Els Chicago Bulls són una de les grans notícies del primer mes de competició a l’NBA. Després d’anys de penúries, falses esperances i reconstruccions estèrils, els Bulls per fi es troben allà on voldria ser qualsevol franquícia amb aspiracions competitives: a la part alta de la seva conferència. Els de Billy Donovan presenten un balanç de 12 victòries i 6 derrotes que els val per ocupar una plaça al podi de la conferència Est i s’han convertit en un dels grans focus d’interès de la majoria d’aficionats casuals de la millor lliga de bàsquet que existeix.
L’inici de temporada dels Bulls tampoc ha estat senzill. Els quatre primers partits van ser contra rivals que feien difícil conèixer des del primer moment en quina situació competitiva es trobava la franquícia -Pistons x2, Raptors, Pelicans- i a partir de llavors va començar una sèrie de partits contra rivals de la part alta de la lliga que eren exigents no només pel perill del rival sinó per la manca d’engranatges i mecanismes ben assimilats de la rotació. A aquest calendari li hem de sumar la baixa inicial de Coby White, que està cridat a ser un dels factor X de la temporada des de la funció de sisè home, la lesió de Patrick Williams que s’allargarà tota la temporada regular i el contagi de Covid-19 d’un Nikola Vucevic que, si bé estava desencertat, continuava sent un dels eixos rotatoris del plantejament del tècnic.
Un mes després de l’inici de la temporada regular, queda clar que els Bulls són un dels equips potents de l’Est. Billy Donovan ha construït l’equip a partir d’unes bases molt clares: dos anotadors dominants que doten de perill a mitja pista a la proposta ofensiva, dos exteriors que exerceixen de punta de llança en defensa, precisió quirúrgica en l’ús de les transicions i, sobretot, desplegament físic de primer nivell. Fins que es demostri el contrari, Bulls are back.
*Independentment de la derrota escandalosa contra els Indiana Pacers en segona nit de back to back i després de set partits en deu matinades amb gira per l’Oest inclosa.
DeMar DeRozan i Zach LaVine com a referents ofensius
Els Chicago Bulls tenen el quart i el cinquè millor anotador de la temporada NBA en nòmina: DeMar DeRozan (26.8) i Zach LaVine (26.5) són dos jugadors que han desxifrat ràpidament els beneficis del sistema implementat i han trobat formes d’encaixar a la perfecció. Més enllà de que són dos jugadors que s’enriqueixen mútuament a l’hora d’aconseguir canvis d’assignació i emparellaments favorables, el que més els facilita la vida és que són dos jugadors que centren una quantitat d’atenció bestial i tenen respostes en tots els escenaris, des de tirs complexos en els darrers segons del rellotge fins a execucions simples sense bot pel mig…a qualsevol nivell.
Comencem per la novetat. DeMar DeRozan està rendint a un nivell esplèndid en la seva etapa a Chicago. Va fer les maletes des de San Antonio amb un cartell que tots teníem present -anotador de mitja distància ben dotat per processar el joc i capaç d’assumir un volum elevat de protagonisme ofensiu-, però els resultats del projecte, lligats a la decadència de la franquícia, feien que el seu impacte estigués considerablement infravalorat. Fins al punt, de fet, que especialistes nord-americans el consideraven el pitjor fitxatge de l’agència lliure. La realitat és que, dos mesos després, ja trobem dades especialment il·lustratives del que ha estat fins ara DeMar DeRozan per als Chicago Bulls: està treient més tirs lliures per partit -8.2- que abans del canvi de normativa -7.2-, és el jugador que més llança i anota des de la mitja distància de la lliga -3.4/8, 42.6% d’encert- i està anotant gairebé un triple per partit en situacions de catch and shoot amb un 37% d’encert, dada que és significativa sobre el pas endavant que ha fet en el llançament exterior. És un anotador a tres dimensions de ple dret.
Quant a Zach LaVine, el més destacable és que a aquestes alçades ja hem normalitzat que sigui un dels millors anotadors de l’NBA. Arrossega unes molèsties al canell esquerra -la mà que no és la de llançament- que li han resultat força incòmodes per dur a terme el seu joc, però tot i així està aconseguint anotar el 70% dels seus llançaments a l’àrea restringida, frega el 40% d’encert en tirs de tres punts sobre gairebé 8 llançaments i registra un 44% d’encert a la mitja distància, xifra que també li val per figurar al TOP 15 de la competició. Billy Donovan ha trobat la manera d’alliberar-lo de l’excés de responsabilitat creativa col·lectiva, que en temporades anteriors havia estat una limitació pel seu joc, i LaVine ha respost molt bé. La convivència amb altres generadors, així com la química creixent amb un Nikola Vucevic que tot i que no ha trobat l’encert sí que ha estat una font de redistribució i lucidesa des del short roll, són claus per a entendre el nivell de l’exjugador dels Timberwolves.
Billy Donovan ha tingut molt clar des del primer moment que una clau del funcionament de l’atac dels Chicago Bulls, especialment durant l’etapa de lesió de Coby White -el jugador destinat a resoldre aquest problema-, era ajustar la rotació per tal de tenir sempre a la pista a DeRozan o LaVine. Durant l’inici de la temporada vam veure alguns dels problemes que podia presentar la segona unitat amb DeMar DeRozan i la nòmina de suplents dels Bulls, que generalment està formada per jugadors de tall atlètic, que juguen a un ritme elevat i estan poc dotats de tir exterior, però amb el pas del temps i la irrupció d’Ayo Dosunmu (tirador de poc volum però que sap respondre bé interpretant espais i ocupant la demarcació adequada) o el 44% d’encert en triples de Lonzo Ball, que està llançant millor que mai, aquests han passat a un segon pla de manera progressiva.
Amb el transcurs dels partits, i especialment durant la gira per l’Oest sense Nikola Vucevic, Billy Donovan ha optat per formular quintets amb quatre o cinc jugadors petits. Javonte Green, Derrick Jones i fins i tot DeMar DeRozan han tingut minuts com a fals referència interior. Després analitzarem les connotacions defensives que l’aposta ha tingut, però ara centrem-nos en les ofensives: capacitat per aconseguir canvis d’assignació beneficiosos que generessin desajusts i una minimització de la pèrdua de capacitat per jugar short roll de la plantilla -un dels aspectes que més estava aportant Nikola Vucevic-.
Adjuntem dues seqüències amb Ayo Dosunmu com a bloquejador contra dos equips que usualment no treballen amb canvi d’assignació i fixem-nos en com DeRozan llegeix el 2 contra 1, detecta que el bloquejador és un exterior i aquest redistribueix per generar dues bones situacions de llançament.
I aquí tenim una acció en la qual la combinació entre Zach LaVine i DeMar DeRozan, a través d’un bloqueig fantasma, facilita que DeRozan obtingui el canvi d’assignació que necessita per aconseguir un tir de mitja distància que, tot i que en aquest cas no entri, per a ell és inqüestionablement un llançament d’alt percentatge.
Els Bulls tenen un atac TOP 10 de la lliga (el setè millor registre per 100 possessions) que, lògicament, es basa en la productivitat de les seves dues referències.
Però hi ha més factors favorables. Un d’ells, per exemple, és el joc en transició. Els Chicago Bulls de Billy Donovan són l’equip que més punts per possessió registra en situacions transicionals: 1.25. La presència de jugadors amb instints excel·lents com Alex Caruso, el propi Dosunmu o Derrick Jones i Zach LaVine, així com la vocació de quarterback de Lonzo Ball, permet que Chicago sigui un equip vertiginós. Els Bulls també són el tercer equip que més punts suma després de pèrdua del rival (20.2 punts per partit), i el setè que més en registra al contraatac. Aquests punts, que són més senzills d’assolir, són trets característics històricament dels projectes de Billy Donovan i permeten que les victòries se cimentin des de la defensa.
Alex Caruso i Lonzo Ball, puntes de llança de la defensa
La proposta defensiva de Billy Donovan és una de les més atractives de l’NBA. Els seus millors defensors són dos jugadors perimetrals que a dia d’avui són legítims candidats als quintets defensius -fins i tot al premi al defensor de l’any- i Chicago, en línies generals, és un equip que presta molta atenció als detalls. El gran potencial en defensa 1 contra 1 que té la plantilla és una base ideal per a definir aquesta identitat. Durant la gira per l’Oest, sense anar més lluny, hem vist com de fascinant és que Chicago sigui capaç d’implementar una defensa d’altíssim nivell sense un protector de cèrcol en pista. Ocupen espais, no regalen desajusts i incomoden la circulació rival. La clau és l’activitat de totes les peces.
Lonzo Ball (1.8) i Alex Caruso (2.2) en màxims de carrera en recuperacions per partit, els dos figuren a l’elit de la lliga en la defensa de situacions de generadors en bloqueig directe (percentil 62 i percentil 71 respectivament sobre volums de defensa molt elevats) i Lonzo està servint a Billy Donovan com a jugador que compensa quintets petits ja que s’emparella amb total naturalitat amb jugadors de majors dimensions com Julius Randle o Paul George.
La fórmula defensiva dels Bulls, evidentment, és totalment antagònica a les emprades pels darrers campions i finalistes de l’NBA, ja que no hi ha cap àncora interior de calibre All Defense NBA al capdavant de les operacions, però això en cap cas vol dir que no sigui sostenible si Lonzo Ball i Alex Caruso no es lesionen i la resta de jugadors estructurals conserven el compromís mostrat fins ara en les seves demarcacions. El sistema defensiu de Chicago es basa en una gran quanitat d’ajudes, recuperacions de terreny, la capacitat d’elit dels exteriors esmentats per passar bloqueigs i perseguir generadors i, en darrer lloc, les sortides agressives al perímetre per tal de condicionar des de la primera línia el desenvolupament rival, que han convertit el jugador interior en la peça que menys s’exposa de tot l’engranatge -ideal tenint en compte que aquest home és Vucevic-. El pla de Billy Donovan, en aquest sentit, és excel·lent.
