Connecta amb nosaltres

NBA

Dins la ment de James Harden. Genealogia del bàsquet

James Harden és molt més que el millor jugador dels Rockets; és un estil de bàsquet.

Comparteix

Dins la ment de James Harden. Genealogia del bàsquet

La temporada 2018-2019 serà recordada com el cim més alt a nivell individual de la carrera de James Harden. Rei sense corona de l’NBA per culpa d’un monstre grec que destrossa els rivals sense cap mena de mirament, La Barba dels Rockets ens ha regalat un dels peaks de rendiment basquetbolístic més increïbles de la història. Nosaltres, els aficionats, tenim relativament a l’abast incórrer en un error que no faria més que restar valor als moments màgics del bàsquet: devaluar la temporada de Harden pel simple fet de no haver estat escollit MVP. James Harden ha sabut imposar-se inconscientment -segur que perseguia l’MVP- a aquest tipus de barreres gràcies a una capacitat única que és a l’abast de pocs jugadors: és un sistema en si sol. Sense ell, o amb una versió més simple seva, els Rockets haurien estat un bloc de jugadors amb unes mancances evidents i un equip orfe d’identitat i sistema. I Mike D’Antoni, molt possiblement, seria un entrenador una mica menys especial. Els herois són necessaris en aquesta NBA.

James Harden ha après a viure en l’excés i ha portat un pas més enllà el concepte de jugador franquícia. No va ser només el màxim anotador de l’equip, tampoc manifestava la seva incidència a través de la xifra exacta d’assistències i tampoc és un jugador que necessiti vitalment els rebots per iniciar transicions o per manar els atacs. Harden és magnetisme; és un jugador total que dota d’identitat el seu equip i facilita l’optimització de les virtuts col·lectives. Per buscar una definició concreta i breu de Harden -que no és l’objectiu de l’article- necessitem indagar en l’estadística avançada, perquè la seva essència resideix en aquest àmbit: la rendabilització de la pilota i l’abolició dels elements residuals.

Què és un generador per excés?

El primer que vull deixar clar sobre aquest terme, generador per excés, és que és un terme que vaig associar a un concepte ja existent a mitjan temporada per definir el pes de jugadors com Russell Westbrook, James Harden, Bradley Beal (amb algun matís molt important que explicarem), Devin Booker (que encara genera dubtes existencials) o LeBron James (no el d’aquesta temporada). Al contrari del que pot semblar-nos llegint aquesta enumeració, el generador per excés no és necessàriament un jugador perimetral. Podem trobar el generador per excés en diversos contexts:

A) Equips exclusivament funcionals

Aquest seria el terreny de James Harden i LeBron James. Són jugadors fets per portar el pes dels seus equips i, el que és més important, les seves virtuts són prou eficients com per millorar els jugadors del seu voltant i/o condicionar la llibreta del tècnic. Sovint, quan parlem de jugadors que exerceixen d’entrenador -l’etern comentari sobre LeBron James-, hauríem de plantejar-nos la següent disjuntiva: val la pena que el jugador en qüestió gaudeixi de certes llicències del sistema -la protecció defensiva, per exemple- o que sigui un origen de l’esquema en lloc de la finalitat? És molt elemental, però mai hem d’oblidar que el bàsquet només es juga amb una pilota i que els errors d’ús, avui, són imperdonables. Tot està mil·limètricament controlat.

Els camins que han traçat James Harden i LeBron James per convertir-se en “jugadors-sistema” són radicalment diferents. En el cas de LeBron no hi ha massa debat: és un dels noms que està damunt la taula de tots els debats sobre el millor jugador de la història i s’ha guanyat a pols dirigir els seus equips. Parlem, amb quasi total probabilitat, de la combinació ment-físic més brutal de la història del bàsquet. LeBron ha arribat a 8 finals de l’NBA consecutives sent l’eix de rotació d’un equip sencer. LeBron James va arribar a l’NBA havent demostrat ja abans que havia de ser el motiu i la finalitat de la filosofia de les seves franquícies; parlem d’un jugador que ha estat el promotor d’un nou estil. En el cas de Harden, però, tot ha anat d’una manera diferent: ell és fruit de l’analítica i de la idea d’un tècnic que, en els projectes que li han funcionat, sempre ha tingut generadors brutals com a extensió de la banqueta al parquet. Mike D’Antoni. James Harden és un Steve Nash d’avantguarda.

La carrera de James Harden va començar a la banqueta dels Thunder. Ell va exercir durant una sèrie de temporades de sisè home d’un dels projectes més intrigants de la història de l’NBA: aquells Thunder de Kevin Durant, Russell Westbrook, Serge Ibaka i el propi Harden. Era, com ja sabem, un equip destinat a menjar-se el món que finalment s’ha desintegrat progressivament fins arribar al punt final aquest mateix estiu. La funció de James Harden en aquell equip era dinamitar els partits exercint d’home bàsic de la segona unitat. Compartia pocs minuts inicials amb la parella estrella del sistema i tenia totes les llicències que volia. En aquell moment, Presti i companyia veien en ell un jugador fet per ocupar aquest rol. L’estadística, però, narrava una història diferent.

Morey va apostar per Harden. Aquesta aposta, arriscada pel que es donava en el seu moment per un jugador que havia rebutjat una extensió de contracte, ha guanyat tot el sentit del món amb el pas dels anys. Daryl Morey i Mike D’Antoni, dues ments brillants que conceben el bàsquet com una xarxa amb diverses reminiscències que, sigui com sigui, han de tenir una relació complementària amb el punt d’origen i només han de compartir una característica primordial com és l’encert, han sabut gestionar i potenciar a la perfecció una cultura innovadora que transcendeix les barreres tradicionals i prohibeix les situacions que aporten poc a l’optimització col·lectiva. Harden, amb el pas de les temporades, no només ha pogut polir el seu joc fins apoderar-se d’un registre concret sinó que també ha creat al seu voltant una estructura que, abans que talent, necessita fit. Encaix. La identitat, Harden, el cervell, és l’única peça innegociable i inamovible de la primera enciclopèdia de l’eficiència NBA: els Rockets. Bàsquet de calculadora. Després aprofundirem en Harden, que això era una simple descripció.

Habitualment, aquests equips necessiten un jugador com el que hem descrit fins ara i diverses peces de rol. Aquí hi entren en joc els tiradors, els lock down defenders, els jugadors versàtils i altres funcions concretes. Com s’ha vist en el cas de Harden i en el cas de LeBron James -i fins i tot en el cas de Giannis Antetokounmpo, que també encaixaria en aquest perfil, tot i que el seu context és diferent-, però, per jugar a bàsquet avui i aspirar a guanyar és indispensable comptar amb generadors secundaris i jugadors capaços de produir de manera autosuficient. Hi ha una línia molt fina entre el hero ball i els equips funcionals. LeBron, per exemple, que per portar el seu joc al màxim exponent necessita tiradors i spacing, no ha guanyat mai l’anell quan no ha tingut generadors de garanties al costat -primera etapa a Cleveland, últim any a Cleveland (l’any passat amb els Lakers és diferent)- i sí que ho ha fet quan ha tingut aliats -Wade, Irving-. Harden, per altra banda, ha jugat molt més alliberat quan ha compartit pista amb un jugador que l’entén i que l’ha descarregat puntualment de tasques de primera passada -Chris Paul fins ara, sense anar més lluny-.

En el cas dels Houston Rockets, tot i que més endavant ho haurem de comentar molt detingudament, la seva aposta pel bàsquet funcional s’ha convertit en l’antítesi del flow offense. La saga d’enfrontaments entre Rockets i Warriors passarà a la història per la igualtat absoluta, i gran part de la responsabilitat és de Morey i Mike D’Antoni (aquí cal que entenguem que James Harden és la reina del taulell i Morey el rei -no he sabut encasellar Mike D’Antoni-): mentre els Warriors han après a fer que un equip farcit d’estrelles giri al voltant del dinamisme, del short roll, dels bloqueigs indirectes, de la circulació, d’una combinació explosiva i de la memòria, els Rockets han apostat per la meticulositat i la rendibilització -terme que citàvem abans-. Els Warriors 18-19, per exemple, van ser el segon equip que més passades va fer durant la regular season (320) i el que més assistències va repartir (29’4) -un dels principis de Kerr és involucrar tots els jugadors en tots els sentits-; els Rockets van ser els penúltims (246) i els antepenúltims en assistències (21’2) per tal de concedir plens poders de creació a James Harden ja fos assistint, anotant, retenint o adormint el joc (molt important aquest apartat). I amb aquesta fórmula, antiestètica i esgotadora per a alguns, van posar contra les cordes en diverses ocasions la dinastia del talent.

B) Equips limitats amb un jugador sobreexplotat

L’exemple més clar d’aquesta subcategoria és un fragment de la temporada de James Harden, però fer-lo servir per desgranar aquest apartat no seria coherent amb la idea de l’article. Centrem-nos, doncs, en un altre nom que mereix algun reconeixement perquè s’ha vist involucrat en un seguit de circumstàncies que no havia de viure i tot i això no ha deixat de competir en cap moment: Bradley Beal.

En aquest cas, Bradley Beal ha acabat fent la majoria de funcions del seu equip per culpa de la incapacitat de la resta de jugadors per generar després de la lesió de John Wall. Beal ha respost molt bé, però estem parlant d’un clar cas de heroball pràcticament permanent. A més, Beal no estava envoltat del context adequat (jugadors de rol, em refereixo) per exercir aquest rol i l’equip se n’ha ressentit a base de derrotes. Beal podria ser un generador per excés, però no suficientment eficient com per portar aquells Wizards de l’any passat a la victòria perquè ni la plantilla ni la dinàmica estaven confeccionades amb aquesta finalitat.

Però sí que li ha servit a Beal per fer un pas endavant com a jugador, tal com hem comprovat. El seu rendiment ha millorat exponencialment i li ha servit per poder-se guanyar una bona pila d’ofertes pel seu contracte. Qui sap si els Wizards veuran en ell un jugador sobre el qual construir un futur competitiu a curt o a mig termini –llegiríem entre línies que seria un futur sense John Wall– o si Beal pren una altra decisió sobre el seu futur que podria portar-lo a qualsevol altra franquícia i obriria un nou ventall de possibilitats.

C) Eficiència confusa

Aquí, inevitablement, ens trobem amb Devin Booker. La jove estrella (súper estrella, perdó) dels Suns és un jugador amb un potencial descomunal i un creixement individual brillant que està perdent anys de carrera per culpa d’una concatenació de problemes estructurals de la seva franquícia que la gerència, almenys fins ara, no ha sabut arreglar. Devin Booker és el jugador d’aquesta llista més semblant a James Harden: està desenvolupant un 2 contra 2 brutal, està vivint una evolució natural cap al rol de main ball handler (sense arribar a nivells despòtics, encara) i és el motiu dels (massa) pocs èxits del seu equip. Devin Booker fa millors els seus companys.

De moment, veient el fitxatge de Ricky Rubio per 3 temporades i 51 milions pels Phoenix Suns, queda prou clar que els Suns busquen una altra cosa i que visualitzen el futur de Booker com un futur en el qual ell exerciria més d’anotador de volum que de generador per excés (o de volum). En teoria ell ha nascut per a aquest rol, però faran bé a Arizona de tenir una cosa clara: RR no ha de ser un obstacle per a la millor versió de Booker. A Devin, avui, encara se li ha de permetre que acabi de definir-se com a jugador, que tingui tota la pilota que vulgui i que trenqui les barreres del risc al costat de DeAndre Ayton, que sobre el paper és el pivot ideal per compartir atac amb ell. L’autèntica versió de Booker la veurem el dia que tingui un equip madur i competitiu al seu voltant, i hauria de ser ben aviat…

Harden, el desencadenant del gran matís de Mike D’Antoni

Tornant a James Harden, el protagonista de l’article, hem de fer incís en el seu tècnic: Mike D’Antoni sempre, en els projectes que li han funcionat, ha tingut jugadors-sistema. Sabem de Mike que és el promulgador del seven seconds or less i que li agrada accelerar els ritmes del partit forçant les aptituds ofensives del seu equip, però la tendència dels Rockets d’aquest any ha estat totalment diferent: si bé aquells famosos Suns del doble MVP de Nash eren el pace més alt de la competició (aleshores amb poc més de 96 de pace per partit n’hi havia prou) i amb els Rockets 2016-2017 va aconseguir el tercer ritme més elevat de l’NBA, durant les dues últimes temporades -que coincideixen amb un augment notable del pace general- ha registrat el tretzè (2017-2018) i el 27è (2018-2019) pace més baixos de la lliga amb 98’02 i 98’39 respectivament. Els Rockets d’ara juguen més ràpid que els Suns d’aleshores aritmèticament parlant, evidentment, però els seus números divergeixen de la inèrcia de la lliga.

Els motius són senzills d’entendre: els Rockets 16-17 només tenien un registre –up tempo o, directament, run&gun-, així que calia fer algun retoc al projecte, i l’arribada d’un Chris Paul que necessita governar els partits per rendir al màxim implicava més estacionament ofensiu. El detall que val la pena analitzar pausadament és el que hem vist aquesta temporada, que no és cap altre que l’entrega definitiva de les claus del futur texà a James Harden no només a nivell d’extensió de la banqueta sinó que també a nivell estilístic total. Mike D’Antoni, just ara que l’NBA d’alguna manera comença a reconèixer-li el que havia creat anteriorment, s’ha escapat de la norma general perquè els números li han dit que pot optimitzar millor l’equip seguint altres pautes.

Harden mou els Rockets i els companys es limiten a fer els moviments que estrictament se’ls assigna per tal de garantir-li a La Barba línies de passada nítides i l’espai adient per iniciar jugada. Els Houston Rockets d’aquesta temporada no eren un equip amb l’empremta de Mike D’Antoni; eren un equip amb l’empremta de James Harden. Harden, que semblava sabedor de la cursa de fons que és una temporada NBA quan no tens generadors secundaris al costat i quan la resta d’actius vàlids en la creació/amenaça no estan disponibles per lesió, va apoderar-se de la pilota per adormir el joc. Les opcions dels texans se cenyien exclusivament a la producció des del bot de JH13, que és el millor jugador de la lliga en aquest aspecte concret.

Sobre el joc de Harden -permeteu-me l’incís- podríem parlar-ne durant línies i línies. S’ha creat un món bipolar al seu voltant entre els partidaris de l’eficiència que accepten la hipnosi basquetbolística com una manera legítima de guanyar i els que consideren que dur a l’extrem el sistema d’un únic generador que viu al límit del reglament i un seguit de complements amb una sola funció és d’una ètica basquetbolística discutible. El que ningú hauria de discutir, però, és l’ús que Harden fa de les seves aptituds. No sembla un atleta descomunal i any rere any perd incidència off the ball, però ha fet de la coordinació del binomi cos-talent una arma definitiva. Té un tronc inferior descomunal que l’ajuda moltíssim en l’absorbció de contactes i és un dels millors jugadors de 2 contra 2 de la història. Harden juga amb els bloqueigs, aprofita el cos del defensor, és capaç de combinar un canvi de ritme molt accentuat per les seqüències amb la pilota i el posicionament del seu cos per generar superioritats i, a més, ha desenvolupat un ventall amplíssim de definicions. No és només el floater que ha estat treballant durant les últimes temporades, tampoc és la vocació natural per llegir la ubicació del pivot o els desajusts que se li plantegen i tampoc és l’step back: és el tot. És el hardencentrisme.

El concepte: adormir el joc. Estem parlant del jugador més clarivident i productiu de l’NBA a mitja pista. La triple amenaça de James Harden és elit: serveix per generar tot el desequilibri imaginable. Els punts de Capela a prop del cèrcol, els triples des de la cantonada, la seva pròpia anotació i absolutament tota la producció texana. Amb un 39’6% d’USG% (xifra històrica) i 16 ISO’s per partit (a més de 10 del següent classificat), La Barba va passar diversos mesos convivint amb la fatiga física i mental i desafiant els estaments de la lliga.

 

La zona central de la pista ofensiva és la seu de la producció de Harden. Allà s’aïlla, crida el bloquejador o busca l’atac individual i executa. El pla de Houston passa necessàriament per la hardendependència, però…qui no vol dependre de la millor versió de la seva estrella? Qui més s’ha alimentat de Harden és Clint Capela, que deu bona part dels 90 milions del seu contracte al seu company: s’ha convertit en un dels perfils més eficients de l’NBA gràcies a la gran quantitat de bàsquets fàcils que pot sumar en cada partit. Capela és l’Stoudemire de James Harden (amb  molt menys recursos i més fons), per entendre’ns. Tampoc hem d’oblidar-nos dels executors perimetrals: Eric Gordon (anotador sobre bot també), PJ Tucker, Gerald Green i Danuel House, entre d’altres, han sigut l’extensió dels punts de James Harden. Prolongacions del jugador-sistema.

  • (difícilment ho explicaré millor que en l’article adjuntat) La cultura del gather

James Harden ha potenciat tant i tant les seves habilitats que ha obligat fins i tot a plantejar damunt la taula de l’NBA, una lliga transgressora i pionera que afronta la majoria de problemes sense recel, la qüestió de la legalitat. Harden juga amb les normes; en gaudeix i les explota. I això no és il·legal ni il·legítim. Els dos dubtes que genera el joc de Harden a l’entorn es produeixen precisament en dues zones sensibles de l’ofensiva dels Rockets: triple i zona. Parlem, evidentment, dedues derivacions del gather step: l’stepback i l’eurostep.

Hem de partir d’una base raonable: com tu, com jo i com qualsevol que ha jugat a bàsquet alguna vegada, Harden ha fet passos en ocasions. I la majoria d’aquests passos els àrbitres sí que els han xiulat, així que tots tranquils. El problema el trobem quan, a diferència de tu o jo, Harden basa els seus punts en una concatenació d’accions al·lucinants en quant a tècnica individual que el rival, tot i que sap quan i com passaran, no sap aturar.

Comencem per l’stepback. Harden, ja avui, és un dels jugadors amb més variables en el tir després de bot. Domina a la perfecció l’escenari cada vegada que vol preparar l’stepback: balla, distorsiona hàbilment la ubicació (coneguda acadèmicament com “el cilindre” del defensor) i és capaç de generar-se l’espai. Hi ha un aspecte concret que fa que aquest llançament, en el seu cas, sigui així d’efectiu i assidu: els peus. Harden “emula una sardana” quan prepara el tir. Si ens hi fixem bé, trepitja amb la punta però no fa servir el taló. Així guanya una mica de temps i augmenta la perillositat de l’acció. Així que no: no són passos (la part final, la que ens fa dubtar, no és més que una parada esglaonada).

El millor de tot, però, és que és precisament la implementació de la nova interpretació del gather la que li ha permès a un jugador com ell, que portava anys aplicant d’una manera peculiar l’eurostep, portar un pas més enllà el seu joc. El desplegament de James Harden en aquesta àrea és descomunal, i en gran part és també on ensenya que un dels punts forts interessants dels jugadors de bàsquet és conèixer-se per coordinar i treure profit del cos: aprofita al màxim l’impàs entre la recollida i els passos tradicionals per guanyar-se la superioritat pel seu compte i per preparar-se el terreny per un hipotètic contacte amb el defensor que, en general, acaba sent difícil d’evitar.

I la temporada que ve, què? Convivència dins l’excés

Delay weave: la possible solució de l’encaix Harden-Westbrook

Que James Harden i Russell Westbrook hauran d’encaixar si els Rockets volen aspirar a l’anell és una cosa innegable, ineludible i necessària. És per això que, com comentàvem en l’article d’anàlisi del traspàs, Morey i D’Antoni hauran de ser capaços d‘optimitzar al màxim les capacitats complementàries de dos dels generadors per excés més bestials de la lliga. La via més sana i agradable seria que Russell manés quan el joc s’accelerés i que Harden fes el mateix que sempre. Entre altres coses, perquè és el millor fent-ho. 

Caldrà, però, involucrar-los en estàtic. Evidentment, serà molt difícil aconseguir que Westbrook tingui un joc off the ball d’elit (no tant pel que fa a quantitat com pel que fa a qualitat) o que Harden accedeixi a actuar d’escorta a l’ús, però sí que podria ser un bon moment per potenciar la dinamització del sistema. Una bona manera de dur aquesta idea a terme seria aprofitar una jugada que ha entrat en escena en diversos moments de l’etapa Mike D’Antoni i que dona la possibilitat als jugadors que busquen opcions off the ball de convertir-se en generadors rotatoris. Delay weave (a partir del 00:10 -perdoneu l’edició del vídeo-):

Harden ha demostrat al costat de Clint Capela que és el millor jugador de pick and roll de l’NBA (relació qualitat/quantitat) i Russell Westbrook ha demostrat al costat de Steven Adams que també és un dels cinc jugadors amb més potencial per produir en aquest àmbit del joc. El delay weave, aquesta jugada que veieu en el vídeo adjuntat, podria ser la recepta que hagi de fer servir Morey: que Russell i Harden (i els altres) vagin als espais amb l’objectiu de tornar a rebre la pilota i que tinguin l’oportunitat de jugar una continuació amb un dels rollers més eficients de l’NBA com és Clint Capela. Aquesta jugada, que té alguna similitud amb “els vuits”, podria ser un bon mecanisme per activar la circulació dels Rockets. És de primer de bàsquet, però ja sabem que la circulació genera superioritats i ofereix oportunitats als jugadors per desequilibrar. El que han d’aconseguir és que sigui eficient dins dels paràmetres de Daryl Morey.

Sí bé dèiem que el generador principal dels Rockets, Harden, necessita pausar els partits per desplegar el seu joc, Russell Westbrook necessita augmentar el voltatge. És un altre perfil que produeix a base d’una gran quantitat d’encerts i errades, i aquesta naturalesa no es pot combatre. El que no es pot discutir sobre Westbrook és que, igual que Harden, pren les decisions molt ràpid, factor que un sistema com el que històricament ha fet servir D’Antoni sempre agraeix. Aquest registre reciclat, amb Westbrook exercint de llançadora, ajudaria a restaurar la variable del run&gun i alternaria el focus de la responsabilitat. La gama de tiradors per jugar amb Harden també seria compatible amb aquest esquema -hem vist Terrance Ferguson, Paul George i Jerami Grant apropiant-se de l’execució en transició al ritme de Westbrook- i Clint Capela podria exhibir també el seu atletisme ja que és un dels interiors més capacitats per acompanyar escomeses ràpides de l’NBA. Westbrook no és un tirador excels -sí que és un jugador amb un volum de tirs de tres considerable que no perdrà-, però sí que és un fora de sèrie generant triples. I això és importantíssim a dia d’avui pel sistema de Mike D’Antoni.


El debat de l’impacte històric

L’altre dia a les xarxes socials s’hi va formar un debat molt interessant sobre els jugadors que més han incidit en la història de l’NBA. En aquest tipus de discussions sempre hi ha els noms indiscutibles: LeBron James, Michael Jordan, Bill Russell, Magic Johnson, Larry Bird, Kobe Bryant i alguns altres són jugadors que han escrit el seu nom al llibre de les llegendes gràcies a gestes esportives i socials que ens ajuden a entendre què és avui la lliga. La gent tampoc s’oblida de Curry, el jugador que ha revolucionat el triple i que ha convertit els Warriors en una de les dinasties més memorables de la lliga al mateix temps que s’ha consolidat com un all star perenne desafiant els estandards físics; i a mi m’agradaria afegir a la conversa el nom de James Harden.

Parlem d’un pioner (recordeu, durant tot el paràgraf següent, el que explicava de la diferència entre el flow offense dels Warriors i el hardencentrisme dels Rockets). Ell és el braç armat del trident de l’estadística i té un disc dur mental on emmagatzema absolutament tot l’ADN del seu equip. Harden, simplement, és el jugador que ha portat un pas més enllà l’eficiència i l’optimització de virtuts accentuant la funcionalitat i abolint l’encasellament. Harden és, doncs, la clau del futur de l’NBA.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »