Espanya ha superat la primera fase del Mundial de la Xina sense perdre, però també sense pena ni glòria. O bé, més ben dit, amb més pena que glòria. Iran, Puerto Rico i Tunísia, per aquest ordre, han posat contra les cordes la selecció espanyola durant llargues fases dels partits i han accentuat els defectes d’un combinat que no té la profunditat de les temporades anteriors i que tampoc és capaç de saber a què vol jugar ni amb quines peces fer-ho. Sí, és cert: l’Espanya de Sergio Scariolo acostuma a anar de menys a més en aquest tipus de competicions i acaba sent capaç de deixar grans moments contra seleccions ultracompetitives, però també ens havia acostumat a mostrar una solvència que en aquest Mundial encara no hem vist.
Després d’uns amistosos preparatoris poc seriosos i d’aquesta fase de grups inquietant, el to del torneig pren una altra dimensió: Sèrbia i Itàlia. Per una banda, la candidata a desbancar Estats Units. Per l’altra, una selecció invencible si el partit va de focs d’artifici. D’aquí dos dies ja no hi haurà marge d’error: si Espanya perd amb Itàlia (2-1), dependrà d’una victòria difícilment assolible contra els serbis. Si Espanya guanya a Itàlia, serà equip de quarts de final. Per tenir opcions de competir, però, Scariolo i companyia hauran de fer una radiografia dels problemes que està tenint la selecció. Intentem trobar-ne alguns, va:
-
Dificultat per portar la iniciativa
El principal problema d’Espanya és que a dia d’avui encara no sap a què voldrà jugar. L’esquelet del sistema és clar: tot hauria de girar al voltant de Ricky Rubio i Marc Gasol. Els dos són jugadors contrastats, que han fet bona carrera a l’NBA -i encara els queda temps- i que pertanyen a l’elit d’Europa. Ricky i Gasol han de ser els responsables de portar a la pràctica la teoria filosòfica del combinat de Scariolo i de sentar les bases dels partits. El problema és que, pel context i per les intervencions externes, Espanya no està podent explotar al màxim les seves fases de lucidesa i s’està trobant molt sovint anant a remolc del rival.
Aquesta selecció espanyola, enmig d’un relleu generacional que no agafarà tints realistes fins l’any 2021, necessita conèixer-se a si mateixa. És molt difícil jugar sense un Pau Gasol que amb la seva simple presència dotava d’estil i capacitat per comparar-se amb els grans a tot un nucli fet per jugar amb ell, i ho és encara més quan els rivals europeus posen tota la carn a la graella. Espanya necessita trobar Marc i Ricky en les seves zones d’influència habituals: el primer, als pals i a la sortida de bloqueigs; el segon, organitzant al perímetre i connectant amb els executors. Especialment en aquest àmbit, l’execució, que el tractarem a continuació, estem veient una selecció espanyola que no troba gent capacitada per fer un pas endavant.
Les seleccions d’aquest Mundial, les favorites concretament, tenen un patró comú: una multitud d’amenaces capaces de generar desequilibris des del bot. L’Espanya campiona que hem vist fins ara -i que encara no ha perdut la vigència, que consti-, durant l’època de Pau Gasol, també tenia això: Navarro, Sergio Rodríguez i altres -Llull- desencallaven partits a partir del talent. Eren, d’alguna manera, els jugadors que desembussaven les situacions desagradables. Oxigen. Sense aquest talent, guanyar partits és molt difícil, així que Espanya necessitarà trobar elements dins de la rotació que puguin adaptar-se a aquest rol. I un d’ells és Sergio Llull.
Llull no ha estat especialment entonat en el que portem de Mundial i encara està intentant retrobar-se amb la seva millor versió. Necessita temps i paciència, ja ho sabem, però la selecció necessita que assumeixi riscs. En els tres partits, fins i tot avui que ha anotat una única cistella, Sergio Llull ha mostrat una capacitat per desequilibrar en 1vs1 i 2vs2 diferencial. Si es crea llançaments i està encertat, Espanya tindrà més variants per desequilibrar en estàtic i obligarà a les defenses rivals a afegir nous matisos als seus plantejaments.
-
El triple i el misteri de la rotació
L’aposta de Sergio Scariolo pel triple és una de les tòniques principals dels partits d’Espanya. En el global dels tres partits, Espanya ha llançat 103 triples i n’ha anotat 30. Això equival, si fa o no fa, a un 30% d’encert. 17 d’ells van ser en la primera jornada (17/33), així que en les dues següents Espanya ha registrat un terrorífic 13/60. L’encert va i ve, és totalment cert, però la creació d’opcions hauria de ser molt més nítida i la rotació hauria de ser més coherent amb la idea.
