Ben Simmons és un dels jugadors insígnia de l’anomenat “The Process” dels Philadelphia 76ers. El forward reconvertit a point guard és un dels màxims exponents de l’evolució del bàsquet modern. Flamant ROY, All Star i un dels jugadors menors de 25 anys amb més potencial de la lliga. Amb aquesta carta de presentació, un no hauria de dubtar que Simmons està destinat a firmar un contracte màxim un cop expirat el seu contracte… o sí.

Ben Simmons, sense punt mig

El debat sobre Simmons ha assolit en els últims temps una atmosfera viciada, gairebé tòxica. No ha ajudat gens en aquest sentit l’actitud del jugador, Simmons és un home d’un caràcter fort i complicat. La seva aura de suficiència i supèrbia no va agradar a un important sector dels aficionats, i molt especialment als seus companys de classe. Des del draft l’australià sempre va deixar clar que ell venia a competir amb els grans, i que la lluita pel RoY era un assumpte menor.

A més, va deixar clar en nombroses ocasions que ell no es fixava en les actuacions dels seus contrincants pel trofeu (Tatum, Mitchell…). Si bé Tatum mai es va mostrar molest per aquestes declaracions, aquest no va ser el cas de Donovan Mitchell, que va organitzar una campanya mediàtica amb el lema “Not a rookie”, fent incís en la legitimat de participar en l a lluita pel trofeu un jugador de segon any després de passar un primer any lesionat (ometent el cas de Blake Griffin de 2009).

Finalment, Simmons aconseguiria imposar-se en les votacions finals als seus dos contrincants. Pel camí, però, la seva magnífica temporada va veure’s tacada per una segona ronda de Playoffs qüestionable davant dels Boston Celtics. En contraposició, recordem, Tatum va exhibir el seu pic de joc i maduresa que va sorprendre a propis i estranys. Aquest va ser el primer advertiment seriós a Simmons de la necessitat de rebaixar el seu ego i aprendre dels seus errors.

El factor actitud és primordial

Després d’una magnífica temporada de debut, tothom esperava de Simmons una millora de les seves febleses i una progressió notable de les seves fortaleses. Per desgràcia, aquesta segona temporada esportiva de l’australià hauria de ser etiquetada com a decebedora. El base ha mantingut unes prestacions excel·lents, a l’alçada dels millors de la lliga, que li han valgut el seu primer All Star, però no és suficient.

No és suficient perquè la sensació que em queda de la seva temporada és la d’un jugador estancat, i això, en un jugador amb unes mancances urgents a corregir és greu. He vist un jugador més relaxat i menys ambiciós dins la pista en comparació amb el seu primer any. Aquesta laxitud no s’ha vist reflectida en les seves estadístiques, pràcticament calcades a les de la temporada anterior. Entenent que és difícil millorar l’excel·lència, Simmons havia de focalitzar-se en altres aspectes més difosos del seu joc.

No serveix de res esgrimir una fulla estadística d’elit si no es demostra una progressió evident, ja que aquestes, poden acabar convertint-se massa sovint en estadístiques buides. M’explico: Simmons aquesta temporada ha accentuat la seva dependència de les jugades en transició i d’entrada a la cistella. Tot i desenvolupar una sort de fadeway o skyhook, aquestes innovacions no s’han traslladat en els llançaments de mitja distància, i pràcticament no han existit en els de llarga.

El drama del tir de Ben Simmons

A dia d’avui, Simmons és el jugador perimetral de la NBA que menys llançaments ha realitzat de la competició. Un crim donades les noves tendències d’spacing i un desafiament en tota regla als sistemes de qualsevol entrenador de l’NBA. La narrativa ha fet la resta després, creant una imatge molt més distorsionada i disfuncional de les aptituds del jugador. A Ben Simmons no li fa por llançar, el que succeeix és que no es veu amb capacitat per poder llançar amb la efectivitat que la lliga exigeix.

Capítol a part serien els tirs lliures. Un jugador que viu de les entrades a cistella hauria d’explotar al màxim el contacte per generar 2+1 contínuament. Ben Simmons en aquest sentit no és LeBron James. No castiga la zona amb contundència i defuig del contacte, ja que sap que els tirs lliures són encara un altra assignatura pendent del seu repertori. El seu escadusser 60% és anormal i hauria de ser motiu de vergonya pel jugador. Si vol maximitzar els resultats del seu estil de joc, és una condició sine qua non millorar dràsticament aquests percentatges.

Aquesta situació es pot explicar molt més bé partint d’una base simple: a Ben Simmons no li agrada equivocar-se. O més ben dit: si pensa que la seva acció no generarà un benefici per l’equip no la farà, ja que suposaria un perjudici per ell i pel seu equip. El problema rau, doncs, en que aquesta ideologia ha calat tan fort en la seva actitud a causa del seu orgull i sobretot el seu afany de perfecció (si no és perfecte, no em serveix). Aquesta és sens dubte una actitud molt perillosa, perquè pot generar conformisme i deixadesa, símptomes que com ja he comentat han estat notòriament evidents aquesta temporada. Si de veritat és conscient d’aquestes mancances, aquest estiu haurà de treballar-les.

https://www.youtube.com/watch?v=2×3-B4ogAqA&list=PLYDQj3IFZn3JLYbORuu77LzMPouWF8eB8&index=2&t=0s

La direcció de joc, una altra assignatura pendent

De la mateixa manera que tinc la sensació que Simmons no ha donat prioritat al seu principal hàndicap (el tir), també tinc la mateixa sensació en la millora del seu joc en estàtic, com a mitja pista. L’australià, cal recordar, és elit en situacions de transició ofensiva ràpida i en l’explotació de defenses desordenades a causa del seu IQ, però la situació s’altera dramàticament en situacions d’estàtic o en defenses desordenades. En aquesta conjuntura Simmons mostra les seves principals febleses en la seva posició actual. És cert que aquesta situació s’ha vist pal·liada aquestes dues últimes temporades per la presència de Reddick i Butler, però a partir d’ara, això no serà possible. I si ens trobem encara amb un jugador que encara li crema la pilota a les mans en situacions d’alta exigència esportiva (finals ajustats o Playoffs)…

Ho va exposar d’una manera molt Simonesca (i magistral) Jared Dudley als passats Playoffs. Ben Simmons és un jugador sensacional en una sèrie de conjuntures, mentre en d’altres generosament el podríem catalogar com a normal. L’australià va prendre’s l’atac com una qüestió personal, però novament va quedar demostrat que si no és per orgull o per agents externs, el jugador no actua. Si a Ben Simmons li importen de veritat aquestes coses, aquest estiu es tancaria al gimnàs, deixaria les xarxes socials i les poliria.

Mereix Ben Simmons un contracte màxim?

Permeteu-me abans de respondre la pregunta que us presenti uns quants precedents de contracte màxim de jugadors joves. Tenim els casos de KAT i Wiggins ambb Wolves, tenim el cas de Booker als Suns i fins i tot en les últimes hores el de Jamal Murray amb Nuggets. És Simmons objectivament pitjor que els jugadors que he mencionat anteriorment i que tenen contracte màxim? Penso que tots estarem d’acord que, efectivament, aquest no és el cas.

A l’NBA es paga segons el preu de mercat, i el mercat dicta una sèrie de preus a pagar (excepte si et dius Steph Curry i et donen una ganga de contracte). Deixant de banda aquest agradable i afortunat recordatori, tornem al fil: el mercat dicta que si Simmons va al mercat d’agents lliures rebrà un màxim. Perquè l’NBA es construeix per desgràcia en castells a l’aire, o en termes més bàsquetbolistics, en l’anomenada projecció.

I aquesta projecció situa a Ben Simmons com un potencial nou Magic Johnson (el més realista) i en un cada vegada més distant (a desgrat) LeBron James. Entenc i corroboro els dubtes de la comunitat NBA i dels meus companys d’Esmaixada sobre Simmons. No me’n amago i ho deixo escrit per allò que ja sabeu, que el fanatisme cega. De Ben Simmons depèn de si els Sixers acaben de cometre un error gravíssim de planificació o aquest cop,  aparca l’ego i reacciona. Perquè ja sabem com funciona: quants diners involucrats, més exigència. De moment, estimats lectors, sembla que ja s’ha posat en les millors mans: les mans de “The Flash”.