Si hem de definir amb una paraula el curs dels Miami Heat, segurament aquesta hauria de ser “història”. Han passat de perdre el primer partit del Play-In a ser el primer equip de la història en arribar a les finals mitjançant el recentment creat torneig classificatori. A més, són el segon conjunt que arriba a les finals ocupant la vuitena plaça del quadre de la postemporada, fita que només havien assolit anteriorment els Knicks d’Ewing, Sprewell i companyia. La temporada 22-23 quedarà subratllada i en negreta en els llibres d’història de l’NBA, especialment pel rendiment dels de Florida i per les heroïcitats del predicador de la mentalitat guanyadora de Miami, Jimmy Butler. 

Però, comencem pel principi

Els Heat venien d’una dolorosa eliminació a Play-Off. Van patir una derrota en el setè partit de les finals de conferència, a casa, contra els Boston Celtics. També cal apuntar que durant la temporada regular van guanyar 53 dels 82 partits disputats, quedant primers de conferència.

Després d’aquest gran curs parcialment decebedor per l’eliminació a les portes de les finals, les expectatives de cara a la 22-23 van baixar bastant. Això és degut principalment a l’augment de la competència a la conferència est, a la marxa de jugadors de rol que havien sigut importants durant l’any passat com P.J. Tucker i als canvis en la distribució de la rotació deguts a l’entrada de Tyler Herro en el cinc titular després de guanyar el premi al millor sisè home de l’any.

La temporada regular va començar i la plantilla no estava funcionant bé, doncs van perdre 5 dels primers 7 partits i fins el 29 de desembre no van aconseguir aixecar el cap i quedar-se amb un balanç positiu (18 victòries i 17 derrotes). Finalment, un bon final de curs guanyant 4 dels últims 5 partits va permetre acabar ocupant la setena plaça de la conferència est amb 44 victòries i 38 derrotes, a una victòria dels Nets, que es van classificar directament als Play-Off. Un factor a tenir en compte dels de Florida és la seva irregularitat, durant l’any van encadenar 7 ratxes de 3 o més victòries i 3 ratxes de 3 o més derrotes. 

Els moviments durant el curs van ser molt importants tot i no fer massa soroll. La gerència de Miami va fer un gran paper traspassant a Dwayne Dedmon, pivot que no estava jugant al nivell necessari, per portar a Cody Zeller i a Kevin Love, dos jugadors veterans que solucionaven els problemes de rotació a les posicions de 4 i 5.

Un altre dels problemes principals que va provocar la reducció de 9 victòries de la 22-23 respecte a la 21-22 va ser la baixada de rendiment de certs jugadors i l’estancament d’altres. Per una banda, Duncan Robinson ha realitzat una fase regular molt decebedora en la qual no s’ha sentit còmode llançant de 3, la seva especialitat (va acabar només amb un 32,8% d’encert des del triple). Un altre jugador que ha baixat el seu rendiment durant la temporada regular ha sigut Kyle Lowry, a qui ja li pesen els 37 anys i, com hem vist, s’ha reservat pels moments importants de la postemporada.

Per altra banda, molts esperàvem més de Tyler Herro amb la seva entrada al cinc titular, però el seu rendiment ha sigut molt similar al de la temporada passada.

En resum, podem dir que no s’han complert expectatives durant la part regular de la temporada, ja que l’objectiu era, com a mínim, classificar-se de forma directa als Play-Off.

Uns Play-Off per recordar

La postemporada dels de Florida segur que va provocar tot un còctel d’emocions als fans de l’equip de Miami per la gran diversitat de situacions (adverses i favorables) en les quals s’han trobat en la seva última aventura.

Tot comença a l’American Airlines Arena, primer partit del Play-In. Els Heat jugaven a casa i eren favorits a guanyar a la plantilla liderada per Trae Young, però acabarien perdent el partit. Les actuacions individuals van representar tot el contrari del que serien després els Play-Off. Jimmy Butler i Adebayo (21 punts i 12 punts respectivament) no van brillar i van estar especialment desencertats (sobretot Butler), mentre que, els qui van carregar els neulers van ser Tyler Herro i Kyle Lowry (26 punts i 33 punts respectivament). 

La segona i última oportunitat per classificar-se a la postemporada seria una altra història i l’aler nascut a Houston seria el líder que portaria els seus a guanyar als Bulls i a classificar-se als Play-Off després d’un inici decebedor.

Tocava enfrontar-se als Milwaukee Bucks, un equip que havia sigut molt superior durant la temporada regular i que, per la majoria, era el clar candidat a passar de ronda. Però a Miami no va escoltar cap d’aquestes prediccions i va acabar avançant a la següent fase en cinc partits, convertint-se en el primer classificat a les semifinals de conferència que arriba a la postemporada a partir del Play-In. La lesió a la mà de Tyler Herro en el primer partitm condicionaria tot el que vindria des d’aquell moment, comportant més oportunitats, tirs i minuts per secundaris que no ho anaven a desaprofitar. Jimmy Butler en aquesta eliminatòria va fer una de les millors actuacions individuals mai vistes als Play-Off, aportant de mitjana gairebé 38 punts, 6 rebots i 5 assistències per partit.

A això se li ha de sumar un quart partit que guanyen els Heat amb Butler anotant 56 punts (quarta màxima marca en tota la història) i 42 punts en el 5è i definitiu partit. L’últim dels factors clau que van influir en la pujada de rendiment de l’organització de Florida va ser la recuperada de nivell de Duncan Robinson des de la línia de 3, doncs en aquests cinc partits va anotar des del perímetre amb un 73,7% d’eficiència; un percentatge insostenible a llarg termini, però que mostrava que el tirador havia recuperat la confiança i l’encert que havia perdut durant la temporada regular.

Ara tocaven els Knicks, conjunt que venia d’eliminar als Cleveland Cavaliers de manera contundent. L’eliminatòria va decantar-se en el sisè partit a favor de Miami. La classificació es va decidir al fang, a la lluita, on els Heat es desenvolupen millor i treuen la seva versió més competitiva i guanyadora. En la seva gran majoria, van ser partits travats amb anotacions més aviat baixes. Jimmy Butler va baixar el seu rendiment de superestrella tot i que es va mantenir prou bé (25-7-6) i es va perdre el segon partit per unes molèsties al turmell. En absència del millor Butler, Max Strus i Bam Adebayo van fer un pas endavant respecte a l’anterior sèrie i van col·laborar a aconseguir la classificació a les finals de conferència en, segurament, la fase menys recordada d’entre les d’aquesta temporada dels Heat.

Ara venien els Boston Celtics, un dels principals favorits a emportar-se l’anell i els rivals que van eliminar a l’organització de Florida en el setè partit l’any passat, deixant-los a la porta de les finals. En aquesta ocasió, veuríem els papers invertir-se i a Miami classificar-se a les finals en un setè partit al TD Garden. Però a la història se li ha de sumar tota la narrativa de la gairebé remuntada històrica dels Celtics, que van començar perdent 3-0 i que van arribar a posar-se al 3-3, quedant-se a un únic partit de ser el primer equip de la història en remuntar un 3-0 i passar d’eliminatòria. Si hem de posar un titular a aquests partits dels Heat, hauria de ser sens dubte “l’explosió dels secundaris”.

Caleb Martin va ser clau des de la banqueta, anotant de mitjana 19 punts en un 60% en TC i gairebé 50% en T3, aportant també 6 rebots per partit. Gabe Vincent va pujar també els seus registres aconseguint 16 punts per partit i llançant amb més d’un 50% d’encert des del triple. Per últim, Duncan Robinson va tornar a anotar amb molta efectivitat en els tirs de tres punts (48%).

Per desgràcia pels fans de la històrica franquícia de Florida, l’equip es va quedar sense gasolina en l’eliminatòria final contra els Nuggets. L’organització de Denver ha construït un grup molt més sòlid i talentós contra els quals no van poder competir.  Tot i això, amb la victòria dels Heat en el segon partit guanyant el factor pista, alguns van mantenir certa esperança en l’anell, però finalment Nikola Jokic i companyia ho van resoldre en cinc partits. Jimmy Butler va baixar molt el seu rendiment i els seus percentatges, el màxim anotador dels de Florida va ser Adebayo, que també va veure reduïda la seva eficiència. 

Un final que no ha fet justícia pel gran rendiment que han mostrat durant tots els Play-Off, però globalment està clar que a Miami s’han superat expectatives i que poden estar més que contents amb el desenvolupament dels seus jugadors de rotació i amb el rendiment dels seus jugadors principals. A més, han demostrat que poden competir sense Tyler Herro, qui tampoc va rendir al nivell adequat durant l’anterior postemporada, obrint la porta a la possibilitat d’un traspàs.

I… ara què?

Després de la baixada de nivell de la temporada regular, l’equip ha competit a altíssim nivell als Play-Off arribant fins a les finals, així que la idea per l’any que ve seria mantenir el nucli que ha arribat a l’última ronda de la postemporada, intentant afegir també peces necessàries per millorar el rendiment i la rotació.

Per començar, des de la gerència de Florida s’haurien de plantejar la possibilitat de traspassar a Tyler Herro si a canvi pot venir una estrella de la lliga. Ja es va plantejar l’opció amb Bradley Beal, nou jugador dels Phoenix Suns. Si apareix una altra opció d’aconseguir a una estrella de la lliga com podria ser Damian Lillard, els Heat haurien d’intentar fer una oferta atractiva que tingués a Herro com a element central. Tot i això, l’executiu de l’organització, Pat Riley, sembla confiar en el jove escorta i segurament no sigui traspassat.

Fora d’això, seran molt importants les renovacions d’aquest estiu. Miami ha d’intentar poder tornar a comptar l’any que ve amb Gabe Vincent i Max Strus, els quals seran agents lliures sense restriccions. A priori, el més complicat de renovar sembla el primer, ja que segurament rebrà molt bones ofertes. També estaria bé poder comptar un any més amb els serveis de Kevin Love, però únicament a bon preu, perquè compten amb un marge salarial molt escàs. 

Si asseguren aquestes tres renovacions, només caldria reforçar la rotació de les posicions de 4 i de 5. En el mercat podran trobar agents lliures com Biyombo, Saric o Bates-Diop que haurien de poder fitxar per contractes mínims o poc més elevats i que serien bons jugadors per formar una rotació competitiva.  De cara al draft, ja s’han reforçat escollint amb el pick 18 a Jaime Jaquez Jr., un base de 22 anys que arriba a la lliga amb certa experiència després de completar els 4 anys d’universitat i que tindrà un impacte positiu a l’equip des del minut 1. Una elecció que deixa entreveure que per la rotació interior voldran jugadors més consolidats.

Veurem com gestiona la pretemporada l’organització de Miami, però tenen una basa molt sòlida que, si es manté, podria tornar a donar molta guerra el curs que ve.