Connecta amb nosaltres

NBA

OKC vs Rockets: punt de partit per a Daryl Morey

Rockets i Thunder jugaran aquesta matinada el setè partit.

Comparteix

OKC vs Rockets: punt de partit per a Daryl Morey

Hi ha partits que marquen un punt d’inflexió en la carrera de jugadors, entrenadors, models de joc i institucions. Són aquells partits que, si els perds, es converteixen en el detonant d’una reflexió profunda sobre la cultura del projecte i acaben incitant a una reestructuració profunda de tot allò establert. Quan a aquest reguitzell de conjectures se li sumen condicionants com un propietari que està cansat d’invertir per un anell que encara no li arriba i que no ha tingut cap problema per posar contra les cordes des del primer minut de la temporada l’entrenador i el director esportiu, la situació es torna encara més tòxica. Per tot això, el setè partit de la sèrie entre Oklahoma City Thunder i Houston Rockets és un partit que marcarà el futur immediat i a mig termini dels Houston Rockets. Mike D’Antoni i Daryl Morey se la juguen sabent que tenen la guillotina de Tim Fertitta prop del coll i que la plenitud competitiva de James Harden, lentament però inexorable, es va esgotant.

A l’altra banda del parquet hi trobem uns Oklahoma City Thunder que estan vivint una sensacional temporada de propina. Des del 0’2% de possibilitats d’entrar al play off que se li donava a l’inici de la temporada, ja fa gairebé un any, l’equip de Billy Donovan s’ha regenerat i ha creat una nova identitat en base al pensament i obra d’un home: Chris Paul. La dels Thunder amb Chris Paul és una història que té moltes similituds amb aquells amors inesperats: no saps quant durarà ni per quina banda pot arribar la fricció, però la facilitat i la il·lusió pels camins que s’obren dia a dia de manera absolutament espontània és un motor superior a qualsevol altra cosa. I el millor d’aquesta història és que Chris Paul no només és la parella sinó que, al mateix temps, té el caràcter d’aquells bruixots i bruixes que s’encarreguen de fer encanteris per allargar o teledirigir el futur immediat. És una de les ments més brillants del bàsquet i, quan està sa, ho té tot sota control. Després de LeBron James, a títol personal, és el darrer jugador que voldria tenir al davant en un setè partit d’eliminatòria.

Què ha funcionat i què no a Houston?

La sèrie dels Rockets, dins de les possibilitats de l’equip, és prou bona. Els de Mike D’Antoni tenen la millor defensa dels play off (def rating de 101’3), són l’equip que més pilotes recupera d’entre els que estan vius a aquestes alçades (9 per partit), encaixen menys punts que cap altre equip derivats de pèrdua de pilota (11’5) i, sent l’equip més baix de l’NBA, són el cinquè que menys punts concedeix a la zona (37 per partit). Per si això fos poc, també hem d’afegir a aquestes dades que són, d’entre els equips que encara estan actius, l’equip que més deflections (interrupcions/intercepcions de l’atac rival) registra per partit (13’5). El nivell defensiu dels Rockets és molt alt i, el que és més important, és coherent amb les característiques dels jugadors que Mike D’Antoni té en nòmina.

 En atac, fins ara, els Rockets s’han vertebrat al voltant d’un home: James Harden. La Barba ha estat a un nivell molt alt en aquests play off: 31’8 punts per partit, 48’8% d’encert en tirs de camp i 7’8 assistències. Sense Westbrook durant els quatre primers partits, la responsabilitat creativa i distributiva de Harden al llarg de la sèrie ha estat total i absoluta. El que més crida l’atenció sobre el seu rendiment és el percentatge d’encert que té a l’àrea restringida (sota el cèrcol), que és el més alt de tots els jugadors de l’NBA (que computin per l’estadística): 78’8%. Després d’un inici de 2020 molt complicat, la sensació de frescor i explosivitat que transmet el 13 dels Rockets des de la represa de la temporada és similar a la de 2019. Es nota especialment en els seus moviments, més convençuts i menys per inèrcia que fa uns mesos. És el pal de paller dels Rockets.

Els tres jugadors que millor han connectat amb la proposta ofensiva dels Houston Rockets fins ara -en aquesta sèrie- són Robert Covington, Jeff Green i Danuel House. Els dos primers comparteixen demarcació i funció a l’equip (1/5 switch, brega amb qualsevol rival i aportació ofensiva a través de l’amplitud), mentre que el darrer és un jugador que manté l’arrelament a la línia de tres punts però que té una mica més de tendència a la creació de tirs i al catch and drive -infructuós en ocasions-. Els tres es mouen en paràmetres pròxims al 40% d’encert des de la línia de 3 punts amb un volum prou alt -superior als 6 triples per partit-.

Qui més destaca d’entre aquests jugadors és Robert Covington. La sèrie de l’ex dels Minnesota Timberwolves està sent descomunal. A l’aportació defensiva de sempre (2’3 recuperacions i 1’3 taps per partit) li està sumant un 48’6% en triples, que és una marca altíssima. Tenint en compte que al llarg de la temporada regular no arribava al 35% d’encert i que és una peça fonamental dels Rockets, que estigui anotant amb eficiència i volum és una notícia fantàstica. El seu únic problema és que ja s’ha convertit en l’enemic predilecte de Chris Paul, que el busca en cada canvi d’assignació perquè li té el partit moral guanyat. Tractant-se del millor defensor dels Rockets,  un equip que treballa ambv canvis d’assignació sistemàtics, aquesta circumstància és dramàtica.

Exposades totes aquestes circumstàncies i veient que l’equip texà és elit defensiu i té l’estrella al 100%, a més de tres complements que funcionen, la pregunta és lògica: com és que la sèrie va 3 a 3? La resposta és senzilla i se sosté en tres elements: la veterania de Chris Paul, el nefast rendiment d’Eric Gordon (i de Russell Westbrook al quart període del Game 6) i, sobretot, l’explicació dels finals ajustats (vinculable al nom de Chris Paul, també).

Eric Gordon és contraproduent

Eric Gordon és un jugador peculiar. És molt irregular i depèn excessivament de les dinàmiques personals. Aquesta temporada, entre lesions i altres complicacions, ha estat incapaç d’incorporar-se amb constància i responsabilitat al dia a dia dels Houston Rockets. Les seves xifres són molt fluixes i, tenint en compte el volum d’accions que passen per les seves mans per simple requisit de l’estructura, és altament preocupant:

La proporció és dramàtica: Eric Gordon surt a punt per tir de camp. Està generant 0’53 punts per possessió (!!!) i, per simple presa de decisions, s’està convertint en un aliat de luxe per als Oklahoma City Thunder. Entre ell i Russell Westbrook, que va perpetrar un quart quart terrible en l’anterior duel i va convertir-se en l’artífex directe de la dolorosa derrota del seu equip, hi ha gran part de la culpabilitat de la situació que avui viu Houston. Evidentment, però, hi ha una cosa clara: mai s’ha de fer un all in contra ells. Si Eric Gordon té el dia pot decidir el partit tot sol i Westbrook, competitiu com pocs, és un jugador amb bagatge i currículum suficient com per fer-se valdre en una nit d’exigència -i més tenint la necessitat de reivindicar-se. En aquest sentit, doncs, no hi ha més: qualsevol mala decisió d’aquests dos homes és sinònim de tirar-se pedres a la teulada per part texana. I Mike D’Antoni ho sap.

El clutch és territori Thunder. CP3 ensuma la sang

Hi ha una dada demolidora: els Rockets han guanyat els seus 3 partits per una mitjana de 20’6 punts de diferència, mentre que els Oklahoma City Thunder han obtingut les seves tres victòries amb un marge de 6’3 punts. La resposta a aquesta qüestió és la mateixa que al llarg de tota la temporada: Chris Paul converteix el clutch en un infern. Aquests Thunder, en finals ajustats, són el més similar a una garantia de victòria que trobarem aquesta temporada a l’NBA.

 Al cap i a la fi, d’alguna manera, la diferència principal entre CP3 i Russell Westbrook és aquesta: el primer és tot serenor i pausa, mentre que el segon és nervi i producció en base a l’encert/errada constant. En un final ajustat, ja sabem quines característiques predominen. CP3 aquesta temporada ha anotat 171 punts al clutch amb un 52’5% d’encert en TC i un 40’6% en T3, ajudant a OKC a sumar 32 victòries (per 14 derrotes) en finals d’aquest tipus. Point God.

I més enllà de CP3 i de la resposta en el clutch hi ha un parell de dades més que val la pena que tinguem en compte: el primer és la defensa de Luguentz Dort. Ja no té el mateix impacte que en el segon/tercer partit, però la feina que està fent el rookie dels Thunder sobre James Harden és notable: quan el natiu de Quebec és qui s’ocupa de La Barba, l’estrella dels Rockets disminueix en un 15% el percentatge en TC.

Evidentment, Luguentz Dort també té punts febles. El més evident és que és el jugador que Houston deixa fluir en atac. No arriba al 30% d’encert en TC ni al 20% en T3, de manera que la defensa dels Rockets li permet botar i prendre decisions. D’aquí que al G5 tirés 16 vegades i que en el sisè partit, amb millor resultat, també tingués un volum alt. La qüestió és que, si la resta de coses funcionen, Donovan considera que és un risc assumible.

I, finalment, una cosa més: SGA-CP3-Schroder-Gallinari-Dort ha estat el millor quintet dels Thunder. Només han jugat 14 minuts junts, però tenen un Net rating de +34. Tenint en compte que una clau per guanyar els Rockets és pujar el ritme del partit per impedir-los fer un bon balanç, pot valdre la pena apostar per Gallinari de 5 durant la major part del partit? A Donovan no li agrada, però…


És primera ronda. Els Rockets han fet més coses millor que els Thunder. La defensa ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Però estan a un partit de l’eliminació. Si els eliminen, la franquícia s’haurà de replantejar els pròxims passos del projecte. No hi ha més a dir: match ball.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »