Connecta amb nosaltres
Stephen Curry

NBA

L’evolució del triple

Analitzem l’evolució del triple a l’NBA.

Comparteix

L’evolució del triple

Vivim a l’era del triple, cada dia una mica més que en el dia anterior. Avui en dia el triple és a l’ordre del dia i si es pot sumar de tres millor que fer-ho de dos. Es pot fer un bon comeback a base de triples, creure en la remuntada i acabar tirant el partit endavant. El triple és el protagonista d’aquest article: veurem quina evolució ha tingut al llarg dels anys i com ha afectat a la manera de jugar i als propis jugadors.

Una mica d’història

El triple entra experimentalment en un partit unversitari l’any 1945 entre Columbia i Fordham, però no es consolida com a norma. El triple es va crear com a contrapartida als homes alts que dominaven el joc, però no és fins l’any 1958 i 1961 que segueixen experimentant en partits d’universitat. Va ser utilitzat per primer cop de manera oficial a la ABL (American Basketball League), creada pel fundador dels Harlem Globetrotters per competir amb l’NBA. Al 1967 s’inicia el camí de l’ABA (American Basketball Association) al marge de l’NBA i amb el mític jugador de l’NBA George Mikan com a comissionat, que com a home gran i dominador de la lliga que havia estat en el seu moment, no va dubtar en incorporar el triple a la normativa.  Segons Mikan li deien home run perquè feia aixecar a la gent de la cadira. La fusió entre l’ABA i l’NBA va ser l’any 1976 però no va incorporar el triple fins tres anys més tard.

Entrada línia de 3 a l’NBA, primers especialistes

La temporada 1979-1980 va ser la primera que va tenir la línia de 7,24 metres a la part frontal i 6,71metres a les cantonades, coincidint amb la temporada de rookie de Magic Johnson i Larry Bird. L’adaptació va tenir una força dificultat fins i tot pels jugadors que ja llançaven tirs de 2 des de la llarga distància a l’NBA o els que venien de l’ABA, que ja hi estaven més acostumats.

Un dels primers especialistes de la distància, és sense cap mena de dubte, Larry Bird. El mite dels Boston Celtics va ser dels primers en utilitzar la línia de manera fiable, meravellant a tothom en els tres primers concursos de triples on va sortir guanyador. La imatge de Bird amb el dit enlaire després de llançar la darrera pilota tricolor és una imatge inesborrable a la memòria dels malalts del bàsquet.

Tot seguit trobareu un gràfic de l’evolució del triple temporada a temporada des de la 79-80, que en va ser l’inici. En aquest gràfic he plasmat la mitjana de la lliga en tirs convertits i intentats, juntament amb l’evolució del percentatge, que no és tan destacable com el creixement dels intents durant els anys. Sobre aquest gràfic es basa l’anàlisi de l’article. Veiem que no és fins la temporada 1988-89 que els equips comencen a llançar més de 5 triples per partit, amb l’especialització dels jugadors en aquest àmbit.

Els 90, la consolidació

La temporada 94-95, veient que l’anotació anava caient poc a poc cada temporada i després de la primera retirada de Michael Jordan, la lliga estava passant per un moment delicat i van decidir canviar la línia de 3 a 6,71metres (22 peus) en un intent per fer un joc més alegre, amb més puntuació, i ho van aconseguir. L’increment de l’ús del triple, que a l’estar més a prop li treia dificultat, va provocar un increment en l’anotació. Aquella 94-95 la mitjana de llançaments i anotació des del triple va créixer i en les pròximes temporades seguiria augmentant fins que la temporada 97-98 l’NBA van decidir revertir la decisió i la línia va tornar als 7,24 metres. D’aquí ve que aquesta temporada s’intentessin 4 triples menys per partit i equip. Haver de llançar de més lluny implicava més dificultat i menys efectivitat. Tot i això amb aquest moviment de la línia van fer que els jugadors s’adaptessin al triple i al canvi de dinàmica que necessitava la lliga.

Mitch Ritchmond, Steve Kerr, Dale Ellis, Craig Hodges, Glenn Rice o Reggie Miller, són alguns dels especialistes d’aquesta dècada dels 90, en la qual el triple es consolida gràcies al moviment de la línia, provocant que els jugadors es familiaritzessin amb la distància.

Només 4 jugadors van ser capaços d’anotar 10 triples o més en un partit en aquesta dècada: Brian Shaw, Joe Dumars i George McLeod amb 10 i Dennis Scott amb 11. Tots ho van fer en les temporades que la línia estava més a prop. Anotar 10 triples en un partit aquells temps semblava difícil, i encara ho és, però l’evolució del joc fa que en els temps d’avui sigui alguna cosa més normal. A partir del 2010 amb l’aparició de jugadors com Stephen Curry, Klay Thompson, James Harden o Damian Lillard es comença a utilitzar més el triple, a decidir a través del triple i és a partir de llavors que es converteix en tendència. Com veureu en el gràfic a continuació, Stephen Curry és l’home que més destaca amb 17 partits de 10 triples o més, xifra que el situa a una distància aclaparadora respecte del seu splash brother.

Els temps actuals i la incidència del triple

Anys enrere els pivots només servien per treballar a la zona, agafar rebots i postejar d’esquena a cistella. Avui en dia gairebé és necessari que afegeixin amenaça en el triple, ja que els converteix en quelcom més versàtil. Des de fa temps els homes grans de la lliga han anat perfeccionant aquesta faceta i actualment hi ha jugadors com Joel Embiid, Nikola Jokic o el propi Marc Gasol capaços d’amenaçar des de la llarga distància.

A partir del 2014 es comencen a llançar més triples que llançaments de mitja distància i a partir de llavors la diferència no ha fet més que créixer. Des del 2014 al 2018 l’increment és molt notable, de 7 triples intentats per partit més per equip i del 2018 a aquesta temporada se’n llancen gairebé 8 més. 15 triples més intentats per equip en només 7 anys de diferència, aquí es pot veure clarament la tendència del joc actual i l’ús que n’ocupa el triple. Però mirem una mica més el detall per veure’n la magnitud. Al 2014 un equip NBA llançava 20 triples de mitjana, significant 40 triples intentats per partit entre els dos equips. Actualment un equip de l’NBA llança 34,9 triples de mitjana per partit: això vol dir que en un partit es llancen gairebé 70 triples, 30 més que fa 7 anys! I què s’ha deixat de fer per a posar tanta incidència en el triple? Primordialment llançaments de mitja distància (midrange) i postejos dels interiors (post-up). Antigament aquests dos recursos eren gran part de la font d’anotació dels equips, però han anat perdent protagonisme per a donar pas al triple.

Steph Curry serà el millor tirador de la història fins que algú el superi, si és que ho fa algú. Serà capaç d’aconseguir ser l’Stockton dels triples, inabastable per a ningú? El que tenim clar és que la seva incidència canvia el joc, posant el triple en el centre, és determinant pel futur de la competició. A la temporada 2012-13 Curry estava llançant 7,7 triples per partit (3 més que en l’anterior), i només dues temporades més tard ja n’estava llançant 11,2.

Només és qüestió de temps que Curry superi a Ray Allen al capdavant de la classificació de triples anotats en la història de l’NBA comptant que el té a 333 triples i Curry n’anota 5,3 per partit. Per fer-nos a la idea, el passat 26 de gener Steph Curry va anotar el seu triple número 91 de 211 intents aquesta temporada, superant tots els triples anotats als playoffs dels 80, els primers amb la línia de 3.

Avui en dia els triples valen diners. En tenim l’exemple en els contractes que han tret en aquesta passada offseason Joe Harris (75M$ x 4 temporades) o Davis Bertans (80M$ x 5 temporades). Els tiradors de rol, conscients que l’NBA té una predominància en el triple, aconsegueixen molts milions.

Com ja sabeu, actualment entre Curry i Lillard han obert el camí a llançar de més lluny, de 9 o 10 metres, o fins i tot des del logo, i han reobert el debat de la línia de 4 punts.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a NBA

Tradueix »