Passió, intensitat, emoció… aquests mots serveixen per resumir el partit que vam gaudir el diumenge 11 de setembre a Berlín entre Sèrbia i Itàlia en els vuitens de final de l’Eurobasket 2022. El que està clar és que el que vam viure queda en els llibres d’història del bàsquet europeu i que serà un partit que molta gent recordarà encara que passi el temps.

No és el primer torneig de seleccions en el qual Sèrbia està entre les favorites per endur-se l’or i acaba marxant massa aviat. Aquí us mostrarem les claus que expliquen el resultat final del partit.

Dades prèvies

Abans de començar, però, una mica de context:

Durant el campionat, Sèrbia anotava 42 punts en la zona, però en el partit de vuitens en va fer 26. Els homes serbis de banqueta aportaven uns 30 punts per partit, i contra Itàlia en van fer 10. En la fase de grups els de Pesic tenien un promig de 10 pèrdues per partit, i el diumenge en van fer 16 (Itàlia només 7). I ja per acabar, el serbis tenien una mitjana de 15,4 punts al contraatac, però contra Itàlia només en van fer 7.

Primera part

El partidàs començava amb Sèrbia dominant perquè trobaven a Jokic en posicions favorables ja que a partir de bloquejos indirectes aconseguia rebre a prop de cistella amb un pèl d’avantatge sobre el seu defensor. Ja fos al voltant del cèrcol o en carrera després de bloqueig directe (sempre amb Micic) la superestrella partia amb uns instants de marge respecte de la defensa italiana i això permetia que finalitzés amb certa facilitat o passés als seus companys.

En el primer quart els favorits aprofitaven aquestes situacions per castigar la defensa dels de Pozzecco.

Itàlia en atac va jugar al que ha estat jugant tota la fase de grups: cinc jugadors oberts i a viure del bon moviment de pilota, del bon moviment dels jugadors i del triple. El que sí van saber fer durant la primera part (i ho van explotar en la segona) va ser buscar a Melli al pal baix quan els serbis canviaven en defensa i atacar a Jokic perquè s’hagués d’involucrar també en l’altra part del camp i es cansés.

Pesic va arrencar amb Kalinic, Marinkovic i Lucic ja que són versàtils en defensa i poden cobrir 3 posicions (en el cas de Kalinic i Lucic inclús defensen a l’aler-pivot rival) però patien molt quan hi havia rotacions defensives i tocava a Jokic participar en denfensa, ja que el pivot no arribava a puntejar els triples de Melli (ni de cap italià) i en el closeout era superat casi sempre.

Quan no hi era Jokic els balcànics carregaven tot el joc sobre Micic i la seva capacitat de generar en 1c1 i a partir de bloqueig directe. Es va trobar a faltar més moviment sense pilota quan Jokic rebia al pal baix i quan Micic començava l’acció ofensiva. Els seus companys, en la majoria d’ocasions, esperaven la passada en contres de buscar els espais per facilitar la passada de les dues estrelles.

El que va fer prou bé Sèrbia en la primera part va ser la càrrega del rebot ofensiu, sobretot Jokic, que va aconseguir força punts d’aquesta manera i des del tir lliure.

Per cert, l’emotiu Gianmarco Pozzecco (entrenador italià) va rebre una tècnica amb només quatre minuts disputats per fer un Mike Tyson i menjar massa l’orella als àrbitres. Això marcaria la intensitat italiana durant el partit.

Segona part

Els últims vint minuts van començar igual pels serbis: buscar a Jokic a posicions properes a cistella o jugar Pick and Roll entre ell i Micic i els altres jugadors a esperar la passada dels dos cracks.

Però Itàlia va fer un pas endavant, sobretot, darrere. Els de Pozzecco van millorar la defensa sobre l’MVP de l’NBA i quan rebia al pal baix (fet que li costava més que a la primera part) feien dos contra un i es tancaven molt bé sobre les penetracions de Micic, és a dir, convidaven als tres jugadors restants a anotar. El pla d’Itàlia era el mateix, simplement a la segona part el van executar millor i més intensament.

Quan Micic jugava bloc directe amb Jokic feien defensa de next per canviar d’homes o simplement per crear dubtes en l’atac rival. Aconseguien parar les penetracions i puntejar molt bé els triples en situacions de close-out, forçaven als serbis a fer tirs molt complicats o a tirar als instants finals de gairebé cada poessessió. Amb Joker no feien canvi, sempre era Melli i a vegades Polonara els encarregats de defensar a aquesta bèstia.

Els italians van millorar clarament en l’aspecte de les faltes. En la primera part van concedir molts tirs lliures en canvi, ara, seguien defensant molt dur però amb el pit i no tan amb les dues mans, a més, la federació italiana hauria de fer una estàtua a Melli per la defensa sobre Nikola Jokic: sempre defensant per davant o a tres quarts va aconseguir incomodar molt al serbi, amb duresa i amb contactes però també amb un gran ús de les mans. Era un emparellament molt pesat per l’estrella balcànica que, a més, li va costar Déu i ajuda rebre amb comoditat ja que el pivot italià s’enganxava a ell quan no tenia pilota perquè hagués de treballar en qualsevol segon de l’atac.

Els Azzurri van fer una increïble defensa col·lectiva. Totes les situacions de Jokic d’ 1 contra 1 al pal baix o de 2 contra 2 amb Micic les defensaven amb els cinc jugadors, tancant zona i camins a cistella, fent una gran feina en els canvis defensius i rotacions i posant moltes mans per fer incómode l’atac serbi.

Quan Itàlia va assolir una gran defensa sobre les dues estrelles rivals va donar la sensació de que els favorits no tenien pla b: o treien avantatge per Jokic o per Micic. I clar, si el rival et soluciona això tot el teu pla de partit se’n va en norris. Es va veure una mica perdut i inclús frustrat al combinat serbi.

En atac els italians (sense el seu entrenador, expulsat, durant casi tota la segona meitat) van continuar el pla establert. Atacar a Jokic amb penetracions o obrint el camp per treure’l de la seva zona de comfort.

Movien fantàsticament la pilota i es movien amb gran intel·ligència i coordinació sense bola. Aquesta combinació va acabar per marejar la defensa de Pesic, que arribava tard a tot arreu.

Cal tenir en compte que Itàlia va seguir ferma amb el pla de partit ofensiu: buscar accions de contraatac o de bàsquet ràpid, sinó, buscar l’avantatge a base de circular l’esfèric. Si havien d’estar vint segons fins trobar l’avantatge, estaven vint segons movent pilota, si podien llançar havent passat només 5 segons ho feien. Si després d’un canvi defensiu veien que Melli, Polonara o Fontecchio tenien un desajust favorable els buscaven a les rodalies del cèrcol.

Sumat a tot això cal destacar els 5 triples consecutius que va anotar Marco Spissu entre el 3r i 4t quart i que van separar els dos equips en el maracador.

La fortalesa mental i la fe que va demostrar l’equip italià tenen un gran mèrit i van ser dues de les claus perquè aconseguissin una de les fites més grans en la història del seu basquetbol.

Aquestes dues imatges també poden resumir a la perfecció el partit dels italians: seny i passió.

Conclusions finals del fracàs i de l’èxit

• Itàlia va centrar-se sempre en el pla que tenia (en atac i en defensa)
• Molta paciència en atac per trobar avantatges part dels italians
• Gran concentració ofensiva dels de Pozzecco
• Sèrbia un pas enrere en defensa i sense pla b en atac
• La passió, concentració i intensitat italianes van superar el talent serbi

Els italians no tenen gaire temps per celebrar ja que el dimecres 14 s’enfronten a tota una senyora França.