Take cover kid, what? Run for your brother, kid
Run for your team and your “six can’t rhyme” groupies
So I can squeeze with the advantage and get wasted
– Triumph (Wu Tang Clan)
L’escenari és immillorable i el seu cos respon com si l’haguessin congelat amb 28 anys. Kevin Durant tornarà a l’NBA amb el respecte que es mereix la seva figura. Els rivals tremolen en veure les primeres imatges contra Washington i Boston, on l’aler recorda una de les lleis innates del bàsquet: els agraciats amb el talent diví de l’anotació els és igual quantes lesions els apartin de les pistes, quants anys passin i com es desgastin el genoll. El canell és el canell i KD no té rival. El que més espanta és veure’l jugar com si no s’hagués trencat el tendó d’Aquil·les, un accident que els Raptors agrairan durant tota la seva història. “For sure”, va respondre sense immutar-se Durant a Serge Ibaka en una entrevista on el preguntaven sobre si haguessin guanyat l’anell si no s’hagués lesionat. “Diguem-ho així: si haguéssiu jugat en un 7è partit contra nosaltres, no guanyeu mai el partit. Ni de broma. Havíeu de guanyar en 6, com va passar. Si hagués estat jo, mai ens hauríeu guanyat a casa”. Rient. Amb la suficiència de qui sap que és el millor jugador quan entra a la pista. Kevin Durant és una raresa que els malalts en bàsquet sabem apreciar. Una màquina d’anotació en qualsevol dels escenaris que es plantegi un entrenador, des de totes les posicions possibles, amb qualsevol defensor al davant. Inclòs LeBron James, Kawhi Leonard o Giannis Antetokounmpo. Aquest és el monstre que torna a l’NBA. I no torna sol.
Ens hem acostumat a no veure’l durant tota una temporada a la pista. Hem recordat com és d’omnipresent LeBron James, hem vist la reconstrucció dels Warriors, hem gaudit de tota la llista d’estrelles que inunden l’NBA en una nova generació d’estil de joc i ambició per superar els veterans. La sensació és que encara, avui dia, no en som conscients de la monumentalitat de Kevin Durant. El persegueix un estúpid estigma sobre la seva marxa als Warriors després de la derrota amb els Thunder i enterboleix una carrera que el pot situar, a parer meu, entre els 15 millors jugadors de tota la història. I en anotació seu en una taula a part amb Michael Jordan i Kobe Bryant.
El seu aterratge a Brooklyn durant la passada temporada tindrà la repercussió que es mereix i el lideratge a la banqueta que requereix. Steve Nash comandarà un grup de jugadors en samarreta negra que provoca veritable terror, catapultant-los a una posició immillorable per ser candidats al títol. Kyrie Irving, després de la seva odissea fallida com a líder dels Boston Celtics, retornarà a la posició natural d’estrella –qui el menystingui per no ser el líder no té ni idea de bàsquet- per a provocar un huracà a totes les defenses rivals. Si en aquesta equació hi sumem Jarret Allen, DeAndre Jordan, Spencer Dinwiddie, Joe Harris, Elie Okobo i companyia, surt un resultat de por. L’Est torna a ser un escenari salvatge, com requereix, per aconseguir arribar ni tan sols a les Semifinals de Conferència.
Les alarmes podrien sonar en molt pocs escenaris però seria ingenu si no es prenguessin mesures. Una recaiguda en una lesió anterior seria una situació de cap disbarat, ja que després d’una dècada de lesions, des del 2017 n’encadena dotze. KD sap perfectament que no té el cos del 2010 però ha adquirit l’experiència –i el físic, gràcies a la referència indirecta d’algú com LeBron- per saber que ha de mesurar cada penetració a cistella, ja que la seva carrera no es pot permetre perdre’s una nova temporada. La segona complicació, aquesta possiblement la més incerta, és la química del vestuari dels Nets. La seva bona relació amb Irving apunta a un camí de roses, però portar-se bé no et regala un títol. La necessitat de gana, de sang, de lluitar i d’un caràcter lluitador han d’arribar de la mà d’un Kevin Durant en el seu mode Durantula. Arrassar amb tot i tothom. És una estricta necessitat. El caràcter de líder i guanyador d’Steve Nash ha d’ajudar en aquesta direcció de manera obligada.
M’apassiona imaginar-me a Kevin Durant en una ciutat tan immillorable com Nova York, en un aparador tan llampant com Brooklyn i en una franquícia amb tanta ambició com els Nets. “What y’all thought y’all wasn’t gon’ see me? I’m the Osirus of this shit” canta Ol’ Dirty Bastard a Triumph dels Wu Tang Clan, icònic grup de hip-hop de Nova York. Una frase immillorable per al dia que Durant trepitgi el parquet en el seu primer partit oficial com a membre dels Nets. Cordem-nos les vambes, estrenyeu-vos els pantalons i prepareu-vos per a perseguir els llargs braços de Kevin Durant en el seu objectiu de fer una cistella. Perquè serà imparable i no podrem fer-hi res.
