Connecta amb nosaltres

NBA

L’odissea dels New York Knicks

El problema dels Knicks era Fizdale…només?

Comparteix

L’odissea dels New York Knicks

Després d’un inici de temporada horrorós (4-18) sumat a la nefasta temporada passada, era el moment de començar a prendre decisions dràstiques a Nova York, i així ha estat. El malson per als aficionats dels Knicks s’ha acabat (o no), David Fizdale ha estat cessat com a entrenador de l’equip. Tot plegat genera moltes preguntes i molta incertesa al voltant del  nou procés que ara comença (una vegada més) a la franquícia novaiorquesa. Però hi ha un fet que és totalment cert, real, indubtable, l’acomiadament de David Fizdale era necessari, ara caldrà encertar amb el relleu, que tractant-se dels Knicks, mai és una tasca fàcil.

“El pitjor de la història”

David Fizdale va ser l’escollit per reflotar una franquícia a la deriva els últims cinc anys. Després de cinc temporades consecutives fora de playoffs, després del fracàs que va suposar l’arribada de Phil Jackson a les oficines dels Knicks, del desastre que van ser Derek Fisher o Jeff Hornacek com a entrenadors, l’equip propietat de James Dolan -únic element invariable de l’equació que fa dels Knicks un desastre enorme any rere any- va encomanar-se a David Fizdale per reflotar un projecte mort des de fa anys però amb certs punts d’il·lusió de cara al futur.

Fizdale no era un entrenador amb un gran currículum (és jove encara), però els seus dos anells com a assistent de Spoelstra a Miami i els playoffs assolits amb Memphis en la seva única temporada completa com a HC, van ser suficients per imposar-se en un càsting en el sempre s’ha dit que també hi estava Mike Budenholzer, actual entrenador dels Bucks. Estaria bé saber si van ser els propis Knicks els que van deixar escapar un dels pupils de Popovich, entrenador que ja havia triomfat a Atlanta, o va ser el mateix Budenholzer el que va preferir apartar-se d’un projecte tan desestructurat com el de Nova York. Sigui com sigui, mirar al passat tampoc arreglarà res, i tot i que preferir Fizdale a Budenholzer no semblava una decisió molt lògica, el que tampoc entrava en la ment de ningú és que el tècnic californià acabaria sent acomiadat un any i escaig després amb el pitjor rècord de la història de la franquícia.

Sí, aquest és el balanç que deixarà David Fizdale a Nova York, aquest serà el trist motiu per el que el seu nom serà recordat, per ser el pitjor entrenador (en victòries-derrotes) de la història de l’equip. 21 triomfs en 104 partits dirigits, 21 triomfs acompanyats de 83 derrotes són el decebedor i gairebé inexplicable balanç que Fizdale deixa a Nova York. Desolador, desesperant, mortal per a ell. Incapaç de trobar solucions, incapaç de fer evolucionar ningú, Fizdale no serà mai el principal culpable del problema estructural que són els Knicks, però ha demostrat -després d’una llarga i dolorosa mostra de 104 partits- que en cap cas era la solució tampoc.

Marxa enrere

La temporada 18-19 va ser llançada completament a la brossa. 17 victòries i 65 derrotes, igualant el pitjor registre històric de la franquícia, ‘tankejant’ de forma descarada i registrant paupèrrims mesos com gener o març de 2019 on només es van guanyar un total de 2 partits entre els dos, per 25 derrotes. La plantilla no era prou bona, s’estava enmig d’una reconstrucció, la principal estrella lesionada (posteriorment traspassada), tot d’excuses que els fans van  (vam) comprar per empassar-se el vergonyós 2019 dels Knicks de Fizdale (8V-37D, 10 victòries i 49 derrotes si també comptem desembre 2018). Dolorós però semisuportable donat que es buscava un bon pick de draft (Zion…) i els ulls estaven posats en l’agència lliure (KD, Irving…).

Agència lliure on, novament, el front officeknickerbocker’ va fallar. Més per les altes expectatives que perquè l’estiu fos dolent en si, però passar de noms com Durant o Irving a fitxatges com Julius Randle o Elfrid Payton va ser un cop molt dur. Aquesta va ser la primera gran decepció dels fans, la segona ha estat trobar-se amb un equip que sota les ordres de Fizdale, i amb un lamentable balanç de 4 victòries i 18 derrotes, és el pitjor equip de l’NBA a 7 de desembre (dia de l’acomiadament). Perquè sí, no es van fitxar estrelles, però un equip amb Julius Randle, R.J Barrett (potencial estrella els propers 10 anys), Dennis Smith, Mitchell Robinson, Marcus Morris o Kevin Knox, no permetre’s ser pitjor que l’any anterior. Un equip construït per començar a competir no pot fer marxa enrere i fer-ho pitjor que l’any que va decidir que no competiria, i això és el que ha aconseguit Fizdale.

Sense rumb

Al final, no és el rècord el que ha sentenciat al tècnic, sinó les formes, la trajectòria d’un equip sense rumb, a la deriva, perdut una vegada més (i ja en van tantes aquest segle). Incapaç de conjuntar als jugadors, Julius Randle no és ni la meitat del jugador que els Knicks van firmar a l’estiu, Kevin Knox s’ha estancat fins al punt de desaparèixer de la rotació i el mateix amb un Dennis Smith que combina un partit bo amb tres de dolents i que no troba el seu rol. El pitjor, però, és la gestió de R.J Barrett, el rookie, la joia de la corona del projecte, el diamant a polir es va fent cada dia més petit, engolit pel desastrós naufragi d’un entrenador que mai ha tingut el control, engolit pel forat negre que ha suposat aquest projecte per a la franquícia.

Amb Fizdale a la banqueta els Knicks s’han convertit en el pitjor atac de la lliga, per sensacions i per estadística. Amb el pitjor rating ofensiu de la NBA (punts que un equip fa en 100 possessions), els Knicks es situen 1.6 punts per sota del següent pitjor, els Bulls. Una diferencia enorme, a més, ja que només es veu superada pels 2.5 punts que hi ha entre Mavs (#1) i Bucks (#2), equips que estan més de 10 punts per sobre dels de Nova York.

I per què estan tan malament els Knicks en atac? Mals jugadors? Sí, pot ser, però no són la pitjor plantilla de l’NBA ni de bon tros. Rivals difícils? Havent disputat més de 20 partits hi ha hagut de tot, però tampoc els de Nova York han tingut el pitjor calendari (van perdre vs. Cavs a casa per exemple). Doncs què ha fet que acabin sent els pitjors? La resposta és senzilla, clara, la nul·la pissarra de Fizdale, el pobre treball tàctic, i diguem-ho tot, l’anarquia de varis dels jugadors de la plantilla (comportament que havia de canviar Fizdale també).

Amb un quart de temporada ja disputat, l’únic que hem vist a Nova York ha estat 1c1, i 1c1 i quan no funcionava cap de les dues anteriors opcions, més 1c1. Sonarà a broma, a acudit dolent, repetitiu, però és la realitat, tota l’ofensiva dels novaiorquesos ha estat dominada pel joc individual. Els Knicks són l’equip amb menys assistències de la competició i els quarts per la cua en percentatge d’aquestes mateixes (percentatge de tirs anotats provinents d’assistència). Són l’únic equip que no arriba a 20 en la primera categoria i amb prou feines superen el 50% en la segona, quan hi ha equips que passen sobradament del 60%. Que Houston o Portland assisteixin menys que tu es pot arribar a entendre, el seu joc es basa en el ISO de les seves estrelles, però mentre aquests equips compten amb Harden, Westbrook, Lillard, McCollum o Carmelo, tu comptes amb Julius Randle i Marcus Morris. La falta de talent diferencial és evident (ningú demana que guanyin 50 partits tampoc), llavors no té cap sentit buscar les victòries per talent com s’ha estat fent fins ara. Un error de lectura gravíssim, que li ha costat a l’equip molts partits i temps de cara al seu futur creixement.

Creixement que tampoc sembla que passi per darrere. Si l’atac ha estat dramàtic, la defensa no s’ha quedat gaire lluny. Observant estadístiques, un altre cop, els Knicks són la sisena pitjor rereguarda de la lliga. Sense normes, sense ordre, sense tensió, sense concentració. Tot el que hem vist de Nova York en defensa aquesta temporada ha estat nefast, amb un Fizdale fent proves, i amb un equip sense ànima ni treball tàctic darrere. Especialment sagnant és l’exemple dels triples, on els Knicks són l’equip que més tirs de 3 punts rep per cada 100 possessions i el segon equip que permet als rivals un percentatge més alt. Impossible créixer amb això. No hi ha estructura, instruccions clares, els jugadors salten a ajudes que no els hi pertoquen, permeten tirs fàcils, no hi ha rotació, tampoc comunicació, etc. Així, no és d’estranyar que els actuals Knicks hagin fet història negativa aquesta setmana. Mai durant les més de 70 temporades que porten a l’NBA havien perdut dos partits consecutius per més de 35 punts. Contra Milwaukee i Denver, els últims partits de Fizdale, això es va acabar.

L’arrel és profunda

De totes maneres, i tot i que prescindir dels serveis de Fizdale sigui un encert total -l’entrenador mai ha estat a l’alçada de la franquícia-, el californià mai ha estat ni podrà ser considerat el principal causant de la mala temporada -0 esperança en revertir dràsticament la dinàmica- dels Knicks. Aquí, hi ha dos noms que sobresurten per sobre de la resta, Steve Mills, i James Dolan.

Al cap i a la fi, Nova York no ha deixat de fer aquest any el que porta fent durant els últims 15, excloent els tres anys de playoffs amb Carmelo d’estrella. Entrenadors, jugadors, directius, la franquícia pateix cada any un rentat de cara i el resultat sempre és el mateix, derrotes i més derrotes. Només dos noms es mantenen sempre en el seu lloc, el del president, Steve Mills i el del propietari, James Dolan. És curiós per exemple el cas de Mills, present a la franquícia en 13 de les últimes 16 temporades. En totes elles, Nova York va acabar l’any per sota del 50% de victòries, i només en una, la primera, l’equip va entrar a playoffs. No cal doncs dir que les tres temporades que va estar fora són les tres úniques que acaben més tard del mes d’abril. Curiosa dada.

James Dolan, propietari de la franquícia des d’inicis de segle, ha deixat sempre molt clar que no té cap intenció de vendre l’equip tot i les queixes de l’afició, però ha demostrat ser al llarg dels anys el gran artífex de la deriva Knick. Les seves decisions, sempre controvertides i polèmiques, el seu intervencionisme, el seu fort i difícil caràcter autoritari i les seves males formes (va expulsar Charles Oakley, llegenda de NY, del MSG) han fet que molta gent de la lliga s’ho repensi molt abans d’aterrar a Nova York. Els Knicks ja no són atractius i no ho són, per culpa seva.

Aquesta temporada sense anar més lluny, es va fallar en l’intent de reclutar estrelles, Durant i Irving van preferir un projecte real, abans que la incertesa i repulsió que genera cada any l’equip de Dolan i, potser en l’intent d’acabar fitxant noms, es va formar una plantilla descompensada. Repleta d’interiors però amb només un cinc pur, els Knicks d’avui inicien els partits amb tres alers-pivots a pista (Morris, Randle, Gibson) i tenen un quart, Portis, que ocupa la posició de cinc moltes vegades. A més, els jugadors capacitats per defensar es compten amb els dits d’una mà i la plantilla sembla un equip d’estrelles sense tenir-ne veritablement cap. Una plantilla mal feta, que no dolenta, no eximeix de culpa a un Fizdale penós en la direcció durant tota la seva carrera a Nova York, però si li treu quota de responsabilitat, i assenyala a un parell de persones que porten molts anys tranquil·les en una cadira que, per dignitat i honestedat, haurien d’haver deixat buida fa temps.

