Connecta amb nosaltres
LaVine

NBA

Zach LaVine: anàlisi de la pedra angular dels Bulls

Analitzem detingudament l’evolució de Zach LaVine.

Comparteix

Zach LaVine: anàlisi de la pedra angular dels Bulls

L’inici de temporada 2020/2021 dels Chicago Bulls està sent intrigant i emocionant. D’una banda, l’equip ha demostrat una millora gradual i sostinguda dels joves i ha comprovat de primera mà que, amb veterans a la segona unitat, construir un projecte competitiu amb peces inexpertes és més senzill. De l’altra, les derrotes contra els Warriors de l’inici de la temporada o els Thunder després de vèncer per més de 22 punts ens han fet recordar que l’estructura és imperfecta i que els dolors de creixement estaran presents durant força mesos. Billy Donovan, en qualsevol cas, pot estar satisfet: està elaborant un atac divers i entretingut amb els mateixos jugadors que la temporada passada semblaven inoperants i, tot i que en defensa li costa, sap que té marge per implementar les seves idees. Entre els joves i els veterans hi ha un jugador que, per temps competitius de la seva carrera, ha enfocat la temporada d’una manera diferent: Zach LaVine.

Als 25 anys, LaVine s’ha convertit en un potencial candidat a All Star i en un dels millors anotadors de l’NBA. Al llarg dels darrers anys ha fet miracles per sostenir l’atac dels Bulls. Les circumstàncies depriments dels Bulls han fet que els seguidors de la lliga externs a Chicago apliquessin al seu cas el mateix que apliquem al cas de qualsevol jugador estrella d’equips perdedors: atribuir-li un component d’estadístiques buides per justificar l’estancament del projecte. La realitat, però, és molt diferent: l’ex dels Wolves, així com tants d’altres que actualment ja estan en entorns estructurats -Devin Booker, sense anar més lluny- ha hagut d’assumir decisions molt per damunt del seu volum raonable o en un context de baixa qualitat i, lògicament, això ha desembocat en una gran quantitat d’errades. És per això que l’arribada d’un tècnic com Billy Donovan ha obert una nova via pel desenvolupament favorable de Zach LaVine, que per fi té un entorn coherent al seu voltant.

Xifres que expliquen el fenomen

La millora estadística de Zach LaVine al llarg dels darrers anys és gradual i sostinguda. Deixant de banda la capacitat passadora, que l’analitzarem després com a apartat exclusiu de la seva evolució, en les dues últimes temporades l’escorta dels Bulls ha demostrat amb escreix que té vocació innata per anotar tirs d’alta complexitat, que no evita el risc i que posseeix una virtut diferencial a l’hora de separar els bons dels grans: quan l’atac s’encalla, en escenaris lents i travats, pot conservar la seva producció. Evidentment, aquesta característica encara passa una mica desaparcebuda per la -no- necessitat que els temps competitius dels Bulls tenen actualment de prestacions en aquest àmbit.

En paràmetres bàsics, Zach LaVine està firmant un màxim de carrera en punts per partit (27’4), rebots (4’8), % d’encert en triples (39% anotant-ne i llançant-ne més que mai), % d’encert en tirs de camp (49%),  assistències (5’3) i pèrdues (4’1) tenint menys ús que la temporada passada. Figura en el TOP 5 d’anotadors de la temporada NBA en quantitat de punts i en mitjana per partit i està més optimitzat que mai. Billy Donovan, no ho oblidem, és un tècnic acostumat a orientar la producció ofensiva a les condicions dels seus jugadors perimetrals. Si fem un cop d’ull a la producció fragmentada en tipus de jugada, els registres de Zach LaVine són encara millors:

TIPUS DE JUGADA FREQÜÈNCIA PUNTS PER POSSESSIÓ
Generador bloqueig directe 49’4% 1’08
Isolation 8’5% 0’93
Transició 13’1% 1’11
Off screen 5’7% 0’95
Spot up 12’5% 1
Talls 3’1% 1’46

LaVine ha crescut exponencialment com a generador. Billy Donovan ha apostat per un sistema en el qual diversos jugadors poden assumir situacions a partir d’organització (Coby White, LaVine, Denzel Valentine, Otto Porter Jr.) i les úniques certeses són que a nivell nominal Coby White exerceix de base i que Wendell Carter Jr. és el distribuidor diferent dels sistema  i que aquest últim, especialment, s’associa amb el propi White en situacions de mà a mà. Dit això, hi ha un apartat en el qual LaVine ha incrementat presència i producció a mitja pista: situacions de bloqueig directe. És el tercer jugador de l’NBA que més punts per partit suma com a generador de pick and roll (13’4), ha augmentat en 20 unitats la seva classificació al percentil global de la lliga (de 62 a 82’7) i, per si això fos poc, ha passat de ser un 37% del seu joc a ser un 49’4%. És, estadísticament, un dels jugadors més desequilibrants de la competició.

 Es mou en els mateixos paràmetres que jugadors com Damian Lillard o Luka Doncic, a aquestes alçades de la temporada. Un dels grans secrets de la millora de la qualitat de les situacions que LaVine afronta al llarg del partit és el rerefons ofensiu imposat per Billy Donovan: si la temporada passada Boylen va intentar, sense cap mena de coherència, cenyir l’equip als paràmetres de l’eficiència sense tenir en nòmina jugadors que reunissin les característiques per construi un atac competent, aquesta temporada l’entrenador ha optat per conscienciar els jugadors del valor que té arribar a la zona conduint, dividir i trobar homes lliures. Com a vehicle, no com a finalitat. Els Bulls no tenen jugadors particularment desequilibrants des de la passada, però del quintet inicial i l’inici de la segona rotació -tothom excepte Gafford- no hi ha cap jugador incapaç de deixar anar la pilota al terra puntualment i trobar companys alliberats. LaVine té més espais, continua liderant l’equip en drives (1’5 per partit), anota un 59% dels llançaments en aquest escenari, en treu 2’4 tirs lliures per partit i dona a les conduccions una finalitat totalment diferent que la que aporta Coby White, que té una vocació molt més passadora. Un millor repartiment d’espais permet ser igual d’incisiu amb molta més coherència. LaVine, a més, és percentil 91 de l’NBA en finalitzacions a l’àrea restringida. Un altre nivell.

Billy Donovan ha tingut molt clar des del primer moment que, per valorar el nivell real dels jugadors, havia de permetre que des del primer moment tinguessin la possibilitat d’exhibir les seves virtuts individuals en un context que no els posés barreres. En el cas de LaVine, la recepta és clara: alliberar-lo com a anotador a tres nivells. Més enllà de l’encert, el mapa de distribució de tirs parla per si mateix.


PATREON

Detalls defensius

La defensa dels Bulls és caòtica. Billy Donovan ha canviat el plantejament agressiu de la temporada passada per una defensa drop que, si bé fa que els Bulls generin menys punts senzills, és molt més coherent amb les característiques de l’equip (quarta pitjor defensa de l’NBA actualment, dit això). Hi ha moltes coses per corregir, sobretot la posició de Wendell Carter Jr quan els exteriors rivals superen el bloqueig i el compromís dels elements de perímetre dels Bulls per no quedar-se encallats en la persecució, però la sensació que es percep des de fora és que hi ha eines per evolucionar i voluntat dels protagonistes per créixer. LaVine, que té moltes distraccions al seu historial, ha deixat alguns detalls interessants com a defensor on ball.

El principal problema perimetral de la defensa de bloqueig directe dels Chicago Bulls és Zach LaVine. Aquesta temporada està concedint 1’28 punts per possessió del rival sent, a més, després de Garrett Temple, el jugador que més sovint es veu en l’escenari esmentat (36% de les possessions que l’involucren). Percentil 4 de l’NBA. Els problemes defensius dels Bulls són estructurals, sens dubte, però la solució comença en la voluntat i el compromís de cadascú. Perquè en moments d’exigència, si no estàs plenament compromès, passen coses com aquesta:

El Clutch. Per fallar, s’hi ha de ser

Chicago va perdre partits consecutius contra Sacramento, Lakers, Clippers i Thunder que s’haurien pogut resoldre per detalls mínims. Tres dels quatre, de fet, podrien haver-se resolt per un sol tir. El denominador comú de totes aquestes errades ha estat el jugador que ha fallat el tir: Zach LaVine.

Dels 14 partits que ha jugat Chicago fins ara, nou s’han resolt al clutch. Les mitjanes de LaVine en aquests partits són simptomàtiques del que li passa a l’equip: 4’5 punts per partit amb un 36% en TC i un 21% en T3. LaVine té, d’alguna manera, el mateix problema que tenen els Bulls: ha d’aprendre a guanyar partits. És un creixement gradual en el qual tot es mira amb lupa, però és totalment necessari per construir cultures guanyadores. A LaVine li toca assumir el tir decisiu perquè ha mostrat sobrada capacitat per resoldre en situacions complexes i perquè, no ens enganyem, és la referència del projecte. Que falli, dins de tot, ateses les expectatives de l’equip, és un mal menor.

 En un tir no finalitza a la zona, en un altre valora malament el temps restant al rellotge i en l’altre assumeix dos tirs que mai hauria d’haver assumit perquè mai hauries de desaprofitar un avantatge de 22 punts contra l’equip presumptament més feble de la lliga, però tot són situacions “admissibles” perquè, a hores d’ara, a Chicago tot és imperfecte. La realitat és que, fins que Karnisovas digui el contrari, l’evolució de LaVine marcarà el sostre dels Bulls. Per tant, toca acceptar els dolors de creixement i no repetir de manera reiterada les errades d’etapes anteriors. Any de prova.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a NBA

Tradueix »