Una generació daurada. Una gesta històrica; qüestió de coratge i perseverança.

“El talent guanya partits, però el treball en equip i la intel·ligència guanyen campionats”. La mítica frase de Michael Jordan descriu a la perfecció la temporada del Júnior de la Penya.

El talent, característica bàsica en el rendiment individual, és desitjable i necessari. No obstant això, i si l’objectiu que ens volem marcar és a llarg termini, és més eficient la intel·ligència col·lectiva que el talent com a objectiu aïllat. La intel·ligència col·lectiva o treball en equip és molt millorable amb un entrenament i direcció d’equip adequada. Un equip no és la suma de jugadors individuals sinó la interacció i la confecció entre diferents que creguin en un projecte, un nou escenari amb identitat pròpia.

L’objectiu era evidentment la classificació pel Campionat de Catalunya, amb final inclosa, i el bitllet que donés accés al Campionat d’Espanya. No cal oblidar que aquest equip compaginava la lliga Júnior amb l’equip d’EBA, per tant el to físic i les lesions musculars podien tenir un pes determinant a final te temporada.

La plantilla estava confeccionada amb jugadors de la generació 2004 i 2005 amb un cadet de segon any.

JUGADOR	NÚMERO	EDAT
Jordi Rodríguez	1	2004
Alex Garrido	2	2005
Albert Garrido	6	2005
Dwayne Aristode	7	2006
Conrad Martínez	9	2005
Pau Majoral	10	2005
Gerard Bosch	12	2004
Arnau Ramos	15	2004
Arnau Peiro	24	2004
Isaac Nogués	32	2004
Ruben Prey	00	2005
Omar Thiam	0	2004

Final de Catalunya:

Amb la integració de James Nnaji a l’eix interior del Barça – jugador debutat a l’Eurolliga-, tot feia preveure que els blaugranes aconseguirien una victòria mitjançant la superioritat en la pintura (Nnaji, Simic, Iglesias) i la superior de la seva segona unitat. El plantejament dels d’en Roger Grimau era matar el partit en els primers 10’ i aconseguir una distància que els fes anar tranquils, mentre que el de la Penya era allargar la igualtat fins al final per tenir opcions.

La tònica del partit va ser la mateixa durant el temps reglamentari: l’estira-i-arronsa. Quan semblava que els blaugranes marxarien del partit, els verd-i-negres treien caràcter i s’hi enganxaven de nou. El final de partit va ser digne d’una final. 3 pròrrogues per demostrar quin equip era el millor de Catalunya.

Durant el partit, els màxims exponents de l’equip de Badalona eren Jordi Rodríguez i Conrad Martínez, acompanyats d’un gran Gerard Bosch en la primera meitat. Però, a mesura que el matx avançava, els de David Jimeno queien castigats durament per les faltes. En la primera pròrroga, Isaac Nogés i Bosch expulsats, i en la segona, Rubén Prey, i en la tercera Jordi Rodríguez. La Penya veia com a mesura que avançaven les pròrrogues els seus titulars estaven eliminats i entraven a pista jugadors que portaven més de 35’ a la banqueta. En canvi, el Barça era incapaç, amb tot el seu quintet titular a pista, de trencar el partit. Arnau Peiro, que no havia jugat, va anotar 5 punts seguits claus per tornar a partit a falta de segons. I, llavors, va ser quan va apareixer la màgia del menut, de Conrad Martínez per fer volar Nnaji i sobre una cama anotar un triple a taulell per sentenciar la final.

Cal mencionar, en majúscules, la direcció de partit de David Jimeno sabent sobreposar-se a les adversitats i posant a Nogués (1’95m) per aturar Nnaji i Simic (2’09m i 2’14m respectivament).

Els destacats:

• Conrad Martínez: és el director de l’orquestra. El cervell de l’equip. Va tenir una gran irregualitat durant els 55′ del partit, pecant d’excés de bot i no sabent llegir la defensa quan li saltaven ajudes. Però la seva intel·ligència per treure faltes de cos van ser vitals per mantenir-se vius en les pròrrogues. Va ser ell qui va tenir les dues possessions finals en els dos períodes extres, però no va trobar una bona execució. La personalitat que té, sumat al gran estat de confiança, van concloure amb un triple històric que arregla tots els errors anteriors. Va anotar 22 punts.

• Jordi Rodríguez: és l’anotador compulsiu d’aquest equip. Per més que falli té llicència per tirar. La seva primera part va ser per oblidar (0/7 en triples) i males decisions, però, quan la Penya el necessitava, va ser-hi  amb accions claus. La seva creació de tir, la posició de peus i , especialment les arrencades explosives continuant amb l’estabilitat vertical el fan ser un jugador molt imprevisible. No van saber aturar-lo.

https://twitter.com/PursalsFerran/status/1523762392299016192?s=20&t=EX6PszXEsvi75vCiJ0VTcw

• Isaac Nogués: el MVP del partit. Diuen que les defenses guanyen partits. I així va ser. La seva capacitat de rotar amb tothom el fa ser un jugador determinant en termes defensius. Un tronc inferior molt treballat l’acompanya amb un excel·lent salt vertical. Va saber mantenir el contacte amb els interiors del Barça. Lluny de respectar-los, els va atacar l’1×1, flotant-los en zona exterior i interpretant la lectura de posició dins la pintura. És el millor defensor de la plantilla, i ho va demostrar amb nota.

El camí cap a la glòria

A Huelva els esperava una setmana decisiva. Haver estat campions a Catalunya els regalava un camí més plàcid;, ja que no haurien d’enfrontarr-se als  “cocos” Madrid, Barça i València fins a una hipotètica final.

La fase de grups va començar amb un partit d’alta exigència: el Fuenlabrada. L’estrella dels madrilenys, Bagayoko (amb minuts ACB), va començar fent molt mal des del joc interior. La Penya va suar de valent, posant-se en el mono feina per una magnífica segona part – parcial de 42-26- per sumar el primer triomf. Conrad amb 23p i Jordi amb 24p van ser els més destacats.

Els altres dos partits de la lligueta, contra Obradoiro i Canàries, van ser pur tràmit. Els van guanyar amb gran solvència (+30) i van servir per donar rotació als titulars i que els suplents disputessin minuts per agafar ritme. Balanç de 3-0 i cap a vuitens.

• Vuitens de final – Múrcia: la concentració i la gran posada en escena van sentenciar el partit al primer quart (29-12). El cos tècnic de la Penya va apostar per rotar tota la plantilla i que tots agafessin el ritme dur per encarar les rondes següents, d’exigències màximes. Aquest partit va suposar un abans i un després en els campionats dels interiors. Rubén Prey, desaparegut anteriorment, va brillar, i Arnau va deixar la seva petjada, demostrant que és una bona rotació del portuguès, amb 24p.
• Quarts de final – Unicaja: un partit més complicat que l’anterior, però una victòria obligada. El primer quart va ser espès, deixant anotar amb facilitat. Va ser llavors quan el canvi de xip va canviar i sumat a les grans actuacions del trio – acomapanyat d’un estel·lar Dwayne (16p-13r) van matar el partit en el segon quart gràcies a un parcial de 23-2. En aquest partit vam poder veure dues Penyes: la primera, un equip amb certes desconnexions que van permetre revifalles del rival, i la segona, un bloc defensiu sòlid capaç d’anul·lar completament sense idees a l’equip contrari.
• Semifinal – Zaragoza: el moment havia arribat. La plantilla del Zaragoza amb un joc interior molt potent amb Aday Mara i Pavel Stosic feien preveure un partit amb gran intimidació, fent molt costoses les penetracions de la Penya i dificultant el joc en estàtic. A més a més, i per si no fos prou, el rival va dibuixar un sistema en defensa de 4×4, utilitzant un jugador seu per fer-li un cara a cara a Jordi Rodríguez. El primer quart demostrava que no seria gens fàcil (11-16). La Penya no aconseguia imposar el seu ritme i Zaragoza en canvi, sí que sabia administrar les seves capacitats. A mesura que el partit avançava, el Zaragoza responia ràpidament cada atac rival, però no va ser fins a l’últim quart (-6) que van donar un cop sobre la taula. Van apareixer jugadors menys habituals com Albert Garrido amb un triple per empatar el partit. Els soldats de Jimeno van saber gestionar molt millor la pressió gràcies a l’esperit competitiu integrat a la perfecció. Suat de valent, però a la final.
• Final – Madrid: la Penya s’aferrava a l’últim precedent, que van guanyar al Madrid al torneig de Tenerife per la mínima. D’altra banda, el Madrid comptava amb la millor plantilla d’Europa, per talent i físic, i amb l’esperit de venjança. Jugadors que ja han debutat a l’Eurolliga com Baba Miller, Urban Klavzar o Sediq Garuba partien com a grans estrelles i N’Diaye + Veesaar com a grans escuders. L’objectiu dels verd-i-negres era anar pas a pas – com a la final de Catalunya-, ja que si plantejava un partit molt físic no aguantaria.  Després d’empat a 20 al primer quart, el Madrid va marxar al descans amb un lleuger avantatge (30-40). Els blancs van posar unes marxes més, i tot feia sembla que mantindrien la regularitat i no donarien cap opció al rival. La tornada de vestuaris va ser immaculada. La Penya va fer tot el que podia fer: línies defensives, rotar defensivament a tot, 2×1 al pal baix, situacions clares de tir, i el més important, creure-hi sempre.  Els de Badalona, amb un parcial de 29-17 van entrar als últims 10 minuts amb +2. 10 minuts per ser els reis d’Espanya. L’entrenador David Jimeno va continuar confiant en tot allò que li havia sortit bé, apostant per la defensa alta i mantenint forts contactes. En canvi, el Madrid volia remuntar el partit ràpid, gestionant malament els atacs, sense paciència, i amb certes desconnexions que feien anotar de manera molt còmoda al rival. En els últims dos minuts, i quan semblava que els blancs podrien tornar, va aparèixer l’MVP Conrad Martínez (24p-5r-6a) per clavar un triple als ulls de N’Diaye i tancar el partit i penjant-se la medalla d’or. A part del base, Rubén Prey va estar imperial sota les anelles (19p-11r)  i Jordi Rodríguez aprofitant-se de situacions de staggers per atacar l’1×1 o anotar d’exterior (23p 5r 4a). Aquest triumvirat va signar uns últims 20 minuts determinants.

Els destacats

• Conrad Martínez: l’MVP del torneig. I merescudíssim. Ha dominat tots els partits marcant el ritme que a ell li interessava. A la final va sentenciar el partit amb un triple de caràcter
• Rubén Prey: va anar de menys a més i va saber trobar el seu lloc en els partits més importants. Es va trobar incòmode al principi del torneig però a partir de quarts de final va despertar. En la final va jugar 39′ 35″, sent determinant per neutralitzar el joc interior del madrid i en aspectes ofensius fent un doble-doble (19p-11r).
• Jordi Rodríguez: per més defenses que li posessin  o situacions defensives extremes, sempre aconseguia anotar en els moments claus. Ha demostrat un cop més que té capacitat de sobres per generar-se els seus propis tirs. En defensa ha crescut notablement.

Les claus de l’èxit

1. Un trio letal: format per Conrad-Jordi-Rubén, la Penya sempre ha disposat d’una estrella en cada faceta del joc. El base i el pívot tenen una connexió especial , es saben trobar amb facilitat i s’entenen realment bé. L’aler verd-i-negre és més solitari i juga a un joc propi, però no li cal res més. Per més que falli i no estigui en forma, el seu moment arribarà.
2. Un staff de luxe: l’entrenador David Jimeno, acompanyat de Cesar Saura (entrenador EBA) i el veterà Javi Aparicio han format un tàndem impecable. Agafar un equip potent però no el millor i convertir-los en els millors del país. Ells han sabut fer els passos que faltaven per atrapar Madird i Barça, superiors en físic i rotació. Ho han fet a partir de la lluita, la entrega i creure en el model.
   

   Staff Tècnic I Club Joventut Badalona

3. Una família: la generació 2004-2005 ha estat més que un simple equip i això s’ha notat en els partits. Un grup d’amics que disfrutaven al màxim fent allò que més els agrada: el bàsquet. La confiança entre ells mateixos o els ànims després d’errades, ha estat una gran clau d’aquest èxit.