Hi ha diversos jugadors que estan en una situació estranya dins de la proposta tàctica de Sergio Scariolo: Javi Beirán, Quino Colom i Pau Ribas. Si l’aposta és que hi hagi un ampli volum de T3, per què no juga més minuts Javi Beirán? Si Quino Colom està deixant unes sensacions genials (+28 en 23 minuts) cada vegada que trepitja la pista i converteix l’atac de l’equip en una cosa molt més potable, per què no està integrat a la rotació amb un paper molt més destacable? Si una de les necessitats de la selecció -que en molts minuts millora amb el backcourt format per dos generadors- és la creació d’espais i l’ús de jugadors que interpretin la circulació, per què Pau Ribas no té molt més pes específic? Desgranem aquestes qüestions.
Tiradors. Espanya necessita jugadors resolutius en l’execució. Abans mencionàvem el cas de Llull, un jugador capaç de crear-se les seves opcions de tir i d’adaptar-se a les necessitats col·lectives, però la rotació compta amb més jugadors capaços de ser eficients dins d’aquesta idea i que a més no condicionarien l’equilibri de l’equip. Parlem de Beirán, un jugador amb una bona relació volum-eficàcia, que fins ara està tenint un paper testimonial, i d’un Pau Ribas que llegeix com ningú les circumstàncies de cada enfrontament i que està tenint més protagonisme tot i que ha anat decreixent en valor amb el pas dels partits. Seria una bona idea introduir-los a la rotació -a Pau Ribas amb més importància i a Beirán amb simple importància- per poder traslladar l’estil a un terreny més favorable. I també hem de tenir en compte que són dos jugadors acostumats a crear amb la pilota a les mans, així que poden exercir de generadors puntuals.
Per altra banda, tenim ben present el misteri de Quino Colom. Els millors minuts d’Espanya en aquest torneig han coincidit amb la presència en pista de Ricky-Rudy-Quino-Marc (i Claver/Juancho). Quino ha tingut un protagonisme residual en els dos partits, però quan ell ha jugat les prestacions col·lectives han millorat molt. Si Scariolo té clar que la millor versió d’Espanya neix del control de l’atac estàtic i de l’aparició de múltiples focus de creació, Quino hauria de ser un fix en moltes fases dels enfrontaments. És un dels jugadors que no està cometent errades i que estan dinamitzant millor el sistema des d’un paper entregat completament al benestar de les referències. Hauria de ser un jugador transcendental.
-
Els Hernangómez
Willy i Juancho podrien contribuir molt més a l’èxit col·lectiu, però no estan aconseguint-ho. El primer és indolent i el segon està desaprofitat.
A dia d’avui, Willy Hernangómez és un problema considerable: és apàtic en defensa i inquietant en atac. Té una gran facilitat per sumar estadístiques ja que té tendència a simplificar el bàsquet, però darrera d’aquestes s’hi amaga una mancança de fonaments i de gestió dels conceptes bàsics fonamental. Espanya, en defensa, està patint especialment en el 2vs2, i en gran mesura és per la incapacitat del pivot dels Hornets per fer front a aquest tipus de situacions (tot i el tap que veureu a continuació). Amb el pas dels partits ha anat perdent protagonisme en detriment de jugadors més versàtils per culpa de la seva poca mobilitat i del seu nul impacte en l’equip.
En atac, Hernangómez està perdent pes a mesura que perd presència en la rotació. És un jugador monstruosament resolutiu en la finalització pròxima al cèrcol, però no està tenint implicació en la càrrega del rebot ofensiu i tampoc està ajudant a agilitzar la circulació. Willy és l’interior amb menys registres del combinat d’Espanya, però tampoc s’esforça per tapar-ho. Si a això li sumes la tendència dels partits d’aquesta fase de grups per viure en transició i la seva poca habilitat per influir en el plantejament del rival, el resultat és un jugador que queda relegat a un rol molt secundari. I Espanya no pot permetre’s que Willy tingui un rol secundari, perquè és un dels jugadors amb més punts de la plantilla.
Espanya ja no té marge de maniobra. S’ha acabat el temps per experimentar, per satisfer necessitats i per construir químiques de vestuari. Ara és el moment que l’equip de Sergio Scariolo comenci a demostrar que el plantejament d’aquest any no és erroni. Tot passa per una victòria contra Itàlia.
