencional porta temps, quasi tant com donar sentit a un atac en el qual la majoria dels seus integrants són alers que necessiten la seva ració de pilota i són molt més lúcids a camp obert que en sistemes a mitja pista, i Nurse ha necessitat uns quants mesos per a que els jugadors assumissin els mecanismes de la seva estratègia: rotacions molt llargues,  canvis d’assignació per tal d’aprofitar la mínima diferència d’estructura física entre la majoria dels integrants de la rotació, un grau d’activitat externa molt elevada per a forçar pèrdues dels rivals i convertir-les en punts senzills i, sobretot, la construcció d’una zona de confort ofensiva per a un seguit de jugadors (Siakam i Scottie Barnes, principalment) que necessiten que concorrin unes circumstàncies similars per a sentir-se còmodes. Intentar que els rivals juguin menys bloqueig directe que en comparació amb la mitjana de la lliga -el bloqueig directe és la rutina dels equips NBA, per a entendre’ns- i convidar-los a assumir accions d’1 contra 1 que, generalment, tindran una menor eficiència. A falta de poc més de deu dies pel final de la fase regular, si fem un cop d’ull a la classificació i al nivell de joc de l’equip, podem afirmar que ho ha aconseguit. Els Raptors ja s’aproximen molt a la idea d’equip que Nick Nurse té. Per a il·lustrar això, fem un cop d’ull a les estadístiques. Aquesta temporada els Toronto Raptors són:

  • Líders en deflections: 17.9 per partit
  • Segons en victòries en pilotes dividides: 6.4 per partit
  • Segon en pilotes recuperades: 8.9 per partit
  • Tercers en punts després de pèrdua rival: 18.8 per partit
  • Segons en punts al contraatac: 15.9 per partit
  • Segon equip que menys punts concedeix després de pèrdua: 14.4 per partit
  • Novena millor defensa de l’NBA (tercera millor en aquest març: 109 punts per 100 possessions)

Una expressió molt clara de l’aposta per la tendència esmentada a l’article és el criteri que Toronto Raptors va fer servir al Draft. Al pick 4, tenint disponible a Jalen Suggs, van optar per Scottie Barnes. Al pick 46, tenint disponible Shariffe Cooper, van optar per Dalano Banton. Les eleccions de Draft gairebé sempre són fruit d’un estudi exhaustiu del panorama, però les dues eleccions responien de manera força exacta al perfil d’aler descrit per damunt de dos bases que, cadascun en el seu rang, haurien tingut oportunitats i sentit tàctic després de l’adéu de Kyle Lowry. I bé, el temps els ha donat la raó: pocs mesos després de marcar el punt final del cicle més gloriós de la franquícia, la reconstrucció sobre la marxa ja ha donat resultats. Els Raptors han trobat en Scottie Barnes el jugador ideal per créixer sobre la victòria i, amb gairebé total seguretat, el jugador-franquícia a curt termini.

La carta de presentació de Scottie Barnes

Scottie Barnes va arribar a l’NBA per la porta gran. Era vist com un dels grans noms d’una fornada amb diversos jugadors de potencial generacional en la seva àrea. Ser TOP 5 unànime d’un Draft com el de 2021 és garantia, gairebé, de ser candidat principal al de 2022, sense anar més lluny. Parlem d’un jugador que havia exercit de generador primari a la universitat superant amb escreix els 2 metres d’alçada, dotat com ningú en aquesta classe en termes de complexió i desplegament i, sobretot, capaç d’integrar-se a les tendències més trencadores de l’NBA. Rebia comparacions diverses amb jugadors que anaven des de Draymond Green fins al propi Kawhi Leonard passant per altres noms com Ben Simmons. La idea era clara: un projecte ofensiu per desenvolupar de cara a cistella, tendre encara sobre bot i desequilibrant pel seu compte en situacions d’atac estàtic, que des del primer moment causaria un impacte enorme en termes defensius i comunicatius i que no tardaria en ser el motor en transició del seu equip. Virtuts que, en definitiva, encaixaven a la perfecció amb uns Raptors que persegueixen aquestes virtuts i que podien adaptar-se a les circumstàncies de jugadors que necessitessin un temps extra abans d’oferir rendiment. No ha estat el cas de Barnes, tot i que l’escenari li ho hauria permès.

I sí: en la seva primera temporada a l’NBA, Scottie Barnes ha estat tot això que hem dit. Un jugador que ha ofert versatilitat i coherència tàctica als Raptors, que ha servit per generar una gran quantitat de punts fàcils a través de la verticalitat i que, a més, ha exercit de termòmetre anímic en algunes fases de l’any. Però el factor determinant és que ha estat molt més que això. Tot i algunes pujades i baixades completament normals en un jugador de primer any, en partits d’alta exigència ja ha demostrat que ho té tot per ser l’eix de l’equip i, sobretot, de forma consistent al llarg de la temporada s’ha projectat com una amenaça anotadora molt més expandida que el que podíem preveure.

  • 69.2% d’encert en finalitzacions a l’àrea restringida
  • 41.9% d’encert a la mitja distància

Però el gran símptoma de millora ha estat relacionat amb el comportament i no amb el resultat. La millora en el llançament i, sobretot, la nul·la vergonya per a assumir-los, són els factors que faciliten veure en ell un jugador que serà capaç d’evitar les reticències d’alguns dels jugadors amb els quals rebia comparacions. És a dir: és allò que li permetrà superar una barrera importantíssima.

Scottie Barnes té unes qualitats físiques innates especials que l’ajuden a marcar diferències, però per damunt de tot són completament funcionals i estan adaptades a la seva forma de fer-se un lloc en el joc. No és especialment flexible ni explosiu, el bot és un pèl rígid i el tronc inferior en el llançament encara té massa obertura, però ja ha entès que la seva virtut per a generar-se superioritats a mitja pista és la força i ha après a posar al servei de l’equip el revers, el llançament des de la mitja distància curta via ganxos i finalitzacions per elevació i, a més, s’ha convertit en un recurs per generar desajusts en primers segons de possessió gràcies al sentit de posicionament tàctic en transició i a com guanya la demarcació als rivals. Aquest darrer aspecte es plasma bé en dues possessions que acaben en cistella contra els Phoenix Suns. En la primera guanya la posició contra Mikal Bridges i en la segona explota la superioritat física contra Devin Booker.

En la resta d’àrees Scottie Barnes és tot el que voldria Nick Nurse d’un aler amb potencial per ser generador primari. Podríem dir, de fet, que Scottie Barnes si segueix un desenvolupament normal acabarà sent el jugador amb més pes creatiu dels Toronto Raptors ja que el millor de Fred Van Vleet sobre bot és l’anotació i el segon àmbit en el qual més destaca, i s’ha d’explotar perquè casa a la perfecció amb la identitat dels alers del projecte, són les recol·locacions. Comptar amb un jugador com Scottie Barnes, que és extremadament útil en situacions de 2 contra 2 ja sigui amb funcions invertides -és a dir, amb Van Vleet o Gary Trent posant el bloqueig per obrir-li una línia de penetració o tirant de ghost per obtenir una línia de llançament- o redistribuint en continuació curta és una benedicció per a un sistema de joc que depèn en gran mesura de la capacitat per alternar rols dels seus integrants. Scottie Barnes és un passador que, sense tenir la punta de màgia d’altres, aprofita el físic per fer lectures difícils de frenar a un ritme d’execució corresponent a l’elit de l’NBA en transició i que, per altra banda, a mitja pista processa molt ràpidament -a vegades massa i tot perquè arriba a jugar de memòria- els moviments que tracen els companys i el seu posicionament. Pots imaginar línies d’impacte en la passada d’aler executor -passades extra i dinamisme-, d’iniciador a l’ús -moviments dels companys a mitja pista i conduccions en transició- i com a vàlvula d’escapament en caigudes de bloqueig o interpretant espais des de la capçalera al més pur estil de la funció que el propi Nurse atribuïa en el seu dia a Marc Gasol. Ofereix una infinitat de possibilitats.

És evident que amb el pas dels anys Scottie Barnes, tot i que serà una estrella atípica que vertebrarà la seva aportació en funció de les necessitats del sistema de l’equip, assumirà més o menys pes en l’execució en funció de les xifres. Per a un equip que compta encara amb una proposta de joc igual d’atractiva que d’imperfecta i que en certa manera ha acceptat créixer seguint els passos del rookie, aquesta circumstància és perfectament assumible, ja que la franquícia compta amb una de les millors games d’actors secundaris de la competició. El que el fa diferent i útil en la dinàmica competitiva actual és que, al mateix temps que no renuncia -perquè la proposta li impedeix, en certa mesura- al desenvolupament de tots els aspectes del joc que ha de polir que hem comentat, ja és una peça angular de tot allò que Nurse espera que el seu equip faci bé de manera innegociable. Per tant, ja és imprescindible.


En matèria defensiva el potencial de Scottie Barnes és enorme, i en certa manera ja és una realitat d’impacte notable a la pista. Imposa les seves condicions contra els emparellaments que busquen crear-se superioritats en trajectòries verticals, pencara comet errades per excés d’impetuositat i perquè contra rivals amb molta facilitat pel desequilibri sobre bot i la creació d’espais té problemes per a entendre quin és l’espai que ha de deixar perquè no el superin. Compensa una gran quantitat de situacions per envergadura i gambada i a més és molt disruptiu sobre generadors en els primers segons de possessió sense necessitat de carregar-se de faltes. Els Raptors han trobat en Barnes un instrument de desgast que, tot i que té conceptes pendents d’ordenar -típic de qualsevol rookie-, mirarà als ulls als millors de la lliga a molt curt termini. La vista ens indica que és un dels jugadors que major diversitat de perfils defensa al llarg dels partits, i l’estadística ho corrobora (percentil 100 de versatilitat defensiva segons Basketball Index).

Masai Ujiri, fidel sempre al seu criteri en l’elecció de talents, va trobar l’any passat en Scottie Barnes un model de jugador que diversos equips que han sumat victòries importants en els darrers anys han tingut com a motor dels seus projectes. Encasellar-lo és absurd perquè, tot i que ens fem una idea de que té totes les virtuts per ser un jugador que elevarà el sòl de la plantilla que l’aculli temporada rere temporada, encara no sabem l’abast de la seva progressió tècnica. Acabarà sent una estrella de l’NBA o, pel cap baix, tenint l’impacte de qualsevol jugador imprescindible en un sistema que extrapola al col·lectiu les virtuts que el de FSU té. La indefinició posicional és un punt a favor en el sistema dels Toronto Raptors i Scottie Barnes és una carta guanyadora per a un projecte que creix sota els paràmetres dels Toronto Raptors.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

PATREON

Més a NBA

Tradueix »