El futur d’una generació històrica

Conrad Martínez: la principal incògnita serà el seu físic, ja que per exemple, jugadors amb un gran talent com Arturs Zagars han patit considerablement. El que si que és innegable és el talent que té. Té una personalitat i un caràcter per dominar l’escenari únics. Té una autoexigència molt alta defensivament, atacant el bot en l’1×1. No cau en defensa sinó que sempre va buscar l’atacant fent-lo retrocedir. En atac és una poesia, un líder.  Té una facilitat per atacar el P&R i trobar els seus companys o atacar agressivament l’anella. Per descomptat, és un base amb gran capacitat organitzativa i de direcció d’equip. Encara que no sigui el seu punt fort, posseeix un bon tir de 3. Des d’estàtic té una explosivitat molt ràpida a partir del primer bot gràcies a la seva velocitat d’arrencada. Sent encara Júnior de primer any, ho té tot per endavant. És un base complet però que manca d’un aspecte molt important en el bàsquet actual: un bon físic. Si aconsgueix potenciar-lo i ser capaç de poder defensar un base atlètic, la Penya ho apostarà tot.

Rubén Prey: és el jugador que té més projecció. Té un futur brillant per endavant. Sent júnior de primer any (2005) ja entrena amb el Prat i el primer equip. És un interior amb una gran envergadura i un físic privilegiat. El podríem descriure com un jugador amb doble amenaça, defensivament i ofensivament. Pel que fa a aspectes defensius, té molta facilitat per capturar rebots i és molt intel·ligent quant a posicionament. Ha millorat molt la seva capcitat defensiva i ha après a  baixar el centre de gravetat per mantenir-se més àgil en els desplaçaments. Pel que fa a l’atac, té un notable tir exterior. Conceptes molt ben  assimilitats en continuïtat de Pick&Roll. En el pal baix compta amb bon domini rebent d’esquena i girant-se sobre la seva dreta. Ha d’augmentar el seu to muscular tot i té un troc inferior molt fort. També li manca capacitat de generar i atacar amb la mà esquerra i controlar el sistema de faltes. Encara li queda un any de Júnior, però el jugador portuguès serà jugador d’ACB. Un fet que cal destacar de Rubén és que molt autoexigent: sempre fa 2-3 esforços més i sap anticipar-se en el joc.

Jordi Rodríguez: veurem què li ofereix la Penya i quines ofertes té. És un 2 amb una capacitat d’anotació extraordinària. Aquest any, la dualitat Júnior-EBA li ha permès créixer molt en aspectes defensius: ha millorat molt la lateralitat i la posició defensiva per atacar pilota. En atac és el millor anotador nacional de la seva generació. La seva creació de tirs a partir de la posició de peus el fa letal. Ell és conscient que és un tirador i té punts en les seves mans i per això per més que falli ha de seguir tirant. Si la Penya s’enfoqués en Jordi Rodríguez, l’any que ve hauria de ser jugador del Prat. El que més necessita és un equip que li doni confiança i animar-lo en l’error.

Isaac Nogués: ell mateix es posarà el seu límit. Defensivament és capaç de tot. Pot defensar el base i el pívot i ningu ho notarà. Amb ell a pista pots fer canvis a tot. Té una capacitat atlètica prodigiosa, amb un salt vertical molt bo i unes cames molt ràpides. Pel que fa a l’atac, després de patir lesions que l’han apartat temps de pista, li està costant. Fent 1’95m està exercint de base, fet que li exigeix una responsabilitat extra. Si aconsegueix recuperar les seves prestacions ofensives i millorar fins a un 25-30% el seu llençament exterior, l’Isaac tindrà un gran futur. Perquè en defensa, encara millorarà molt més. Si les lesions el respecten, Leb Or segur.

També cal mencionar Gerard Bosch i Dwayne Aristode. Bosch (generació 2004). És un tapat i fa molta feina (no visible) però que l’entrenador sempre agraeix. Un jugador intangible. Caldrà veure quina aposta fa pel seu futur, però una molt bona opció seria anar a Estats Units, competir i curtir-se per un futur a curt termini, en el qual torni a casa. Respecte Dwayne (generació 2006, Cadet de segon any) té un futur molt ampli. Ha estat determinant en molts partits del Júnior i l’experiència la té més que controlada. Defensivament  és molt gran i ràpid, i també canvia, però s’ha d’exigir més a si mateix. En atac, és un tirador a peus parats i sap atacar l’anella. Tot just ara començarà el cicle Junior.