Poques franquícies en els últims anys han viscut més turbulències i cops de timó que els Sixers. Ni l’arribada d’un GM com Daryl Morey ni la d’un entrenador amb àmplia experiència com Doc Rivers han canviat la dinàmica. La franquícia de l’amor fraternal segueix sense fer el pas definitiu cap a la candidatura ferma per l’anell i, en conseqüència, s’apropa inexorablement a l’abisme.

La primera ronda de l’actual Play Off contra els Raptors és una bona mostra d’aquest caràcter més propi de Dr. Jekyll i Mr. Hide que d’un equip de bàsquet. En els tres primers partits els Sixers van aconseguir enllaçar amb més o menys contundència tres victòries gràcies a un gran treball en equip concretat per la capacitat de decisió de les estrelles. L’equip de Doc Rivers semblava que aniria per la via ràpida, però dues derrotes consecutives han tornat a despertar fantasmes i qui sap quines conseqüències més. Els superaran o es veuran superats, una vegada més?

Doc Rivers, de nou, més assenyalat que mai

L’entrenador que millor ha exemplificat el terme fracàs en aquesta última dècada. Doc Rivers ha obtingut el monopoli gairebé absolut dels fracassos esportius de l’NBA. De Boston a LA i ara a Filadèlfia, el veterà entrenador ha acumulat sonades i dramàtiques desfetes. Una concatenació de despropòsits que inexplicablement sembla no afectar la seva reputació entre la lliga… o sí.

L’any passat el va salvar que el cap de turc l’assumís un Ben Simmons, que va acabar defenestrat i apartat de l’equip. Pero ara Doc no té cap més escut que la seva feina, i malgrat que com he dit les coses van començar bé, la cosa a poc a poc es comença a torçar. I tot això, naturalment, sense reacció per part seva.

Un entrenador no apte per ajustar

Doc Rivers és un entrenador estricte i inflexible en els seus plantejaments. Li agrada apostar sobre segur i no experimentar. Una postura que no deixa espai per les variants, que són extremadament necessàries en un període en el qual les dinàmiques són tan volàtils com el Play Off. Veiem el cas contrari de Doc en entrenadors com Nick Nurse, que sempre busca ajustar i canviar coses partit a partit. Només un jugador ha estat capaç de trencar aquesta mentalitat a Rivers, i ha estat Tyrese Maxey. I deixeu-me dir que ha estat més pel context de l’equip que no pas per confiança aparent de Rivers.

Pel camí ha desaprofitat l’any de dos joves jugadors que han demostrat que amb minuts i treball específic podrien tenir un pes raonable a la rotació. I és que ningú entén, veient com ha estat jugant Paul Reed els últims partits, que no hagués superat a la rotació a dos veterans com DeAndre Jordan o Paul Millsap. Cas a part ha estat el del tirador Isaiah Joe, que competia amb un canoner com Seth Curry i ara amb Harden, però que podria perfectament assumir la posició d’escorta suplent a la segona meitat de temporada. I és que quan no mous la banqueta i proves fórmules diferents no pots pretendre tenir contramesures a situacions inesperades.

El valor del físic

Tan bun punt vam conèixer l’arribada de Harden als Sixers es va anunciar que tan ell com Embiid tenien un pla específic de descans. Un pla que suposadament pretenia oferir un treball físic al primer i donar un merescut descans al segon. Cap dels dos plans, ni de bon tros, s’ha dut a terme correctament. Tan Harden com Embiid van haver de jugar pràcticament tots els partits amb més de 35 minuts de mitjana. Embiid volia l’MVP, i forçar en aquest aspecte li va esclatar a les mans el tercer partit de la sèrie. Respecte de Harden, el seu estat físic és qüestionable, però entenc que hi ha responsabilitats compartides entre Sixers, Nets i el mateix Harden. Un Harden que, per cert, que hauria d’assumir molt més pes en atac en aquests dos últims partits.

Els Raptors ja carburen i els Sixers gripen

Una de les raons principals de les tres primeres victories dels Sixers era que els Raptors no esperaven un joc tan coral dels de Pennsylvania. Jugadors com Tyrese Maxey o Tobias Harris eren una alternativa real i fiable d’anotació, però en els últims partits la seva producció ha decaigut i un cop més Embiid va tornar a assumir. És en aquest punt que els Raptors han sabut jugar les seves cartes i aprofitar-se d’un Embiid que vol assumir massa quan no hauria de ser així. Així, la seva defensa de dos a tres homes asfixia al pivot camerunès, que no és capaç de trobar els espais i als jugadors lliures entre l’enorme envergadura de la defensa dels canadencs. Una trampa perfecta dissenyada per Nurse, que poc a poc sembla que està aconseguint collar a a un Embiid que d’ençà de la lesió és un vull però no puc.

En un context en el qual la defensa ja ha superat l’atac en importància en la sèrie és important que els Sixers tornin a fluir. I aquesta fluïdesa l’han d’aportar jugadors dinàmics com Maxey i especialment James Harden. Un anotador prolífic que no pot llançar a cistella onze vegades en un cinquè partit. Harden haurà d’assumir els tirs que li neguen a Embiid i també haurà de trobar la manera d’involucrar més a la resta de companys (recuperar a Maxey i Harris serà capital). Veurem com afecta el factor mental a uns Sixers que han entrat de ple en una batalla mental que fa una setmana semblava molt llunyana.

Una feina mental de la qual Rivers sempre s’ha considerat un expert. Els Sixers se la juguen un cop més, i ja no sé quanta credibilitat els queda.