La Liga Endesa amb més nivell dels últims anys podrà seguir tenint el plaer de mantenir a una llegenda del bàsquet espanyol: Laia Palau.

L’evolució que ha tingut l’Uni Girona des del seu naixement – el 2005- ha estat pletòrica. Ja van unes quantes temporades que l’equip inicia el curs amb un únic objectiu entre cella i cella: la lliga. I, de moment, així ho estan fent. En les últimes quatre campanyes s’han embutxacat dues lligues i dues Supercopes d’Espanya trencant, una mica, l’hegemonia del que s’està convertint amb el rival per excel·lència, el Perfumerías Avenida.

La gestió de recursos econòmics que s’ha fet dins el club en termes esportius per portar-lo fins a on és ara és, com a mínim, de matrícula d’honor. La línia ascendent dins l’equip ha culminat en què l’Uni Girona s’hagi convertit en un clàssic de la Liga Endesa i que, a poc a poc, vagi guanyant renom entre els països europeus que veuen com, a passos de formiga, van escalant posicions per aconseguir algun dia el seu primer títol continental i poder-lo posar a la vitrina del club al mateix Pavelló de Fontajau.

La relació entre la magnífica gestió de recursos de la qual parlava abans amb el rumb de l’equip ha portat a fer que una entitat amb un dels pressupostos més baixos dins els gegants d’Europa puguin tenir en una mateixa temporada a Sonja Vásic, Chelsea Gray i la protagonista de l’article, Laia Palau. Tres noms de primera línia a escala mundial.

De la retirada a seguir capitanejant la selecció espanyola

El 2017, amb vint anys a les seves espatlles dedicats íntegrament el bàsquet, Laia Palau va prendre la dura decisió de penjar les botes -tal com es diu al futbol-. El que ningú s’hagués pogut imaginar és el rebombori que va tenir aquesta notícia fins a un punt que la jugadora va anunciar que tornava defensant la camiseta espanyola durant el Mundial de 2018 disputat a Tenerife. Allà seguiria fent gran el seu palmarès amb el combinat nacional, aconseguint la seva dotzena medalla i col·locant-se a l’olimp del bàsquet espanyol sent la líder en aquest aspecte agafant les categories femenines i masculines. Aquell Mundial, a més, va ser el seu cinquè. Un altre rècord que ha pogut superar ha estat el de ser la jugadora espanyola amb més partits amb la selecció: 294.

Ara, tres anys després de la seva primera retirada, el seu pròxim objectiu amb la selecció són els Jocs Olímpics de 2021 de Tokio. Allà sí que podria ser l’última vegada que vegem veure a Laia Palau deixant la seva màgia sobre el parquet. Ara per ara gaudim-la al màxim perquè el seu do pel bàsquet és especial.

A Girona per deixar el club entre els grans

Després d’aconseguir múltiples èxits arreu dels països i continents on ha viatjat consolidant la seva llegenda dins el bàsquet femení, la temporada 18-19 arribava a Girona després de complir la seva segona etapa al Bourges i començar, de nou, la seva carrera. Aquí, com a capitana des de mitjans de la temporada passada, amb la marxa de Rosó Buch a València i compartint el braçalet amb la recent retirada, Núria Martínez, l’equip va estar molt irregular envers la plantilla de tal renom que hi havia.

Una temporada que havia de ser històrica pel fet de tornar a l’Eurolliga i defensar dos dels tres títols estatals va acabar sent una muntanya russa d’emocions i sensacions. El tràgic mes de gener, amb el temporal Glòria destrossant Fontajau i guanyant tres dels nou partits que es van jugar, va crear una incertesa dins l’entorn del club. L’afició va arribar a demanar explicacions i canvis al lloc d’entrenador. L’arribada de la Covid-19 a les nostres vides va acabar de rematar una temporada que no serà digna de recordar per la junta de l’Uni després de tot el que va passar.

A Girona, La Laia hi va venir amb un seguit d’objectius que va deixar molt clars només trepitjar Fontajau. Aportar tota la seva veterania per aconseguir el màxim d’èxits possibles al club català, seguir competint al més alt nivell i poder deixar l’Uni entre els equips més temibles d’Europa. Amb l’entitat catalana ha aconseguit 1 lliga catalana, 1 lliga, 1 Supercopa d’Espanya i arribar a les dues últimes finals de les Copes de la Reina disputades a Salamanca i Vitoria. A més de ser l’equip amb més victòries aconseguides i acabant sent eliminat de tota la història de les fases eliminatòries de l’Euroleague.

Els objectius d’una de les millors jugadores espanyoles de tots els temps s’estan complint. No obstant això, la incertesa que provoca la llarga aturada en la qual s’han vist immerses les jugadores fa que el nivell de l’equip sigui una incògnita global. Tot això tenint en compte que durant el primer mes i escaig de competició no es podria comptar amb Chelsea Gray, que ve a portar descans a la Laia així com dinamisme, explosivitat i espectacle sobre el parquet.

A partir del dia 6 de setembre, si les circumstàncies ho permeten, l’Uni haurà de revalidar la lliga catalana al Palau Blaugrana davant un Cadí La Seu que vindrà amb la moral ben alta després de la bona temporada que han fet, sobretot a Europa. Una setmana després, a Bilbao, hi haurà la primera Supercopa d’Espanya femenina amb quatre equips que seran, quasi segur, els que lluitaran pel títol de lliga (Uni Girona, Perfumerías Avenida, València Basket i Lointek Gernika).

Sense dubte, serà un inici dur pel que sembla que pot ser l’últim any de la Laia Palau vestint l’elàstica de l’últim campió de lliga i amb una situació, a escala mundial, més atípica impossible.

“La resistència” com a lema

La Laia que es pot veure en una pista de bàsquet ja es dona alguna referència del que simbolitza pel món de l’esport femení i la seva manera d’afrontar el dia a dia.

Laia Palau es pot definir com una jugadora i persona intel·ligent, amb sang freda, altes capacitats de lideratge i un sentit comú evident per defensar actes socials de tots els aspectes. De fet, la capitana de l’Uni i la selecció espanyola es mostra com una de les cares visibles perquè l’esport femení vagi guanyant aficionats, professionalització i, sobretot, respecte. Un clar exemple és la participació feta en la campanya de TV3 recolzant l’esport femení i català sota el lema “T’ho estàs perdent.”

La seva lluita constant perquè les jugadores de bàsquet puguin tenir millors condicions i se sentin més recompensades amb l’impacte que van tenint diàriament dins les nostres vides fa que sigui una persona molt carismàtica i un clar exemple a seguir per les futures generacions.

Amb molt camí per fer i amb molt de marge de creixement personal, es mostra com una persona que dona el 100% en tot el que fa per tal de poder seguir eixamplant la seva llegenda i fer el millor pels que la rodegen.