I ara què?

Aquesta és la pregunta que es deu fer tot fan de l’equip de Nova York. D’entrada l’equip el dirigirà interinament Mike Miller, assistent de Fizdale i entrenador les últimes temporades de l’equip dels Knicks a la G-League. Era el més ben posicionat d’entrada, el canvi fàcil, menys traumàtic, però que també genera certs dubtes a la llarga.

Més enllà de Miller, han aparegut diversos noms els últims dies lligats a la banqueta novaiorquesa. Rumors alguns certs i d’altres bastant fantasiosos, alguns il·lusionants i d’altres que tot seguidor ‘knickerbocker’ desitjaria que no fossin reals. Jeff Van Gundy, Mark Jackson, Becky Hammon o Dave Joerger són alguns dels que han sonat amb més força. El primer ja va estar a Nova York, entrenador dels que van ser els millors Knicks dels últims 30 anys, en onze temporades com a Head Coach té un rècord de 430 victòries i 318 derrotes. Bons números, sumats a nou participacions a playoffs en onze temporades. Però Van Gundy fa 12 anys que no entrena i la seva tornada -i més en un equip tan diferent als Knicks dels 90- el converteixen en una incògnita.

Mark Jackson per la seva tumultuosa sortida de Warriors i el seu difícil caràcter o Becky Hammon per la seva inexperiència, tampoc serien potser les millor opcions (que no dolentes). Així doncs, ens quedaria Dave Joerger, una opció amb els seus punts forts i febles, però que agrada molt a l’autor de l’article. L’exentrenador de Memphis i Sacramento és jove, però ja ha entrenat sis temporades a la lliga, ha competit i disputat playoffs amb una plantilla veterana com la de Memphis però també ha sabut fer créixer un grup jove com el de Sacramento Kings. El seu acomiadament el passat estiu va sobtar una mica, capacitats ha demostrat tenir, només fa falta que Nova York acabi donant el pas definitiu.

És cert que parlar ara sobre Joerger, un entrenador que l’any passat va firmar la millor temporada dels Kings des de 2006, és especular, però existint la possibilitat de la seva firma, cal posar en relleu la seva gran feina al llarg dels últims anys a la NBA. Amb 39 victòries en la difícil Divisió Pacífic (Lakers, Clippers, Warriors, Suns, Kings), els de Sacramento van sorprendre i meravellar a tots l’any passat amb un joc dinàmic, molt ràpid, alegre i divertit. Un joc que es podia esperar dels Knicks aquesta temporada i que no s’ha donat (27º pace de la lliga). Joerger, que ni de bon tros seria la solució a tot, sembla però un candidat ideal per provar de reflotar aquesta plantilla morta. El candidat idoni per engrescar una afició que no només està cansada de perdre, sinó que està tipa de fer el ridícul, farta d’avorrir-se i de patir veient l’equip, fastiguejada per ser la rialla de l’NBA des de fa temps.

Treball, doncs, queda i molt, i la temporada està pràcticament llançada a la brossa, però està a les mans de la franquícia no perdre a Barrett, Knox, Ntilikina, Robinson o Smith pel camí. Està en poder de la franquícia triar a qui s’hagi de triar per adquirir, d’una vegada per totes, un rumb, una ruta a seguir. Moure als jugadors que s’hagin de moure (Morris, Payton, Ellington…), dotar a un equip pobre i pitjor de l’esperat d’una identitat, vital per sobreviure. És tard per salvar la temporada, però a Nova York encara estan a temps de salvar el futur.

 

 

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »