Ricard Rubio Vives, o com ja l’hem conegut tots, Ricky Rubio, va néixer al Masnou l’octubre del 90. Era difícil imaginar que gairebé trenta anys després, el jugador català comptaria amb una Eurolliga, una Lliga ACB, tres copes, dues medalles olímpiques (una d’elles amb 17 anys), dos ors i dos bronzes europeus, un Mundial i el trofeu MVP d’aquest. Era difícil visualitzar-ho, perquè era pràcticament impossible pensar que Ricky Rubio estaria, a l’edat de 29 anys, entre els vint millors bases del món.

Però el progrés de Ricky des que va arribar als Estats Units l’any 2011 ha estat constant. Sense necessitat de grans números i magistrals actuacions, Ricky va immediatament impactar als aficionats americans amb la seva privilegiada visió de joc, màgia amb la pilota, grans passades i joc vertiginós. Tanmateix, l’ombra del tir i la seva poca fiabilitat anotadora el van acompanyar sempre durant els seus primers anys. Però avui, després de dues bones temporades a Utah i d’un Campionat del Món que sempre serà com un punt d’inflexió dins la seva carrera, Ricky és ja una peça consolidada dins la millor lliga del món. Un jugador que treu partit de les seves virtuts, ha sabut corregir els seus defectes i és una peça clau al seu equip, els Phoenix Suns.

L’NBA es reprendrà el 31 de juliol i allà hi seran els d’Arizona. L’equip de Monty Williams estava situat a sis partits dels Grizzlies (8a plaça de l’oest) en el moment de l’aturada i lluitarà per apurar les poques opcions de playoffs que resten. I és que Phoenix, amb un 40% de victòries i un rècord de 26-39, estava realitzant la seva millor temporada en l’últim lustre. Quin paper pot haver tingut Ricky, el nouvingut a l’estiu, en la millora d’uns Suns que fa un any van finalitzar la lliga amb 19 victòries (3rs per la cua) i aquest any anaven en projecció d’aconseguir-ne 33?

Una amenaça exterior

Ricky va arribar a l’NBA amb l’etiqueta de passador i és que el seu joc, almenys de cara a entrenadors, experts i aficionats, se centrava exclusivament en les assistències i la defensa de les línies de passada, aspecte en el qual sempre ha lluït. De totes maneres, a Ricky li mancava l’encert en el tir, ser una amenaça real en anotació, poder ser una arma a utilitzar. Això el va perseguir durant els seus anys Minnesota i va ser el motiu pel qual els Wolves van preferir comptar amb Jeff Teague i trapassar-lo l’estiu de 2017.

D’ençà del canvi, l’evolució de Ricky en el tir ha estat un fet, tant en volum com en percentatges, dos aspectes claus per entendre també la seva importància dins la millora col·lectiva dels Suns aquesta temporada. Avui quan parlem de Ricky, ja ho fem d’un jugador que llença un 35% en triples, anotant més d’un per partit (no ho havia fet mai als Wolves) en prop de quatre intents.

Aquesta temporada el base del Masnou estava realitzant 13,1 punts per partit amb un 41-35-85. No parlem mai de números i percentatges d’All Star, però sí que s’observa una tendència a l’alça, una major regularitat i un jugador al qual les defenses rivals ja no poden oblidar. Això, en un equip amb dues potencials estrelles -una ja ho és- com Devin Booker i DeAndre Ayton és molt important, doncs els dos joves pilars de Phoenix poden haver trobat el base que necessitaven per apuntalar el seu joc.

A més, la seva millora en el tir exterior té altres efectes a part de l’òbvia generació d’espais pels seus companys. Ricky Rubio ha estat capaç també de perfeccionar el tir a mitjà distància convertint-lo en la seva principal arma ofensiva. No pel que fa a ús, on per descomptat utilitza més el triple o les penetracions cap a cistella, però sí en percentatge. Aquesta temporada el jugador català ha estat tirant amb un 51% d’encert en tirs a una distància d’entre 3 i 5 metres de la cistella, una xifra espectacular i, com no podia ser d’una altra manera, la millor de la seva carrera.

En pura direcció i lectura del joc, Rubio és dels millors de la lliga, i fins i tot el seu ús d’aquesta mitja distància és una prova d’això. Realitza bones lectures de les defenses enfonsades, és també capaç de fintar el triple (clau haver millorat perquè el defensor piqui) i buscar una situació més propera i còmode sense necessitat de forçar la penetració cap a una pintura col·lapsada i, per últim, ha desenvolupat també un físic que unit a l’experiència li permeten crear-se el seu propi tir amb el cos.

L’impacte a Phoenix

I és que el joc més agressiu, anotador i, sobretot, més versàtil de Ricky s’ha traduït en una clara millora ofensiva dels Suns aquesta temporada. Per exemple, un dels aspectes en els quals destaca més Phoenix és el moviment de pilota. Aquest any els Suns han liderat l’NBA en assistències per partit -no passava des del 2008- amb 27,2, un increment del 14% respecte a l’any anterior. En contrapartida, els Jazz han passat de ser vuitens amb 26 per partit, a vint-i-sisens amb poc més de 22. És evident que Ricky Rubio no ha estat l’únic factor determinant en aquest canvi, però el geni del Masnou hi ha col·laborat enormement.

Avui estem davant d’un equip on dues terceres parts de les cistelles provenen d’assistència, una xifra molt elevada i que parla molt bé del joc coral que desenvolupen en cada partit els de Monty Williams. Ricky té un paper molt important en ell i és que si donem una ullada a les estadístiques avançades d’NBA.com, podem observar que Ricky Rubio és el vuitè jugador de la lliga que més estona passa amb la pilota a les mans, set minuts. Per descomptat és líder de l’equip en aquest apartat i se situa segon, només per darrere de Devin Booker (38,6%), en nombre de punts dels Suns en els que s’involucra directament, sigui amb cistella o assistència. L’ús de Ricky en el sistema és molt alt i tot i ser el quart anotador de l’equip, és el màxim assistent amb 8,9 per partit. Una xifra que li reporta a l’equip 22,3 punts, la quarta més alta de l’NBA només per darrere de Lebron, Trae Young i Luka Doncic.

Al cap i a la fi, quan parlem de Ricky, parlem d’un dels cinc millors passadors de la competició. Per volum, diversitat, tècnica i temps d’execució. En estàtic, en transició, a partir del bloc, fent una lectura dels canvis, el repertori de Ricky és infinit i sempre troba al company en el moment adequat, deixant la cistella el més fàcil possible. I és que Ricky Rubio entén el joc divinament, ho ha fet sempre, i les seves lectures de la defensa i del moviment dels companys acostumen a ser excepcionals. De fet, d’entre els màxims assistents de la competició, Ricky Rubio és el que millor ràtio Assistències/Pèrdues té, el dotzè de la lliga per darrere de jugadors amb molta menys pilota i minuts i amb rols més limitats com són Tyus Jones, Monte Morris, Tony Snell o Justin Jackson. És cert que la dada és enganyosa perquè quan parlem de Lebron, Trae, Doncic, Harden, Westbrook o Giannis estem parlant d’estrelles de volum. Són jugadors que porten un pes dins l’ofensiva que Ricky no té, i que al marge d’assistir es dediquen a desequilibrar, tirar i anotar constantment. De fet, ja hem vist que a Phoenix participa de més punts Booker que Ricky (35,4 punts que equivalen a un 31,4% dels de l’equip), però la ràtio de 3,27 és una xifra molt bona per un jugador que realitza 61,5 passades per partit, setena marca més alta de la lliga.

Una ofensiva a l’alçada de les millors

Però l’impacte de Ricky va més enllà de les assistències que pugui o no fer l’equip d’Arizona. L’arribada del jugador del Masnou ha ajudat a transformar i fer molt més efectiu l’atac. Donant una ullada als ratings dels Suns dels darreres anys (fins a la 13/14 que és l’última temporada en positiu), ens adonem que aquesta és la millor temporada ofensivament parlant, o almenys a nivell anotador, de l’equip. El valor de 110,2 punts en 100 possessions està encara a la part mitja de l’NBA i si el comparem amb el defensiu, el resultat global acaba sent negatiu. Però és interessant observar l’evident millora que han tingut els Suns des de l’arribada de Ricky el passat estiu.

Més enllà d’en els ratings, on també es pot observar la clara evolució dels Phoenix Suns és en l’efectivitat en el tir, que al final, és el que causa més assistències i un atac més anotador. Observant el True Shooting % de l’equip, l’estadística que millor serveix per estudiar l’eficiència en el tir doncs ajusta el percentatge a la dificultat de cada tir (lliure, de 2 i de 3), veiem que Phoenix també ha crescut en gairebé dos punts respecte a la temporada passada. El 57,2% actual és el desè valor més alt de l’NBA i el més alt de la franquícia en els últims deu anys. I és que una altra dada molt destacable és el fet de que un dels quintets dels Suns, el format per Rubio, Booker, Bridges, Saric i Baynes, és líder de la lliga en aquesta estadística amb un 70,9%. Dada vàlida i ben significativa doncs la mostra agafada és d’aquelles alineacions de cinc jugadors que han disputat més de 50 minuts junts. Suficientment significativa.

Els Suns, al cap i a la fi, són un dels millors equips ofensivament parlant de la lliga, almenys de cara a l’espectador. Són dinàmics, tenen dos grans generadors des del bot, es passen la pilota i són líders en assistències potencials, assistències donades i  segons en punts creats a partir d’assistències (70 punts) així com en percentatge d’assistències respecte a les passades totals. També destaquen per ser un equip que corre molt bé, en aquest sentit porten el segell de Ricky, sent novens en punts al contraatac (14,5), cinquens en punts a partir de pèrdua (18,7), així com el vuitè atac més productiu en transició amb 21,3 punts i el que millor les aprofita amb 1,19PPP (Punts per possessió). A més, juguen senzill, utilitzant molt el handoff i els bloquejos centrals per generar bona part del seu joc. A partir d’aquí troben bones situacions en la continuació o busquen les cantonades perfectament ocupades. Un atac divertit i espectacular que aprofita també molt bé el joc magistral sense pilota d’alers com Bridges i Oubre. Després, i en gran manera gràcies a Ricky, són capaços d’imprimir-li al joc un ritme molt alt. Arriben jugant, que això és un aspecte molt important, i són agressius des de l’inici de cada possessió. Utilitzen també molt bé els carrils per sortir al contraatac així com els alers ocupen ràpidament els costats per generar espais interiors o finalitzar ells mateixos. En certs aspectes recorden als Suns de Mike D’Antoni i s’han convertit en un atac canònic i d’aquells que agrada veure jugar.

Cap amunt és l’únic camí possible

L’evolució positiva dels Suns des de l’arribada de Ricky Rubio és un fet, però encara queda un llarg camí perquè l’equip pugui ser tingut en compte per la resta de competidors i els especialistes de l’NBA. Els Suns han tingut molts problemes en defensa i aquest any no ha estat una excepció. L’equip d’Arizona està en el top10 d’equips que permeten un millor percentatge de tir al rival (47,6% i diferencial negatiu). La defensa exterior és prou interessant, però interiorment fan aigües i són també top10 en equips que permeten un percentatge més alt d’encert a la pintura (64,4%). I és que els Suns són el quart equip que més pèrdues provoca en el rival i compten amb jugadors com el mateix Ricky -vital en aquest aspecte- o Bridges que destaquen per les seves aptituds al darrere, però després no disposen de cap rim protector elit -només Ayton destaca sense ser excepcional encara- i són tercers per la cua en taps per partit al marge de tenir una falta de rebot defensiu també molt preocupant.

Aquesta última dada és molt curiosa i atorga encara més mèrit al fet que els Suns siguin un dels equips que millor corre la pista de la competició, ja que sovint el rebot defensiu i l’atac en transició van lligats de la mà. D’aquesta manera es demostra que el sistema ofensiu de Phoenix és un espectacle capaç de trobar avantatges tot i no comptar amb una defensa com cal. L’equip però, i a falta d’encara fer-ho més, ha millorat en aquest aspecte des de l’arribada del base català -el quintet Ricky, Booker, Bridges, Oubre, Baynes és el quart rating defensiu- i és d’esperar que ho segueixi fent un cop la gerència sàpiga fer els moviments correctes per mantenir les peces interessants i canviar les prescindibles per altres que potenciïn l’equip.

Queda clar que Phoenix per fi mira cap amunt després d’anys de clara foscor al desert. Comença a sortir el sol a Arizona i ho fa sota la batuta d’un dels mags del bàsquet, el metrònom del Masnou, un director excepcional, Ricky Rubio.